Banner Top

Tragèdies femenines

Article publicat a l'Ara Balears (26/12/2015)

A Espanya, el 2015 acabarà essent un altre any igual negre pel que fa als casos de violència masclista, amb prop d’una seixantena de víctimes mortals. Des que ara fa deu anys s’aprovà la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, més de 600 dones han perdut la vida a mans de les seves parelles. Les contínues campanyes de conscienciació no són prou eficaces. Encara són poques les dones que s’atreveixen a denunciar que pateixen maltractaments. I entre la població jove hi ha motius per a la preocupació. Segons estudis recents, un 90 per cent dels adolescents confessa haver exercit algun tipus de violència de gènere sobre la seva companya sentimental.
 
Curiosament, tanta ignomínia ja ha començat a ser contestat al misogin món musulmà. L’abril de 2014 es creà el primer batalló de dones kurdes amb l’objectiu de combatre els terroristes de l’Estat Islàmic (ISIS en la nomenclatura anglesa) d’Iraq i Síria. Els jihadistes les temen molt ja que, d’acord amb la seva creença, morir a mans d’una dona és garantia segura d’anar directe a l’infern. Les integrants d’aquest batalló són majoritàriament fadrines. Amb una Kalshnikov a les mans, s’entrenen durament tot un mes abans d’anar al front de batalla. Ara ja són prop de deu mil, la qual cosa representa el 35 per cent de les forces de combat. Elles es mostren orgulloses de plantar cara a uns insurgents que prediquen una lectura extrema de l’islam que relega la dona a l’àmbit domèstic.

 

Aquestes valentes milicianes kurdes són les noves “antitroianes”. Al segle V aC Eurípides representà la seva famosa tragèdia Troianes, tot un al·legat contra el tracte infame que pateixen les dones en qualsevol conflicte armat, que, segons el gran dramaturg grec, mai no pot tenir vencedors. L’acció se situa a la mítica Troia, presa pels grecs després de deu llargs anys de guerra. Les troianes són humiliades i sortejades com a esclaves entre els cabdills hel·lens. Cassandra, Andròmaca o Hècuba no tenen ni veu ni vot. I els seus fills menors d’edat també són tractats sense miraments.
 
El 1965 Jean-Paul Sartre estrenà a París una readaptació de les Troianes d’Eurípides. Feia tres anys que havia acabat la guerra d’independència d’Algèria i el record de la Segona Guerra Mundial encara estava ben present. Amb aquesta obra antibel·licista, Sartre volgué tornar a recordar les atrocitats, sobretot en forma de violacions, que sempre pateix el gènere femení en els camps de batalla. Precisament l’any 2000 les Nacions Unides varen aprovar una resolució, que, per primera vegada, reconeixia l’impacte dels conflictes armats sobre aquest col·lectiu tan vulnerable.
 
Avui ressonen amb força a les nostres orelles els planys de les Troianes d’Eurípides. Són moltes les guerres –la majoria silenciades-, on la dona és la gran víctima oblidada. Les kurdes, però, ja s’han rebel·lat contra la tirania masculina del món musulmà. Ja no estan per lamentacions i volen enterrar per sempre l’etiqueta de sexe dèbil, fent servir les mateixes armes que els seus contrincants.

Les troianes, de Sartre
Les troianes, de Sartre
 
A casa nostra, fora de l’àmbit bèl·lic, es troba a faltar l’esperit inconformista de les “antitroianes” kurdes. Per desgràcia, encara hi ha massa dones que es resignen a la sort de les protagonistes de la tragèdia d’Eurípides. Amb tot, per ventura es poden identificar més amb una altra obra del dramaturg grec. És Medea, centrada en la dona rebutjada per Jàson, l’heroi del toisó d’or. Les seves reflexions són força desoladores:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo”.
 
La ira portà Medea a prendre’s la justícia pel seu compte. Assassinà els seus dos propis fills per així provocar la mort en vida del marit que l’havia abandonada per una altra. Avui no falten casos en què és l’home qui aplica a la dona aquest càstig tan cruel. A diferència de les seves submises companyes troianes, Medea no es rendeix. Perd, però, els papers en la reivindicació dels seus drets. 2.500 anys després, davant les inquietants xifres de víctimes de violència de gènere, malauradament Eurípides tendria més motius per continuar escrivint noves tragèdies femenines.

La història de la dona segons Mafalda
La història de la dona segons Mafalda

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones. Aquest article de Sebastià Alzamora en parla.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

En aquest altre article Melcior Comes també reflexiona sobre el masclisme.

I tampoc no us podeu perdre aquest article sobre el micromasclisme. 

Aquí teniu una article sobre els insults masclistes que sovint han de patir les dones que es dediquen a la política.

Aquí teniu un interessant article d'Irene Jaume, titulat "8 hores", sobre el tracte que reben les dones en la vida quotidiana.

I aquí teniu imatges de masclisme a l'esport.

A Rússia les dones ho passen malament. El govern de Putin ha aprovat una llei que permet pegar la dona un cop l'any.

Aquí teniu informació sobre els oculos sicarii ("ulls assassins").

Articles relacionats:
Etimologies misògines i avortives
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
- La perversa síndrome de Medea
L'ofuscació del feminisme
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"

Aquest és el tràiler de la pel·lícula Troianes (1971), amb Katharine Hepburn.



Aquest és el vídeo sencer de les milicianes kurdes que lluiten contra ISIS:



Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la condició femenina:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




No us podeu perdre aquests vídeos del programa "El machismo mata" del programa "Salvados", de "la Sexta":





Aquí teniu un vídeo sobre les 48 coses que han de sentir les dones al llarg de la seva vida:



Aquí teniu reflexions sobre el masclisme als mitjans de comunicació:



Aquí teniu un curtmetratge de LADAT titulat "Pensa en la diferència":



També és interessant aquest documental "Eres machista y (no) los sabes" de la Sexta Columna.

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)
Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)



Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
El rol patern d’Hèctor
Després de pronunciar aquestes paraules a Andròmaca, Hèctor s’adreça al seu fillet Astíanax. La criatura, però, s’espanta en veure l’armadura del seu pare. Per tranquil·litzar-lo, l’heroi es treu el casc del cap. Aleshores besa el fill, l’aixeca amb els braços i suplica als déus que facin de la criatura una persona més valenta que ell.

Aquest gest d’Hèctor és del tot revolucionari. Ho explica el psicoanalista italià Luigi Zoja, seguidor de Jung, al seu assaig El gesto de Héctor (Taurus). Segons Zoja, l’heroi troià representa un nou tipus de paternitat, marcat per la tendresa i la responsabilitat. Curiosament en el camp de batalla Hèctor moriria a mans d’Aquil·les, una figura masculina molt més agressiva.

Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les

Compte amb els troians!

Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.

Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.

En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.

Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada. 

 

L'incendi de Troia (Francisco Collantes)
L'incendi de Troia (Francisco Collantes)


El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:

“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.

A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic de Laocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà. 

 

Laocoont (Museu del Vaticà)
Laocoont (Museu del Vaticà)

 

Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.

Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.

Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.

 

Incendi de Troia
Incendi de Troia

 

Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.

“Aquí fue Troya”
En castellà hi ha l'expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):

Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquo
et campos ubi Troia fuit




Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
 
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.

Heinrich Schliemann
Heinrich Schliemann
 
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
 
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
 
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia

Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.

Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.

Aquest article parla del virus informàtic troià

No us podeu perdre aquesta recreació literària dels hostes del cavall de Troia feta per l'escriptor Quim Monzó amb el títol "A les portes de Troia".

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre Troia.

Aquí teniu un interessant reportatge sobre la vida de Heinrich Schliemann, el descobridor de Troia:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px