Banner Top

Grecs, rossos i amb ulls blaus?

Al segle XIX tingué lloc la guerra de Grècia amb Turquia per la independència (1821-1829). Aquell conflicte actuà de revulsiu en les consciències europees cristianitzades que s’identificaren amb els hel·lens enfront de l’Islam, l’enemic tradicional. Fou en aquella època quan començà a prendre força el tàndem llengua indoeuropea-raça ària.
 
Etimologia d’ari
El terme ari havia estat encunyat a principis del segle XIX pel filòsof alemany Schlegel. Amb ell al·ludia a la “raça” (alemanya) dipositària de la llengua indoeuropea, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent -segons una teoria, ari significa “noble” en sànscrit, la llengua sagrada de l’Índia.
 
El 1887, a la seva obra Genealogia de la moral, el filòsof alemany F. W. Nietzsche insistí en el caràcter noble de la raça ària:En llatí, el mot malus (al costat del qual poso el terme μέλας ["negre" en grec]) pogué qualificar l’home vulgar com a persona de color fosc, sobretot com a persona de cabells negres (hic niger est ["aquest és negre", en llatí, en paraules del poeta Horaci]), com a ocupant preari de la terra italiana que es distingia pel color, com a signe més palès, de la raça conqueridora de color ros, d’aquella que s’havia convertit en dominadora, és a dir, la raça ària”.

Prototip d'ari alemany
Prototip d'ari alemany

La supremacia de la “raça ària” també va ser alimentada per l’aristòcrata francès Arthur Gobineau (1816-1882), considerat el fundador del racisme. Exposà les seves tesis principalment a Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, una obra escrita cinc anys després de l’abolició de l’esclavitud a les colònies de França (1848).
 
Epítets reveladors
Amb totes aquestes consideracions ideològiques, al segle XIX es donà per fet que Grècia, el bressol de la civilització occidental, havia estat poblada en temps pretèrits per aris provinents del nord, d’Alemanya. D’aquesta manera, la historiografia germànica no trigà a popularitzar un prototip d’antic hel·lè amb rínxols daurats i ulls clars, exempt de qualsevol contaminació africana i semita.
 
Aquest perfil ari s’ajustava a l’adjectiu ξανθός (“ros”, “groc”) que utilitzen autors clàssics per descriure herois grecs com Aquil·les, Hèracles, Jàson o Menelau –per contraposició, Hèctor, el gran heroi troià, és descrit com a moreno. Odisseu, en canvi, és pèl-roig.

La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia
La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia

Les gregues Helena i Penèlope també són presentades com a rosses. Els epítets emprats per descriure els déus són igualment prou il·lustratius. Hera, l’esposa de Zeus, és anomenada “de blancs braços” per Hesíode, mentre que Homer la descriu com “de nivis braços” o “deessa de blancs braços”. A la Ilíada, Atena, deessa de la saviesa i la guerra, és descrita com la d’ “ulls blaus o glaucs”. Píndar, a més, es refereix a ella com a “rossa”.
 
D’altra banda, Alceu descriu Eros, el déu de l’erotisme, com “de cabells d’or”, i Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa, com “de cabells rossos”. Àrtemis, la seva germana bessona, també és qualificada com la “rossa filla de Zeus” per autors com Safo o Anacreont. Hesíode anomena Dionís, déu del vi, “de daurats cabells”. I Afrodita també és presentada com “de rossa cabellera” o amb el sobrenom de “Daurada”.

L’estudiós alemany Wilhelm Sieglin (1855-1935) va recopilar tots els passatges de la mitologia grega on es feia referència a l’aspecte de déus i herois. De les divinitats, en va computar 60 rosses i 35 morenes. I dels herois, 140 rossos i 8 morenos.

Ara només faltaria que parlassin les escultures gregues. Aquestes, però, en no ser pintades en la seva totalitat, no ens ofereixen informació real sobre el color de pell dels antics habitants de l’Hèl·lade. En qualsevol cas, això no fou cap impediment perquè el 2004, a la pel·lícula Troia, Hollywood presentàs Aquil·les com un grec ros i d’ulls blaus. La seva interpretació va anar a càrrec de Brad Pitt.

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).




Aquí teniu la meva intervenció a 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Esvàstiques al món clàssic

Els nazis estaven enlluernats per la raça ària (“noble” en sànscrit, llengua sagrada de l’Índia). Aviat trobaren un símbol per a la seva ideologia: l’esvàstica (“vida feliç” en sànscrit). Es tracta d’un símbol màgic, associat amb la rotació del sol, molt estès per tot l’àmbit eurosiàtic, el nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica. La història de la seva adopció pel nazisme és ben curiosa.

Esvàstica hindú
Esvàstica hindú

Al finals del segle XIX l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann es topà amb una esvàstica en descobrir Troia, al nord-oest de Turquia. Li recordà les que ja s’havien desenterrat a Alemanya. Es cregué que aquest símbol només era present en les regions considerades tradicionalment semites. Aquesta dada, però, seria desmentida per troballes posteriors. Tanmateix, Emile Burnouf, un estret col·laborador antisemita de Schlieman, arribà a afirmar que l’esvàstica sempre havia estat rebutjada pels jueus.

Esvàstica en la bandera nazi
Esvàstica en la bandera nazi
 
El 1920 Hitler adoptaria la creu gammada com a emblema del Partit Nazi -es conegué també així perquè cada braç s’assembla a la lletra grega gamma. Els assessors del Führer ja s’encarregaren de justificar la seva presència en l’arqueologia clàssica. Es considerà que els pobles nòrdics, dipositaris d’aquest símbol, l’havien portat amb les seves migracions fins a Grècia, Roma, Troia i l’Índia.

Esvàstica decorativa en una escultura hindú
Esvàstica decorativa en una escultura hindú
 
L’esvàstica es convertia així en una prova més de l’origen nòrdic de la cultura europea i en la icona per excel·lència de la raça ària i de la croada antisemita. També hi hagué temps per buscar-li una banda sonora. La música cridada a enaltir els cors nazis fou la del compositor Richard Wagner (1813-1883), antisemita confés.

Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana
Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana "La Tejada"

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)
Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)

Aquí teniu més informació sobre l'origen de l'esvàstica.

Articles del web relacionats:

El feixisme i l'antiga Roma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
Esparta, el mirall del nazisme
-
 El polèmic origen romà de la salutació feixista
-
 Compte amb els troians!

L'origen nazi de la torxa olímpica

La torxa olímpica va néixer en els Jocs de Berlín de 1936, els primers que es televisaren. Hitler, que havia arribat al poder tres anys abans, va voler aprofitar aquell esdeveniment mundial per demostrar la suposada superioritat “ària” alemanya sobre la resta de races. Ho va fer introduint en l’olimpisme un nou element d’arrels clàssiques, la torxa, que al·ludia a la figura de Prometeu, el creador de la humanitat.
 
La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936
La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936

A l’antiga Grècia, una de les poques proves col·lectives que se celebraven era la carrera de torxes o lampadedromía. En tot cas, era una prova puntual que no incloïen tots els jocs com fou el cas dels Olímpics. El que sí que hi havia era una flama que romania encesa dins un temple durant el transcurs de les competicions -aquesta seria incorporada als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. No debades, en totes les cultures de l’antiguitat el foc és un símbol de progrés.

Hitler a l'estadi olímpic
Hitler a l'estadi olímpic
 
Prometeu, icona de la raça ària
En la mitologia grega el progrés apareix associat a la figura del tità Prometeu, el creador de la humanitat. En una ocasió en què els humans decidiren transgredir les regles d’un sacrifici, Zeus els castigà, privant-los del foc. Llavors Prometeu pujà a l’Olimp amb una torxa i robà de la farga d’Hefest una guspira amb la qual els seus fills pogueren tornar a fer vida normal. La gesta li sortí cara. El pare dels déus el condemnà a un suplici etern. L’encadenà en una roca del Caucas, on de dia una àguila li cruspia el fetge, el qual, atesa la condició immortal del tità, es regenerava de nit. La filantropia de Prometeu l’acabà convertint en tota una icona de la raça ària.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
 
Donada la repercussió mediàtica que anaven a tenir els Jocs de 1936, els ideòlegs nazis, amb Carl Diem al capdavant, varen associar la torxa de Prometeu amb la idea de raça i progrés. Segons la seva interpretació, el foc, és a dir, el progrés, primer havia estat en mans dels grecs. Després, el testimoni havia estat recollit pels romans i finalment pels alemanys, que es presentaven com a hereus directes del llegat clàssic. Va ser així com va sorgir la idea de la carrera de relleus.

Gol a l’olimpisme
El 30 de juny de 1936 la torxa olímpica era encesa, per primera vegada, en el temple d’Hera, a Olímpia, la seu dels antics Jocs Olímpics. En aquell ritual inventat per a l’ocasió, quinze vestals verges vestides de blanc encenien la flama mitjançant un mirall còncau sobre el qual es concentraven els rajos solars. Acte seguit s’iniciava la carrera de relleus. 3.422 atletes, representants de la “raça ària, recorreren els 3.422 kilòmetres que separaven Olímpia de Berlín. L’escena, plena de solemnitat, va ser recollida per la cineasta del règim, Leni Riefenstahl, en la seva cèlebre pel·lícula Festa dels pobles.

Encesa de la torxa olímpica
Encesa de la torxa olímpica
 
El pare dels jocs olímpics moderns, el baró de Coubertin, va aplaudir la idea del trasllat de la torxa en considerar-la una oportuna ampliació del ritual olímpic. D’aquesta manera es va aconseguir infiltrar continguts ideològics nazis en uns jocs que teòricament havien nascut per glorificar la concòrdia i la igualtat entre nacions. Amb tot, el nou símbol de la superioritat de la raça ària va veure com les seves doctrines eren qüestionades amb les contundents victòries de l’afroamericà Jesse Owens i l’hongaresa, d’origen jueu, Ibolya Czak. 

Arribada de la torxa olímpica a Berlín
Arribada de la torxa olímpica a Berlín





Articles del web relacionats:
Coubertin, el humanista olímpico
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
-
 Esparta, el mirall del nazisme
El complex de Prometeu

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Esparta, el mirall del nazisme

La revista d'història Clío, en el seu darrer número de juliol (165) m'acaba de publicar el reportatge "Esparta, el espejo del nazismo". Hi parl sobre la forta influència que tengué el mite d'Esparta en el Tercer Reich. Aquí en teniu un petit tast. El trobareu en els quioscs.

La ideologia del nazisme tingué un fort rerefons clàssic. Hitler, àvid lector, s’inspirà en el model d’Esparta. L’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria acabaren per atorgar a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. En ple segle XX, Alemanya estava disposada a seguir el mateix camí per esdevenir la nova potència mundial. 

El 1933, en assumir la presidència de l’Estat, Hitler només tenia una idea al cap: recuperar la “glòria nacional” perduda després de la Primera Guerra Mundial, convertint Alemanya en la nova Esparta del segle XX. Per al Führer la capital de l’antiga regió de Lacònia havia estat el primer estat Nacional Socialista, el zenit de la cultura grega que tant admirava: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: ‘Els grecs’ ”.

Aquesta sorprenent vinculació d’Alemanya amb el món clàssic no fou casual. A l’Europa de principis del segle XX l’antiga Grècia ja s’erigia com el bressol de la civilització occidental. A més, era indiscutible la seva connexió amb la raça ària, dipositària de l’indoeuropeu, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent. La recerca d’aquesta raça tan aclamada pel nazisme s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit anticlerical d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les races humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien d’ascendència jueva. Així doncs, es preferí desplaçar l’origen dels homes de l’Orient Mitjà a l’Índia. Ja a principis del segle XIX el filòsof alemany Schlegel havia apostat pel terme ari per designar aquesta primera estirp humana –segons alguns, en sànscrit (l’antiga llengua sagrada de l’Índia) el terme significa “noble”.


Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Aquest reportatge està relacionat amb un altre que em publicaren a la revista Historia y Vida titulat El fascismo y la antigua Roma. (Núm 512, novembre de 2010)

Aquest àudio d' "En guàrdia" de Catalunya Ràdio està dedicat als "nazis i l'antiguitat".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936.

Aquí teniu més informació sobre la Lebensborn, la fàbrica de nins nazis.



Aquí teniu la meva intervenció sobre aquest tema al programa "Luces en la oscuridad" (14/01/2016) de Gestiona Radio.

 
No uns podeu perdre aquest documental titulat "Els fills de Hitler".
 
  • Publicat a Clío
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px