Banner Top

Triomfadors amb síndrome d'Ícar

Molts esportistes pateixen la síndrome d’Ícar, també coneguda com la “síndrome del triomfador”. Fa referència a la famosa dita “és més difícil mantenir-se que arribar”. Són persones que deceben un cop han tastat l’èxit: cometen errors impensables en moments decisius, tenen lesions que els marginen, trenquen relacions amb l’entrenador que els portà a l’èxit o donen positiu en un antidòping.

No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.

Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
 
Les ales de la llibertat
En la mitologia grega Ícar era el fill Dèdal, el famós arquitecte del laberint de Creta que havia d’acollir el Minotaure. Minos, el rei de l’illa, s’enfadà molt amb Dèdal en veure que l’heroi atenès Teseu havia aconseguit sortir sà i estalvi del laberint després d’haver matat el monstre. Com a càstig tancà Dèdal i el seu fill allà mateix. 

La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
 
Confinat en aquella presó, Dèdal no parà de pensar en la millor manera per sortir-ne. Aleshores fabricà unes ales que s’aferraven a les espatlles amb cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal advertí al seu fill que no havia de volar gaire alt per evitar que la cera es desenganxàs de les ales, ni tampoc gaire arran de mar per evitar que les ales es banyassin. Tanmateix, Ícar, per arrogància, no féu cas dels consells del seu pare. Cada vegada anà volant més alt fins que, havent-se fos la cola, va caure a la mar on s’ofegà. Des de llavors aquella mar s’anomenà Icària en honor seu.

El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
 
El mite d’Ícar no només ens parla dels antics somnis de la humanitat per poder volar. En clau metafòrica, ens il·lustra també sobre la importància de la mesura contraposada a l’ambició. D’altra banda, Dèdal, el pare d’Icar, representa la veu de l’experiència.

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica)
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.

Gràcies al seu invent, Dèdal seria considerat el pare mitològic dels aviadors. Continuà amb el seu vol fins a Agrigent, a Sicília, on l’anà a cercar Minos. El rei cretenc demanà l’ “extradició” al seu homòleg agrigent, Còcal, però aquest s’hi negà perquè estava molt agraït al seu hoste per les juguetes que havia fet a les seves filles. Així, doncs, l’ordenà matar. Després, tanmateix, Dèdal acabaria marxant a Egipte, on morí.

La caiguda d'Ícar  (1819,  Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo  Museu del Louvre. París)
La caiguda d'Ícar (1819, Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo Museu del Louvre. París)

Aquí teniu un article de Narcís Comadira titulat "La caiguda d'Ícar". Ofereix una lectura contemporània del mite.

Aquí teniu una recreació del mite d'Ícar:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Paraules a vista d'ocell
Quan victòria s'escrivia amb ene de nike

El complex de Fedra

L’amor romàntic d’una mare cap al seu fill ha estat definit com el complex de Iocasta, relacionat amb el complex d’Èdip. El de Fedra, en canvi, s’empra per referir-se més concretament a l’atracció entre una madrastra i el seu fillastre. Diuen que actualment aquest complex és més freqüent a causa de l’augment en el nombre de divorcis i nous matrimonis.

Fedra està relacionat amb el mite de Teseu, el famós heroi atenès que matà el minotaure del laberint de Creta. En tornar a la seva ciutat natal, Teseu es convertí en el seu nou sobirà en substitució del seu difunt pare Egeu. Més endavant, Teseu va participar, juntament amb Hèracles (Hèrcules llatí), en l’expedició contra les amazones, que havien atacat la capital de l’Àtica. Com a botí de guerra, es féu amb l’amazona Antíope, que li donà un fill, Hipòlit. Teseu, però, l’acabaria abandonant per casar-se amb Fedra, filla de Pasífae i Minos de Creta, i germana, per tant, d’Ariadna, la jove que l’havia ajudat a sortir del laberint amb un rodet.

La nova llar creada per la nova parella tendria els dies comptats per culpa, segons algunes versions, d’Afrodita, que declarà el seu amor al fill de Teseu. Hipòlit, però, li donà llargues ja que preferia dedicar el temps a caçar. Davant aquest menyspreu, la deessa de l’amor féu que Fedra s’enamoràs bojament del seu fillastre. Aquesta li demanà que dormís amb ella, però Hipòlit s’hi negà. Per por de ser acusada davant Teseu, aquella madrastra forçà les portes de la cambra nupcial, s’esqueixà els vestits i acusà falsament Hipòlit de violació. Teseu s’ho va creure i va demanar al seu pare diví, Posidó, que matàs el seu fill, atès que ell era incapaç de fer-ho amb les seves pròpies mans. Així, quan un dia el jove es trobava conduint el seu carro prop de la mar, Posidó va fer sortir de les onades un brau, que féu que s’estavellés. El cadàver fou portat davant de Teseu, el qual s’adonà de la innocència del seu fill a través d’Àrtemis. Aleshores Fedra es penjà.

Hipòlit
Hipòlit

El primer immortalitzar la història de Fedra va ser Eurípides en la seva tragèdia Hipòlit (segle V aC). De fet, Eurípides va ser el tràgic que va saber aprofundir més en la psicologia femenina. La seva Fedra, però, no agradà molt als seus contemporanis. I és que una dona no podia portar la iniciativa en el tema de la passió amorosa perquè la virtut més preuada d’una dona era la castedat; d’altra banda, no era gaire acceptat el comportament masculí de rebuig de l’impuls sexual. Així, no és d’estranyar que Eurípides fes una segona versió d’Hipòlit amb una Fedra més reprimida.

Igual que ja féu en la tragèdia Medea, a Hipòlit Eurípides ens torna a parlar de la misogínia grega (v. 615):

Oh Zeus! Per què sota els raigs de sol has fet que existissin les dones, metall de falsa llei per als homes! Si volies propagar la raça humana, aquesta no hauria de néixer de les dones, sinó fer que els mortals, ofrenant en els teus temples d'or el ferro i el bronze, adquirissin la llavor dels seus fills, cadascun segons la seva ofrena, i visquessin en cases lliures, sense dones.

Per un fet és clar que són un mal infaust: el mateix pare que els va donar l'ésser i les va criar els dóna un dot i les allunya de casa per deslliurar-se d'un gran mal. I el marit, que rep a casa seva aquest ésser de desgràcia, se n'alegra, emplena de joies la seva bella estàtua, li dóna bells vestits. Desgraciat! Ha expulsat la joia de la casa! És un fatal dilema tant per a aquell que, alegre, s'emparenta amb gent rica i té una esposa amarga com per a aquell que es casa amb una que és bona, però de pares pobres, i amb la virtut intenta compensar el seu infortuni. Li va més bé a qui no té res i a casa seva hi asseu una dona simple i inútil.

L'odio, si és sàvia; almenys a casa meva no vull que n'hi hagi una que sàpiga més del que li convé a una dona. Afrodita infon la maldat més aviat a les sàvies; en canvi, la mancada de recursos, pel seu curt enteniment, queda allunyada del pecat. Cap serventa no hauria d'apropar-se a la dona; bèsties mudes haurien de viure amb elles perquè no poguessin dirigir-se a ningú ni rebre contestació.

[...] Oh! Morireu totes! Mai no m'he de sadollar d'odiar les dones, encara que algú digui que ho repeteixo sempre, car també elles sempre són malvades. I que algú les ensenyi a ser castes o que em deixin injuriar-les sempre!

El mite de Fedra tambés seria recreat per altres autors com Sèneca, Racine o Miguel de Unamuno, entre d’altres. Aquests dies es pot veure al Teatre Romea de Barcelona, amb una superba Emma Vilarasau en la pell de l’heroïna grega. Aquesta nova versió es basa en l’obra homònima de Racine, que retrata d’una manera colpidora el desig i la sexualitat femenins.



Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Fedra (1962), de Jules Dassin, amb Melina Mercouri i Anthony Perking:


El complex de Fedra no s’ha de confondre amb el de Iocasta, que pateixen aquelles mares obsessionades amb els seus fills, que no volen que es desferrin d’elles. N’és un exemple la pel·lícula Mon fils à moi (“El meu fill”), de Martial Fougeron (2006).

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px