Banner Top

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)

Per què celebram el dia de les Verges?

Avui, 21 d’octubre, toca menjar bunyols per recordar santa Úrsula i el seu seguici d’onze mil verges. La tradició, mancada de tota base històrica, diu que santa Úrsula –que en llatí vol dir "óssa petita"- va viure al segle V dC. Era una cristiana filla d’un príncep britànic. La seva extraordinària bellesa no va passar desapercebuda a un rei pagà d’Anglaterra, el qual la reclamà per casar-la amb el seu fill. En cas de negativa, l’anglès amenaçava amb la guerra. Úrsula va acceptar-ho, però amb dues condicions: que abans de contreure matrimoni pogués anar en peregrinació fins a Roma i poder fer el viatge amb la companyia d’onze mil verges, també cristianes. Un cop a Roma varen convèncer el papa Ciríac (d’existència desconeguda) perquè s’unís al seguici.

De tornada, es varen aturar a Colònia (Alemanya), que estava assetjada pels huns. Aquests, en veure que aquelles onze mil verges no volien satisfer els seus desitjos sexuals, les varen executar, majoritàriament per decapitació. La llegenda magnifica el seu nombre potser per remarcar la crueltat de la massacre. Una altra teoria, en canvi, diu que una quantitat tan exagerada prové d’una mala lectura d’un manuscrit. Al copista se li acabava la plana i, per abreujar, va escriure XI M virgines. La M era de màrtirs, però, s’hauria interpretat com a onze mil.

D’altra banda, algunes versions asseguren que el rei d’aquells bàrbars, Juli, va quedar colpit per la bellesa d'Úrsula i li va demanar que fos la seva esposa. En ser rebutjat, li va clavar una fletxa al cor. Independentment de la veracitat de la llegenda, el culte a santa Úrsula es va estendre molt ràpidament per Europa. Això propicià que s’aixecassin moltes esglésies en honor seu. Des d’aquella època, santa Úrsula es convertí en la patrona de les verges. I la cultura popular aprofità el seu dia per retre un sentit homenatge a les al·lotes en edat de merèixer.

 
Bunyols i el dia de les Verges
Bunyols i el dia de les Verges
 

Actualment, a Mallorca, la Revetla de les verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós “Clavelitos”), també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell.

Els bunyols, que també es mengen molt per Quaresma, són un plat molt característic de la gastronomia mediterrània: al Marroc són anomenats “sfeudj”, a Algèria i Túrquia se’ls denomina “lokma”, a Grècia són coneguts com “lukumades” i a Egipte se’ls coneix com a “lokume”.

Articles del web relacionats:
Realment era verge la Verge Maria?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px