Banner Top

L’Atlàntida, la pàtria ària perduda

Els nazis sempre varen estar obsessionats amb l’Atlàntida, el famós continent perdut que albergava una societat perfecta -suposadament estigué situat més enllà de les columnes d’Hèrcules, a l’estret de Gibraltar. Heinrich Himmler, cap de les SS i director del departament d’Herència Ancestral Alemanya (la Ahnenerbe), creia que els aris alemanys, “el poble elegit”, eren descendents dels atlants, considerats una “raça superior”. Al seu parer, el atlants supervivents del cataclisme s’havien refugiat en cavernes subterrànies de l’Himàlaia.

Amb aquesta idea al cap, Himmler organitzà una expedició científica al Tibet, que fou classificada com a absolutament secreta. Al capdavant hi posà el zoòleg Ernst Schäfer. Els expedicionaris alemanys prengueren mida als cranis de nombrosos tibetans per demostrar que eren els últims senyors aris. Així quedà enregistrat en el famós documental El secret del Tibet (1942).

conocer historia expedicion hitler tibet xlsemanal 4

L'antropòleg Bruno Beger pren mides al crani d'una tibetana
 
Des de l’Índia, els serveis secrets del Regne Unit estigueren molt pendents d’aquella expedició. Els britànics sospitaven que l’objectiu dels alemanys era un altre: l’espionatge. Amb tot, avui també hi ha historiadors que afirmen que, en realitat, els nazis estaven explorant unes regions que anaven a ser de gran interès per al Tercer Reich i Japó una vegada guanyada la guerra.

La recerca de la raça ària al sostre del món resultà ser un fracàs absolut mai no confessat. No s’arribà a cap conclusió sòlida. L’esclat de la II Guerra Mundial al 1939 avortà altres expedicions ambicioses de la Ahnenerbe per localitzar la mítica Atlàntida. Hi havia previst un viatge a Tiahuanaco (Bolívia) i a les illes Canàries.

L’origen del mite
El mite de l’Atlàntida ens ha arribat de la mà de Plató (segle IV aC). Apareix en els seus diàlegs Timeu Crítias. El continent agafa el nom d’Atles, el primogènit dels deu fills que Neptú, el déu de la mar, tingué amb la mortal Clito -aquest Atles, per tant, no té res a veure amb el tità condemnat per Zeus a aguantar la volta celeste.

Segons relata Plató, des de l’estret de Gibraltar els habitants de l’Atlàntida aconseguiren sotmetre gran part dels països mediterranis. Amb tot, la seva expansió cap a l’Est fou aturada pel poble hel·lè, liderat per Atenes. Aquell acte de supèrbia no agradà gens als déus. Zeus provocà un violent terratrèmol i un diluvi extraordinari que enfonsà la terra d’aquella classe guerrera.

atlantida2

Plató ens descriu l’Atlàntida com una esplanada fèrtil, envoltada de muntanyes majestuoses on hi havia llogarets molt rics. Estava regada per abundants i inesgotables rius i fonts, alguns d’aigua calenta, per on anaven a lloure animals tant salvatges com domèstics. La llacuna interior del gegantí continent estava dividida per tres canals concèntrics, comunicats entre si per ponts i en contacte a la mar. Al centre hi havia l’acròpoli, on es trobava el fastuós temple dedicat a Posidó. El seu port no parava de rebre visites de navegants vinguts de tota la Mediterrània.

L’Atlàntida era vista com una espècie de 
paradís on la terra proporcionava tots els béns que l’home necessitava. Enmig de tanta opulència, els seus habitant vivien feliços sota un govern just. Al diàleg Crítiasse’ns diu: “Els seus pensaments eren d’acord amb la veritat i eren del tot generosos; es mostraven plens de moderació i de saviesa en totes les eventualitats, i igualment en les seves mútues relacions. Per això, mirant amb menyspreu tot allò que no és la virtut, tenien en poca estima els béns present i consideraven naturalment com una càrrega l’or, les riqueses i els avantatges de la fortuna [...]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre l'expedició nazi al Tibet.

Articles del web relacionats:
Titànic, la maledicció d'un nom
Meduses que petrifiquen
Utopies al món clàssic
L'Atlàntida andalusa?
- Atles que sostenen el món
- Racisme, l'origen d'un estigma

Mallorca amb ulls d'un Graves

Reportatge publicat el març de 2007 en el setmanari El Temps (Núm. 1.186)

Mallorca ja no és el que era. Qui millor ho sap és en Guillem Graves, fill del conegut escriptor anglès Robert Graves. La Mallorca massificada i cosida per enormes carreteres on ara viu no té res a veure amb la Mallorca rural i paradisíaca que el 1929 va captivar el seu pare. En Guillem Graves explica per a EL TEMPS els canvis que ha patit els últims anys la que Santiago Rossinyol batejà com “l’illa de la calma”. 
 
Amb 66 anys en Guillem Graves és la viva imatge d’en Robert Graves. Té el seu mateix posat de gentleman britànic. Podria passar per un turista més. Però basta que obri la boca per saber que estem equivocats. El seu mallorquí és impecable. Està carregat de paraules que ja no es senten a dir entre la gent jove. El va aprendre als carrers de Deià. Hi arribà el 1946, quan només tenia cinc anys, de la mà del seu pare. Aquest cop no hi hauria més trasbalsos. Amb anterioritat, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial havien obligat en Robert Graves a fer les maletes d’una illa on recalà per primera vegada el 1929 per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, l’autor de Jo, Claudi no s’ho pensà ni un minut en sentir: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.
 
I què ha quedat d’aquest paradís? Sens dubte, Deià, on des de 1985 descansen les restes del cèlebre escriptor anglès, continua essent un petit paradís perdut enmig de la Serra de Tramuntana. Penjat d’un pujol, besa la mar i respira l’aire pur del puig Teix. Les seves cases de pedra seca, escortades per oliveres centenàries, encara conserven el gust per l’antigor. No és d’estranyar que en Guillem Graves hagi fixat aquí també la seva residència. Ell sap, però, que és un privilegiat. Basta que vagi a qualsevol punt elevat de l’illa i estengui la mirada. Es sent horroritzat de veure com ha crescut, sobretot, Palma, situada a uns 30 kilòmetres de Deià.

Per continuar llegint cliclau aquí

Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda

A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

Pieter Bruegel

El país de Xauxa (Pieter Brueghel el Viejo, 1567), representa el pecat capital de la gula

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Lilith: la primera dona rebel

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març), es bo recordar la primera dona que suposadament es va rebel·lar contra el masclisme. Es tracta d’una figura força desconeguda per a molts: Lilith. Segons la tradició rabínica, Lilith va ser la primera esposa d'Adam, anterior a Eva. Déu els havia creat tots dos de manera igual. Un cop a l’Edèn, la famosa parella va tenir una disputa sexual. A l’hora de fer l’amor, Lilith es va negar a estar sota d’Adam, ja que considerava que aquella postura (el conegut “missioner”) era un símbol de submissió. Davant la resistència del seu company, va decidir abandonar el Paradís. Hauria estat llavors quan Déu, per omplir el buit deixat per Lilith, hauria creat Eva d’una de les costelles d’Adam.

Lilith babilònica
Lilith babilònica
 
Sovint Lilith és representada  amb l'aspecte d'una dona molt bonica, amb els cabells llargs i rinxolats i fins i tot amb ales. En canvi, algunes tradicions d’origen assiriobabilònic l’han volguda assimilar amb un dimoni que durant la nit raptava nounats. Durant l’Edat Mitjana, per evitar la presència de Lilith, a Anglaterra era habitual que les portes de les cases fossin presidides per la frase lulley bye (“Adúe Lilith”). En anglès aquesta expressió donaria la paraula lullaby (“cançó de bressol”).

Lilith també és presentada com el prototip de femme fatale de l’antiguitat sota la figura d’un súcube  (del llatí sub "a sota" i cubo "jeure"). Segons l’imaginari de l’edat mitjana, els súcubes eren dimonis que adoptaven la forma d’una atractiva dona per seduir homes amb qui mantenien relacions carnals mentre dormien –és la versió femenina de l’íncube.

Lady Lilith (Dante Gabriel Rossetti, 1828)
Lady Lilith (Dante Gabriel Rossetti, 1828)
 
Pedro Guerra té una cançó dedicada a Lilith:



Aquí teniu la canço  "Lullaby" de The Cure:


 

Aquí teniu un llistat de cançons feministes per al dia Internacional de la Dona (8 de març).



I aquí teniu un vídeo que explica molt bé el mite de Lilith:

L'etern mal uterí

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2014)
 
Últimament les dones han patit dos cops baixos molt durs. Primer ha estat el llibre italià Casa’t i sigues submisa editat a Espanya per l’arquebisbat de Granada. El polèmic títol, agafat d’unes paraules de sant Pau, és prou eloqüent de seu contingut: “Luigi [el suposat marit de l’amiga de l’autora] és el camí que Déu ha elegit per a estimar-te, i és el teu camí cap al cel. Quan et diu alguna cosa, per tant, l’has d’escoltar com si fos Déu qui et parla [...] perquè sovint hi veu més clar que tu”.
 
Reflexions com aquestes semblen calcades del llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri editat el 1958 per la Secció Femenina de la Falange Española. En ell s’hi podia llegir: "Pel que fa a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d'una dona. Quan assolesqui el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanàs pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund".
 
L’avantprojecte de llei de l’avortament del ministre Gallardón suposa un altre revés important per a la dona que ens remet de bell nou al temps del nacionalcatolicisme. Ara només es podrà avortar en cas de violació o quan hi hagi risc per a la salut física o psicològica de la mare. En cas, però, de malformació del fetus, la gestació haurà de seguir. Amb aquesta normativa –la més restrictiva d’ençà de la democràcia- el Govern del PP no només es proposa reduir el nombre d’embarassos no desitjats –cosa que està per veure-, sinó també defensar el dret de les persones discapacitades, tot un acte d’hipocresia donades les retallades en la llei de dependència.
 
Un altre pic, doncs, només les dones amb poder adquisitiu podran avortar marxant a l’estranger, mentre que moltes altres hauran de recórrer a pràctiques clandestines perilloses per a la seva salut. Així, el gènere femení haurà de reviure el calvari que el persegueix des dels inicis de la humanitat. Ja el Gènesi supedita el naixement d’Eva a Adam: “De la costella que havia pres a l'home, el Senyor va fer-ne la dona, i la presentà a l'home”. Un cop vinguda al món, Eva, temptada pel dimoni en forma de serp, s’atreví a menjar el fruit prohibit de l’arbre edènic del coneixement que no dubtà a compatir amb el seu company. Aleshores, Iahvè no escatimà injúries contra ella: “Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar”. Per haver-li fet cas, Adam també va rebre: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front [...]”. Fou així com diguérem adéu a les bondats del paradís.
 
En la mitologia grega, la dona, representada per Pandora, també és vista com la perdició de la humanitat. Segons Hesíode, Zeus ordenà crear-la per castigar la desobediència dels homes, els quals s’havien deixat dur per Prometeu, el seu benefactor. Havent-se casat amb el germà d’aquest, Epimeteu, aquell “terrible engany” de gran bellesa tampoc no va poder reprimir la seva curiositat en obrir una capsa que contenia totes les desgràcies. Tan sols va estar a temps de retenir l’esperança, la qual pot esdevenir també una desgràcia en cas de frustració; d’aquí vendria la famosa expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.

Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
 
El mite de Pandora no fa més que reflectir la misogínia imperant en la societat grega. La dona era considerada com una eterna menor d’edat de comportaments estranys per culpa del seu l’úter o hystéra (“les darreres parts”) –a partir d’aquest ètim la medicina moderna encunyaria el terme histèria, ja aplicat també, però, a l’home. Al segle I aC Virgili atiaria els prejudicis envers el gènere femení amb una frase de l’Eneida: uarium et mutabile semper femina (“la dona sempre és una cosa inconstant i mudadissa”). La seva versió més actual i cèlebre arribaria al segle XIX de la mà de l’òpera italiana Rigoletto de Giuseppe Verdi: La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d'accento e di pensiero (“La dona és voluble, com una ploma al vent, canvia de paraula i pensament”).

 

Ara la dona continua estigmatitzada pel mateix “mal uterí”. Mentre l’Església li recorda les seves obligacions conjugals, l’Estat, amb la nova llei de l’avortament, li coarta la seva autonomia reproductora. I perquè tengui ben present quin ha de ser el seu rol, només li faltava la LOMQE, una llei que, en un Estat aconfessional com el nostre, recupera la preeminència de la religió a les escoles.

Dones votant
Dones votant

Aquí teniu la famosa escena masclista de la pel·lícula "My fair Lady":




En aquest enllaç trobareu informació sobre la misogínia dels grans intel·lectuals de la història, de Plató a Kant.

Aquí teniu un vídeo sobre la dona al cinema.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

Aquí teniu un reportatge de la revista "Sàpiens" que parla sobre la lluita pel vot de les dones.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

quadre feminista

"Guía de la buena esposa de Pilar Primo de Rivera" (1953)


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquest vídeo reflecteix molt bé el paper de la dona al món grec:



Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la regla, vista com un estigma antropològic. Aquest vídeo també parla sobre el mateix tema:



Icíar Bollaín és l'autora d'aquest curiós curtmetratge "Por tu bien" (2004):



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) sobre etimologies misògines i avortives:



Articles del web relacionats:
-
 L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
Feministes "femme fatale"
Helena, l'adúltera més famosa
-Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px