Banner Top

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

Pieter Bruegel

El país de Xauxa (Pieter Brueghel el Viejo, 1567), representa el pecat capital de la gula

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

L'Arcàdia perduda

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)
 
“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.

1437475303 776105 1437594473 sumario normal

Robert Graves en el seu "locus amoenus" mallorquí

 
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)
Robert Graves en el seu estudi de Deià Can Alluny (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.

51CWKZW64GL. SX307 BO1,204,203,200

Llibre de memòries del fill de Robert Graves

 
El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.  

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
 
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
 
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
 
La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Els intel·lectuals tampoc no ens perdrien de vista. “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”, escriuria el 1926 l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, tot recordant les seves dues estades a l’illa entre 1919 i 1921.

Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat el 1985 després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

No us podeu perdre aquest documental sobre Robert Graves de la sèrie de TVE "Baleares, un viaje en el tiempo".

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Aquest article parla de l'edèn mallorquí de Robert Graves.

Articles del web relacionats:
Mallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Què és la felicitat?
- Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood
- Serra Tramuntana, patrimoni de la Humanitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px