Banner Top

L’esplendorosa Roma del Cinquecento

En 1494, en ser expulsats els Médici, Florència deixà de ser el motor del Renaixement. Aleshores el pontífex Juli II (1503-1513), un home enèrgic que es guanyà l’apel·latiu de “Papa guerrer”, decidí que Roma, a uns 400 kilòmetres més al sud, havia de ser el nou imam artístic de la Itàlia del segle XVI, la del Cinquecento -la del segle XV és coneguda com la del Quattrocento. Això es traduí en una política de reconstrucció del monuments de la cristiandat i de remodelació de la ciutat.
 
Basílica de Sant Pere
Les formes emprades en l’arquitectura del moment no sempre foren les més correctes. I és que en alguns casos el Fòrum Romà serví de pedrera per aconseguir el marbre necessari per a les noves obres. En fou un exemple la intervenció a la Basílica de Sant Pere, a càrrec de l’arquitecte Bramante (1444-1514).

Basílica de Sant Pere
Basílica de Sant Pere

Aquest edifici, el més emblemàtic de la Santa Seu, es començà a construir al 1506 aprofitant les ruïnes d’una antiga basílica erigida al 324 per l’emperador Constantí sobre on suposadament es trobava la tomba del gran apòstol. Les obres durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, el florentí Miquel Àngel (1475-1564), autor de la famosa cúpula –fou el projecte arquitectònic més important del Renaixement, inspirat en la cúpula de Brunelleschi de Florència.
 
Al 1586, per ordre del papa Sixt V, la catedral de Sant Pere seria custodiada per un imponent obelisc que se situaria al bell mig de la plaça porticada que entre 1656 i 1667 projectaria Bernini. Es tractava de l’obelisc que al 40 dC l’emperador Calígula havia fet traslladar d’Alexandria al seu circ, que posteriorment seria conegut com el Circ de Neró -l’espai havia estat testimoni al 64 dC de la crucifixió de qui Jesucrist predigué que constituiria la primera pedra de l’Església catòlica.
Plaça de Sant Pere amb obelisc
Plaça de Sant Pere amb obelisc
 
Els obeliscs eren considerats antics monuments solars. Roma seria la ciutat del món que en tendria més, amb un total de tretze -l’obelisc de la Plaça de Sant Pere és el segon més alt de Roma, després del de Letran (al mateix Vaticà), i l’únic que roman intacte en el temps i d’una sola peça. Aquesta moda ja havia estat iniciada pels emperadors romans fascinats pel país dels faraons. La seva restitució al cap de tants de segles no era casual. Al cap i a la fi moltes històries bíbliques tenien com a escenari Egipte, i les croades havien permès visitar aquells llocs.

Edificis com la Basílica de Sant Pere es varen construir gràcies als doblers que el Vaticà aconseguia de la venda d’indulgències, absolucions del pecat. Això el 1517 va ser criticat per monjo alemany Martí Luter, el qual va fundar un nou corrent cristià, el protestantisme, allunyat de qualsevol mercantilisme de la fe.

Capella Sixtina
El 1508 Rafael (1483-1520), natural d’Urbino, va rebre l'encàrrec del papa Juli II de decorar diferents sales del Vaticà amb famosos frescos com L’escola d’Atenes o El Parnàs. Aquell mateix any Miquel Àngel (1475-1564) també fou requerit per redecorar la deteriorada volta de la Capella Sixtina, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV. Es tracta de la sala on avui és la sala on els cardenals es reuneixen per elegir un Papa al crit de fumata blanca.

 

A Roma, el famós artista florentí ja s’havia guanyat una bona fama amb escultures com la de Moisès –concebuda com a tomba del mateix papa Juli II-  o com la de La pietà de Sant Pere, la imatge de la Verge sostenint al seu Fill mort. Miquel Àngel, però, va acceptar a contracor l’oferta del Pontífex. No es considerava un gran pintor ni tampoc dominava del tot la tècnica del fresc. Estava convençut que l’encàrrec era una mala jugada del seu gran rival Bramante per tal de ridiculitzar-lo.

Moisès de Miquel Àngel
Moisès de Miquel Àngel

La pietà de Sant Pere
La pietà de Sant Pere

Durant quatre anys de dedicació absoluta, Miquel Àngel omplí la volta de la Capella Sixtina de personatges de diversos passatges de la Bíblia o que estan lligats al Llibre: els avantpassats de Crist; les sibil·les que, segons una antiga tradició, varen predir als gentils l’arribada de Crist; o els profetes, que anunciaren als jueus la vinguda del Messies. A la part central destaca La creació d’Adam, l’escena més emblemàtica de totes.
 
L’obra quedà inaugurada el dia de Tots Sants de 1512. Un any després moria el seu valedor, el papa Juli II. Es creu que amb aquesta intervenció el Pontífex volia reflectir les seves aspiracions de poder polític. El 1533, al cap de vint-i-un anys, Miquel Àngel tornà a la Capella Sixtina. El papa Climent VII li encomanà pintar, a la paret del cor, el cèlebre fresc del Judici final.

Volta de la Capella Sixtina
Volta de la Capella Sixtina
 
Judici final
El fresc és presidit per Crist amb l’aparença d’un imponent Júpiter. A la seva dreta té aferrada la Verge, que, atemorida, sembla que prega per la salvació d’alguns mortals. Als seus peus hi ha dos màrtirs: sant Llorenç i sant Bartomeu, aguantant la seva pell que li va ser arrencada en el seu turment -a la pell apareix retratat el mateix Miquel Àngel; sembla una al·lusió al destí final de l’artista.  Possiblement ambdós sants tenen un lloc privilegiat perquè la Capella Sixtina també havia de ser dedicada a ells.

Judici final de la Capella Sixtina
Judici final de la Capella Sixtina
 
A la dreta de Crist hi ha els qui pugen al cel - no ho fan fàcilment, sinó amb molt d’esforç i ajudant-se els uns als altres. A l’esquerra s’hi troben els condemnats -orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes i d’altres pecadors-, que són llançats a l’infern per diversos àngels venjadors.
 
A l’hora de pintar aquestes escenes, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano. També, però, estigué fortament influït per la Divina Comèdia de Dante i per la mitologia clàssica, de qui prengué la figura de Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l’infern.

Capella Sixtina
Capella Sixtina

L’obra, finalitzada el dia de Nadal de 1541, va suscitar per igual admiració i escàndol a causa de la nuesa dels seus personatges. El 1564, havent mort Miquel Àngel, el Concili de Trento arreglar aquell despropòsit de la Capella Sixtina. El treball s’encarregà a Daniele da Volterra, qui pintà uns púdics vels a les parts nobles de les figures. Per això va rebre el nom burlesc d’Il braghettone (“el calçons”).

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
- Esperant l'Apocalipsi
- Fumata blanca, la història del consens papal
- El rostre de Déu
- Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus
- Luter, el monjo que es rebel·là contra la corrupció de Vaticà
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Luter, el monjo que “protestà” contra la corrupció del Vaticà

Fa 500 anys un home va destapar les vergonyes de l’Església.  El 31 d’octubre del 1517, el monjo agustinià, d’origen alemany, Martí Luter (Eisleben,1483-1546) va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses “95 tesis” contra el mercantilisme de la fe -el document fou conegut en llatí amb el nom de Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum. La data marca el naixement del protestantisme.

Luter era fill del somni cívic de l’humanisme renaixentista, que, alimentat pel llegat grecoromà, afavorí noves interpretacions del missatge cristià. Un dia s’assabentà que el Vaticà es dedicava a vendre indulgències, absolucions del pecat a canvi de doblers o béns. Amb el que recaptava la Santa Seu va poder sufragar obres com la construcció de la majestuosa basílica de Sant Pere de Roma.

Luter
Luter pintat per Lucas Cranach el Vell el 1532

El de Wittenberg no només atacà l’afany lucratiu de l’Església. La seva reforma religiosa anava més enllà i s’acabà articulant sobre tres pilars:

  • Autonomia dels fidels davant del creador, sense la intervenció ni del clergat ni del mateix Papa (la relació entre l’home i Déu s’estrenyia a través de la pregària).
  • La Bíblia com a única font de coneixement espiritual. Per fer-la arribar als seus compatriotes en llengua vernacla, Luter la traduí a l’alemany –aquesta traducció, completada el 1534, assentà les bases de l’estàndard alemany. Així, es renunciava al valor de la vida dels sants.
  • Secularització del sacerdoci i el matrimoni entre el clergat.

Amb el protestantisme molts monestirs es reconvertiren en hospitals. Així les noves col·lectivitats varen assumir deures socials per contribuir al desenvolupament cívic de la societat. Allà, però, on les tesis de Luter varen tenir més incidència va ser en la percepció del treball: aquest ja no era vist com un càstig expiatori del pecat original, com recollia la doctrina catòlica, sinó un valor fonamental  per apropar-se a Déu a través de l’esforç, l’honradesa i l’estalvi.

Protestants per a tots els gustos
El papa Lleó X va denunciar Luter per heretgia i Carles V -l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic afí a Roma- el va condemnar a l’exili. Tanmateix, gràcies a la protecció del príncep Frederic de Saxònia, el monjo agustinià va burlar la condemna i el seu missatge es va propagar arreu d’Europa. Ho féu aprofitant-se del poder comunicatiu de la impremta –“un regal de Déu” en paraules seves. També aconseguí que artistes com Durer i Lucas Cranach es posassin al servei d’unes idees que acabaren provocant una nova divisió de l’Església, ja dividida des del segle XI pel Cisma d’Occident.

Els reformadors (Lucas Cranach)
Els reformadors (Lucas Cranach)
 
Els seguidors dels postulats de Luter foren coneguts com a “protestants”. El terme té l’origen en la protesta que varen fer els partidaris del monjo agustinià quan un decret pontifici els va prohibir escampar la nova doctrina a països on encara no havia arribat. A França el protestantisme adoptà el nom de calvinisme a partir del teòleg Joan Calví. A Anglaterra, en canvi, l’anglicisme no fou fruit d’una bel·ligerància dogmàtica, sinó que es tractà més aviat d’un afer polític. En denegar la Santa Seu el divorci d’Enric VIII de Caterina d’Aragó, al 1534 el monarca Tudor, amb el suport del Parlament, es va proclamar cap de l’Església d’Anglaterra.

L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
 
Contrareforma: l’Església contraataca
La resposta de l’Església a tots aquests moviments reformadors fou la Contrareforma. Al 1534 es fundà la Companyia de Jesús. Des dels seus diferents centres d’ensenyança  –col·legis i universitats- els jesuïtes, vertaders soldats de Crist, inculcaren amb disciplina i rigidesa la glòria de Déu.
 
Al 1542 el papa Paule IV donà un nou impuls a la Inquisició, sobretot a Itàlia i a Espanya. Es tractava d’un tribunal eclesiàstic que des del segle XII s’encarregava de perseguir i castigar els heretges. Això suposaria l’inici de la fi del període d’obertura intel·lectual, tolerància i progrés que va significar el Renaixement. Els pensadors i intel·lectuals ja no s’atreviran a escriure amb tanta llibertat ni a experimentar en ciència o en tècnica. Vivien amb por de ser apressats o fins i tot condemnats a mort.

Concili de Trento
Concili de Trento
 
La Contrareforma també tingué efectes interns. Per reafirmar els seus dogmes tan qüestionats pel protestantisme, l’Església celebrà el concili de Trento (1545-1563). En aquest concili també s’aprovà la creació de nous ordes religiosos amb fins específics: els Caputxins, austers predicadors; els Teatins, dedicats a l’atenció de malalts i a la formació del clero; els Paulins, que estimulaven una vida de pietat i devoció; o els Salesians, entregats a l’educació amb Sant Francesc de Sales com a referent.

Aquí teniu un interessant reportatge de "La Vanguardia" sobre les conseqüències de la Reforma de Luter.

Si voleu més informació sobre la figura de Luter, us recoman aquests articles del diari Ara:
Luter, un home del seu temps que va canviar la història
Una moral que pesa a Europa
La ruta luterana
Protestantisme als Països Catalans

Aquest article parla sobre per què els països protestants són menys corruptes.

Articles del web relacionats:
-  Els orígens del cristianisme

Aquí teniu la pel·lícula "Luter" (2003):

Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.

I aquesta és la valoració de Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”

“Llegir és tornar a néixer. Néixer a un altre món, el de la ficció, el de la interpretació, imprescindibles per a qualsevol ésser humà. Perquè consumim ficcions des de petits i en formats diversos, perquè llegim el gran text del món i llegir-lo ens ajuda a entendre’l. Diu Emilio Lledó que un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix. Per Emili Teixidor sense llibres seríem desconeguts per a nosaltres mateixos. El llibre com a riu. El llibre com a mirall”.


I aquí teniu una cita de Ciceró: "Una llar sense llibres és com un cos sense ànima".

Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquí teniu reflexions sobre la lectura d'Emili Teixidor.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de cançons inspirades en llibres.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu un article de Jorge Luis Borges titulat "El libro".

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". 

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

 

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats


Xavier Antich té més articles que parlen de la lectura:
"Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
"Llegir és viatjar sense sortir de casa?"
Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca". Aquest altre article de Melcior Comes també reflexiona sobre la lectura.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:




Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

La veterania emèrita de la senectut

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. Tot i que només aconsellaven, les recomanacions d'aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior.

Amb el Senat, doncs, a Roma quedava institucionalitzada la gerontocràcia, el poder (κράτος) de la gent gran (γέρων, οντος) amb experiència, és a dir, provecte (< provehere, “transportar”, “dur endavant”). En l’actualitat, el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

De γέρων també tenim gerascofòbiapor (ὁ φοβος, ου)  a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d'edat avançada; i geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major.

 
 
Sènior senyor
El comparatiu de senex és senior, que hem adoptat com a sènior per al·ludir a la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat superior a 21 anys o bé els de major consagració -es contraposa a júnior (< iunior, “més jove”), que sol incloure els que tenen entre 18 i 21 anys. 

De sènior també provenen senyor i misser, avui sinònim d’advocat. Aquesta darrera paraula és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d'autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior. En anglès el tractament distintiu de Sir també prové de senior.
 
Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells (veterini), que eren els que se solien posar malalts amb més freqüència. Es tractava generalment d’animals de càrrega (ase, cavall, mula).

Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i  skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.

"Vell Torlonia", possible efígie de Cató el Vell

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que eren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.
 
El terme veterà ha anat perdent progressivament les seves connotacions castrenses, de manera que avui aquest adjectiu també s’aplica a qualsevol persona amb antiguitat en mols altres càrrecs o oficis del tot aliens al món de les armes. També podem resseguir vetus en el segon llinatge de Miguel de Cervantes: Saavedra. La paraula prové de sala vetera (“sala vella”).

Retrat de vella sense dents (British Museum)
Retrat de vella sense dents (British Museum)


Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista). 

El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre de Mèrida
Teatre de Mèrida
 
Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.
 
Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d'aquests dos mots llatins-encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d'ancians romans.

Aquí teniu un article d'Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula "Dona'm la mà".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:




Articles del web relacionats:

Imbècils senils?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px