Banner Top

L'ofuscació del feminisme

Article publicat a l'Ara Balears (26/03/2016)

El feminisme està ofuscat en la seva croada contra el llenguatge sexista. Pretén fer la revolució a través de les paraules quan, en realitat, el que fa és el ridícul més espantós. Ho diuen gairebé tots els experts en llengua, fins i tot dones. Una d’elles és Carme Junyent, professora d’antropologia lingüística de la UB. La seva condició de feminista confessa no li impedeix valorar la polèmica en la seva justa mesura.
 
Curiosament va ser un home, el lehendakari Ibarretxe, qui fa uns anys s’erigí en un feminista acèrrim amb el seu famós “vascos y vascas”. Després, la ministra socialista d’Igualtat, Bibiana Aído, es llançà a la piscina quan es referí als integrants d’una comissió parlamentària amb un esperpèntic “miembros y miembras”. Ara els nous abanderats de la causa són la CUP i Ada Colau, la batlessa de Barcelona per “En Comú Podem”. Carme Junyent es fa creus del darrer esbudellament gramatical que ha comès el consistori municipal: la invenció de la paraula “donanatge” per designar un homenatge a les dones.

Donanatge
Donanatge
 
Estaria bé que el moviment feminista conegués l’etimologia d’homenatge. Deriva del llatí homo, que significava “ésser humà” –per a mascle hi havia vir o mas, i per a femella, femina o mulier. La paraula es creà en època feudal i al·ludia al moment en què un servent, després de jurar vassallatge al seu amo, es convertia en el seu súbdit. En tot cas, segons Junyent, tots aquests despropòsits neixen del fet que es confongui gènere gramatical amb una marca de sexe. Qui pot demostrar, però, la masculinitat de l’esperit o la feminitat de l’ànima? Per què la “masculinitat” és femenina i el “feminisme”, masculí? Per què en castellà calor és de gènere masculí, i en català, femení?
 
Va ser el grec Protàgoras (segle V aC) el primer a canviar de gènere paraules que li semblaven massa masculines per ser femenines i a l’inrevés. A la comèdia Els núvols, d’Aristòfanes, Sòcrates ja apareix caricaturitzat intentant feminitzar o masculinitzar alguns noms. El seny s’imposà amb Aristòtil, qui va ser el primer a diferenciar el gènere natural del gènere gramatical.
 
Hi ha llengües en què el gènere no guarda cap relació amb el sexe. És el cas del Mianmin, un idioma de Papua Nova Guinea (al nord d’Austràlia), on els objectes grans tenen gènere femení i els petits, masculí. També hi ha moltes llengües sense gènere. La que ens toca més de prop és l’anglès, que, tanmateix, a la dècada dels seixanta, tampoc no s’escapà de patir les excentricitats del feminisme nord-americà. Aleshores es volgué convertir history en herstory” o boycott en girlcott”. Ara la història es repeteix. Segons Junyent, el poder, de la mà del seu exèrcit de dòcils correctors, ha tornat a decidir que el gènere gramatical és sexista i ha imposat unes lleis que vulneren el funcionament intern de les llengües.
 
En una llengua romànica com el català, alguns es preguntaran per què, de la mateixa manera que hi ha jutges i jutgesses, no hi ha també guies i “guiesses”. La resposta és que ens trobam davant substantius epicens, és a dir, que designen indistintament individus d’ambdós sexes. Ignorar aquest recurs ens pot portar a altres barbaritats com voler dir “pilota” a una conductora d’avió, en comptes de pilot.

Contra el llenguatge sexista
Contra el llenguatge sexista
 
Tanmateix, els nous dissidents lingüístics insisteixen en l’ús de doblets amb els quals s’esforcen a visualitzar el gènere femení. Amb tot, per molt que hom arranqui amb un “professors” i “professores” ningú no és capaç de mantenir tot el temps aquesta norma tan artificiosa que atempta contra l’economia lingüística. L’altra opció, “professorat”, és massa forçada. A més, hi ha el perill d’acabar amb paraules genuïnes com “tothom”, que està essent arraconat per “totes i tots”, d’inesborrable marca castellana.
 
Com a especialista en antropologia lingüística, Junyent ha defensat les seves tesis en un bon grapat d’estudis. En un d’ells assegura que “mentre que el sexisme es dóna en totes les societats, el gènere només es troba en el 15% de les llengües del món, algunes de les quals tenen el femení com a genèric”. La lingüista insisteix que això no implica cap diferència en el comportament, de manera que “ens costa de creure que un canvi en aquest sentit tingui efectes reals a l’hora de canviar comportaments i actituds sexistes”.
 
Convé, doncs, que el feminisme deixi les paraules en pau i passi d’una vegada a l’acció. Segur que seria més efectiu per a la seva causa denunciar programes de televisió que denigren la dona. Poden començar per “En tu casa o en la mía” (TVE), del “macho ibérico” Bertin Osborne, o per l’esperpèntic “Mujeres y hombres y viceversa” (Tele5).


Sobre el llenguatge sexista, aquí teniu un acudit de Pelícano manchú @Mortimer_Fu

—¿Tú a qué te dedicas?
—Yo soy portavoza ¿y tú?
—Yo soy pianisto y mi amigo astronauto.
—Encantade.
—Igualmenta.


Aquí teniu una intervenció del professor Nicolau Dols parlant de gènere al programa d' "El matí de Catalunya Ràdio".

Aquí teniu un article de Carme Junyet titulat "Curs de lingüística per a feministes". Aquest altre article de la mateixa autora parla dels desdoblaments lingüístics.

Aquí teniu un altre enllaç amb més opinions sobre aquest debat.

Aquí teniu un article d'una professora titulat "Sobre ignorantes y ignorantas".

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni titulat "Visibilitzar les dones?"

Sobre els símils sexistes que hi ha en el llenguatge és interessant aquesta reflexió del rapper Rayden. Porta el títol de "La dictadura del lenguaje":

Algo increíblemente divertido es la polla
algo terriblemente aburrido es un coñazo,
ser un zorro es ser astuto,
ser una zorra es ser promiscua,
ser un lobo es ser experimentado, 
ser una loba es ser una buscona,
ser un perro en la cama es ser vago,
ser una perra en la cama es ser lujuriosa,
ser un cerdo va con la higiene,
ser una cerda va con la iniciativa, todas las brújulas indican el norte,
pero si tu orientación sexual es distinta,
eres un invertido,
una invertida,
eres  mi vida,
eres mía,
mio
mi,
yo...
(posesión)
mi ex,
mi nada,
decimos ``no me entiendes´´,
antes de decir ``no me se explicar´´,
y lo que quiero decir es que
¿como podemos pretender
cambiar la desigualdad
si aveces el propio idioma
es el que parece que no quiere cambiar?

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:



Articles del web relacionats:
Entrevista a Eulàlia Lledó, contra el llenguatge sexista
-
 Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
Feministes "femmes fatales"

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”En aquest programa homes i dones es converteixen en tronistes i pretendents alhora: un dia són elles les que han de seduir el tronista i un altre dia els papers s’inverteixen.

Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses es sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px