Banner Top

Helena, l’adúltera més famosa

Al món grec, els homes podien cometre adulteri. Una dona adúltera, en canvi, era repudiada i quedava exclosa de les cerimònies religioses. Curiosament, però, l’adúltera més famosa de la literatura grega, Helena d’Esparta (també coneguda com a Helena de Troia), no va patir aquest escarni després d’haver abandonat el seu marit Menelau per fugir amb Paris.

En arribar la jove parella a Troia, només l’endevina Cassandra, a qui ningú creia, va profetitzar el fatal desenllaç d’aquell amor. A la Ilíada, la gent detesta Helena no per ser una adúltera, sinó per haver estat la causant de la guerra. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Ells [els prohoms dels troians], quan van veure que Helena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa es van dir paraules alades: `No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena! Pel rostre s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur´”.

“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris
“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris


L’ancià Príam, rei de Troia i sogre d’Helena, és dels pocs que la defensa perquè sap que la culpa és dels déus: “Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus”.

Estant dalt de la muralla, Príam demana a Helena que s’acosti a ell per tal d’identificar-li cadascun dels guerrers grecs. Helena li contesta així:

“Per a mi, sogre estimat, ets venerable i també formidable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de les companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar, i ara em desfaig en llàgrimes, però et diré allò que em demanes i em preguntes; aquest és l’Atrida, el sobirà poderós Agamèmnon, rei excel·lent i alhora llancer esforçat. Era cunyat meu, de mi, cara de gossa, si això va succeir alguna vegada”.

De tenir un marit coratjós (Menelau), Helena passà a compartir vida amb un home més aviat poruc. No debades, durant la guerra, Paris no es mostra excessivament valerós. Perd en combat singular contra el seu rival Menelau, però Afrodita el treu del camp de batalla i el porta a la cambra d’Helena. Allà és renyat pel seu germà Hèctor, que l’incita a tornar a la batalla.

Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)
Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)

Durant el saqueig de Troia, un irat Menelau es posà a buscar la seva adúltera dona amb la clara intenció de matar-la. Aleshores, però, segons algunes fonts mitogràfiques, Helena li ensenyà un pit i, davant d’aquella hipnotitzant visió, l’espartà la perdonà. En l’imaginari grec, aquest episodi exemplificava l’amor com una forma de bogeria. L’antítesi d’Helena fou Penèlope, el model d’esposa fidel i honesta.

Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena a l’Odissea
A l’Odissea ja trobam Helena a Esparta, al costat del seu marit Menelau. Al cant IV la parella reial rep la visita de Telèmac, fill d’Ulisses, que es passeja per la geografia grega a la recerca de qualque pista del seu pare. Helena li comenta com un dia, a Troia, va reconèixer Ulisses disfressat de mendicant. Va ser aleshores quan l’avisà de la seva intenció de construir un cavall per ocupar la ciutadella. En aquest relat Helena lamenta la seva sort com a causant de la guerra. Aquestes són les seves paraules en la traducció de Joan Francesc Mira (259-264):

Quan gemegaven allà agudament les altres troianes,
ja s’alegrava el meu cor, que s’havia girat i buscava
com retornar, lamentant la follia en la qual Afrodita
va fer-me caure quan m’allunyà de la pàtria i la terra,
abandonant una filla, la cambra nupcial i el meu home,
un que no era inferior a cap altre ni en seny ni en aspecte.

A continuació, però, Menelau recorda a Helena el trist episodi que ella va protagonitzar un cop els grecs havien aconseguit entrar el cavall de fusta dins Troia. Aleshores els havia intentat delatar imitant les veus de les seves dones (versos 266-289)

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.

Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.

L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».


Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta
Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta

Helena, una torxa lluminosa
Helena, que deriva del grec ἑλένη (“torxa”), havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leda d’Esparta. Per a l’ocasió el patriarca olímpic es disfressà de cigne. Aquella mateixa nit, però, Leda tengué relacions també amb el seu marit, Tíndar. Poc temps després posà dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l’altre Helena i Pòl·lux. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.


Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)
Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)

Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)
Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)

Helena i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

Leda atòmica (Dalí, 1945)
Leda atòmica (Dalí, 1945)

Clitemnestra esdevindria l’esposa d’Agamèmnon, rei de Micenes i germà de Menelau (i, per tant, cunyat d’Helena). I Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), serien famosos en l'expedició dels Argonautes per la seva destresa física –un com a domador de cavalls i l’altre com a boxejador.

Divorcis a la grega
A Grècia el divorci s’obtenia fàcilment, tant de mutu acord com per iniciativa d’un dels cònjuges. En aquest cas, però, la dona tenia més entrebancs. Mentre, el marit podia repudiar la muller sense gaires complicacions, la dona, per a demanar el divorci, havia d’acudir davant d’un arcont i havia de fer un seguit de tràmits que no eren gaire ben vistos pels seus conciutadans. I tot això, a través del seu pare o un home de la família.

Helena de Troia (Antonio Canova)
Helena de Troia (Antonio Canova)

Quan es produïa un divorci, els fills sempre quedaven a càrrec del pare i la dona gaudia de total llibertat per contreure matrimoni un altre cop. En ocasions era fins i tot l’espòs qui s’encarregava de casar de nou la seva dona, com sabem que féu Pèricles quan abandonà la seva dona legítima i se n’anà a viure amb Aspàsia.
 
Aquí teniu un poema de Joan Margarit titulat Helena:

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.


I aquí teniu la famosa escena de Helena i Paris de la pel·lícula Troia (2004):



Articles del web relacionats:
- "Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia
- El complex de Cassandra

Universitats divertides

L’etimologia ens diu que la universitat ha de ser un espai per a la diversió. Ambdues paraules provenen del verb llatí uerto (“dirigir-se a”, “girar”). A Europa, el 1088 es creà la primera universitat, la italiana Bolonya, especialitzada en dret civil; d’aquí que l’última reforma universitària s’anomeni pla Bolonya. Tanmateix, la universitat de Constantinoble (actual Istanbul), fundada el 340 per Constanci II amb el nom de Πανδιδακτήριον (“ensenyament de totes les disciplines”), fou una de les primeres del món antic. La universitat de Bolonya s’erigiria oficialment en l’alma mater studiorum, és a dir, en la “mare nodridora de coneixements” –els romans ja es referien a Rea, deessa de l’agricultura i esposa de Saturn, com a alma mater.

A partir del segle XII, les millores en la producció agrícola propiciaren la reactivació del comerç i, amb ella, l’intercanvi d’idees i la repoblació de les ciutats, on una naixent burgesia aniria imprimint un important dinamisme social. Fou així com, al costat dels diferents gremis professionals, estudiants àvids de cultura, arribats de diferents indrets, s’agruparen al voltant d’unes associacions conegudes en un principi com a Studium generalis (“Estudi general”) o Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”) –en les llengües romàniques, el nom complet en llatí d’aquesta darrera expressió conservà només la primera paraula, de manera que quedà en universitat. La paraula deriva d’univers (“que gira de forma unitària”).
 
El mestre, que solia anar d’una ciutat a una altra, feia la lectio, la “lliçó”, és a dir, llegia un llibre i l’anava comentant, mentre els estudiants anaven prenent notes –en anglès, lecture (“conferència”) encara conserva aquest significat. Era habitual que la  lectio fos complementada amb la pràctica de la disputatio (“disputa”), que permetia als alumnes argumentar sobre un qüestió concreta. Cada mestre estava facultat (< facere, “fer”) per poder “fer”, impartir, la seva lectio – d’aquí el nom de facultat per referir-se a l’edifici d’una especialitat concreta de la universitat.

Tanta ebullició intel·lectual, que fixaria les bases de la futura revolució científica, féu augmentar el nombre de biblioteques, les quals, en alguns casos, arribaren a reunir més llibres que les monacals. La de Salamanca, és juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, una de les universitats més antigues d’Europa. Fou creada el 1218. És famosa la màxima llatina: Quod natura non dat, Salamanca non praestat (“El que no concedeix la naturalesa, no ho atorga Salamanca”). Indica que no es pot donar intel·ligència a qui neix sense ella.

Quod natura non dat
Quod natura non dat
 
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula universitat es féu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar la col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila. També, però, es donà aquest nom als òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un batle, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (“bastaix”), que era el nom que rebia la persona encarregada de transportar coses de pes al coll –després el que duia al coll era el pes d’un ajuntament; en canvi, al Principat i a Castellà s’imposà alcalde, derivat de l’àrab al-qâḍī (“jutge”).
 
Altres derivats divertits
Etimològicament, divertir-se, amb la preposició di-, que indica separació, vol dir “girar-se en direccions oposades”, és a dir, “apartar-se del tema principal”. El llistat de derivats de uerto (“dirigir-se a”, “girar”) és extensíssim: divorci (cadascú es gira també en direccions oposades), aniversari (“any que gira”), adversari, revertir, revés, versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, aversió, malversar, versàtil, convers, vèrtebres (ossos que permeten l’articulació giratòria), controvèrsia,  subversiu, conversar, tergiversar (< tergum, “esquena”), divers, invertir, pervers, travessia o animadversió.
 
Antigament el vèrtex era la pedra al final del solc sobre la qual girava la junta de bous en llaurar la terra. Avui és també el punt més elevat del cap humà, i el pol al voltant del qual gira el cel, d’aquí que la vertical sigui la línia que cau directament des de dalt, és a dir, verticalment. I quan tenim vertigen tenim la sensació inquietant que tot gira al nostre voltant de manera vertiginosa.
 
Els versos també tenen un origen agrícola. En un principi eren els solcs que anava deixant l’arada. La denominació poètica de versos, en contraposició a la prosa –que s’escriu tot seguida, fins al final de la línia-, prové de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera que els bous deixen la terra llaurada. D’altra banda, prosa prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”, fins al final. Durant l’edat mitjana varen sorgir els versicles per poder memoritzar millor. Així un text tan extens com la Bíblia se subdividí en capítols, és a dir, en petits versicles.
 
En castellà, uerto (“dirigir-se a”, “girar”) també ha donat paraules molt genuïnes. La “basura” (< versura) és allò que es llança al “vertedero”. Una persona entremaliada és “traviesa” ( < transversus). D’altra banda, per culpa de l’anglès, la preposició versus (participi de uerto) ens ha arribat amb un significat diferent. En lloc d’indicar direcció, d’acord amb el seu ètim llatí, indica rivalitat: Barça versus Madrid. En aquest cas, hem de suposar que si et dirigeixes cap a una persona hi vas amb males intencions. Tot plegat és ben divertit!

La perversa síndrome de Medea

Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.

Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.

Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure

Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)

Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.

El parricidi
Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.

 
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea (Eugene Delacroix, 1862)

Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
 

Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.

Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.

 

780 0008 5728861 b5727a5926fcafa3660e1371ae9117fd

Medea i els seus fills (Aimés Morot)

Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".

Aquí teniu un blog dedicat al mite de Medea.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Medea (1970) de Pier Paolo Pasolini:



I aquí teniu una Medea interpretada per Aitana Sánchez-Gijón:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px