Banner Top

Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#Egoquoque)

A l’antiga Roma, el cas més famós d’assetjament sexual fou el de Lucrècia. Ens ho recorda la filòloga clàssica Meritxell Blay en aquesta interessant entrada del seu blog. Segons Blay, Lucrècia bé podria ser la pionera de l'actual campanya #MeToo contra els abusos sexuals a Hollywood. La seva versió llatina seria #Egoquoque.

Segons relata l’historiador Tit Livi a Ab Urbe Condita (llibre I, 57-60), Lucrècia va viure a finals del segle VI aC. Era la dona d’un prohom de la noblesa romana, Tarquini Col·latí, cosí de Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb. Un dia ambdós es trobaven fora de Roma, en campanya militar. Durant el transcurs d’una avorrida vetlada, mentre bevien amb altres companys, es posaren a discutir sobre les bondats de les seves respectives dones. Tarquini Col·latí digué que la seva era la més virtuosa de totes. Era tanta la seva seguretat que reptà els altres a comprovar-ho en persona. Aquestes foren les paraules que proferí, en traducció de Bàrbara Matas (Edicions La Magrana):

“Si tenim les forces de la joventut, ¿per què no pugem als cavalls i anem a veure en persona com és el capteniment de les nostres dones? Que cadascú tingui com a prova el que els nostres ulls hagin presenciat davant l’arribada inesperada del marit”.

Violació de Lucrècia (Luca Giordano)
Violació de Lucrècia (Luca Giordano)

Tarquini Col·latí no anava errat. Mentre la resta de dones havien estat enxampades gaudint de banquets amb altra gent, Lucrècia, en canvi, es trobava treballant la llana en companyia de les seves esclaves. Sext Tarquini estava envejós per la sort del seu cosí i avergonyit per la conducta poc casta de la seva dona. Aleshores planejà seduir Lucrècia a tota costa. Es volia prendre al peu de la lletra l’etimologia del seu nom, derivat de lucrum (“guany”, “profit”).

Al cap d’uns dies, una nit aquell desvergonyit es presentà per sorpresa a la casa de Lucrècia. Aquesta el convidà a sopar. En acabar, el conduí a l’habitació dels hostes. En assegurar-se que tothom dormia, amb l’espasa desembeinada, Sext Tarquini s’acostà a la seva amfitriona, que dormia. Li posà la mà esquerra sobre el pit i li etzibà:

“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell
Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell

Veient que oferia resistència, l’assetjador va atemorir la seva víctima amb la següent advertència: “Va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós”.

Amb aquesta amenaça, Sext Tarquini va poder violar Lucrècia. Després marxà, deixant, en castellà, l’expressió “tarquinada” en al·lusió a la violència sexual comesa contra una dona. Ella de seguida va enviar a cercar el seu pare i el seu marit.  Entre sanglots, els va explicar com el fill del rei havia profanat el seu cos. “Però, la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”, insistí.

El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)
El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)


Els parents de Lucrècia la dissuadiren de treure’s la vida: “Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció”. Ella, però, assegurà que no podia viure amb el càstig d’haver estat deshonrada. A continuació, fidel a les seves paraules, se suïcidà clavant-se un ganivet al cor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana d’aleshores no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales
La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales


Presenciant l’escena hi havia Brutus, un amic del marit de la família, que jurà venjar aquell oprobi:

“Juro per aquesta sang castíssima abans de l’ofensa reial, i us poso per testimonis a vosaltres, déus, que jo anorrearé Luci Tarquini el Superb, juntament amb l’esposa i tota l’estirp dels seus fills, a ferro i foc i amb totes les forces que pugui, i que no permetré ser rei de Roma ni a aquells ni a cap altre”.

lucrecia rembrant

Lucrecia, de Rembrandt, 1664

El 510 aC Brutus liderà una revolta popular que aconseguí fer fora la monarquia. Tarquini el Superb i la seva família es veren obligats a fugir primer a Tusculum i després a Cumas, on el rei etrusc els donà asil. Aquesta va ser la fi de gairebé dos segles i mig de monarquia i el principi d’una nova etapa, la República, que es posà en marxa el 509 aC.

Dos mil anys després d’aquest episodi mític de la història de Roma, encara hi ha dones com Lucrècia que continuen essent víctimes de la impunitat del sistema patriarcal. Avui l’antic crit de protesta #Egoquoque s’ha convertit en  #MeToo.

Deessa Pudicitia
A Roma, mentre que la virtut era una qüestió masculina (d’aquí que el terme derivi de vir, “mascle”), les dones com Lucrècia s’havien de cenyir a la pudicitia, el “pudor”. Aquesta qualitat comptà amb una divinitat pròpia, Pudicitia, equivalent a Aidos al món grec. Era una deessa que anava vestida fins als peus i portava el cap tapat amb un vel.

pudicitiaDeessa Pudicitia

La pudicitia implicava ser una dona sòbria i lleial amb el marit. La pèrdua de la pudicitia era considerada un deshonor o stuprum, paraula que deriva de stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat. És un delicte perpetrat per un adult en voler mantenir relacions sexual amb una menor (major de 12 anys) mitjançant l’engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta. Ara, doncs, l’estupre també s’entén com un “deshonor”, en aquest cas és el que pateix la víctima.

Afrodita (150 dC)Venus púdica


A diferència dels déus, que sempre lluïen l’esplendor dels seus cossos, les deesses romanes solien anar vestides amb cert pudor. Venus era l’única que apareix representada nua o seminua. En moltes estàtues és representada fent un gest de cobrir-se els genitals i els pits amb les mans o amb algun vel. A aquestes estàtues se les coneix com a Venus púdiques –Botticelli s’inspirà en elles per al seu famós quadre del Naixement de Venus.

Aquí teniu una sèrie d'articles d'un dossier especial del diari Ara amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març):
L'hora de les dones
Els drets de les dones al món
El feminisme com a revolució del pensament
Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Aquí teniu unes paraules sobre la violència de gènere del poeta romà Tibul (segle I aC). Provenen de la seva obra (Elegies, 1, 10, versos 59-66, trad. de Carles Magrinyà i Joan Mínguez):

"Ah, de pedra o de ferro és aquell que pega a la seva amiga; aquest precipita els déus daltabaix del cel. Basti d'esquinçar i arrencar del seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la cabellera; basti d'haver-li fet escampar llàgrimes [...] Aquell que té les mans cruels, que porti escut i garrot, i que s'allunyi de la dolça Venus."

Us deix amb Núria Espert interpretant Lucrècia en l’obra “La violació de Lucrècia”, de Shakespeare:




Aquí teniu informació sobre l'obra Lucrècia escrita al segle XVIII pel menorquí Joan Ramis.


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:

Tots som Lucrècia
- Feministes "femmes fatales"
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
La mort silenciada
Lilith, la primera dona rebel
Roma segons Ròmul?
- Tragèdies femenines
- La República és cosa de tots
- Sobre dones i homes

Capitals amb Capitoli

Roma fou coneguda com el Septimontium, ja que estava envoltada per “set turons”. El més famós d’ells era el Capitoli. Amb la República es convertí en el centre polític i religiós de la ciutat eterna, una connotació que ja tenia en època etrusca. En aquesta muntanya, mirant al fòrum, hi havia la roca Tarpeia, des d’on eren precipitats els condemnats per traïció o assassinat.
 
L’historiador Tit Livi relaciona el nom de Capitoli amb un prodigi (Ab urbe condita, I, 55, 6). Al segle VI aC el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, féu excavar el turó per construir-hi un temple a Júpiter. Aleshores va aparèixer un cap humà intacte, la qual cosa s’interpretà com un presagi que aquell seria el cap (caput) de tot un Imperi –d’aquesta manera Roma també seria coneguda com el caput mundi (“el cap del món”). El Capitoli acabà albergant els tres temples de la tríada capitolina, els tres déus més importants de l’Estat romà (Júpiter, Juno i Minerva), així com també la seu de tots els seus arxius. Amb el temps, pràcticament totes les ciutats de l’Imperi tingueren en el seu fòrum un temple dedicat a la tríada capitolina.

Capitoli de Roma
Capitoli de Roma

Avui el turó del Capitoli és coronat amb la Piazza del Campidoglio, dissenyada el 1536 per Miquel Àngel. A dreta i esquerra de la plaça hi ha dos palaus bessons: un és la seu de l’Ajuntament de Roma i l’altre acull els Museus Capitolins, que guarden la famosa imatge de la lloba capitolina –el 1957 en el consistori romà es van signar els Tractats de Roma, que varen originar la Comunitat Econòmica Europea.
 
Al segle XVIII, en temps de la Il·lustració, el nom de Capitoli s’utilitzà per referir-se a l’edifici polític d’una ciutat, regió o país. Així, a França hi ha el Capitoli de Toulouse (seu de la batlia d’aquesta ciutat); i a la capital dels EUA, Washington D.C., hi ha el famós Capitoli que allotja les dues cambres del Congrés del país. Al pavelló de la fama d’aquest edifici, on es troben els pares de la pàtria, hi ha una estàtua del missioner mallorquí Juníper Serra.

Basílica de Sant Pere del Vaticà
Basílica de Sant Pere del Vaticà
 
Les obres del Capitoli nord-americà acabaren el 1800 a imatge de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, que començà a construir Bramante el 1506. Aquest arquitecte italià havia pres com a model la cúpula feta el 1418 per Brunelleschi a la catedral de Florència, la qual suposadament s’inspirava alhora en el Panteó de Roma. Les intervencions a la basílica vaticana durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, Miquel Àngel, que va arribar a dir que faria “una germana més gran però no més bella” que la cúpula de Brunelleschi. Avui, doncs, Washington D.C posseeix també una cúpula que la converteix en el nou caput mundi de l’època moderna. I, fidel a la seva etimologia, gràcies a ella, també s’erigeix en la capital del capitalisme.

Catedral de Florència
Catedral de Florència


La vinculació del Capitoli de Washington DC amb l’antiga capital del Laci queda patent en una inscripció llatina esculpida a la seva façana: Legislatorum est iustas leges facere (“És deure dels legisladors fer lleis justes”). La ciutat nord-americana ja naixé amb un fort rerefons clàssic. E1 790, en ser fundada, va seguir el plànol urbanístic de la ciutat erigida al segle VIII aC per Ròmul. És el conegut plànol hipodàmic, de disposició ortogonal amb dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
- Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma








Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px