Banner Top

Els orígens mítics dels primers pobladors de Balears

L’arribada de l’home a Mallorca continua essent un misteri. Les evidències més antigues de la presència humana a la nostra illa s’han trobat a la Cova del Canet (Esporles), on aparegué un nivell de carbons datat devers el 7.200 aC. La literatura, tanmateix, ja s’encarregà d’assignar uns orígens mítics als primers pobladors de Balears,

Després de la caiguda de Troia (datada vers el 1240 aC), sorgiren els relats dels νόστοι, que parlaven dels “retorns” dels herois grecs a les seves respectives pàtries, superant mil aventures. Alguns d’ells, segons l’historiador Estrabó (segle I aC), haurien pogut recalar a les Illes Gimnèsies, que era així com els grecs coneixien les Balears (concretament, Mallorca i Menorca).

Al segle IV dC el romà Servi parla de la tradició balear del monstre Geríon. En la versió oficial, Geríon era el rei de la pròspera civilització de Tartessos, situada suposadament a Andalusia. Tenia un esplèndid bestiar de bous que Hèrcules, en el desè treball, se’n va endur després de matar-lo i enterrar-lo a Corunya, on erigí una torre (la famosa Torre d’Hèrcules). En la versió de Servi, però, Geríon és presentat com a rei d’Hispània, amb tres cossos per haver governat precisament tres illes prop d’Hispània: les dues Balears i Eivissa. En aquesta versió també es diu que Bali, un company d’Hèrcules, s’establiria a les nostres illes, que batià amb el seu nom.

talaiotsTalaiots de Menorca

 
Tubal
Durant del Renaixement molts pobles d’Europa es varen autoassignar un heroi fundador del món clàssic o de la Bíblia per poder ennoblir el seu passat. També va ser el cas de Balears. En el seu llibre Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593), Joan Binimelis, el primer cronista del Regne de Mallorca, fa descendir de Noè els nostres primers pobladors. Hauria estat un net seu, Tubal, qui, de camí cap a Espanya després del Diluvi, topà amb les illes i les poblà de gegants. Certament, la immensitat de les pedres dels talaiots abonava la creença que hagueren de ser aixecades per gegants. Les rondalles mallorquines també són plenes d’històries de gegants i de coves amb tresors ocults.

rutes tematica

Myotragus balearicus
Fins a l’arribada dels humans, el rei de Mallorca i de Menorca  era el Myotragus balearicus, que en grec significa ratolí-cabra. Es tractava d’un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. Les seves primeres restes foren descobertes el 1909 a la cova de na Barxa (Capdepera) per Dorothea Bate, una jove britànica pionera en la ciència feta per dones.

myotragusMyotragus Balearicus

El Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Amb tot, es creu que també podria haver conviscut amb l’ésser humà. Segons un estudi aparegut el 2019, un parent del Myotragus seria el taquin, una cabra de l’Himàlaia, símbol nacional de Bhutan.

taquinTaquin, de l’Himàlalia

Els nostres primers avantpassats visqueren en la coneguda època talaiòtica. El nom al·ludeix a les torres megalítiques dels seus poblats, els talaiots -augmentatiu de talaia-, que també trobam en altres illes com Còrsega i Sardenya i que varen sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes (123 aC). A Menorca les construccions megalítiques més característiques foren les taules i les navetes. La cultura dels talaiots només es desenvolupà a Mallorca i a Menorca. Les Pitïuses, en canvi, quedaren sota l’òrbita cartaginesa.

Bous de Costitx
Les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro del municipi del Pla de Mallorca. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

bous

Bous de Costitx

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous -el preu exigit pel propietari era de 3.500 pessetes, una quantitat molt important aleshores. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment.

Avui els Bous de Costitx encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Només viatjaren de manera temporal a Mallorca el 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa.

Aquí teniu un article interessant titulat "El primer balear tenia gens dels nòmades de les estepes".

Aquí teniu el primer capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat als primers pobladors de Balears.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger titulat "L'Excàlibur Talaiòtica".

Articles del web relacionats:

Per a més informació podeu consultar els següents llibres:

  • "Enigmas de la arqueologia Balears" (Plural, 2007), de Javier Aramburu
  • "Les Illes a les fonts clàssiques" (Miquel Font editor, 1990), d'autors diversos
  • "Guía arqueológica de Mallorca" (La Foradada, 1994), de Javier Aramburu, Carlos Garrido i Vicenç Sastre

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, "sobre" + ὄνομα, “nom”).

Un gentilici curiós és el de carpetovetònic, que avui ha passat a ser un adjectiu que s’aplica de manera despectiva a una persona antiquada, conservadora a ultrança. La paraula prové de la unió de dos pobles celtes de l’interior de la Hispània preromana: els carpetans i els vetons.

Els carpetans vivien a la serralada muntanyenca que separa Segòvia de Madrid. Al nord-oest limitaven amb els vetons, que habitaven la zona de Salamanca, Cáceres, Ávila, Zamora i Toledo. En el segle II aC ambdós pobles s’uniren militarment contra els romans i els derrotaren en dues ocasions. Finalment, però, després d’una precària treva amb Tiberi Grac, Escipió l’Africà els va sotmetre el 153 aC. En l’imaginari col·lectiu, aquella aliança carpetovetònica es convertiria en tot un símbol del nacionalisme espanyol a ultrança. 

La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

Aquest enllaç parla sobre els noms de lloc de Menorca. 

I aquí teniu un projecte toponímic ben interessant: Menorca nom a nom.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px