Banner Top

Súbdits reials

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2018)

Un any més Mallorca ha estat escenari d’una nova pantomima carregada de cinisme. La família reial ja ens ha regalat el seu tradicional posat d’estiu, enguany des del Palau de l’Almudaina. Cadascun dels seus gestos forçats ha estat fotografiat per una munió de cadells gràfics de l’statu quo. Les cròniques diuen que ha estat una escena molt entranyable.

“Está fastidiado porque tenía muchas ganas de venir y el médico le ha recomendado no moverse demasiado”, ha lamentat un poc convincent Felip VI sobre el rei emèrit, avui en el punt de mira després que la seva amant Corinna hagi revelat les seves suposades pràctiques fraudulentes. A continuació, les filles del monarca ens han relatat les seves fantàstiques vivències en un campament dels Estats Units. Ho han fet sota l’atenta mirada de la seva mare. La calculadora Letícia no tenia al davant la reina mare per tornar a fer el paperot que va protagonitzar a les portes de la Seu la passada Setmana Santa.

ensenyat

Miquel Ensenyat (president del Consell de Mallorca) i Felip VI

El nostre govern progressista ja s’ha apressat a anar a acotar el cap davant l’ínclit sobirà. Francina Armengol, Baltasar Picornell, Miquel Ensenyat i Antoni Noguera han hagut de complir amb el protocol. En una reunió de paraules buides, s’han dedicat a fer la garangola a qui sempre ha estat vist com el millor ambaixador turístic de les Balears. Per damunt del tot hi ha el respecte institucional, deuen pensar. Certament.

Poc importa, però, que la monarquia ens hagi faltat al respecte. Bé ho sap el convicte cunyat reial, Iñaki Urdangarin, que es lucrà a costa de tots nosaltres. Tanmateix, l’antic duc de Palma actuà seguint la dita castellanaDonde fueres, haz lo que vieres”. Avui, des de la presó d’Àvila estant, no pot més que mossegar-se la llengua en veure per televisió les imatges reials d’estiu que ell mateix compartí anys enrere. Té massa secrets per contar sobre una família en estat de descomposició i que durant massa temps ha gaudit de la benevolència pueril i servil dels estaments polítics i mediàtics.

antoni noguera

Antoni Noguera (batle de Palma) i Felip VI

La monarquia espanyola és l’única a Europa que ha estat restituïda per un dictador. Ara, amb el procés sobiranista, s’ha convertit en l’últim argument per defensar la unitat d’Espanya. La corrupció reial no pot ser motiu per frenar aquesta patriòtica missió. Per això, crida l’atenció el que vàrem viure fa cinc anys, quan va abdicar Joan Carles I arran de la cacera d’elefants a Botsuana i del cas Infanta. El PSOE, de tradició republicana, aleshores a l’oposició, trencava files al voltant del nou Cap d’Estat. Superada la Transició (és un dir), hauria estat el moment de demanar un referèndum sobre la continuïtat de la monarquia. Però era demanar massa en una democràcia tan precària com la nostra.
 
En ple desprestigi de la Corona, Felip VI necessitava un nou 23-F com el que el 1981 va tenir son pare per reforçar la seva figura davant l’opinió pública. I aquell 23-F va ser el passat 3 d’octubre amb el famós discurs de l’ “¡A por ellos!”. Qui, segons la sagrada de Constitució, ha d’exercir d’àrbitre es convertia així en el principal agitador de masses. Ja s’oblidava de les paraules que el 1990, essent príncep, pronuncià en una visita a la ciutat comtal: Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea”.
 
rey pte parlament 20170728 01

Baltasar Picornell (president del Parlament balear) i Felip VI

Ara, però, Felip VI té al·lèrgia a les urnes. Li costa entendre que un altre país amb una monarquia parlamentària com Anglaterra permetés fa quatre anys un referèndum sobre la independència. Aleshores la reina Isabel II es va declarar neutral en l’assumpte escocès. Tanmateix, el nostre cap d’Estat viu en una perpètua contradicció: defensa la democràcia, però alhora ostenta un càrrec que ha heretat d’un dictador que, en morir, ho volia tenir “todo atado y bien atado”.
 
Després de la intervenció de Felip VI en el procés català, el president de la Generalitat, Quim Torra, ja ha anunciat que no assistirà a cap acte organitzat per la Casa Reial. Al nostre Govern li falta valentia per seguir les mateixes passes. Només per dignitat, amb el que ens ha robat Urdangarin, ja ho hauria de fer.
 
Mentrestant, continuarem amb la nostra humiliant condició de súbdits reials i un altre estiu ens alegrarem de veure com, a la badia de Palma, el nostre monarca es fa un homenatge a la Copa del Rei de Vela. Esperem que l’any vinent també puguem veure-hi el seu pare ja “recuperat” a bord del seu “Bribón” -el nom no pot ser més escaient. I, davant aquesta nova exhibició de glamur i de bonhomia, tornarem a dir que tenim una monarquia que no ens mereixem.

Articles del web relacionats:
- Tots som Lucrècia
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#Egoquoque)

A l’antiga Roma, el cas més famós d’assetjament sexual fou el de Lucrècia. Ens ho recorda la filòloga clàssica Meritxell Blay en aquesta interessant entrada del seu blog. Segons Blay, Lucrècia bé podria ser la pionera de l'actual campanya #MeToo contra els abusos sexuals a Hollywood. La seva versió llatina seria #Egoquoque.

Segons relata l’historiador Tit Livi a Ab Urbe Condita (llibre I, 57-60), Lucrècia va viure a finals del segle VI aC. Era la dona d’un prohom de la noblesa romana, Tarquini Col·latí, cosí de Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb. Un dia ambdós es trobaven fora de Roma, en campanya militar. Durant el transcurs d’una avorrida vetlada, mentre bevien amb altres companys, es posaren a discutir sobre les bondats de les seves respectives dones. Tarquini Col·latí digué que la seva era la més virtuosa de totes. Era tanta la seva seguretat que reptà els altres a comprovar-ho en persona. Aquestes foren les paraules que proferí, en traducció de Bàrbara Matas (Edicions La Magrana):

“Si tenim les forces de la joventut, ¿per què no pugem als cavalls i anem a veure en persona com és el capteniment de les nostres dones? Que cadascú tingui com a prova el que els nostres ulls hagin presenciat davant l’arribada inesperada del marit”.

Violació de Lucrècia (Luca Giordano)
Violació de Lucrècia (Luca Giordano)

Tarquini Col·latí no anava errat. Mentre la resta de dones havien estat enxampades gaudint de banquets amb altra gent, Lucrècia, en canvi, es trobava treballant la llana en companyia de les seves esclaves. Sext Tarquini estava envejós per la sort del seu cosí i avergonyit per la conducta poc casta de la seva dona. Aleshores planejà seduir Lucrècia a tota costa. Es volia prendre al peu de la lletra l’etimologia del seu nom, derivat de lucrum (“guany”, “profit”).

Al cap d’uns dies, una nit aquell desvergonyit es presentà per sorpresa a la casa de Lucrècia. Aquesta el convidà a sopar. En acabar, el conduí a l’habitació dels hostes. En assegurar-se que tothom dormia, amb l’espasa desembeinada, Sext Tarquini s’acostà a la seva amfitriona, que dormia. Li posà la mà esquerra sobre el pit i li etzibà:

“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell
Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell

Veient que oferia resistència, l’assetjador va atemorir la seva víctima amb la següent advertència: “Va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós”.

Amb aquesta amenaça, Sext Tarquini va poder violar Lucrècia. Després marxà, deixant, en castellà, l’expressió “tarquinada” en al·lusió a la violència sexual comesa contra una dona. Ella de seguida va enviar a cercar el seu pare i el seu marit.  Entre sanglots, els va explicar com el fill del rei havia profanat el seu cos. “Però, la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”, insistí.

El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)
El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)


Els parents de Lucrècia la dissuadiren de treure’s la vida: “Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció”. Ella, però, assegurà que no podia viure amb el càstig d’haver estat deshonrada. A continuació, fidel a les seves paraules, se suïcidà clavant-se un ganivet al cor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana d’aleshores no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales
La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales


Presenciant l’escena hi havia Brutus, un amic del marit de la família, que jurà venjar aquell oprobi:

“Juro per aquesta sang castíssima abans de l’ofensa reial, i us poso per testimonis a vosaltres, déus, que jo anorrearé Luci Tarquini el Superb, juntament amb l’esposa i tota l’estirp dels seus fills, a ferro i foc i amb totes les forces que pugui, i que no permetré ser rei de Roma ni a aquells ni a cap altre”.

lucrecia rembrant

Lucrecia, de Rembrandt, 1664

El 510 aC Brutus liderà una revolta popular que aconseguí fer fora la monarquia. Tarquini el Superb i la seva família es veren obligats a fugir primer a Tusculum i després a Cumas, on el rei etrusc els donà asil. Aquesta va ser la fi de gairebé dos segles i mig de monarquia i el principi d’una nova etapa, la República, que es posà en marxa el 509 aC.

Dos mil anys després d’aquest episodi mític de la història de Roma, encara hi ha dones com Lucrècia que continuen essent víctimes de la impunitat del sistema patriarcal. Avui l’antic crit de protesta #Egoquoque s’ha convertit en  #MeToo.

Aquí teniu una sèrie d'articles d'un dossier especial del diari Ara amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març):
L'hora de les dones
Els drets de les dones al món
El feminisme com a revolució del pensament
Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Aquí teniu unes paraules sobre la violència de gènere del poeta romà Tibul (segle I aC). Provenen de la seva obra (Elegies, 1, 10, versos 59-66, trad. de Carles Magrinyà i Joan Mínguez):

"Ah, de pedra o de ferro és aquell que pega a la seva amiga; aquest precipita els déus daltabaix del cel. Basti d'esquinçar i arrencar del seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la cabellera; basti d'haver-li fet escampar llàgrimes [...] Aquell que té les mans cruels, que porti escut i garrot, i que s'allunyi de la dolça Venus."

Us deix amb Núria Espert interpretant Lucrècia en l’obra “La violació de Lucrècia”, de Shakespeare:




Aquí teniu informació sobre l'obra Lucrècia escrita al segle XVIII pel menorquí Joan Ramis.


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:

Tots som Lucrècia
- Feministes "femmes fatales"
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
La mort silenciada
Lilith, la primera dona rebel
Roma segons Ròmul?
- Tragèdies femenines
- La República és cosa de tots
- Sobre dones i homes

Tots som Lucrècia

Article publicat a l'Ara Balears (17/01/2016)

Iñaki Urdangarin ens ha tornat a recordar que tots som Lucrècia. L’historiador Tit Livi ens explica aquest mite fundacional de la república romana situat a finals del segle VI aC. Lucrècia era la dona d’un prohom de la noblesa romana. La seva bellesa va cridar l’atenció de Sext Tarquini, fill del rei, qui no dubtà a emprar el seu estatus social per violar-la. Ella, ferida en el seu orgull, es va suïcidar després de relatar els fets al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir enderrocar la monarquia. Així, l’Estat deixà de ser cosa d’una sola (monos) persona per esdevenir una cosa (res) pública, és a dir, una República.

Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)
 
Avui nosaltres, com Lucrècia, també ens hem sentit violats per Urdangarin. Comportant-se com un nou Sext Tarquini, el gendre i cunyat reial ens ha ficat mà a les butxaques aprofitant-se de la seva casta. El 2005 l’expresident balear Jaume Matas, amant de personatges reverencials, no li va poder dir que no. Així, amb els ulls clucs, va concedir al marit de la infanta Cristina un milió dos-cents mil euros dels nostres impostos per organitzar un fòrum que havia de servir per estudiar l’estrambòtic binomi turisme i esport. Aquell acte va ser presentat enmig de grans fastos per concloure que sí, que és molt interessant fer esport quan vas de turisme.
 
Tal com assegura Diego Torres, exsoci d’Urdangarin, aquella violació comptà en tot moment amb l’aprovació de la Casa Reial, que ara vol carregar el mort sobre les amples espatlles del pobre exjugador de voleibol. Ell només intentava guanyar-se la vida com podia, seguint la dinàmica del seu entorn familiar. Li varen dir que podia demanar el que volia perquè gaudia de total impunitat. A Urdangarin, però, li va faltar la intel·ligència amb què batià en grec la seva associació Nóos. Es tractava d’una entitat sense ànim de lucre, res més lluny del seu vertader ànim.

La infanta, la llesta
La infanta, la llesta
 
A Mallorca, terra de descans reial, podem estar orgullosos d’haver desemmascarat una monarquia que ja no sap com justificar la seva raó de ser en ple segle XXI. La llebre la féu saltar el 2006 el diputat socialista Antoni Diéguez en preguntar en seu parlamentària sobre els negocis tèrbols d’Urdangarin. Després, el cas seria instruït pel jutge Castro, que no s’ha acoquinat en destapar les misèries de la nostra reialesa.
 
Ara, amb l’inici del judici del cas Nóos, és l’hora de saber si, com presumeix el rei Felip VI, tots som iguals davant la llei. La seva germana, la infanta Cristina, acusada de frau fiscal, confia a sortir-ne exonerada gràcies a l’aplicació de la doctrina Botín. Ella, llicenciada en Ciències Polítiques i directora de l’àrea Internacional de l’Obra Social La Caixa a Ginebra, ja va dir davant Castro que no feia els comptes al seu marit perquè li tenia plena confiança. L’amor la tenia ofuscada. El mateix argument esgrimí la cantant Isabel Pantoja, avui a la presó per blanqueig de capitals per haver anat també a remolc de la seva exparella i exbatle de Marbella, el corrupte Julián Muñoz.

Hisenda som tots?
Hisenda som tots?
 
La maquinària institucional ja s’ha engegat per salvar la infanta. L’advocada de l’Estat nega que tots nosaltres, els contribuents, siguem víctimes de les pràctiques fraudulentes de la filla i germana de rei. Fins i tot, tal com ja ha criticat Castro, ens pren per beneits en assegurar que l’expressió “Hisenda som tots” tan sols és un lema publicitari. Ni en l’època feudal hi havia tant de sarcasme.
 
De moment, tanmateix, el cas Nóos ja s’ha cobrat una primera víctima. Atès el galopant desprestigi de la Corona, fa més d’un any el rei Joan Carles va haver d’abdicar a favor del seu fill Felip. Sol davant del perill, ara l’única opció que té el flamant monarca per reivindicar-se és vetlar per la unitat d’Espanya. No és d’estranyar que s’hagi negat a rebre la presidenta del Parlament català, que l’havia d’informar sobre la investidura del nou president de la Generalitat. Com a Borbó que deu el càrrec a un dictador, Felip VI té al·lèrgia a la democràcia. Ell mateix ja ha escenificat la desconnexió entre Espanya i Catalunya.

Inaki Urdangarin es mereix un monument
Inaki Urdangarin es mereix un monument
 
El nostre cap d’Estat té motius per estar preocupat. Ja res no tornarà a ser igual. Ara només cal esperar que la violació que hem patit a mans del seu cunyat, amb la complicitat de la seva germana, tengui les mateixes conseqüències que la que, segons la llegenda, protagonitzà fa més de 2.500 anys el fill del darrer rei de Roma. El crit de “Tots som Lucrècia” ens ha de tornar a marcar el camí cap a la República. Que en prenguin bona nota els nins que cada any participen en el carrincló concurs “¿Qué es un rey para ti? La resposta és clara: un vividor que té els dies comptats.

En aquest article de Meritxell Blay podeu trobar més informació sobre Lucrècia.

Si voleu conèixer més sobre el cas Noos, no us podeu perdre aquest vídeo de "Cuatro", "Cintora, a pie de calle".

Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
- Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La República és cosa de tots
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern el 509 aC, gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, un any abans Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)


Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Els cònsols tenia tanta d’importància que el seu nom serví per computar el temps. Així, l’any del naixement de Crist, és a dir l’any 1 de la nostra era, va ser per als romans l’any dels cònsols Gai Cèsar i Luci Emili Paulus -l’altra forma de comptar era des de la fundació de Roma, ab urbe condita.

Cap magistratura era remunerada, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-les –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.

Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic.

Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel


Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

 

Càndid
Càndid



Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:

 

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
-
Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?Harmodi i Aristogíton, "sediciosos" a l'antiga Grècia 
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"
 

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

L'arrogància i la síndrome de Coriolà

La síndrome de Coriolà afecta aquelles persones que, creient que sempre tenen raó, no escolten crítiques ni aprenen dels errors comesos. Agafa el nom de Caius Marci, un general patrici del segle V aC, dit també Coriolà. Segons relata l’historiador Plutarc (segle III) a l’ obra Vides paral·leles, va viure quan la República acaba de ser instaurada en substitució de la monarquia. Després d'haver vençut heroicament els enemics volscs, va retornar a Roma amb l’ego pels niguls. Havent aconseguit aquella gesta, per la insistència de la seva mare Volúmnia, es cregué amb el dret de proclamar-se cònsol, el càrrec més alt dins la jerarquia republicana. Els tribuns populars, però, s’hi oposaren i, a causa del seu caràcter arrogant, l’acabaren desterrant, acusant-lo de traïdor.

Contrariat per aquest tracte, Coriolà es passà al bàndol adversari i encapçalà un potent exèrcit de volscs contra la seva estimada Roma. A l'últim moment, però, les súpliques de la seva mare el feren desistir d’aquell atac. Aleshores, fou considerat de nou un traïdor pel poble volsc, que es venjà matant-lo.
 
Al segle XVI aquest episodi de la història de Roma inspirà a Shakespeare la tragèdia Coriolà. L’obra presenta el debat tràgic d'algú que sobtadament, de patriota, passa de ser considerat un renegat i que no pot acceptar que sigui la voluntat del poble la que determini el seu destí. La seva actitud enfront del poble convertiria Coriolà en un personatge polèmic. Fou reivindicat tant pels feixistes com pels comunistes en representacions durant els anys anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Articles del web relacionats:
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax


I aquí teniu el trailer de la pel·lícula Coriolanus (2012)de Ralph Fiennes: 



Apoteosis apoteòsiques

Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.

Apoteosi d'Hèracles
Apoteosi d'Hèracles
 
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que, segons Suetoni, en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio! (“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). A continuació, a punt d’exhalar, s’aixecà i pronuncià una altra frase per a la història: “Un emperador ha de saber morir de peu”  -el revolucionari mexicà Emiliano Zapata 1879-1919) és autor de la seva versió més exitosa: “Prefiero morir de pie que vivir arrodillado”; en castellà també es diu “morir con las botas puestas”.

Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.

Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)

Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)


Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)

Damnatio memoriae
L’acte contrari de l’apoteosi era la damnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.

Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla

Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom.
Efígie
Molts objectius de les damnationes memoriae eren les efígies o imatges dels emperadors. La paraula llatina effiggies (“imitació”) està formada per la preposició ex ("fora") i el verb fingo ("fingir", “modelar”, “donar forma”).Una efígie, per tant, és una reproducció fictícia, fingida, treta d'un objecte real.  Del verb fingo també procedeixen substantius com  figura o configuració.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px