Banner Top

L'origen clàssic de la música

Va ser Nietzsche qui al segle XIX va dir que "sense música la vida seria un error". La música ha existit des dels primers humans. Foren els grecs, però, qui ens regalaren aquest terme. La seva μουσική feia referència a l’art (τεχνή) de les Muses, encara que acabà essent competència d’Euterpe (Ευτέρπη, «la de bon ànim»). Se li atribuí no només un valor estètic, sinó també pedagògic. Així ho afirmà al segle IV aC Plató a La República (VIII):

“No és veritat que la música és allò més important de l’educació des del moment que el ritme i especialment la melodia penetren a l’ànima i s’hi imprimeixen? Ritme i melodia porten amb ells mateixos la dignitat i, per tant, dignifiquen també quan són ben ensenyats”.

Plató insistia que “de la mateixa manera en què la gimnàstica serveix per enfortir el cos, la música és el vehicle per enriquir l’ànim”. Tant ell com Aristòtil creien en la Teoria d’Ethos, segons la qual la música era capaç d’influenciar les conductes (ἕθος) de la gent.

plato musica
 
Epitafi de Seikilos
Un dels documents més importants que ens permet conèixer la música grega és l’epitafi de Seikilos. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga, sí que és la composició musical completa més antiga arreu del món. Data del segle II aC. Aquest testimoni va ser trobat a Turquia, prop d’Efes, el 1883 en una estela funerària de marbre que havia erigit Seikilos en honor a la seva dona Euterpe. Curiosament, va desaparèixer el 1922. Va ser trobat, però, a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment es pot contemplar al Museu Nacional de Dinamarca.

Seikilos

En l’epitafi de Seikilos les notes estan representades per lletres majúscules de l’alfabet grec. El ritme ve donat per la combinació de punts i línies. Aquest és el seu contingut:

                  Ὅσον ζῇς φαίνου                    
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Enlluerna mentre visquis
i no t'afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.  

Seikilos1

Epitafi de Seikilos

La melodia dels aedes
Els grecs també es referirien a la música amb la paraula μέλος, que, unit amb ῴδή (“cant”), donaria melodia, que dona tanta d’harmonia (< ἁρμός, “juntura”, “articulació”) –en la mitologia, era el nom d’una jove, filla, segons algunes tradicions, d’Afrodita i Ares, i dona de Cadme, el primer sobirà de Tebas.
 
Des de l’època homèrica “l’art de les Muses” va estar molt unit a la vida del poble. Era interpretada pels aedes (< ἀείδω, cantar”), que eren poetes que, acompanyats per una fòrminx (semblant a la lira), cantaven o recitaven les aventures de déus i herois. Altres instruments habituals eren la cítara (també semblant a la lira) o l’aulós o oboe doble, que, segons algunes versions, fou inventat per Atena i després recollit pel sàtir Màrsias.

330px Aulos player MAR Palermo NI22711

Aulet (instrumentista d'aulos), segle V aC

La música grega era monòdica, és a dir, era cantada a una sola veu. El seu déu protector era Apol·lo, qui, des del mont Parnàs, estava acompanyat en tot moment per les Muses. Entre els herois músics destacà Orfeu, que amansia les bèsties amb les seves melodies. I entre els mortals, Terpnos, gran citarista, Poló, Mesomedes de Creta i l’atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa.
 
A Roma, la música va experimentar una forta decadència. Segons Ciceró, era considerada una disciplina poc útil, que només aportava plaer. Una deformació de la paraula música és murga, que al·ludeix a un grup de músics que toquen malament –per extensió, una murga també és una cosa que resulta pesada, insuportable.

Euterpe

Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Origen de les notes musicals
La difusió de la música va arribar amb el catolicisme, amb l’objectiu d’alabar a Déu. Les nostres famoses notes musicals són obra precisament d’un monjo benedictí del segle XI, Guido d'Arezzo (995-1050) -era natural del mateix poble on tres segles més tard naixeria Petrarca.

Fins aleshores, estudiar els cants era molt difícil: no se sabia com s’havien d’entonar i no se sabien desxifrar els signes que cada compositor feia servir per representar la seva música.  Davant aquest problema, Guido d'Arezzo s’inventà un sistema compost per sis notes consecutives de l’escala diatònica. A més, amb afany pedagògic, els donà un nom capaç de ser cantat en l’aprenentatge, ja que fins llavors es coneixien amb el nom d’una lletra: a, b, c, d, e, f, g. Els nous noms es basaven en cada primera síl·laba de cada vers de l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista. Trià aquest himne perquè cadascun dels seus versos començava amb una de les sis notes en una perfecta escala ascendent. L’himne es titulava Ut queant laxis. I era resava així:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,  
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

(Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (Si) impurs, Sant Joan).

notes

La nota Si s’incorporaria al segle XVII en atenció a les inicials del Sancte Iohannes de l’himne usat per Guido. Aquel mateix segle també es va canviar el nom d’ut pel de do a partir de la paraula llatina dominus. Així, el resultat final va ser do, re, mi, fa, sol, la, si. Totes aquestes notes quedarien representades en un “dibuix” (γράμμα) de “cinc” (πέντε) línies que es conegué com a pentagrama.

Santa Cecília, la patrona
Santa Cecília, màrtir del segle III, és la patrona dels músics. Ho és fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa  Cecília:

Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meus inmaculatum et non confundar.

Es va traduir erròniament organis, que significa «instruments musicals» per l’acabat de crear «òrgan». Llavors la frase fou «ella cantava i s’acompanyava amb l’òrgan». Fou així com Cecília esdevingué patrona de la música. A partir del segle XV, es comença a pintar la santa amb un petit òrgan i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. La seva onomàstica és dia 22 de novembre.

Vouet, Simon Saint Cecilia c. 1626

Pintura de Simon Vouet, ca. 1626 (Hartford, Conn., Wardsworth Atheneum)

Recordau tota aquesta informació cada 21 de juny, Dia de la Música, que coincideix amb l’inici de l’estiu.

Aquí teniu un llistat d'etimologies relacionades amb la música.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Aquí teniu un llistat de llatinismes en les partitures musicals.

Articles relacionats:
Muses inspiradores
- A l'orfeó amb Orfeu
- Bob Dylan, el nou Homer
- L'origen grec de l'himne americà
- Sobre ninfòmanes i sàtirs
- L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

Bellesa apol·línia

El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d'Apol·lo
 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.



   
  Lluís XIV vestit d'Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món. Es creia que era la pedra que utilitzà Rea, la mare de Zeus, per enganar el seu marit Cronos, que no parava de cruspir-se els seus fills en néixer.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d'Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier
Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier


Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):


Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs
El complex de Cassandra
A l'orfeó amb Orfeu
Paraules que curen
Què és la bellesa?
L'oracle de Delfos
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
Un batxillerat ple de llorers
Orgies, crònica d'una mentida
Homosexualitat i mitologia

Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era personificada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia.

Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
cranach louvre paris gracias 198x300
Les tres Gràcies de Lucas Cranach

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.

En aquest enllaç del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de les tres Gràcies. I aquesta és la segona part. En aquest altre article Sierra parla d'un possible càncer de mama en una de les Gràcies de Rubens. I en aquest parla de la història de la celulitis.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el famós quadre de Rubens.

Aquí teniu una explicació detallada del quadre "Les tres Gràcies" de Rubens:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:



Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?
El mite de la bellesa
Friné, la bellesa feta dona

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus

Quan anam a una acadèmia, un Liceu o un Ateneu, podem estar tranquils. Estam en bones mans! La primera Acadèmia es construí a Atenes al costat d’un santuari dedicat a l’heroi mitològic Academos, de qui agafà el nom –paraula constaria de l’adverbi ἑκας (“lluny”) i de δῆμος (“poble”). En la mitologia grega, Academos va ser qui va revelar als Diòscurs (Càstor i Pòl·lux) el lloc on Teseu guardava presa la seva germana, la bella Helena.

L’Acadèmia d’Atenes va ser fundada el 387 aC per Plató després de la seva primera incursió fallida a la ciutat siciliana de Siracusa –allà, el pare de la teoria de les idees havia volgut posar en pràctica el seu programa polític. Aquesta escola gaudí de més llibertat intel·lectual que les comunitats pitagòriques en les que s’inspirava.
 
En aquella acadèmia s’estudiaven una gran diversitat de matèries. Les matemàtiques, però, hi tenien un paper destacat. Ja ho advertia una màxima al frontispici de l’edifici: “Que no hi entri ningú que no conegui la geometria”. A la mort de Plató el 347 aC, la direcció de la institució va passar a mans d’Espeusip, un filòsof de rang intel·lectual inferior però que comptava amb el “mèrit” de ser el nebot del fundador.

No deixa de ser curiós veure com el recte i moralitzant Plató, defensor del govern dels millors, propiciàs aquest flagrant cas de nepotisme. I és que entre els seus deixebles hi havia gent molt més preparada. És el cas d’Aristòtil, “qui té el millor (ἄριστος) objectiu (τέλος)”.

En qualsevol cas, l’Acadèmia, també coneguda com l’Escola d’Atenes, s’acabaria convertint en un centre intel·lectual de referència. Així ho demostren els seus nou segles d’existència. Seria clausurada el 529 dC per l’emperador cristià Justinià, que la considerà un focus de paganisme.
 
Liceu
Després de la seva formació a l’Acadèmia, Aristòtil, natural d’Estagira (a la costa de Tràcia), fou contractat pel rei Filip II de Macedònia perquè fes de preceptor del seu fill Alexandre el Gran. El 335 aC, en tornar a Atenes, va decidir fundar la seva pròpia escola que anomenà Liceu per estar situada en un barri proper al temple d’Apol·lo Lici (λύκος vol dir llop en grec) ) -per ventura al déu li agradava caçar llops.

Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
 
Durant tretze anys, fins a la seva mort el 322 aC, Aristòtil no es cansà d’ensenyar. “Tots els homes, per naturalesa, desitgen saber” (πάντες ἀνθρώποι τοῦ εἴδεναι ὀρεγόνται φύσει) va manifestar a l’inici de la seva Metafísica. L’estagirita donava les seves lliçons fent voltes pel passeig porticat del  Liceu. Es convertia així en un peripatos (< περι, “al voltant de” + πατέω, “caminar”). Per aquest motiu, els seus seguidors també foren coneguts com a peripatètics –en la terminologia moderna se’ls podria considerar uns “runners”, que és així com s’anomenen aquells esportistes que intenten cercar un punt filosòfic a l’acte de córrer. El Liceu iniciaria el seu declivi a partir del 86 aC quan fou saquejat pel militar romà Luci Corneli Sil·la. Avui, amb tot, hi ha moltes institucions culturals, sobretot relacionades amb la música, que porten el seu nom –a França als centres d’educació secundària se’ls diu liceus.
 
A finals del segle IV aC un exalumne d’Aristòtil, l’atenès Demetri Falèron rebria l’encàrrec de muntar a Egipte la famosa biblioteca d’Alexandria. Es tractà del primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Amb aquest nou centre del coneixement emparat per les Muses,  el flamant monarca Ptolomeu I volgué convertir Alexandria en la nova Atenes, que anys enrere, amb l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, s’havia erigit en el far intel·lectual d’Occident.
 
Ateneu
A Roma el centre del coneixement per antonomàsia va ser l’Athenaeum, dit així en honor a Atena (Minerva romana), deessa de la guerra, però també de la saviesa. Es creu que l’Athenaeum, que tenia forma de teatre, va ser construït per Adrià vers el 135. A partir de finals del segle XVIII moltes ciutats europees també fundarien associacions culturals amb el nom d’Ateneu. A casa nostra el més famós fou el de Barcelona, que el 1860 obrí les seves portes amb el nom d’Ateneu Català –després seria conegut com a Ateneu Barcelonès.

Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
 
Tanmateix, l’Athenaeum de Roma no pogué eclipsar l’Acadèmia atenesa. El seu record  va estar molt present durant el Renaixement. De fet, el 1459 el gran mecenes italià Cosme de Médici refundaria a Florència aquella escola platònica tancada nou segles enrere. Amb el temps, altres ciutats d’Itàlia i d’Europa en general també crearen les seves pròpies acadèmies.

Escola d'Atenes
Escola d'Atenes

El 1510 Rafael va voler immortalitzar la primera Acadèmia de Plató en el seu famós fresc L’escola d’Atenes (1510). Plató i Aristòtil ocupen el centre de l’escena, entre els grans pensadors grecs, i ofereixen gestos contraposats: Plató apuntant amb una mà al cel i Aristòtil a la terra. Rafael va voler destacar així les dues formes de veure el món d’aquests dos gran tòtems del pensament clàssic: l’idealista versus el realista. No debades, Aristòtil, a diferència del seu mestre, es va dedicar a investigar tan sols la realitat que tenia davant dels seus ulls.

Aquí teniu informació sobre la biblioteca del Liceu d'Aristòtil.

Si voleu saber qui és qui al quadre L'escola d'Atenes no un podeu perdre aquest vídeo.






 

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

A la Teogonia, Hesíode explica l’origen del Cosmos i la genealogia dels primers déus, des del Caos, Gea i Eros fins als fills i néts de Zeus. A Treballs i dies, parla de les cinc edats o races de l’home i narra la història de la primera dona, Pandora. A Homer, en canvi, la mitologia serveix per vestir el relat bèl·lic de la Ilíada i la crònica d’un viatge per la Mediterrània com és l’Odissea.

Altres obres de temàtica mitològica són els Himnes homèrics, una col·lecció de trenta-tres poemes dedicats a diversos déus que, en realitat, segurament varen ser compostos per diversos autors i en èpoques diferents, entre els segles VIII i V aC. També hi ha les composicions dels gran poetes tràgics atenesos del segle V aC (Sòfocles, Eurípides i Èsquil). La corretja de transmissió continuà al món romà amb els Fastos d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, les Imagines de Filòstrat, les Faules d’Higini, la Biblioteca d’Apol·lodor, les Imagines de Llucià de Samòsata, la Biblioteca històrica de Diodor de Sicília o el Viatge dels argonautes d’apol·loni de Rodes.

Menció a part mereixen les Metamorfosis d’Ovidi (segle I dC). Amb la transformació com a fil conductor, esls seus quinze cants recull nombroses històries de déus que estimen i sofreixen com els humans. Ovidi va assolir un gran prestigi entre els seus contemporanis i també en èpoques posteriors. Especialment durant el Renaixement i el Barroc va esdevenir la principal font d’inspiració per als artistes a l’hora d’afrontar les seves composicions mitològiques.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


El mite com a eina de comprensió
El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Així, varen sorgir infinitat de divinitats que personifiquen muntanyes, fonts, rius, vents, constel·lacions.... Un dels trets més importants de la mitologia grega és l’antropomorfisme dels déus: tenen aspecte humà, cosa que els fa més propers a pesar del seu poder immens.

En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.

Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:
  • Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules de Jung.
  • Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
     
    Èdip i l'Esfinx
    Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
  • Teoria al·legòricaVa ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
  • Lectura pseudo-racional dels mitesEl seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
  • Evemerisme o historicismeEl seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. L’Església, tanmateix, estava molt interessada a apropiar-se dels espais i símbols del paganisme. Era una manera d’assegurar-se una major difusió del seu missatge entre els infidels. Així ho manifestava al segle VI Sant Gregori Magne durant les seves campanyes d’evangelització -són unes paraules recollides per Bleda el Venerable a la seva Historia ecclesiatica gentis Anglorum:

“Els ídols han de destruir-se, però no els llocs sagrats on aquells són custodiats. Han de purificar-se amb aigua beneïda, després que s’hi aixequin altars i s’hiinstal·lin relíquies. El culte cristià, celebrat al antics llocs sacres, familiaritzarà immediatament els neòfits amb la nova fe. Fins i tot les festes tradicionals dels déus han de mantenir-se, per exemple, transformant els antics sacrificis d’animals en un banquet, que se celebrarà el dia dedicat al màrtir al que es dedica la nova església edificada a l’antic lloc sagrat”.
 
Les sibil·les també foren apropiades pel cristianisme. Els seus oracles foren interpretats com a proves fefaents de l’arribada de Crist. La seva adopció definitiva es produí al segle XVI, quan Miquel Àngel les representà a la Capella Sixtina al costat dels profetes.

A part del corrent interpretatiu de l’evemerisme, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que en l’episodi del rapte d’Europa per Zeus hi trobam imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.


Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

La majoria de les interpretacions al·legòrico-moral de la mitologia clàssica es feren a partir del llibre Genealogia deorum gentilium (“Genealogia dels déus pagans”), obra de l’humanista italià Giovanni Boccaccio (segle XIV). Fou un dels llibres de consulta més utilitzats entre escriptors i pintors fins ben avançat el segle XIX.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre la influència de la mitologia grega en la romana:





Sobre els mites de les metamorfosis d'Ovidi us recoman aquest llibre de Margalida Capellà: Narracions de mites clàssics.

Aquest article parla sobre els herois grecs.
 

Aquest article parla sobre com els mites grecs ajuden a educar en valor.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

En aquesta pàgina trobareu les metamorfosis d'Ovidi il·lustrades.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:



En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px