Banner Top

Ubi sunt?

Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi

 

Finis gloriae mundi
Finis gloriae mundi

Respice finem
Respice finem

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs". El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.


La pols de dimcres de cendra
La pols de dimecres de cendra

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).
 
La pira, la foguera grega derivada de πῦρ, πυρός (“foc”), en llatí s’anomenava bustum, paraula formada a partir del verb comburo (“consumir”, “cremar totalment”), d’on tenim combustió. Amb el temps, bustum donaria bust per a anomenar les escultures només amb la part superior del cos que antigament decoraven els sepulcres –en grec, sepulcre és τάφος, que al segle XIX donà la paraula cenotafi (+ κενός, “buit”) per referir-se a un monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
 
El conjunt de nínxols on es col·locaven les urnes cineràries rebia el nom de columbarium (“colomer”), que ens ha donat columbari. S’anomenava així per la seva semblança amb els nius de les columbae (“colomes”). Amb la inhumació, en canvi, al cap d’un temps els ossos dels esquelets eren recollits en una urna coneguda com a ossari.
 
Esquelet és una paraula que va néixer en època moderna a partir del grec σκέλλω (“assecar”). No té res a veure amb esquela, que prové del llatí schida (“full petit”), que alhora deriva del grec σχίζω (“separar”, “dividir”). Les esqueles són els fulls que anuncien la nostra marxa d’aquest món, és a dir, el nostre èxit (< exeo, “marxar”) o òbit (< obeo, “traspassar”). No deixa de ser curiós que encara avui, en els hospitals, es faci servir el cultisme exitus com a eufemisme de defunció (< defungor, “pagar un deute”, “acomplir”), que alhora és un eufemisme per parlar de la mort.

Un cop produïda la defunció, hi ha el que, en llenguatge mèdic, es diu el rigor mortis (“la rigidesa del mort”). És l’encarcarament que sobrevé al cadàver poc temps després de la mort i desapareix en començar el procés de descomposició. També es parla d’in articulo mortis (“en el moment de la mort”) com a sinònim d’in extremis (“en el darrer instant”) -la locució es fa servir sobretot al matrimoni celebrat quan un dels contraents està en perill de mort o hi estan tots dos. En el moment extrem de la vida la religió catòlica aplica als malalts el sagrament de l’extremunció (< extrema, “última” + ungere, “ungir”).

Cadàvers sarcàstics
Segons una etimologia popular, cadàver seria l'acrònim de caro data vermibus ("carn donada als cucs"). El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"), d’on tenim també  accident, caducitat, coincidència, reincidir, ocàs o ocasió (situació que “cau” davant un).

Autoretrat
Autoretrat amb esquelet per Lovis Corinth
 
Allà on sí que podem trobar carn és en els sarcòfags, arques sepulcrals, generalment de pedra, erigides sobre el sòl. En un principi aquest terme d’origen grec equivalia a la paraula llatina carnívor, ja que està composta per les arrels ἡ σαρξ, σαρκός (“carn”) i φάγειν (“menjar”). El seu actual significat prové suposadament d’un antic costum grec.
 
Segons una explicació iniciada per Eratòstenes (segle III aC) i recollida per Plini el Vell (segle I dC), els grecs construïen les tombes amb una pedra calcària extremadament porosa procedent de les canteres d’Assos, al nord-oest de Turquia. Dins d’aquesta pedra, coneguda com a λίθος σαρκοφάγος (“pedra que menja carn”), els cadàvers es descomponien i es desintegraven amb rapidesa. Més tard la paraula s’aplicà a les sepultures construïdes amb qualsevol tipus de pedra. Tot plegat no deixa de ser un sarcasme, és a dir, una ironia mordaç, que “penetra la carn”.
 
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)

Els romans no enterraven els morts en taüts, paraula que prové de l’arab tābût  (“caixa”). Sí feien servir, però, una mena de llit anomenat feretrum (“carregador”), derivat de  ferre (“portar”), que servia per transportar el difunt fins a la pira on s’havia d’incinerar. I d’aquest feretrum tenim la nostra paraula fèretre per al·ludir a la caixa mortuòria, generalment de fusta.
 
Pompes fúnebres
L’etimologia de funeral també ens remet a l’època romana. Les comitives que acompanyaven les despulles del difunt solien portar uns funes –mot que significa “cordes”, però també “torxes”- amb els quals després prenien foc a la pira. El fet de seguir (exsequor) aquesta comitiva ens donaria la paraula exèquies com a sinònim de funeral. En grec, tal processó solemne rebia el nom de πομπή (“enviament”, “acompanyament”), derivat de πέμπω (“enviar”). D’aquí el servei de pompes fúnebres, la societat o organització encarregada del digne trasllat d'un difunt i de les activitats funeràries.

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Els funerals etruscs se solien celebrar amb jocs de gladiadors que s’amenitzaven amb música i dansa. En aquests espectacles destacava la figura de l’hister. En llatí, el terme donà histrió en al·lusió a l’actor bufó en contraposició a l’actor seriós de la tragèdia. No deixa de ser curiós que antigament un comediant intentàs posar una mica d’alegria a un acte tan trist o lúgubre (no confondre amb llòbrec, sinònim de fosc, tenebrós, que deriva de lubricus, “relliscós”, “llenegós”). Aquesta paraula deriva del llatí lugere (“plorar”, “afligir-se”), que també ens ha donat l’adjectiu luctuós i, en castellà, “luto” (dol en català) i “artilugio” (artefacte en català) -amb l’afegitó d’ars (“habilitat”), en un principi un “artilugio” era un plor fingit i més tard adquirí l’accepció de mecanisme artificiós. 

Esquelet alegre trobat a Turquia
Esquelet alegre trobat a Turquia
 
Els elogis dels epitafis
En els cementeris romans –paraula agafada del grec κοιμάω, “dormir”-, les tombes (< τύμβος, “cúmul de terra”) eren presidides per una làpida, una placa de pedra (lapis, lapidis) amb un epitafi (<ἐπί, “sobre” + τάφος, “sepulcre”). Es tractava d’inscripcions generalment amb paraules d’elogi envers el difunt.
 
En un principi elogi tan sols significava “inscripció”. Es creu que aquest mot podria derivar del grec ἐλεγεῖον –paraula emparentada amb λογος (“paraula”)- o del llatí loqui (“parlar”). Ἐλεγεῖον designava un dístic, és a dir, una estrofa formada per dos versos (normalment un hexàmetre i un pentàmetre). Per això, d’aquí també tenim la paraula elegia com a composició poètica que expressa lament i dolor i que en origen s’escrivia en dístics.

Imatge de la mort segons Breugel
Imatge de la mort segons Breugel
 
En moltes làpides solia destacar la sigla llatina RIP, abreviatura de Requiescat in pace (“Que descansi en pau”). La ciència encarregada d’estudiar aquestes inscripcions funeràries és l’epigrafia ( < ἐπί, “sobre” + γράφω, “escriure”). Més d’un pensarà que tot plegat és molt macabre. I no s’equivoca perquè aquesta paraula està molt relacionada amb els morts. S’hauria originat al segle XIX a partir de l’expressió francesa danse macabré (“ball dels mort”), que és una alteració de Macabeus, els herois germans hebreus que moriren com a màrtirs –el llibre homònim és el primer testimoni bíblic de pregària pels difunts.

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Va néixer en el temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes.

Aquest ball macabre és una representació en tota regla del tòpic Memento mori (“Recorda que has de morir”). A Catalunya se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.


Nemini parco    La dansa de la mort
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort




I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci. I pel que fa a nosaltres, convé saber que Mors certa, hora incerta (“La mort és certa, l’hora incerta”).

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l'era 2.0. Es titula: "Làpida digital".

Sabíeu que antigament hi havia el costum de fer-se fotos amb els morts abans de ser enterrats? Aquí en trobareu més informació.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Aquí teniu el final de la pel·lícula "Els dublinesos" (1987, John Huston), que parla del tòpic de l' "ubi sunt?":



Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:



I aquí teniu la famosa "Marxa fúnebre" de Chopin, composta l'any 1837:



Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:



Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Etimologies de la mort
El silenci i la mort
-Sapere aude?
Realment existeix l'infern?

Gladiadors, la història d'una manipulació

L’equívoc arranca amb aquest quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice verso (1872).  El gladiador dirigeix la mirada a la grada on un grup de vestlas li indica, amb el dit polze per avall, que pot matar el seu contrincant. Això, amb tot, no està gens clar!

Juvenal, a les seves Sàtires, té els següents versos (III. 36-37): Munera nunc edunt et, verso pollice vulgus/ Cum iubet, occidunt populariter. Aquí el problema és interpretar verso pollice, que vol dir amb el “polze girat”. Però, cap a on? Cap amunt o cap avall? Les fonts clàssiques sobre aquest gest, que popularitzaria Hollywood, són escasses i contradictòries.

Segurament va ser el cristianisme qui es va inventar de manera interessada aquesta simbologia. No debades, el polze cap amunt, senyalant el cel, havia d’indicar el perdó; i el polze per avall, senyalant l’infern, la mort -avui els americans aixequen els polzes al crit  de thumbs up per referir-se a OK.

Ave Caesar, morituri te salutant
Ave Caesar, morituri te salutant,  per Jean-Léon Gérôme (1859), on es veu un grup de gladiadors saludant l'emperador Viteli (segle I dC)

El més segur és que a la vida real passàs tot el contrari del que ens ensenya el quadre de Gérôme. Així, per indicar la mort, el públic mostrava el dit polze per amunt o horitzontalment, ja que es tractava d’un gest que recordava l’acte de desembeinar una espasa. Per contra, el gest d’introduir el polze dins del puny (espasa embeinada) degué significar perdonar la vida del gladiador que havia estat derrotat -es creu que el gest solia anar acompanyat del crit mitte (“deixa’l anar”). D’altra banda, per demanar clemència, tal com es veu en el quadre de Gérôme, els gladiadors alçaven tres dits de la mà.

Ave, Caesar, morituri te salutant
Els combats de gladiadors, així com també els combats o caceres amb animals (venationes), se celebraven en els amfiteatres, on la gent podia veure (θεάομαι) l’espectacle des dels dos (αμφι) laterals del recinte. El teatre, en canvi, tenia forma de semicercle i estava reservat per a les representacions de tragèdies i comèdies.

L’espasa curta que empraven els gladiadors rebia el nom de gladium. En català, durant l’edat mitjana, aquesta arma mortífera ens donaria el verb esglaiar amb el sentit d’ “infondre terror mortal”; després s’originaria el substantiu esglai. Un altre derivat seu és la planta gladiol, dita així a causa de la forma punxeguda de les seves fulles.

Gladiolus 7 19 06

Gladiol

Queda clar, doncs, que els gladiadors, quan saltaven a l’arena, tenien un futur ben negre. Així ho reflecteix la famosa frase que  proferien davant de l’emperador just abans de començar a lluitar: Ave, Caesar, morituri te salutant (“Cèsar, els que han de morir et saluden”). Amb tot, a la seva obra Vida dels dotze Cèsar, l’historiador romà Suetoni assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats (μάχη) navals (ναῦς) que s’organitzaven enmig de l’amfiteatre.

Naumàquia d'Ulpià Xeca
Naumàquia d'Ulpià Xeca (1894)

Del que no hi ha cap dubte és que, en acabar la lluita, els cadàvers eren arrossegats per uns esclaus amb uns garfis de ferro. Se’ls conduïa a una dependència anomenada spoliarium (<spolium, “despulla”), on eren despullats de les seves armes i vestimentes -d’aquí el terme espoli. El triomfador del combat era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l’amfiteatre.

Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)
Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)

Perfil dels gladiadors
Els gladiadors podien ser presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus. També, però, hi hagué persones lliures que, motivats per la fama, esdevingueren gladiadors per decisió pròpia. Tots ells eren obligats a combatre per a sobreviure. Per aconseguir-ho se sotmetien prèviament a un entrenament especial. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors.

Gladiadors romans (Oniello Falcone)
Gladiadors romans (Oniello Falcone)

Els  gladiadors es podien enfrontar un contra un, per parelles o per grups. En general, no es protegien les zones del cos vitals. Es volia afavorir l’agilitat de l’esgrima. Per contra, les parts no mortals com els braços, les espatlles i les cames estaven més protegides per evitar que una ferida molt important acabàs amb el combat de forma prematura. Els gladiadors s’emparellaven en funció de les seves característiques per tal que l’enfrontament fos el més espectacular i durador possible. Per evitar que es relaxassin, prop d’ells pul·lulaven uns personatges que se dedicaven a punyir i de donar-los cops.

Mosaic de de Zliten, segle II
Mosaic de de Zliten, segle II


En funció del seu equipament, els gladiadors rebien diferents noms. Els reciaris (retiarii) o “homes xarxa” eren aquells que anaven armats amb una llança trident i una xarxa (retis), amb la qual havia d'agafar el seu rival, a qui rematava amb el trident. No portaven res al cap i anaven vestits amb una túnica curta. Portaven protecció al braç dret i un barret anomenat galerus.

Si els reciaris tiraven la xarxa i no l'encertaven, fugien i preparaven un segon intent mentre el seu adversari el seguia per l'arena per matar-lo abans. Aquest adversari que corria darrere ell rebia el nom de secutor (“perseguidor”).

Peractum est! (
Peractum est! ("S'ha executat!"), Howard Pyle, (1897)


També hi havia els mirmil·lons (mirmillones) o “home-peix”. S’anomenaven així perquè s'enfrontaven als reciaris, que empraven la xarxa com per pescar un peix. Portaven la imatge d'un peix als seus elms. Com que les seves armes eren semblants a les usades pels gals, també eren coneguts com a Galli.

Si feim cas dels grafits trobats a Pompeia, el sex appeal dels gladiadors era, certament, irresistible. Així ho il·lustren alguns d’ells: “Les noies sospiren per Celadus el Traci” o “Crescens el reciari, metge de les noies de nit, de dia i en altres hores”.

Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)
Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)

Origen etrusc
Els autors antics afirmaven que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt. Tanmateix, ja a la Ilíada Homer narra que els funerals del malaguanyat Pàtrocle se celebren amb un jocs similars.

Segons Livi i Ciceró, a Roma els primers combats d’espases es remunten al segle VI aC, a l’època de Tarquini Prisc, el segon rei d’origen etrusc. Amb tot, no fou fins al segle III aC quan aquest costum, que acabà perdent el seu significat ritual originari, s’implantà a la ciutat eterna. Els romans s’hi referien amb el nom de munera en al·lusió als “deures” que tenien els descendents envers el seu difunt. La paraula, però, també podia significar “obsequis”. No debades, es tractava d’un regal que l’organitzador pagava de la seva propi butxaca per al gaudi del poble. 

Fresc de tomba lucana (segle III aC)
Fresc de tomba lucana (segle III aC)

Atesa la seva crueltat, els combats de gladiadors foren durament criticats per personatges tan il·lustres Sèneca. “L’home -digué-, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”. El 97 aC es promulgà una llei que prohibia el sacrifici de vides humanes. Amb tot, les lluites de gladiadors es continuaren celebrant fins a l’edicte d’Honori el 404.

Gladiadors en l'era digital
Gladiadors en l'era digital

Aquest article parla sobre la dieta vegetariana dels gladiadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/10/2017), reflexion sobre la violència:



Articles del web relacionats:
Pa i circ, l'origen romà del populisme


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els gladiadors.

Aquí teniu un article sobre el mercat de la sang dels gladiadors.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. Aquest altre parla dels gladiadors.

Aquí teniu més informació sobre les famoses naumàquies.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px