Banner Top

Tragèdies femenines

Article publicat a l'Ara Balears (26/12/2015)

A Espanya, el 2015 acabarà essent un altre any igual negre pel que fa als casos de violència masclista, amb prop d’una seixantena de víctimes mortals. Des que ara fa deu anys s’aprovà la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, més de 600 dones han perdut la vida a mans de les seves parelles. Les contínues campanyes de conscienciació no són prou eficaces. Encara són poques les dones que s’atreveixen a denunciar que pateixen maltractaments. I entre la població jove hi ha motius per a la preocupació. Segons estudis recents, un 90 per cent dels adolescents confessa haver exercit algun tipus de violència de gènere sobre la seva companya sentimental.
 
Curiosament, tanta ignomínia ja ha començat a ser contestat al misogin món musulmà. L’abril de 2014 es creà el primer batalló de dones kurdes amb l’objectiu de combatre els terroristes de l’Estat Islàmic (ISIS en la nomenclatura anglesa) d’Iraq i Síria. Els jihadistes les temen molt ja que, d’acord amb la seva creença, morir a mans d’una dona és garantia segura d’anar directe a l’infern. Les integrants d’aquest batalló són majoritàriament fadrines. Amb una Kalshnikov a les mans, s’entrenen durament tot un mes abans d’anar al front de batalla. Ara ja són prop de deu mil, la qual cosa representa el 35 per cent de les forces de combat. Elles es mostren orgulloses de plantar cara a uns insurgents que prediquen una lectura extrema de l’islam que relega la dona a l’àmbit domèstic.

 

Aquestes valentes milicianes kurdes són les noves “antitroianes”. Al segle V aC Eurípides representà la seva famosa tragèdia Troianes, tot un al·legat contra el tracte infame que pateixen les dones en qualsevol conflicte armat, que, segons el gran dramaturg grec, mai no pot tenir vencedors. L’acció se situa a la mítica Troia, presa pels grecs després de deu llargs anys de guerra. Les troianes són humiliades i sortejades com a esclaves entre els cabdills hel·lens. Cassandra, Andròmaca o Hècuba no tenen ni veu ni vot. I els seus fills menors d’edat també són tractats sense miraments.
 
El 1965 Jean-Paul Sartre estrenà a París una readaptació de les Troianes d’Eurípides. Feia tres anys que havia acabat la guerra d’independència d’Algèria i el record de la Segona Guerra Mundial encara estava ben present. Amb aquesta obra antibel·licista, Sartre volgué tornar a recordar les atrocitats, sobretot en forma de violacions, que sempre pateix el gènere femení en els camps de batalla. Precisament l’any 2000 les Nacions Unides varen aprovar una resolució, que, per primera vegada, reconeixia l’impacte dels conflictes armats sobre aquest col·lectiu tan vulnerable.
 
Avui ressonen amb força a les nostres orelles els planys de les Troianes d’Eurípides. Són moltes les guerres –la majoria silenciades-, on la dona és la gran víctima oblidada. Les kurdes, però, ja s’han rebel·lat contra la tirania masculina del món musulmà. Ja no estan per lamentacions i volen enterrar per sempre l’etiqueta de sexe dèbil, fent servir les mateixes armes que els seus contrincants.

Les troianes, de Sartre
Les troianes, de Sartre
 
A casa nostra, fora de l’àmbit bèl·lic, es troba a faltar l’esperit inconformista de les “antitroianes” kurdes. Per desgràcia, encara hi ha massa dones que es resignen a la sort de les protagonistes de la tragèdia d’Eurípides. Amb tot, per ventura es poden identificar més amb una altra obra del dramaturg grec. És Medea, centrada en la dona rebutjada per Jàson, l’heroi del toisó d’or. Les seves reflexions són força desoladores:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo”.
 
La ira portà Medea a prendre’s la justícia pel seu compte. Assassinà els seus dos propis fills per així provocar la mort en vida del marit que l’havia abandonada per una altra. Avui no falten casos en què és l’home qui aplica a la dona aquest càstig tan cruel. A diferència de les seves submises companyes troianes, Medea no es rendeix. Perd, però, els papers en la reivindicació dels seus drets. 2.500 anys després, davant les inquietants xifres de víctimes de violència de gènere, malauradament Eurípides tendria més motius per continuar escrivint noves tragèdies femenines.

La història de la dona segons Mafalda
La història de la dona segons Mafalda

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones. Aquest article de Sebastià Alzamora en parla.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

En aquest altre article Melcior Comes també reflexiona sobre el masclisme.

I tampoc no us podeu perdre aquest article sobre el micromasclisme. 

Aquí teniu una article sobre els insults masclistes que sovint han de patir les dones que es dediquen a la política.

Aquí teniu un interessant article d'Irene Jaume, titulat "8 hores", sobre el tracte que reben les dones en la vida quotidiana.

I aquí teniu imatges de masclisme a l'esport.

A Rússia les dones ho passen malament. El govern de Putin ha aprovat una llei que permet pegar la dona un cop l'any.

Aquí teniu informació sobre els oculos sicarii ("ulls assassins").

Articles relacionats:
Etimologies misògines i avortives
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
- La perversa síndrome de Medea
L'ofuscació del feminisme
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"

Aquest és el tràiler de la pel·lícula Troianes (1971), amb Katharine Hepburn.



Aquest és el vídeo sencer de les milicianes kurdes que lluiten contra ISIS:



Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la condició femenina:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




No us podeu perdre aquests vídeos del programa "El machismo mata" del programa "Salvados", de "la Sexta":





Aquí teniu un vídeo sobre les 48 coses que han de sentir les dones al llarg de la seva vida:



Aquí teniu reflexions sobre el masclisme als mitjans de comunicació:



Aquí teniu un curtmetratge de LADAT titulat "Pensa en la diferència":



També és interessant aquest documental "Eres machista y (no) los sabes" de la Sexta Columna.

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”En aquest programa homes i dones es converteixen en tronistes i pretendents alhora: un dia són elles les que han de seduir el tronista i un altre dia els papers s’inverteixen.

Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses es sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)
Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)



Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
El rol patern d’Hèctor
Després de pronunciar aquestes paraules a Andròmaca, Hèctor s’adreça al seu fillet Astíanax. La criatura, però, s’espanta en veure l’armadura del seu pare. Per tranquil·litzar-lo, l’heroi es treu el casc del cap. Aleshores besa el fill, l’aixeca amb els braços i suplica als déus que facin de la criatura una persona més valenta que ell.

Aquest gest d’Hèctor és del tot revolucionari. Ho explica el psicoanalista italià Luigi Zoja, seguidor de Jung, al seu assaig El gesto de Héctor (Taurus). Segons Zoja, l’heroi troià representa un nou tipus de paternitat, marcat per la tendresa i la responsabilitat. Curiosament en el camp de batalla Hèctor moriria a mans d’Aquil·les, una figura masculina molt més agressiva.

Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les

L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, és el prototip d’heroi grec. Fill de Tetis i Peleu, és fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia

L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Un oracle, però, havia predit que en aquella guerra Aquil·les hi trobaria la glòria immortal i també la mort. Per evitar que hi participàs, Tetis va enviar el seu fill a la cort de Licomedes, rei d’Esciros. El jove heroi s’hi va estar nou anys amb les filles del rei, vestit com una donzella.

Fins a la cort de Licomedes s’hi desplaçaren Odisseu i Diomedes, disposats a fer-se amb els serveis de qui havia de ser el principal assot contra els troians.  En arribar, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, presentà al grup d’al·lotes vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.

Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)

Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li recordà que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava al seu costat viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent-lo pogut convèncer, l’obsequià amb una armadura divina i amb els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.

La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba. 


Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)


Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.



Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
 

Aquil·les i Pentesilea
A pesar de la seva debilitat per Pàtrocle, Aquil·les també va saber apreciar la bellesa d’una dona com la de Pentesilea, la reina de les amazones. Segons una tradició posterior a Homer, després de la mort d’Hèctor, aquest famós exèrcit de dones guerreres no dubtà a anar fins a Troia per ajudar els seus veïns. Varen causar moltes morts entre les files aquees.

britishDetalle

Aquil·les i Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres


En haver enterrat Pàtrocle, Aquil·les s’enfrontà amb Pentesilea. La travessà amb la seva lança i, en caure moribunda, la mirà als ulls. Aleshores s’enamorà perdudament d’ella i no pogué contenir les llàgrimes pel crim que acabava de cometre. Aquella escena fou contemplada pel soldat Tersites, el qual es va riure del seu company i, amb la punta de la seva llança, va arrancar els ulls de la jove. Aquil·les, indignat davant tanta ignomínia, el matà a punyades.

La mort d’Aquil·les
Aquil·les, però, tendria més ocasions per enamorar-se d’altres donzelles. En el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, no pogué treure els ulls de sobre d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia. 

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que Tetis havia fet al seu fill Aquil·les abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

 

A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:

"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes
Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px