Banner Top

El circ és per als carros i no per als pallassos!

Els pallassos s’han convertit en uns okupes dels circs. A l’antiga Roma aquests recintes de forma circular (< circus) estaven reservats només per a les curses de carros, que, després dels combats de gladiadors en els amfiteatres, eren els ludi (jocs) que despertaven més entusiasme.
 
Els ludi circenses (ἁρματοδρομία a Grècia) solien ser perillosos tant per als aurigues (conductors professionals) com per als mateixos cavalls.  A Roma, el seu lloc més habitual de celebració era el Circ Màxim, que va arribar a tenir una capacitat per a 250.000 persones.

La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
 
Jocs amb pompa
La cursa de carros anava precedida per una desfilada solemne que s’anomenava pompa, cosa que demostraria l’origen religiós d’aquest espectacle -la paraula prové del verb grec πέμπω (“enviar”) i fa al·lusió al seguici d’una celebració. Encapçalava la desfilada el magistrat que patrocinava els jocs. Anava vestit amb la millor roba dalt d’un carro guarnit magníficament. Davant del carro hi anaven músics i  ballarins, envoltats de gent.
 
Era molt habitual fer apostes entre els espectadors, que seien a la graderia o cavea. Calia que els carros fessin set voltes, que es comptaven amb els set dofins situats a la spina, el terraplè allargat situat al mig del circ -estava decorat, entre altres coses, amb obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossos de fusta. Hi havia curses amb carros de dos cavalls (bigae) i de quatre cavalls (quadrigae), que eren els més importants.

Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876
Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876

Els aurigues sortien a córrer de les seves cotxeres (carceres), quan el magistrat dels jocs llançava un mocador (mappa) a l'arena. Cada carro pertanyia a un  equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents. Ho feien sota els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: sense tocar-les, havien de passar el més a prop possible de les metae (pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros). Si no afinaven bé, l’accident podia ser mortal. I, si tardaven massa a girar, el risc era xocar amb un altre carro.
 
Els aurigues romans procedien de les classes més baixes. A diferència dels grecs, utilitzaven casc i equips de protecció. Els guanyadors rebien sous milionaris –cosa que no passava a Grècia. Bona part dels guanys, però, eren per al propietari dels cavalls, que rares vegades coincidia amb la persona de l’auriga. En qualsevol cas, el que tenien assegurada era la glòria immortal, ja que eren tractats com a ídols de masses.

La carrera de cuadrigues (William Trego)
La carrera de quadrigues (William Trego)

 
Oportunitat de diàleg
L’ambient que es vivia tant al circ com a l’amfiteatre recordaria molt al que avui en dia es viu als estadis de futbol. La celebració dels ludi era l’ocasió que tenia el poble per manifestar públicament un cert descontentament o una certa oposició al poder, sense por de les represàlies. D’aquesta manera, els jocs eren un moment privilegiat de diàleg o de comunicació entre el poder i el poble, entre el magistrat (en època republicana) o l’emperador i els seus súbdits.
 
A Roma, per tal que el públic vibràs, la duresa de les competicions romanes superava, i molt, la grega. De fet, a la capital del Laci no existí el culte al cos tan refinat que hi hagué a Grècia. Intel·lectuals romans arribaren a considerar l’ambient dels gimnasos com una cosa impròpia de la tradició romana i fins i tot perjudicial per a la joventut. L’historiador Tàcit no es mossegà la llengua en qualificar les palestres com els “gimnasos dels pervertits”.

Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)
Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)

El declivi dels ludi començà al segle IV dC sota el regnat l’emperador Teodosi. Amb ell el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi, de manera que els espectacles romans foren progressivament erradicats per ser considerats pagans.
 
La millor i més famosa reconstrucció d'una carrera de carros romana es pot veure a la pel·lícula Ben Hur:




Aquest vídeo analitza el quadre titulat "Cursa de quadrigues al circ":




Articles del web relacionats:

- Pa i circ, l'origen del populisme
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca

La Comunitat Autònoma de les Balears concedeix cada any la distinció Cornelius Atticus a tots aquells illencs que han dedicat la seva vida a la pràctica i a la promoció de l'esport. Cornelius Atticus va ser un famós pancracista del segle III, considerat el primer esportista conegut a Mallorca. A l'antiga Grècia el pancraci –avui esdevingut nom propi de persona- era una prova olímpica. Tal com indica la seva etimologia (παν, "tot" + κρατός, "força"), es tractava d'una modalitat de lluita que admetia "tot tipus de força", puntades de peu a l'estómac i fins i tot als genitals, travetes, cops de puny a la cara i estrangulacions. Tan sols quedava prohibit mossegar i ficar el dit a l'ull.

Escena de dos pancracistes. El de la dreta intenta ficar el dit dins l'ull del seu rival. Un àrbitre intervé amb un fuet per castigar la falta
Escena de dos pancracistes. El de la dreta intenta ficar el dit dins l'ull del seu rival. Un àrbitre intervé amb un fuet per castigar la falta


Una altra prova de lluita similar al pancraci era el pugilat, paraula que ens ha arribat a través del llatí pugno ("lluitar"). En aquesta, en canvi, es lluitava amb guants pegant cops a les cames i a les mans, i no es permetia agafar l'adversari –per sorpresa nostra, els antics consideraven que el pugilat –d'on tenim púgil com a sinònim de boxejador- era més perillós que el pancraci En ambdós casos, els combats acabaven quan un dels dos contrincants aixecava el dit com a senyal de derrota o jeia inconscient al terra. L'esperit tan agressiu d'aquestes proves era una herència dels jocs rituals funeraris, en els quals es donava el duel a mort com a símbol d'oferiment de la vida a l'estimat difunt.

Boxejador del Quirinal (escultura hel·lenística de bronze del segle i aC)
Boxejador del Quirinal (escultura hel·lenística de bronze del segle i aC)


Saltar a la palestra

La lluita formava part d'una de les proves del pentatló, que incloïa també carreres, llançament de disc, de javelina i el salt de longitud. Dins d'aquesta categoria, però, la lluita era coneguda com a παλή i no tenia res a veure amb el caràcter violent de les seves altres dues germanes: pancraci i pugilat –en les tres, però, els atletes solien untar-se el cos amb oli perquè el rival tingués més difícil on agafar-se.

Joves boxejant. Fresc de l'illa de Thera (mar Egeu)
Joves boxejant. Fresc de l'illa de Thera (mar Egeu


En la παλή, que equivaldria a l'actual lluita grecoromana olímpica, la victòria s'aconseguia quan es tomava al terra tres vegades l'adversari, quedant prohibits els cops i l'estrangulació. El lloc on es duia a terme aquesta competició rebia el nom de παλαίστρα. D'aquí tenim l'expressió "sortir o saltar a la palestra" en el sentit de donar-se a conèixer.

Entrenador grec a la palestra
Entrenador grec a la palestra

Cornelius Atticus
El pancrecista Cornelius Atticus no fou un romà de Mallorca. Pel seu cognom, cal pensar que era grec. La seva làpida, descoberta el 1933, és de les més belles trobades avui a Mallorca, a Pollentia (Alcúdia). L'epitafi que conté dóna bona mostra de la impressió que causà la seva mort en combat entre els seus seguidors. Es tracta de l'únic exemple de poesia epigràfica a les Balears. Avui es pot contemplar al Museu de Mallorca. Diu el següent:

"Als déus Manes de Cornelius Atticus, per sobrenom com el pancracista. Enganyat pel fat innocu, aquí descansa el malaguanyat. Va acostumar endurir els seus membres en constants palestres i, amb freqüència, amb el seu art va complaure el poble. Tu que vares néixer de la terra fèrtil per després ser cremat a foc i fum, res ja no ets, sinó tan sols el que el foc no consumí. Ossos i cendra reposen sota aquesta pedra."

Làpida de Cornelius Atticus
Làpida de Cornelius Atticus


Avui el guardó Cornelius Atticus consisteix en un diploma acreditatiu i una reproducció de la làpida del famós pancrecista trobada a Pollentia.

El Samsó mallorquí
Curiosament en època moderna, Mallorca reviuria, en certa manera, l’esperit pancracista de Cornelus Atticus amb Sebastià Llull Melis, també conegut com el Samsó mallorquí (1930-2007). Nascut a Manacor, Llull estava dotat d’una fabulosa força física, que va saber aprofitar per sobreviure a l’afamegada Mallorca de la postguerra. Així, es va dedicar a fer demostracions per mig món. Va recórrer la península, Amèrica del Sud i Europa. Tenia diversos números: suportava el pes de tres o més persones damunt del seu estómac, arrossegava un camió ple de gent amb les dents o aixecava 125 quilos amb una sola mà.

Cartell promocional del Samsó mallorquí
Cartell promocional del Samsó mallorquí
 
Tanmateix, el 1963 Llull va haver de deixar aquestes demostracions per problemes de salut. Aleshores, però, va desenvolupar la seva força mental amb el joc de dames, disciplina en la qual arribà a ser campió de Mallorca. El Samsó mallorquí moriria el 22 d’octubre de 2007 a la ciutat que el va veure néixer. Anys abans, el 2002, l’escriptor manacorí ja havia escrit la biografia d’aquest gegant de l’esport mallorquí: El Samsó Mallorquí (Sebastià Llull Melis). Edicions Documenta Balear.

Exhibició del Samsó mallorquí
Exhibició del Samsó mallorquí


Demostració del Samsó mallorquí
Demostració del Samsó mallorquí


I aquí teniu un vídeo interessant sobre la vida del Samsó mallorquí:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (25/05/2013), on parl sobre les etimologies de l'esport.




En aquest enllaç teniu sobre l'esportista més ben pagat al món clàssic.

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px