Banner Top

Carthago delenda est

Cartago, situada a les costes del nord de Tunísia, és el nom llatinitzat del topònim semític Qart Hadasht, que significa “ciutat nova”. La famosa antagonista de Roma compta amb una llegenda de fundació pròpia. Fou obra d’Elisa, princesa de la ciutat fenícia de Tir que Virgili va immortalitzar poèticament com a Dido a l’Eneida.

Desbancada del poder pel seu ambiciós germà Pigmalió, Elisa es va veure obligada a fugir de la seva ciutat natal acompanyada per alguns dels seus dignataris. Aquells fugitius recalaren a un punt de la costa nord-africana. Allà establiren un curiós acord amb els indígenes, segons el qual podien adquirir tot el territori que pogués ser cobert amb una pell de bou. Moguda pel seu enginy, la princesa fenícia féu trossejar la pell en fines tires que després anà estenent per un espai molt major del que esperaven els càndids habitants del lloc.

 images

Antic mapa de la ciutat de Carthago

La fi de Cartago
En la Segona Guerra Púnica, els romans havien aconseguit sotmetre els homes d’Anníbal a la batalla de Zama (202 aC). Aleshores, però, no arrasaren la seva ciutat. A poc a poc Cartago s’anà recuperant i això no agradà gens a Cató el Vell, un dels grans estadistes romans que sempre acabava els seus discursos en el Senat amb la mateixa lletania: Carthago delenda est (“Cartago ha de ser destruïda”). Fou el 146 aC, en el marc de la Tercera Guerra Púnica, quan les tropes d’Escipió Emilià (el Jove) feren realitat aquestes paraules.

DOhxbUCX0AAUXGJ

Cató el Vell segons Astèrix

A la seva Història (volum XIII), Polibi, present en l’escomesa, conta que Escipió va plorar en aquella ocasió. Quan el protagonista li preguntà per què ho feia, el militar contestà que sofria pensant que Roma pogués patir algun dia la mateixa sort. Segons Polibi, Escipió cità entre llàgrimes els versos d’Homer (“Arribarà també un dia en què caurà Troia”), mentre contemplava la destrucció per sempre de la rival Cartago.

 imperio cartagines

Mapa de les Guerres Púniques

Malgrat ser sotmesa, Cartago s’acabà convertint en “el graner de Roma” gràcies al conreu de cereals, oliveres i arbres fruiters que els llatins hi potenciaren. A més, la ciutat d’Anníbal esdevingué la capital de l’anomenada província d’Àfrica i també el segon port més important de l’imperi, després d’Òstia (el port de Roma). Els grecs, tot i estar enamorats d’Atenes, deien que Cartago era una de les capitals més boniques del món.

Aquí teniu un documental sobre Carthago:

 

Articles del web relacionats:

La primera manifestació femenina de la història

Al món Roma, les dones sempre vivien sota la tutela del paterfamilias. Considerades unes eternes menors d’edat, la seva situació de submissió s’agreujà el 215 aC. Aleshores el caput mundi patia els estralls derivats de la Segona Guerra Púnica. La crisi econòmica s’havia apoderat de la ciutat i la plebs amenaçava de rebel·lar-se.
 
Davant aquesta situació, el Senat aprovà una llei que tocava de prop el gènere femení de l’aristocràcia romana: la Lex Oppia, dita així en honor al seu impulsor, el tribú de la plebs Gai Oppi. La norma prohibia a les dones fer ostentació pública de les seves riqueses. Entre d’altres coses, no se’ls permetia utilitzar joies d’una certa quantitat d’or, vestir teles d'alt cost i de diferents colors o utilitzar carruatges a Roma i a altres ciutats excepte per anar a celebracions religioses.

Joies romanes
Joies romanes
 
La Lex Oppia tenia diversos objectius. Per una banda, en temps de penúries econòmiques per culpa de la guerra, exigia a tots els ciutadans el mateix nivell  d’austeritat; per l’altra, permetia a una depauperada Res Publica confiscar els béns de les dones que incomplissin la norma.
 
Tanmateix, el 195 aC, la situació es revertí. Després de derrotar els cartaginesos, els generals victoriosos retornaren a les seves llars amb uns abundants botins de guerra que repercutiren en les arques de l’Estat. Atès que la Lex Oppia ja no tenia sentit, dos tribuns de la plebs demanaren la seva derogació. El conjunt del Senat, però, s’hi resistí.
 
Al·legat misogin
Aleshores desenes de dones romanes es llançaren al carrer per fer canviar de parer als senadors més reticents. Entre ells hi havia Cató el Vell, que criticà durament la resta de companys de ser incapaços de controlar les seves mullers. Aquest és el discurs, del tot misogin, que pronuncià segons la versió de l’historiador Tit Livi (Ab urbe condita XXXIV, 1, 2-3):

“Ciutadans de Roma, si cadascú de nosaltres hagués après a conservar els seus drets i la seva dignitat de marit sobre la seva pròpia muller, hauríem tingut menys problemes amb les dones en el seu conjunt. Ara, la nostra llibertat, derrocada a casa per la insubordinació femenina, és aixafada i trepitjada fins i tot aquí, en el fòrum. I com que no hem estat capaços de controlar-les individualment, ara ens atemoreixen totes de cop [...]”


El misogin Cató el Vell
El misogin Cató el Vell
 
Amb tot, la frase més contundent contra les dones de Cató el Vell fou aquesta: Extemplo simul pares esse coeperint, superiores erunt (“Tan aviat comencin a ser iguals, seran superiors”). Finalment, el senador de ment obtusa s’hagué d’empassar les seves pròpies paraules. La Lex Oppia fou derogada i les dones de l’aristocràcia romana pogueren tornar a exhibir les seves joies. Segons alguns historiadors, aquella fou la primera manifestació femenina de la història, un exemple de transgressió de les normes imposades per la societat patriarcal romana. Tanmateix, a pesar d’aquella victòria, la jurisdicció romana continuà ignorant la dona en molts altres aspectes de la seva vida.

Elogi a la dona
Elogi a la dona

Aquí teniu un llistat de cançons feministes per al dia Internacional de la Dona (8 de març).

Aquí teniu una breu història sobre el paper de la dona al llarg de la història.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un vídeo de 23 dones que canviaren el món:



Articles del web relacionats:
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

Indíbil i Mandoni, els primers independentistes catalans?

Una de les últimes rebel·lions iberes va ser protagonitzada el 205 aC pels ilergets Indíbil i Mandoni. En funció, però, dels seus interessos, ambdós líders varen pactar tant amb els cartaginesos com amb els romans, els quals finalment els varen sotmetre. Avui la seva figura és recordada amb un conjunt escultòric de bronze a la plaça Agelet i Garriga de Lleida.
 
En el transcurs de la segona guerra Púnica, Indíbil s’havia aliat amb Cartago per assegurar l’autonomia d’Ilerda. Els cartaginesos, però, l’obligaren a lliurar elevades quantitats de plata i importants ostatges, entre ells, les seves filles. Davant aquesta situació, l’ilerget no va dubtar a pactar amb el nou capitost romà, Publi Corneli Escipió, conegut per la seva magnanimitat.

Mapa de la romanització d'Hispània
Mapa de la romanització d'Hispània
 
Aquella aliança, però, tampoc no va funcionar i el 208 aC Indíbil es va tornar a enfrontar amb Roma. Escipió, amb tot, dotat d’un gran talent militar, sempre el vencia. Desesperat, el 207 l’ilerget, va enviar Mandoni  –germà seu segons alguns autors- a demanar clemència al general romà. Aquest, però, el va ignorar.
 
El 205 aC Indíbil organitzaria una nova rebel·lió, aconseguint reunir, segons les fonts clàssiques, 30.000 soldats d’infanteria i 4.000 de cavalleria. L’ilerget, tanmateix, va perdre novament el pols contra la totpoderosa Roma. Va morir en el camp de batalla, mentre que Mandoni va ser capturat i executat. La mort dels dos herois ilergets marcaria l’inici del domini romà a la major part de la península ibèrica. El 140 aC, seixanta-cinc anys després, moriria a Lusitània (Portugal) un altre líder rebel, Viriat.

En aquest article Marc Pons proposa com a primer independentista català Flavius Paulus. Va ser un destacat membre de la cort del rei Wamba al segle VII dC.

Articles del web relacionats:
Catalunya encadenada
"Antes roja que rota!"
El múscul foner
Viriat, Roma no paga traïdors

Eureka!

Qui no ha dit mai Eureka! Aquesta exclamació té una fantàstica història, que se situa a una ciutat del sud-est de Sicília, Siracusa, la “més bella de totes les ciutats gregues”, segons Ciceró. Allà va viure al segle III aC el científic Arquimedes, autor del famós principi hidrostàtic que porta el seu nom: qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una força cap amunt igual al pes del fluid desallotjat.
 
Arquimedes -etimològicament, el primer (ἀρχή) a pensar (μήδομαι)- arribà a tal conclusió per un encàrrec que li havia fet el tirà Hieró II, que era parent seu. Havia d’investigar si la corona modelada per un orfebre contenia tot l’or que el tirà li havia lliurat o si l’or havia estat substituït, tal com sospitava, per argent. Un dia, en ficar-se la banyera, Arquimedes es va adonar que sortia tanta aigua com part del seu cos hi havia entrat. Veient en això l’explicació del seu problema, no pogué contenir l’alegria i sortí nu cap a casa seva, cridant a tothom Εὕρηκα, Εὕρηκα! (“Ho he trobat! Ho he trobat!”).
 
Eureka
Eureka

Basant-se en el seu descobriment, Arquimedes va fer dos lingots d’igual pes al que tenia la corona del tirà, una d’or i l’altra d’argent. Tot i pesar el mateix, el seu volum era diferent, ja que la massa de l’argent és continguda en un volum més gran que la de l’or. A continuació, va omplir d’aigua fins a vessar un recipient ampli i hi va introduir, per separat, els dos lingots. El resultat fou que, a causa del seu volum, el fluid desplaçat pel lingot d’argent és major que el desplaçat pel d’or. Per tant, aquestes proves confirmaren les sospites del tirà: l’orfebre l’havia enganyat fabricant-li una corona d’argent.
 
“Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”
Arquimedes no aturà de sorprendre Hieró II, el qual sovint mostrà certa incredulitat envers les seves troballes. Així succeí quan li parlà sobre les bondats de la palanca com a instrument per aixecar qualsevol pes, per molt gran que fos, amb una força molt menor. El tirà, per posar-lo a prova, li féu llançar a la mar un vaixell ple de gent i de mercaderies. El científic siracusà aconseguí tal gesta amb un complex sistema de corrioles que, basat en el sistema de la palanca, substitueix les barres per sogues. Segons l’historiador Plutarc, en acabar, hauria dit una famosa frase que ens hauria arribat com a “Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”. En el camp de l’enginyeria, Arquimedes també destacà per ser l’inventor d’un pern, que dins d’un cilindre buit, permetia extreure aigua dels rius fent girar només una maneta.
 
Arquimedes movent el món
Arquimedes movent el món

Meravellat per la seva fèrtil imaginació, Hieró II encarregà a Arquimedes la construcció de tot tipus d’artefactes bèl·lics que servirien per a defensar Siracusa dels atacs enemics. En aquella època Roma estava en plena expansió i, d’ençà de la primera guerra púnica (264-241 aC), es disputava amb Cartago el domini del Mediterrani. Gràcies, però, als temibles invents d’Arquimedes, Siracusa costà més de sotmetre. La seva catapulta (< κατα, “per avall” + πέλτη, “llança”) permeté llançar pedres feixugues a gran distància. També ideà un sistema de miralls còncaus concentradors de raigs solars que, projectats contra les veles enemigues, aconseguia incendiar-les.

Mort d'Arquimedes
Mort d'Arquimedes
 
Després de tres anys de lluita, al 212 aC les tropes del general romà Marcel assoliren el seu objectiu. Segons Plutarc, Marcel demanà als seus soldats que li portassin amb vida el geni que tants maldecaps els havia ocasionat. Amb tot, la seva ordre no fou executada. Un soldat entrà a la casa d’Arquimedes i el convidà a seguir-lo. Aquest, però, no li féu cas perquè estava capficat en la resolució d’un dels seus problemes de geometria. Segons una tradició llatina segurament inventada, abans que el travessés amb una espasa, li va dir: “No toquis els meus cercles” (Noli tangere circulos meos) –no sabem si aquí la paraula “cercles” es podria traduir per “collons”.

Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620
Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px