Banner Top

Penèlope no tenia cap síndrome!

Novament ens trobam davant un altre atemptat a la mitologia. Avui, en l’àmbit de la reproducció assistida, es parla de la síndrome de Penèlope per al·ludir al mal que pateixen les dones que posposen la maternitat fins després dels 40 anys per motius sentimentals, laborals o econòmics. Aquesta síndrome, que posà de moda un grup de metges italians, afecta el trenta per cent de les espanyoles que acudeixen a una clínica de fertilitat. El seu nom, però, no fa justícia a la dona del protagonista de l’Odissea, que durant vint anys esperà el seu marit Odisseu (Ulisses llatí). No debades, abans que aquest se n’anàs a lluitar a Troia, Penèlope, cosina d'Helena, ja havia infantat Telèmac.

Penèlope recriminada pel seu fill Telèmac
Penèlope sempre ha estat criticada pel feminisme pel seu paper de dona abnegada i fidel. També va ser submisa al seu fill Telèmac. A l’inici de l’Odissea trobam el primer exemple en la literatura occidental d’un home que ordena callar a una dona perquè la seva veu no s’ha de sentir en públic.

L’acció comença en el primer llibre, quan Penèlope baixa de la seva cambra a la gran per escoltar un bard que actua davant una munió de pretendents. El bard canta les dificultats que han tengut els herois grecs per tornar a casa. A ella, aquell relat l’entristeix i, davant de tothom, demana al bard que triï un altre cant, més alegre. Aquella petició de seguida és recriminada pel seu propi fill Telèmac, que li dirigeix les següents paraules en traducció de Carles Riba (I, 358-359):

“Torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, [...] i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”.

Els pretendents
En escoltar-lo, Penèlope féu cas al seu fill. La reina d’Ítaca vivia desconsolada l’espera del seu marit. En veure que passaven els anys i que no retornava, el seu palau a va ser ocupat per un grup de pretendents. Per treure-se’ls de sobre, els va prometre que es casaria amb un d'ells quan acabàs de teixir el sudari per al seu sogre Laertes, que encara vivia. La proposta, però, tenia trampa. Mentre, de dia, teixia el sudari, de nit el desfeia, i així l'obra restava interminable.

Arran d’aquest ardit, a l’antiguitat alguns volgueren fer derivar el nom de Penèlope de πήνη (“teixit”) i de λέπω (“arrancar”). D’altres, en canvi, l’associaren amb πηνέλοψ (“ànega feréstega” en grec), animal de costums monògams, que s’adiu amb la proverbial fidelitat de la reina d’Ítaca.

Penèlope i els seus pretendents (Waterhouse)
Penèlope i els seus pretendents (Waterhouse)
 
Tanmateix, Odisseu finalment acabaria fent acte de presència. Després d’haver estat a la cort d’Alcínous, un grup de mariners el va deixar dormit a la platja d’Ítaca. En despertar-se, Atena ideà una estratagema per comprovar què havia estat de l’illa durant la llarga absència del seu rei. Aleshores transformà el seu protegit en un vell captaire mal vestit i li buscà la companyia d’Eumeu, el seu porquer, un servidor fidel i discret. Només el ca d’Odisseu, Argos, el va reconèixer quan va entrar al palau. També, però, ho féu la seva antiga serventa Euriclea –aquesta, gràcies a una cicatriu que veié en rentar-li els peus.

En topar-se amb el seu fill Telèmac, Odisseu decidí revelar-li la seva vertadera identitat. Ambdós començaren a preparar una estratègia per treure’s de damunt els pretendents. Aquests estaven molt indignats d’ençà que una serventa havia descobert l’enganyifa del teixit de Penèlope. Així, la reina d’Ítaca no tingué més remei que accedir a casar-se amb un pretendent. Per a l’elecció organitzà una prova: es casaria amb aquell que fos capaç de tensar l’arc d’Odisseu i de fer passar una fletxa per l’ull de dotze destrals clavades a la soca d’un arbre. L’afortunat va ser un disfressat Odisseu, qui, després, amb l’ajuda de Telèmac i d’Eumeu, va tancar les portes del palau per tal d’impedir que fugissin el pretendents. D’aquesta manera, no en quedà ni un amb vida.

Ulisses matant els seus adversaris
Ulisses matant els seus adversaris
 
Mentrestant, Penèlope, després de vint anys, es resistia a creure que aquella persona que tenia al seu davant fos el seu marit. Per posar-lo a prova, va demanar a un criat que baixàs el llit d’Odisseu a la sala, perquè ella no dormiria amb ell. Odisseu li va respondre que allò era impossible perquè el seu llit estava fixat a una olivera que ell mateix havia plantat. Aleshores s’esvaïren tots els dubtes de Penèlope i Atena allargà la nit perquè la parella pogués gaudir més temps del seu retrobament. Aquest és un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica.

Ulisses i Penèlope
Ulisses i Penèlope
 
Fora de l’àmbit de la reproducció assistida, també es parla del complex de Penèlope per referir-se a aquelles dones que esperen casar-se amb l’amor de la seva vida després que aquest passi una temporada llarga a l’estranger per motius laborals. Amb tot, sovint aquesta espera s’allarga més del compte i acaba amb un adéu definitiu. 

Alcestis o l’exemple d’amor conjugal
Juntament amb Penèlope, un altre exemple de dona abnegada és Alcestis, que esdevé tota una heroïna de l’amor conjugal. Ella, però, de moment, no té cap complex o síndrome que la recordi. Alcestis era una bella jove filla de Pèlias, rei d’Iolcos (Tessàlia). Davant la multituds de pretendents que tenia, el seu pare decretà que atorgaria la mà de la seva filla a qui fos capaç d’arribar a la seva cort amb un carro tirat per un lleó i un senglar. Qui ho aconseguí va ser Admet, rei de Feres, no sense, però, l’ajuda d’Apol·lo.

Alcestis, amb Admet i Hèracles, amb pell de lleó
Alcestis, amb Admet i Hèracles, amb pell de lleó


El dia del casament Admet s’oblidà de fer un sacrifici a Àrtemis. La deessa de la caça es venjà d’aquell descuit condemnant-lo a mort. Desconhortada, Alcestis oferí la seva vida a canvi de la del seu marit. S’enverinà i baixà al Tàrtar. Davant aquella prova d’amor, de seguida va entrar en acció Hèracles, antic company d’Admet. L’heroi grec baixà a l’inframón i aconseguí tornar a la vida Alcestis. Una altra versió, però, diu que qui la restituí va ser  Persèfone, la sobirana de l’Hades, que quedà del tot impressionada per l'abnegació d'Alcestis.

Aquí teniu un article que parla sobre "diva mediterráneas, un mar de mujeres apasionadas".

Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)
 
“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.

1437475303 776105 1437594473 sumario normal

Robert Graves en el seu "locus amoenus" mallorquí

 
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)
Robert Graves en el seu estudi de Deià Can Alluny (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.

51CWKZW64GL. SX307 BO1,204,203,200

Llibre de memòries del fill de Robert Graves

 
El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.  

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
 
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
 
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
 
La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Els intel·lectuals tampoc no ens perdrien de vista. “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”, escriuria el 1926 l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, tot recordant les seves dues estades a l’illa entre 1919 i 1921.

Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat el 1985 després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

No us podeu perdre aquest documental sobre Robert Graves de la sèrie de TVE "Baleares, un viaje en el tiempo".

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Aquest article parla de l'edèn mallorquí de Robert Graves.

Articles del web relacionats:
Mallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Què és la felicitat?
- Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood
- Serra Tramuntana, patrimoni de la Humanitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px