Banner Top

Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

Els prepotents han d’anar en compte amb Nèmesi, la deessa de la venjança. El seu nom deriva de νόμος (“llei”). No debades, representava la justícia divina i la reverència per la llei. Filla de Nix (“la Nit”), també era coneguda amb el sobrenom d'Adrastea ("la indefugible").  Al món romà, seria identificada amb la deessa Invidia (“Enveja”). 
 
 Amb les seves ales Nèmesi perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals o la supèrbia dels reis. No debades, segons l’esperit hel·lènic, no hi podia haver res que sobresortís, tant per bé com per mal.

Nèmesi
Nèmesi
 
Entre les famoses víctimes de Nèmesi hi hagué Narcís i Cresos. Aquest darrer era un rei del segle VI aC de la pròspera Lídia, una regió de la part occidental de l’actual Turquia. Segons relata Heròdot, sempre bravejava de les seves riqueses. Per fer-li baixar els fums, la deessa de la venjança l’arrossegà a una expedició contra el rei persa Ciros II el Gran. Aquella actuació acabaria essent la seva pròpia ruïna. En la mitologia, Narcís, famós per la seva supèrbia, seria una altra víctima de Nèmesi.

 

Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)
Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)

 

Erínies o Fúries
Nèmesi també podia venjar els crims. És per això que sovint se la confon amb uns altres monstres alats, les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Eren tres germanes (Alecte, Tisífone i Megera) nascudes dels esquitxos de sang sobre la terra que rajaren dels genitals d’Urà quan fou castrat pel seu fill Cronos. S’irritaven davant qualsevol cosa que atemptàs contra l’ordre establert -d’aquí l’expressió “posar-se fet una fúria”. La seva principal missió era encalçar, com a cusses, els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
En el món de la ultratomba, les Erínies també podien seguir turmentant les seves víctimes. Se les representava amb serps com a cabellera i portant a la mà torxes o fuets. Qui patí el seu setge va ser Orestes, el protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies.

Orestes perseguit per les Fúries (William-Adolphe Bouguereau)
Orestes perseguit per les Fúries (William-Adolphe Bouguereau)

Orestes no trigà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Erínies, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.
 
Com a protectores de l’ordre social, les Erínies també prohibien als endevins revelar amb excessiva precisió el futur. I és que no podien consentir que els humans s’alliberassin de la seva incertesa i que així es poguessin semblar massa als déus.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:
- La justícia, l'art que ens fa iguals?
- Iustitia violada
- Benvinguts a l'era Narcís
- Aglaure, la primera víctima de l'enveja
- El complex de Cresos
- Les Fúries de l'Iraq
- Compte a "venerar" massa Venus!
- Electra tampoc no patia cap complex!

Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

Un dels darrers savis de la biblioteca d’Alexandria no fou un home, sinó una dona. El seu nom era Hipàtia, “la més excelsa” en grec. En l’època que li tocà viure, el segle IV dC, la biblioteca ja havia perdut l’esplendor d’antany i estava sotmesa a les pugnes entre el cristianisme i les tradicions paganes. El que no havia canviat, però, era l’ambient masclista del centre.

Tot i ser filla d’un dels prohoms d’Alexandria, Hipàtia va haver de lluitar de valent per fer-se un lloc en el món de la ciència. Foren notables les aportacions que féu en el camp de les matemàtiques i l’astronomia. La seva mort és una incògnita.

Hipàtia, màrtir de la ciència
Hipàtia, màrtir de la ciència
 
Per a uns Hipàtia morí per ser pagana i científica, atès que era difícil admetre la superioritat intel·lectual d’una dona en un món de domini masculí; per a d’altres, fou linxada per ser amiga d’Orestes, un líder polític rival del bisbe Ciril. També es desconeix l’edat que tenia quan va morir. Els romàntics la volgueren recordar com una dona jove i bella. Alguns historiadors, però, calculen que en el moment del seu assassinat tenia seixanta anys. En tot cas, el cert és que la Il·lustració la convertí en una de les primeres màrtirs del moviment feminista de l’antiguitat. La mort d’Hipàtia suposà la fi del paganisme en l’àmbit científic i filosòfic i la seva substitució pel cristianisme.

Hipàtia, a la pel·lícula
Hipàtia, a la pel·lícula "Àgora", d'Amenábar

A part d’Hipàtia, una altra cèlebre científica va ser Teano. Ell, però, no tengué un final tan trist. Va néixer vuit segles enrere, al segle IV aC, a Crotona. Formava part de l'escola pitagòrica. Suposadament era la dona de Pitàgores. Se li atribueixen tractats de Matemàtiques, Física i Medicina, i també sobre la proporció àuria.

Teano
Teano


Al món romà hi hagué altres feministes avant la letre. Destacaren Tanaquila, la dona del rei Tarquini Prisc, Clòdia, la dona de Quint Cecili Metel, la poetessa Sulpícia o Teòfila, amiga del poeta Marcial. Pel que fa als homes, el filòsof estoic Musonius Rufus va ser el primer feminista del qual tenim notícia. Va viure al segle I dC i va reivindicar la igualtat entre ambdós sexes.

Cal no confondre Hipàtia amb Hipàrquia, la primera filòsofa cínica que va viure al segle IV aC. Al final d'aquest enllaç trobareu informació sobre ella.

Aquí teniu la intervenció del filòleg clàssic Pep Campillo parlant sobre les dones científiques a l'antiguitat.

Convé recordar totes aquestes dones cada 11 de febrer, Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Àgora" (2009), on apareix Hipàtia explicant als seus alumnes d'Alexandria el geocentrisme d'Aristòtil:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
Biblioteques, la memòria de la humanitat
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
-
 L'ofuscació del feminisme
- Els matemàtics són els millors aprenents!

Les Fúries de l’Iraq

Article publicat a l'Ara Balears (08/11/2015)

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Les Fúries perseguint Orestes
Les Fúries perseguint Orestes
 
Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Les Fúries es llancen sobre Orestes
Les Fúries es llancen sobre Orestes
 
Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.


 

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

La crisi dels refugiats
La crisi dels refugiats
 
Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Aquí teniu la conferència "Las Furias. De la alegoría política al desafío artístico" impartida per Miguel Falomir Faus, Cap de Departament de Pintura Italiana i Francesa:



Articles del web relacionats:
Electra tampoc no patia cap complex!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px