Banner Top

Meduses que petrifiquen

Medusa (Caravaggio) Medusa (Caravaggio)
Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per a Zeus, que s’enamorà de la jove. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove. Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones. Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“protegir”). Per tant, el seu nom significaria “la que protegeix”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, amb l’escut d’Atena que li serví de mirall, s’acostà d’esquena a Medusa i aconseguí decapitar-la sense ser petrificat. A continuació, del seu cap sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atenea, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. Des de temps antics, però,  les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes.

Mosaic Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)
Mosaic de Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)

Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Aquesta és l'escena de la decapitació de la Medusa:



Aquesta és la Medusa de "Fúria de Titans" (2010):



I aquesta és l'escena de "Fúria de Titans" de 1981:



I aquí teniu un documental interssant sobre la Medusa:



Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px