Banner Top

Mercuri, el fundador de Correus?

Com a missatger dels déus, Mercuri (Hermes al món grec) bé podria ser considerat el fundador de Correus. Fill de Zeus i la nimfa plèiade Maia, també era el protector dels viatgers, del comerç i dels lladres -sovint portava una bossa, símbol dels guanys que proporcionaven aquests negocis. A l’inframón apareix com a guia dels morts amb l’epítet Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”). 
 
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Mercuri, a qui honram els dimecres (Mercurii dies), és representat com un jove amb un capa i un barret d’ales amples (pètalus), calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu  (< caducus, “que cau”) a la mà. Es tractava d’una vareta amb dues serps enroscades, sovint amb dues aletes al capdamunt -tantes ales en la seva indumentària asseguraven la celeritat del déu en els seus encàrrecs.

Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)

El caduceu de Mercuri, amb dues serps enroscades, no s’ha de confondre amb la vareta d’Asclepi, el déu de la medicina, que només té una serp enroscada. Un altre símbol del déu és la tortuga. Amb la seva closca inventà la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Amb Venus (Afrodita), Mercuri (Hermes) tingué Hermafrodit, un al·lot d’una irresistible bellesa pretès per la nimfa Salmacis. I amb la nimfa Dríope infantà el déu selvàtic Pan.
 
Mercuri vivia estressat exercint de missatger dels déus. Fou qui va anar a cercar el pastor troià Paris perquè aquest dirimís qui era la deessa més bella de l’Olimp. També va haver de matar el pastor Argos per poder rescatar la nimfa Io -Zeus l’havia transformat en vedella perquè la seva gelosa esposa Hera no descobrís la seva adúltera relació. Atesa la seva funció de missatger, no és d’estranyar que trobem diaris amb el nom d’aquest déu. És el cas d’El Mercurio de Xile, que, publicat el 12 de setembre de 1827, és el primer periòdic en llengua castellana de tot el món.

Capçalera del diari
Capçalera del diari "Mercurio" de Xile
 
El mercat de Mercuri
Com a déu del comerç que era, Mercuri està relacionat amb el llatí merx, mercis (“mercaderia”), d’on tenim comerç, mercat, merceria (botiga de teixits de seda i teles), mercader, marxant (comerciant ambulant) i l’anglicisme “marketing”. Casualment avui la deessa europea que dirigeix els nostres mercats és l’alemanya Angela Merkel.
 
En llatí també hi havia la merces, -edis com a sinònim de paga. Un mercenari, per tant, era aquell soldat que oferia els seus serveis a qualsevol individu a canvi d’una paga. Amb el temps, el terme també adquiriria el significat de compassió o de protecció. D’aquí tenim les expressions “demanar mercè a algú” o “estar a la mercè d’algú” (= al seu arbitri; l’anglès mercy significa “pietat”, “misericòrdia”).

Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
 
En plural, mercès ha esdevingut sinònim de gràcies (merci en francés; i remercier és “donar les gràcies”). Durant l’edat mitjana, a Castella era habitual concedir el títol de “merced” a aquell vassall que havia destacat per algun mèrit especial. Se’l solia premiar amb una quantitat econòmica o amb una parcel·la de terra. El tractament que rebia aleshores era de “vuestra merced”.
 
El Mercedes de la Mercè
Mercè, igual que la versió castellana “Mercedes”, és un nom propi ben estès en el domini català. La marca automobilística alemanya “Mercedes”, registrada el 1902, agafa el nom d’una nina vienesa, Mercedes Jellineck, filla d’un dels seus artífexs.
 
Per les seves peculiars característiques fisicoquímiques, el mercuri s’utilitza àmpliament en medicina, entre d’altres coses, per a la fabricació de termòmetres. D’aquí que sovint el mercuri sigui sinònim de termòmetre. No és casual que el nom del nunci dels déus hagi servit també per batiar un metall més pesat que el plom. No debades, es tracta d’un metall fluït i mòbil, com ha de ser un missatger.

Júpiter, Mercuri i la veritat (Dossi, segle XVI)
Júpiter, Mercuri i la veritat (Dossi, segle XVI)
 
De l’Hermes grec deriva la paraula hermenèutica (+τέχνη “tècnica”), que és l’art de desxifrar, interpretar textos. Quan l’hermenèutica es dedica a la interpretació de textos sagrats, com la Bíblia o el Corà, agafa el nom d’exegètica (< εξηγέομαι, “extreure”, “revelar”). En època moderna, Hermes s’encarnaria en Freddie Mercuri, la gran icona del rock que ens regalà cançons com aquesta:




Articles del web relacionats:
Dies divins
Hermafrodites avui en dia
Tortugues infernals
- Peter Pan, l'alter ego del déu Pan
- Aglaure, la primera víctima de l'Enveja

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...]".

El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)

Aquí teniu unes reflexions sobre la guerra de l’article “En estat de guerra” de Joan Melià (Ara Balears, 30/12/2018):

“S’ha dit que la guerra és l’estat permanent que regula la humanitat. De fet, l’apropiació dels béns de l’altre és l’objectiu constant dels qui tenen el poder social. De vegades aquest objectiu és perseguit mitjançant l’enfrontament bèl·lic, en què es permet –sense dissimular-ho– la confiscació dels béns, la privació de la llibertat i la destrucció dels 'enemics'. La frontera amb els enemics es fa nítida, sense matisos. La pau, sovint, no és més que una variant de la guerra, en la qual mitjançant la política es persegueixen els mateixos objectius, amb més o menys miraments segons el marc legal”.

Aquí teniu una ressenya del llibre L’Art de la guerra, del xinès Sunzi, que es creu que va viure entre els segle V i IV aC.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

 

Aquí teniu la gran cançó de protesta contra la guerra del Vietnam. És "For what it's worth", de Buffalo Springfield:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Aquí teniu informació sobre el quadre Guernica de Picasso.

Aquest article parla sobre com la Ilíada és una apologia de la pau.

Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Si vols pau, paga
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

Etimologies de pel·lícula

El cinema va néixer del moviment d’imatges. El 1891 el nord-americà Thomas Alva Edison va inventar el kinetoscopi, que permetia fer moltes fotos seguides. La paraula es formà a partir dels ètims grecs κινέω (“moure”) i σκοπέω (“observar”). L’invent d’Edison no trigaria a ser perfeccionat a França amb el cinematògraf, que contenia un altre ètim grec, γράφω, “escriure”, “gravar”. El 1895 els germans Auguste i Louis Lumière patentaren aquest invent, que acabaria essent conegut com a cinema –la paraula està emparentada amb telecinesi, que és la capacitat de moure objectes sense tocar-los.
 
El 28 de desembre de 1895 és considerat el dia del naixement del cinema. Un saló des bulevard des Capucines de París va acollir la projecció de tres pel·lícules: dues eren escenes quotidianes (Sortida dels obrers de la fàbrica i Arribada del tren a l’estació), i l’altra (El regador regat) havia requerit contractar un jardiner que, d’aquesta manera, es convertí en el primer actor de cinema. El 1902 un altre francès, Georges Méliès, faria la primera pel·lícula de ciència ficció: Viatge a la Lluna.

Viatja a la Lluna
Viatge a la Lluna
 
Mentrestant, als EUA Edison volia cobrar els drets d’explotació del seu kinetoscopi. La dècada de 1910, però, els productors més vius varen fugir a la costa oest. Allà es varen instal·lar en un petit poble anomenat Hollywood, avui convertit en la meca del cinema. Des de 1929, anualment, s’hi celebra la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar, dits així a partir de 1939. El guardó és l’estatueta d’un cavaller armat amb una espasa. L’origen del seu nom és molt incert. La versió més estesa el situa el 1931 quan la secretària executiva de l'Acadèmia, Margaret Herrick, va veure per primera vegada aquell premi i va comentar que s’assemblava molt al seu “oncle Oscar”.

Estatueta dels Oscar
Estatueta dels Oscar
 
Pel·lícules amb pell
Com era d’esperar, el naixement del cinema suposà la creació de noves paraules. Una d’elles va ser pel·lícula, que encunyaren els anglesos a partir del llatí pellis (“pell prima”). No debades, la cinta de les imatges en moviment es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Un altre terme més genuïnament anglès és film, que conté una arrel germànica que igualment significa “pell”. Les cintes, però, també podien ser de nitrat de cel·lulosa –derivat del llatí cellula, “petita cel·la”-, d’on tenim la paraula cel·luloide per referir-nos al setè art.

Pel·lícules que deixen empremta
Hi ha pel·lícules que han deixat empremta en el nostre vocabulari. Aquí en teniu alguns exemples.

Paparazzi. El nom dels fotògrafs que intimiden els famosos està relacionat amb la pel·lícula La dolce vita (1960), de l’italià Federico Fellini. El seu protagonista és un reporter, interpretat per Marcello Mastroiani, que té per company un fotògraf anomenat Adriano Paparazzo. Amb ell va al darrere d’Anita Ekberg, una espectacular actriu americana. Curiosament, en un dialecte italià paparazzo vol dir moscard. També és el sobrenom que reben els nins que parlen de manera atropellada, com el brunzit d’un moscard. El mateix fan els paparazzi.

Paparazzo, La dolce vita
Paparazzo, La dolce vita

Rebeca. Agafa el nom de la pel·lícula homònima de Hitchcock (1940), basada en una novel·la de la britànica Daphne du Maurier. Curiosament a la pel·lícula no surt en cap moment Rebecca. És un personatge absent, mort. El seu marit no es pot oblidar d’ella ni casant-se de bell nou. La seva segona dona de seguida se n’adona. Durant deu minuts de la pel·lícula surt amb una jaqueta de punt sense coll, cordada per davant. Aquesta aparició fugaç bastaria per popularitzar la seva peça de vestir.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món del cine en el nostre vocabulari.

Aquí teniu 10 històries de censura al cinema.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula "La cinta de Νίκη"

Articles del web relacionats:
- Quan Mallorca era Hollywood

I acabarem amb un homenatge al cinema amb la cançó "Cine, cine" de Luis Eduardo Aute:

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)
Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)



Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
El rol patern d’Hèctor
Després de pronunciar aquestes paraules a Andròmaca, Hèctor s’adreça al seu fillet Astíanax. La criatura, però, s’espanta en veure l’armadura del seu pare. Per tranquil·litzar-lo, l’heroi es treu el casc del cap. Aleshores besa el fill, l’aixeca amb els braços i suplica als déus que facin de la criatura una persona més valenta que ell.

Aquest gest d’Hèctor és del tot revolucionari. Ho explica el psicoanalista italià Luigi Zoja, seguidor de Jung, al seu assaig El gesto de Héctor (Taurus). Segons Zoja, l’heroi troià representa un nou tipus de paternitat, marcat per la tendresa i la responsabilitat. Curiosament en el camp de batalla Hèctor moriria a mans d’Aquil·les, una figura masculina molt més agressiva.

Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les

Helena, l’adúltera més famosa

Al món grec, els homes podien cometre adulteri. Una dona adúltera, en canvi, era repudiada i quedava exclosa de les cerimònies religioses. Curiosament, però, l’adúltera més famosa de la literatura grega, Helena d’Esparta (també coneguda com a Helena de Troia), no va patir aquest escarni després d’haver abandonat el seu marit Menelau per fugir amb Paris.

En arribar la jove parella a Troia, només l’endevina Cassandra, a qui ningú creia, va profetitzar el fatal desenllaç d’aquell amor. A la Ilíada, la gent detesta Helena no per ser una adúltera, sinó per haver estat la causant de la guerra. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Ells [els prohoms dels troians], quan van veure que Helena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa es van dir paraules alades: `No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena! Pel rostre s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur´”.

“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris
“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris


L’ancià Príam, rei de Troia i sogre d’Helena, és dels pocs que la defensa perquè sap que la culpa és dels déus: “Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus”.

Estant dalt de la muralla, Príam demana a Helena que s’acosti a ell per tal d’identificar-li cadascun dels guerrers grecs. Helena li contesta així:

“Per a mi, sogre estimat, ets venerable i també formidable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de les companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar, i ara em desfaig en llàgrimes, però et diré allò que em demanes i em preguntes; aquest és l’Atrida, el sobirà poderós Agamèmnon, rei excel·lent i alhora llancer esforçat. Era cunyat meu, de mi, cara de gossa, si això va succeir alguna vegada”.

De tenir un marit coratjós (Menelau), Helena passà a compartir vida amb un home més aviat poruc. No debades, durant la guerra, Paris no es mostra excessivament valerós. Perd en combat singular contra el seu rival Menelau, però Afrodita el treu del camp de batalla i el porta a la cambra d’Helena. Allà és renyat pel seu germà Hèctor, que l’incita a tornar a la batalla.

Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)
Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)

Durant el saqueig de Troia, un irat Menelau es posà a buscar la seva adúltera dona amb la clara intenció de matar-la. Aleshores, però, segons algunes fonts mitogràfiques, Helena li ensenyà un pit i, davant d’aquella hipnotitzant visió, l’espartà la perdonà. En l’imaginari grec, aquest episodi exemplificava l’amor com una forma de bogeria. L’antítesi d’Helena fou Penèlope, el model d’esposa fidel i honesta.

Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena a l’Odissea
A l’Odissea ja trobam Helena a Esparta, al costat del seu marit Menelau. Al cant IV la parella reial rep la visita de Telèmac, fill d’Ulisses, que es passeja per la geografia grega a la recerca de qualque pista del seu pare. Helena li comenta com un dia, a Troia, va reconèixer Ulisses disfressat de mendicant. Va ser aleshores quan l’avisà de la seva intenció de construir un cavall per ocupar la ciutadella. En aquest relat Helena lamenta la seva sort com a causant de la guerra. Aquestes són les seves paraules en la traducció de Joan Francesc Mira (259-264):

Quan gemegaven allà agudament les altres troianes,
ja s’alegrava el meu cor, que s’havia girat i buscava
com retornar, lamentant la follia en la qual Afrodita
va fer-me caure quan m’allunyà de la pàtria i la terra,
abandonant una filla, la cambra nupcial i el meu home,
un que no era inferior a cap altre ni en seny ni en aspecte.

A continuació, però, Menelau recorda a Helena el trist episodi que ella va protagonitzar un cop els grecs havien aconseguit entrar el cavall de fusta dins Troia. Aleshores els havia intentat delatar imitant les veus de les seves dones (versos 266-289)

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.

Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.

L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».


Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta
Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta

Helena, una torxa lluminosa
Helena, que deriva del grec ἑλένη (“torxa”), havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leda d’Esparta. Per a l’ocasió el patriarca olímpic es disfressà de cigne. Aquella mateixa nit, però, Leda tengué relacions també amb el seu marit, Tíndar. Poc temps després posà dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l’altre Helena i Pòl·lux. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.


Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)
Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)

Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)
Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)

Helena i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

Leda atòmica (Dalí, 1945)
Leda atòmica (Dalí, 1945)

Clitemnestra esdevindria l’esposa d’Agamèmnon, rei de Micenes i germà de Menelau (i, per tant, cunyat d’Helena). I Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), serien famosos en l'expedició dels Argonautes per la seva destresa física –un com a domador de cavalls i l’altre com a boxejador.

Divorcis a la grega
A Grècia el divorci s’obtenia fàcilment, tant de mutu acord com per iniciativa d’un dels cònjuges. En aquest cas, però, la dona tenia més entrebancs. Mentre, el marit podia repudiar la muller sense gaires complicacions, la dona, per a demanar el divorci, havia d’acudir davant d’un arcont i havia de fer un seguit de tràmits que no eren gaire ben vistos pels seus conciutadans. I tot això, a través del seu pare o un home de la família.

Helena de Troia (Antonio Canova)
Helena de Troia (Antonio Canova)

Quan es produïa un divorci, els fills sempre quedaven a càrrec del pare i la dona gaudia de total llibertat per contreure matrimoni un altre cop. En ocasions era fins i tot l’espòs qui s’encarregava de casar de nou la seva dona, com sabem que féu Pèricles quan abandonà la seva dona legítima i se n’anà a viure amb Aspàsia.
 
Aquí teniu un poema de Joan Margarit titulat Helena:

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.


I aquí teniu la famosa escena de Helena i Paris de la pel·lícula Troia (2004):



Articles del web relacionats:
- "Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia
- El complex de Cassandra

Els museus de l’espoli, les 10 grans obres de la discòrdia

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 90)

Al segle XVIII es crearen els grans museus de referència a Europa: el Museu Britànic de Londres i el Louvre de París. Les dues entitats es llançaren aleshores a una aferrissada cursa per a l’obtenció de les peces més preuades de l’antiguitat. S’institucionalitzà així l’espoli del patrimoni arqueològic de la humanitat com a signe del poder imperialista dels grans estats europeus. 
 
Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París o el Museu Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l’arqueologia es trobin arreplegades en les sales d’aquests museus. La cursa per a l’obtenció d’antiguitats arrancà amb les disputes colonials que a finals del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per fer-se amb el control d’Orient.

Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l’Índia. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços creuats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir l’Egipte de l’imperi otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos. Però aquesta no havia de ser una campanya qualsevol, com tampoc no ho havia estat la que el general cors acabava de realitzar a Itàlia. 
 
Egipte, objecte de desig
Napoleó, home d’una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. El 1797, en tornar de les seves campanyes italianes, no dubtà a exhibir el seu botí de guerra a les sales del Museu Louvre de París. “Roma ja no és a Roma”, arribà a dir. Aquest museu havia nascut pocs anys abans, el 1793, sota l’ideal revolucionari de democratitzar l’accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica.

Amb l’adquisició de les peces romanes, la República francesa es reafirmava com a hereva directa de la Roma republicana. I per complementar aquest fons tan sols mancaven les restes d’una altra gran civilització de l’antiguitat, Egipte. El 1798 prop de dos-cents científics –entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics- s’embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.
 
L’entrada a Egipte fou un èxit. I no li faltà gens d’èpica. Va ser a les portes d’El Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizah, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la que volgué esperonar els seus militars: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”. El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l’alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d’origen turc que governava el país dels faraons al servei de l’Imperi otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l’islam i les institucions autòctones.
 
I mentre els soldats s’engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l’equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d’antiguitats. N’hi havia que saltaven a la vista com l’Esfinx, les piràmides i els obeliscs; d’altres, en canvi, com la pedra Rosetta, foren trobades de forma fortuïta. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s’havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d’ignorància religiosa. I fins i tot els propis egipcis havien donat l’esquena a les construccions dels seus avantpassats, donat que les veien com els habitacles de genis malèfics.
 
L’egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L’agost de 1798 l’armada britànica de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans d’entregar-los-hi, fent-los així responsables de cremar “una nova biblioteca d’Alexandria”. Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades, entre elles la pedra Rosetta. El Museu Britànic seria el seu destí -un altra de les condicions de la desfeta fou que totes les obres romanes del Museu Louvre fossin retornades a Itàlia [...].

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquest altre reportatge també parla sobre la indignació de Lord Byron amb l'espoli que cometeren els seus compatriotes britànics.

Aquest article parla sobre l'art africà espoliat.

Aquí teniu una informació del diari "Última Hora" que parla sobre peces, també espoliades, de la ciutat romana de Pollentia que es troben al British Museum.

Aquí teniu la meva intervenció al programa Luces en la oscuridad (12/05/2010), que antigament s'emetia a Punto Radio, per parlar sobre les principals peces espoliades de l'antiguitat. 

El pes de pensar

A molta de gent li fa peresa pensar. I no és d’estranyar si en fixam en l’etimologia del terme. Pensar deriva del llatí pendeo (“pesar”, “penjar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. Pendeo prové alhora de pendo, pependi, pensum, de significat semblant.
 
La família de derivats de pendo és molt extensa: penis (“que penja”), pinzell, pèndol, pendó (de vida dissoluta, que va d’un lloc a un altre),  pendent, pensió, ponderar, compensar, recompensar, dispendi (despesa innecessària, és a dir, “que pesa per separat”, dis-), dispensar (“distribuir alguna cosa pensant-la”), indispensable, compendi (“conjunt de coses que es pesen”), apèndix (< ad + pendo, “que penja al costat de”), suspendre (“penjat des de baix”) o dependre (“penjat de dalt”) o independència. També tenim vilipendiar, sinònim d’injuriar, que compta amb l’adjectiu llatí vilis, e (“barat”, “de baix preu”, per després significar “menyspreable”). Per tant, etimològicament, vilipendiar vol dir “penjar” l’etiqueta de vil a una persona.

Pensar
Pensar
 
Temps enrere era molt important que les monedes tenguessin la quantitat de metall que deien tenir. Per això sorgí una moneda que era el “peso”, vigent encara en països d’Amèrica Llatina. I d’aquí també ve la “peseta”, que a Espanya funcionà des de 1868 fins al 2001. A Anglaterra la lliura esterlina es coneix com a pound. En anglès hi ha altres paraules que pesen: to spend (“gastar”) o expensive (“car”).
 
A l’antiga Roma hi hagué una moneda que es conegué com a stips, stipis, que originà la paraula stipendium per referir-se a la paga dels soldats –en aquest cas la stips s’havia de pesar. Avui en dia un sou també és conegut com a estipendi. A Alemanya, en canvi, l’Stipendium és el nom que reben les beques –hem de pensar que allà aquestes ajudes encara es pesen abans de concedir-les. D’altra banda, a l’antiguitat, en la construcció, el perpendiculum era un instrument de treball que consistia en un fil que penjava gràcies a un plom. De la seva verticalitat i el seu creuament amb les línies horitzontals tenim les línies perpendiculars.

Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
 
El pinso, el menjar en forma de gra o palla per al bestiar, també fa pensar molt.  En aquest cas, la paraula fa referència a una mesura alimentària que prèviament en penjava en una balança per ser pesada. En castellà els malsons “es pesen” o “es pensen” malament, convertint-se així en “pesadillas”. La llengua de Cervantes, però, té altres paraules de pes que conviden a pensar: “pésame”,“despensa”, “sopesar” o “pesadumbre”.

Cogito, ergo sum
En llatí, la paraula més apropiada per al verb nostre pensar era cogito. Ja ho va dir al segle XVII Descartes: Cogito, ergo sum (“Pens, per tant existesc”). Si trossejam aquest verb trobam el prefix co-, que indica acció conjunta, i el verb ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. Així doncs, podem dir que cogitar implica posar en moviment totes les nostres neurones. El problema, però, és que avui molta de gent té cogitofòbia, por a pensar. Haurien de tenir en compte la cita de Ciceró Liberae sunt enim nostrae cogitationes (“Els nostres pensaments són lliures”).

Descartes
Descartes

Per pensar cal dubtar, és a dir, vacil·lar (< vacillare, “oscil·lar”) entre dues (duo) coses. Pobre de la persona que no dubti mai! Ja ho va dir Octavio Paz (1914-1998): “Aprender a dudar es aprender a pensar”. Al segle XVIII Voltaire havia estat més categòric: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”.

Cervells engabiats
Cervells engabiats

Dante o El pensador
Només de pensar en totes aquestes paraules pesants ja estic cansat. No tant, però, com El pensador (1880) del francès Rodin. Aquesta escultura de bronze originàriament s’anomenava El poeta. Formava part un monumental portal basat en La Divina Comèdia de Dante que havia ideat el Museu d'Arts Decoratives de París. Cadascuna de les estàtues representava un dels personatges principals del gran poema èpic de l’escriptor italià.

El Pensador (Rodin)
El Pensador (Rodin)
 
En un principi, El pensador cercava representar Dante davant les Portes de l’Infern, enfrontant-se així al seu tràgic destí mortal –d’aquí que estigui ajupit sobre una roca amb un rostre impertorbable, duent-se un puny contra la barbeta. L'escultura és un nu, ja que Auguste Rodin (1840-1917) desitjava una figura heroica a l'estil de les que feia Miquel Àngel (La Tomba de Lorenzo de Medicis o el Moisès). Amb el temps, aquesta peça quedà desvinculada del seu mar arquitectònic inicial i va adquirir vida pròpia. De fet, actualment s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.
 
Es diu que El Pensador de Rodin, que té més de vint versions en diferents museus arreu del món, s’assembla a un dels condemnats en el centre d’El Judici Final de Miquel Àngel.

El Judici Final (Miquel Àngel)
El Judici Final (Miquel Àngel)
 
Figura pensativa d'El Judici Final
Figura pensativa d'El Judici Final


I per acabar, una cita del poeta anglès George Herbert (1593-1633): “Parlar sense pensar és disparar sense apuntar”.

També són interessants les reflexions de la filòsofa Marina Garcés (“L’últim, per ara”, diari Ara, 15/05/2016):

“Pensar és aprendre a escoltar. I escoltar és aprendre a comprometre’s. Però per escoltar cal saber callar. Rebre, estudiar, llegir, viure sense produir. Implicar-se. En una societat amb més escriptors que lectors, més diaris que compradors, més opinadors que opinions, i més perfils a les xarxes que vides vivibles, no hi ha marge per a l’escolta ni per al compromís. Predicar no és compartir!”

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la curiositat:

 

Us deix amb la fantàstica cançó de Mazoni: "No tinc temps per pensar"




Articles del web relacionats:
Flexions per a la reflexió
-Els matemàtics són els millors aprenents
-
Escèptics a l'expectativa
-
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
Sapere aude?
 
Talents castrats

 

 

Universitats divertides

L’etimologia ens diu que la universitat ha de ser un espai per a la diversió. Ambdues paraules provenen del verb llatí uerto (“dirigir-se a”, “girar”). A Europa, el 1088 es creà la primera universitat, la italiana Bolonya, especialitzada en dret civil; d’aquí que l’última reforma universitària s’anomeni pla Bolonya. Tanmateix, la universitat de Constantinoble (actual Istanbul), fundada el 340 per Constanci II amb el nom de Πανδιδακτήριον (“ensenyament de totes les disciplines”), fou una de les primeres del món antic. La universitat de Bolonya s’erigiria oficialment en l’alma mater studiorum, és a dir, en la “mare nodridora de coneixements” –els romans ja es referien a Rea, deessa de l’agricultura i esposa de Saturn, com a alma mater.

A partir del segle XII, les millores en la producció agrícola propiciaren la reactivació del comerç i, amb ella, l’intercanvi d’idees i la repoblació de les ciutats, on una naixent burgesia aniria imprimint un important dinamisme social. Fou així com, al costat dels diferents gremis professionals, estudiants àvids de cultura, arribats de diferents indrets, s’agruparen al voltant d’unes associacions conegudes en un principi com a Studium generalis (“Estudi general”) o Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”) –en les llengües romàniques, el nom complet en llatí d’aquesta darrera expressió conservà només la primera paraula, de manera que quedà en universitat. La paraula deriva d’univers (“que gira de forma unitària”).
 
El mestre, que solia anar d’una ciutat a una altra, feia la lectio, la “lliçó”, és a dir, llegia un llibre i l’anava comentant, mentre els estudiants anaven prenent notes –en anglès, lecture (“conferència”) encara conserva aquest significat. Era habitual que la  lectio fos complementada amb la pràctica de la disputatio (“disputa”), que permetia als alumnes argumentar sobre un qüestió concreta. Cada mestre estava facultat (< facere, “fer”) per poder “fer”, impartir, la seva lectio – d’aquí el nom de facultat per referir-se a l’edifici d’una especialitat concreta de la universitat.

Tanta ebullició intel·lectual, que fixaria les bases de la futura revolució científica, féu augmentar el nombre de biblioteques, les quals, en alguns casos, arribaren a reunir més llibres que les monacals. La de Salamanca, és juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, una de les universitats més antigues d’Europa. Fou creada el 1218. És famosa la màxima llatina: Quod natura non dat, Salamanca non praestat (“El que no concedeix la naturalesa, no ho atorga Salamanca”). Indica que no es pot donar intel·ligència a qui neix sense ella.

Quod natura non dat
Quod natura non dat
 
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula universitat es féu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar la col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila. També, però, es donà aquest nom als òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un batle, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (“bastaix”), que era el nom que rebia la persona encarregada de transportar coses de pes al coll –després el que duia al coll era el pes d’un ajuntament; en canvi, al Principat i a Castellà s’imposà alcalde, derivat de l’àrab al-qâḍī (“jutge”).
 
Altres derivats divertits
Etimològicament, divertir-se, amb la preposició di-, que indica separació, vol dir “girar-se en direccions oposades”, és a dir, “apartar-se del tema principal”. El llistat de derivats de uerto (“dirigir-se a”, “girar”) és extensíssim: divorci (cadascú es gira també en direccions oposades), aniversari (“any que gira”), adversari, revertir, revés, versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, aversió, malversar, versàtil, convers, vèrtebres (ossos que permeten l’articulació giratòria), controvèrsia,  subversiu, conversar, tergiversar (< tergum, “esquena”), divers, invertir, pervers, travessia o animadversió.
 
Antigament el vèrtex era la pedra al final del solc sobre la qual girava la junta de bous en llaurar la terra. Avui és també el punt més elevat del cap humà, i el pol al voltant del qual gira el cel, d’aquí que la vertical sigui la línia que cau directament des de dalt, és a dir, verticalment. I quan tenim vertigen tenim la sensació inquietant que tot gira al nostre voltant de manera vertiginosa.
 
Els versos també tenen un origen agrícola. En un principi eren els solcs que anava deixant l’arada. La denominació poètica de versos, en contraposició a la prosa –que s’escriu tot seguida, fins al final de la línia-, prové de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera que els bous deixen la terra llaurada. D’altra banda, prosa prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”, fins al final. Durant l’edat mitjana varen sorgir els versicles per poder memoritzar millor. Així un text tan extens com la Bíblia se subdividí en capítols, és a dir, en petits versicles.
 
En castellà, uerto (“dirigir-se a”, “girar”) també ha donat paraules molt genuïnes. La “basura” (< versura) és allò que es llança al “vertedero”. Una persona entremaliada és “traviesa” ( < transversus). D’altra banda, per culpa de l’anglès, la preposició versus (participi de uerto) ens ha arribat amb un significat diferent. En lloc d’indicar direcció, d’acord amb el seu ètim llatí, indica rivalitat: Barça versus Madrid. En aquest cas, hem de suposar que si et dirigeixes cap a una persona hi vas amb males intencions. Tot plegat és ben divertit!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px