Hi va haver un temps en què la mediocritat estava ben vista. Era el temps de l'aurea mediocritas, expressió que encunyà al segle I aC el poeta llatí Horaci. Es tradueix com a “daurat punt intermedi”. Es refereix, per tant, al tan cobejat equilibri interior. Aquest és el poema on apareix (Odes, 2, 19):
Versió original
Versió en català
Rectius uiues, Licini, neque altum semper urgendo neque, dum procellas cautus horrescis, nimium premendo litus iniquom.
Saepius uentis agitatur ingens pinus et celsae grauiore casu decidunt turres feriuntque summos fulgura montis.
Sperat infestis, metuit secundis alteram sortem bene praeparatum pectus. Informis hiemes reducit Iuppiter, idem
summouet. Non, si male nunc, et olim sic erit: quondam cithara tacentem suscitat Musam neque semper arcum tendit Apollo.
Rebus angustis animosus atque fortis appare; sapienter idem contrahes uento nimium secundo turgida uela.
Si vols viure més feliç, Licini, ni has de navegar sempre per alta mar, ni, tampoc, per por de les turmentes, massa prop de la perillosa costa.
Aquell que estima la daurada mitjania ni viu en una miserable cabana, ni en l’esplèndid palau que tots envegen.
L’alt pi és agitat sovint pel vent i les altes torres s’enderroquen amb més soroll i els llamps colpegen les altes muntanyes.
Un pit ben ple guarda esperança en l’adversitat, tem la prosperitat. Júpiter retorna els cruels hiverns i ell mateix se’ls emporta.
Si ens perjudica ara, no ho farà l’endemà: de tant en tant Apol·lo amb sa cítara desperta l’adormida Musa, no sempre tiba l’arc.
Mostra’t en les circumstàncies adverses coratjós i fort; De la mateixa manera sàviament abaixes les veles massa inflades pel vent favorable.
D’acord, per tant, amb el tòpic de l'aurea mediocritas, la persona més feliç és aquella que té allò suficient per viure i que no vol sobresortir per evitar ser objecte de l’enveja d’altri, la qual cosa provoca molts de maldecaps. Horaci, però, també defensava un esperit conformista que sàpiga valorar el que el destí ens ha reservat, sense pretendre allò que està fora del nostre abast. És a dir, hem de rebutjar les ambicions forassenyades. Es tracta d’una filosofia que ja defensaren al segle III aC els estoics, que apel·laven a la necessitat de saber encaixar amb serenor els cops de la voluble fortuna.
Des d’un punt de vista etimològic, mediocritat vol dir “enmig” (medius) de la muntanya (ocris). Per tant, els mediocres serien aquells que s’han quedat a mig camí o a “mitja muntanya” i que defugen els extrems. Ja ho reflecteix la nostra dita popular: “entre poc i massa, la mesura passa”. Avui curiosament la mediocritat té un sentit despectiu. Fa referència a una cosa d’una qualitat mitjana, d’un escàs valor. Desgraciadament s’ha convertit en el major negoci del nostre temps. Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la mediocritat.
Horaci també encunyaria una altre tòpic literari fortament relacionat amb l'aurea mediocritas: el beatus ille (“feliç aquell”). Apareix en un poema dels Epodes (II, 1-22), on es van desgranant els avantatges de la vida camperola davant de les preocupacions de la vida ciutadana.
Versió original
Versió en català
Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium, paterna rura bubus exercet suis solutus omni faenore neque excitatur classico miles truci neque horret iratum mare forumque vitat et superba civium potentiorum limina […]
Feliç aquell que lluny dels negocis, cultiva els camps heretats amb els seus bous, com els antics humans feien, lliurat de tot deute, i ni és despertat com a soldat per la corneta, ni tremola per la mar irada, evita el foro i les superbes vil.les dels poderosos ciutadans […]
El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic), acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
Vaga sexual
Lisístrata a Àfrica Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.
El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.
L’ombra mundial de Lisístrata El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.
El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.
Lisístrata
La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:
A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:
Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:
Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso:“Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.
Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.
La visita de la Musa
El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món, va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.
Mnemòsine, la mare de les muses
Muses amb molta memòria Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.
Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:
Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega.
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)
Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.
Polímnia, musa dels himnes
Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).
Melpòmene (musa de la tragèdia)
Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.
Talia, musa de la comèdia
Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau) A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.
Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.
Minerva i les muses (Jacques Stella)
Música, museus i mosaics Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.
En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà“hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).
Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona,donzella i dama –en anglès, dame.
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat.
Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç), fellare (>fel·lació), en l’anglès daughter(“fill”) o en el bosnià dijete (“nin”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”; fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").
El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare(“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”.
Marits virils Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge, emasculació (sinònim de castració)i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.
Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.
L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefixdes-i el verbvetllar, el qual prové alhora del llatívigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.
Adam i Eva (Lucas Cranach)
De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.
Senyors virils El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.
Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.
La felicitat de l'home
Diferents cànons de masculinitat El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.
Lluís XIV
En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.
Barack Obama
Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.
Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:
