Banner Top

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)
Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)



Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
El rol patern d’Hèctor
Després de pronunciar aquestes paraules a Andròmaca, Hèctor s’adreça al seu fillet Astíanax. La criatura, però, s’espanta en veure l’armadura del seu pare. Per tranquil·litzar-lo, l’heroi es treu el casc del cap. Aleshores besa el fill, l’aixeca amb els braços i suplica als déus que facin de la criatura una persona més valenta que ell.

Aquest gest d’Hèctor és del tot revolucionari. Ho explica el psicoanalista italià Luigi Zoja, seguidor de Jung, al seu assaig El gesto de Héctor (Taurus). Segons Zoja, l’heroi troià representa un nou tipus de paternitat, marcat per la tendresa i la responsabilitat. Curiosament en el camp de batalla Hèctor moriria a mans d’Aquil·les, una figura masculina molt més agressiva.

Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les

Sant Josep, el pare putatiu més famós

Sant Josep és el pare putatiu més famós. Un dia vaig demanar a classe de Llatí de 4t d’ESO si sabien què volia dir aquest adjectiu. De seguida un alumne va alçar el braç i em va il·luminar: “Un pare putatiu és un pare que se’n va de putes”. Gran resposta! Una llàstima que la seva vertadera etimologia sigui una altra.

Sobre “Pepes” i “Peps”
Putatiu ve del llatí puto (“considerar”, “pensar”). Com a pare putatiu de Jesús, sant Josep era el seu pare adoptiu, no biològic -ho sigui, “es considerava” que era el seu pare. Durant l’edat mitjana era habitual que els copistes, a l’hora d’esmentar els sants, fessin servir un apel·latiu al·lusiu a un fet significatiu de la seva vida. N’és un bon exemple sant Joan (el) Baptista. Així, quan es citava sant Josep, se li afegia el sobrenom de Jesus Christi Pater Putativus (“el pare putatiu de Jesucrist”).

Sant Josep i el nin Jesús
Sant Josep i el nin Jesús


Amb el temps, per tal d’estalviar paper (o pergamí), els copistes recorrien sovint a una abreviatura. D’aquesta manera, sant Josep s’acabà convertit en PP (no confondre amb les sigles del partit, que curiosament té fama de ser molt catòlic). En castellà, aquesta abreviatura es completaria amb dues vocals que donà el nom propi de “Pepe”. Amb tot, alguns autors creuen que aquesta forma vendria del nom italià de Giuseppe. En català, en canvi, el resultat final va ser Pep.

El verb puto llatí ens ha donat altres derivats: imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa,  reputació, computar i, en castellà, “apodo” (sobrenom en català). Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putada hem de pensar que el que ens fan en realitat és una "consideració".

Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.
Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.


Sant Josep, fuster?
Tothom dóna per fet que sant Josep era fuster. Els Evangelis, però, utilitzen la paraula grega τέκτων, de significat ampli. Normalment, al·ludia a artesans que treballaven amb fusta i pedra. Per tant, τέκτων pot significar tant fuster, ebenista (< ἔβενος, nom de l’arbre en qüestió), com picapedrer o constructor.

Tot i que la tradició cristiana sempre ha entès τέκτων com a fuster, res d’aquest ofici podem deduir de les paràboles de Jesús, on abunden més les referències al món de l’agricultura i, a vegades, al de la pesca. Tanmateix, no hi ha cap dubte que avui Sant Josep, com a bon artesà que devia ser, seria amic de la tecnologia i de la música tecno. No debades, l’arrel indoeuropea de τέκτων (*teks-, “fabricar”) també es troba present en paraules com técnica (τέχνη) o arquitecte (< ἄρχω, “manar”, és a dir, el cap dels obrers).

Litosfera
Litosfera

Avui Sant Josep també seria un incondicional de les plaques tectòniques. La geologia va crear aquest terme a partir del grec τεκτονικός (“el que construeix”) ja que són la base sobre la qual està “construïda” la litosfera (λίθος, “pedra” + σφαῖρα, “esfera”), nom donat a la capa de la Terra que comprèn tota l'escorça i una part del mantell superior. Les plaques tectòniques es desplacen lentament (uns 5 cm per any), la qual cosa provoca sismes, volcans, falles, formació de muntanyes, etc.

En llatí també podem resseguir l’arrel τέκτων en paraules com tela, subtil, teixir, textura, text o context. La versió llatina de τέχνη és ars, artis, d’on tenim artefacte (literalment, “cosa feta d’acord amb l’art”) –en castellà, artefacte és “artilugio”, que amb l’afegit del verb lugere, “plorar”, inicialment significava “plor fingit”.

Aquí teniu una selecció de fragments del llibre "Carta al pare" de Franz Kafka.

Qui ha reflexionat sobre la història de la paternitat és Luigi Zoja, psicoanalista italià seguidor de Junguian. Ho ha fet al llibre "El gesto de Héctor".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Articles del web relacionats:
La controvertida etimologia de puta
Realment era verge la Verge Maria?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px