Banner Top

L'ofuscació del feminisme

Article publicat a l'Ara Balears (26/03/2016)

El feminisme està ofuscat en la seva croada contra el llenguatge sexista. Pretén fer la revolució a través de les paraules quan, en realitat, el que fa és el ridícul més espantós. Ho diuen gairebé tots els experts en llengua, fins i tot dones. Una d’elles és Carme Junyent, professora d’antropologia lingüística de la UB. La seva condició de feminista confessa no li impedeix valorar la polèmica en la seva justa mesura.
 
Curiosament va ser un home, el lehendakari Ibarretxe, qui fa uns anys s’erigí en un feminista acèrrim amb el seu famós “vascos y vascas”. Després, la ministra socialista d’Igualtat, Bibiana Aído, es llançà a la piscina quan es referí als integrants d’una comissió parlamentària amb un esperpèntic “miembros y miembras”. Ara els nous abanderats de la causa són la CUP i Ada Colau, la batlessa de Barcelona per “En Comú Podem”. Carme Junyent es fa creus del darrer esbudellament gramatical que ha comès el consistori municipal: la invenció de la paraula “donanatge” per designar un homenatge a les dones.

Donanatge
Donanatge
 
Estaria bé que el moviment feminista conegués l’etimologia d’homenatge. Deriva del llatí homo, que significava “ésser humà” –per a mascle hi havia vir o mas, i per a femella, femina o mulier. La paraula es creà en època feudal i al·ludia al moment en què un servent, després de jurar vassallatge al seu amo, es convertia en el seu súbdit. En tot cas, segons Junyent, tots aquests despropòsits neixen del fet que es confongui gènere gramatical amb una marca de sexe. Qui pot demostrar, però, la masculinitat de l’esperit o la feminitat de l’ànima? Per què la “masculinitat” és femenina i el “feminisme”, masculí? Per què en castellà calor és de gènere masculí, i en català, femení?
 
Va ser el grec Protàgoras (segle V aC) el primer a canviar de gènere paraules que li semblaven massa masculines per ser femenines i a l’inrevés. A la comèdia Els núvols, d’Aristòfanes, Sòcrates ja apareix caricaturitzat intentant feminitzar o masculinitzar alguns noms. El seny s’imposà amb Aristòtil, qui va ser el primer a diferenciar el gènere natural del gènere gramatical.
 
Hi ha llengües en què el gènere no guarda cap relació amb el sexe. És el cas del Mianmin, un idioma de Papua Nova Guinea (al nord d’Austràlia), on els objectes grans tenen gènere femení i els petits, masculí. També hi ha moltes llengües sense gènere. La que ens toca més de prop és l’anglès, que, tanmateix, a la dècada dels seixanta, tampoc no s’escapà de patir les excentricitats del feminisme nord-americà. Aleshores es volgué convertir history en herstory” o boycott en girlcott”. Ara la història es repeteix. Segons Junyent, el poder, de la mà del seu exèrcit de dòcils correctors, ha tornat a decidir que el gènere gramatical és sexista i ha imposat unes lleis que vulneren el funcionament intern de les llengües.
 
En una llengua romànica com el català, alguns es preguntaran per què, de la mateixa manera que hi ha jutges i jutgesses, no hi ha també guies i “guiesses”. La resposta és que ens trobam davant substantius epicens, és a dir, que designen indistintament individus d’ambdós sexes. Ignorar aquest recurs ens pot portar a altres barbaritats com voler dir “pilota” a una conductora d’avió, en comptes de pilot.

Contra el llenguatge sexista
Contra el llenguatge sexista
 
Tanmateix, els nous dissidents lingüístics insisteixen en l’ús de doblets amb els quals s’esforcen a visualitzar el gènere femení. Amb tot, per molt que hom arranqui amb un “professors” i “professores” ningú no és capaç de mantenir tot el temps aquesta norma tan artificiosa que atempta contra l’economia lingüística. L’altra opció, “professorat”, és massa forçada. A més, hi ha el perill d’acabar amb paraules genuïnes com “tothom”, que està essent arraconat per “totes i tots”, d’inesborrable marca castellana.
 
Com a especialista en antropologia lingüística, Junyent ha defensat les seves tesis en un bon grapat d’estudis. En un d’ells assegura que “mentre que el sexisme es dóna en totes les societats, el gènere només es troba en el 15% de les llengües del món, algunes de les quals tenen el femení com a genèric”. La lingüista insisteix que això no implica cap diferència en el comportament, de manera que “ens costa de creure que un canvi en aquest sentit tingui efectes reals a l’hora de canviar comportaments i actituds sexistes”.
 
Convé, doncs, que el feminisme deixi les paraules en pau i passi d’una vegada a l’acció. Segur que seria més efectiu per a la seva causa denunciar programes de televisió que denigren la dona. Poden començar per “En tu casa o en la mía” (TVE), del “macho ibérico” Bertin Osborne, o per l’esperpèntic “Mujeres y hombres y viceversa” (Tele5).


Sobre el llenguatge sexista, aquí teniu un acudit de Pelícano manchú @Mortimer_Fu

—¿Tú a qué te dedicas?
—Yo soy portavoza ¿y tú?
—Yo soy pianisto y mi amigo astronauto.
—Encantade.
—Igualmenta.


Aquí teniu una intervenció del professor Nicolau Dols parlant de gènere al programa d' "El matí de Catalunya Ràdio".

Aquí teniu un article de Carme Junyet titulat "Curs de lingüística per a feministes". Aquest altre article de la mateixa autora parla dels desdoblaments lingüístics.

Aquí teniu un altre enllaç amb més opinions sobre aquest debat.

Aquí teniu un article d'una professora titulat "Sobre ignorantes y ignorantas".

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni titulat "Visibilitzar les dones?"

Sobre els símils sexistes que hi ha en el llenguatge és interessant aquesta reflexió del rapper Rayden. Porta el títol de "La dictadura del lenguaje":

Algo increíblemente divertido es la polla
algo terriblemente aburrido es un coñazo,
ser un zorro es ser astuto,
ser una zorra es ser promiscua,
ser un lobo es ser experimentado, 
ser una loba es ser una buscona,
ser un perro en la cama es ser vago,
ser una perra en la cama es ser lujuriosa,
ser un cerdo va con la higiene,
ser una cerda va con la iniciativa, todas las brújulas indican el norte,
pero si tu orientación sexual es distinta,
eres un invertido,
una invertida,
eres  mi vida,
eres mía,
mio
mi,
yo...
(posesión)
mi ex,
mi nada,
decimos ``no me entiendes´´,
antes de decir ``no me se explicar´´,
y lo que quiero decir es que
¿como podemos pretender
cambiar la desigualdad
si aveces el propio idioma
es el que parece que no quiere cambiar?

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:



Articles del web relacionats:
Entrevista a Eulàlia Lledó, contra el llenguatge sexista
-
 Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
Feministes "femmes fatales"

Hores a la romana

Els romans comptaven les hores d’una manera diferent de com ho feim avui. Amb l’ajuda dels rellotges de sol, les comptaven de tres en tres, de la següent manera:
  • Prima. Era la primera hora des de l’alba –que, depenent de l’estació, podia ser a les 04.30h o a les 07:30h- fins a la tercera, a mig matí.
  • Tertia. Comprenia des de la tercera hora fins a la sisena, al migdia.
  • Sexta. Comprenia des de la sisena hora fins a la novena, a mitja tarda -aquesta franja coincidia amb el moment de més calor en què s'aprofitava per fer la migdiada o sesta.
  • Nona. Comprenia des de la novena fins a la posta de sol -d’aquí ve l’expressió “anar a fer nones” que es fa servir per indicar a un nen que ha d’anar a dormir -en anglès el terme afternoon també ens recorda aquesta antiga franja horària.
 
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.


Les dotze hores del dia es repartien en dos grups d’acord amb el migdia (meridies), de manera que hi havia 6 hores ante meridiem (a.m) i 6 hores post meridiem (p.m)  -en anglès encara fan sevir aquests acrònims. La seva duració variava en funció de l’època de l’any. I és que, com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa. Les hores, per tant, no sempre eren de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75.
 
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals anomenats vigiliae (“vetlles”), la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions. Així hi havia prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia i quarta vigilia.
 
A quina hora va morir Jesús?
Tenint en compte aquesta divisió del temps que hi havia al món romà, la pregunta és: A quina hora va morir Jesús? L’evangeli de sant Marc, corregit en versions posteriors, ens dóna la resposta: “Arribada l’hora sisena [migdia], es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena [a mitja tarda]. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”.  Segons Sant Joan (19, 30), les últimes paraules que va dir Jesús a la creu foren: Consummatum est (“S'ha acabat”).

Calvari (Cranach)
Calvari (Cranach)
 
Hores canòniques
Els monjos de l’edat mitjana adaptaren la divisió del temps del món romà a les seves ocupacions espirituals. El resultat foren les famoses set hores canòniques destinades a l’oració i conegudes per això com a “instants de Déu”:
  • Les Matines, poc després de mitjanit.
  • Les Laudes, a l’aurora on es resava un salm que contenia de manera reiterativa l'imperatiu laudate (“lloau”) -d'aquí el nom.
  • La Prima, la tertia, la sexta i la nona: de tradició romana.
  • Les vísperes, a mitja tarda, després de la posta de sol.
L'italià Sant Benet (480-547), el fundador de la vida monàstica a Occident, fou el promotor d'aquesta divisió. Es basà en el salm V de l'Antic Testament que diu: ”Set vegades al dia t'alabaré”. Amb el temps hi afegiria una vuitena hora, les completes, per donar gràcies a Déu abans d’anar a dormir.

Clepsidra
Clepsidra

A la nit i als dies ennigulats, que era quan el rellotge de sol no tenia cap utilitat, s’empraren diversos sistemes per calcular les hores canòniques. Hi hagué el rellotge de vela, on el temps venia marcat per la consumició d’una espelma. També es podia recórrer a la clepsidra (“lladre d’aigua” en grec, derivat de κλεπτω, “robar” + ὑδωρ, “aigua”). Aquest rellotge, ja conegut també pels egipcis, estava format per dos recipients. Un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. El seu nivell de caiguda indicava les hores, la qual cosa plantejava un problema. La velocitat del flux depenia de la pressió de l’aigua, i aquesta variava sempre en funció de la quantitat d’aigua que quedava en el recipient.

Igual d’imprecís que la clepsidra era el rellotge de sorra. Consistia en un recipient de vidre amb dos vasos comunicats per un petit embut per on queia la sorra. Un cop acabat el traspàs, se li havia de donar la volta per continuar amb el còmput del temps, i així successivament.

L’origen de les 24 hores d’igual durada
Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)


A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”, solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes. Així doncs, hi hagué dotze segments (hores) per al dia solar, i altres dotze per a la nit. En total, 24 hores.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també deriven de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.

I acabarem amb una expressió ben catalana relacionada amb l’època en què el temps estava controlat pels campanars. És “no tocar quarts ni hores”. Al·ludeix al fet de desvariejar, de tornar-se boig. Per exemple: “Era una mica maniàtic de tota la vida, però, el que és ara, ja no toca quarts ni hores”.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que recorda que a Mallorca deim "Bon dia tot el dia". I en aquest altre, "Bon vespres, quan es fa fosc". I aquest altre parla de l'expressió "dematí".

Aquí teniu la intervenció del filòleg de la UIB Nicolau Dols a l'espai "Paraula d'acadèmia" d' "El matí de Catalunya Ràdio" de Mònica Terribas. Parla sobre com s'han de dir les hores en català:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
-
 Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px