Banner Top

Hèrcules, entre el vici i la virtut

Annibale Carracci, 1596 (Museo de Capodimonte, Nàpols) Annibale Carracci, 1596 (Museo de Capodimonte, Nàpols)
Prest o tard la vida se'ns presenten dilemes (< δίς, “dos” + λαμβανω, “agafar”). Sempre dubtam (< duo, “dos”) de si la decisió (< prefix de-, que indica separació, + caedo “tallar”, “morir”)  que prenem és la correcta. Fins i tot les persones més segures de si mateixes dubten. És el cas d’Hèracles, l’heroi per antonomàsia de la mitologia grega, conegut en llatí com a Hèrcules, i en fenici com a Melkart.  Era fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena. Avui la seva força extraordinària és recordada amb l’expressió “força hercúlia”.
 
En arribar a l’adolescència, Hèracles no sabia què fer amb la seva vida. Un dia es trobà davant dos camins. Aleshores dues dones s’oferiren per fer-li de guia. Una era Ἀρετή (“Virtut”) i l’altra Κακία (“Vici”). Κακία, que vendria a ser el dimoni, li oferí una vida tranquil·la amb totes les comoditats i plaers del món. Ἀρετή, en canvi, la personificació de l’àngel, el temptà amb una vida normal, tot advertint-lo, però, que res s’aconseguia sense esforç.

Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
Hèrcules entre la virtut i el vici, Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
 
Hèracles s’ho va pensar bé i finalment es decantà pel camí que li senyalà Ἀρετή. Va ser un camí ple de tasques que el portaren a defensar els més dèbils i a lluitar contra les forces del mal. En recompensa per totes aquestes accions, va rebre la mà de Mègara, filla de Creont, rei de Tebes. Hera, però, enemiga acèrrima del gran heroi grec, no ho pogué consentir i el féu tornar boig. Maleït d’aquesta manera, Hèracles matà la seva muller, els seus fills i els del seu germà. Un cop recuperat el seny, ell mateix es condemnà a l’exili per purificar les seves faltes. Fou a Delfos on la pitonissa li canvià el seu antic nom pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”).
 
La sacerdotessa dèlfica ordenà al fill de Zeus anar a viure a Tirint a servir, durant dotze anys, el seu cosí Euristeu. Aquest li encarregà els  famosos dotze treballs d’Hèracles, que haurien de forjar la seva glòria d’heroi. No debades, Hèracles s’acabà convertint en una espècie de superhome, ja que hagué de recórrer la geografia mítica de l’Antiguitat vencent tot tipus de monstres formidables -en època moderna seria identificat amb Superman.

La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
 
Hèracles i els signes del Zodíac
En el primer treball, l’heroi hagué de matar l’indomable Lleó de Nemea, fill de la temible Equidna. Un cop escorxat l’animal, la seva pell li serví d’armadura i el seu cap, de casc. Aquesta fou la peculiar vestimenta amb la qual sempre és representat Hèracles. Pel que fa a la fera de Nema, Zeus el transformà en constel·lació per honorar la gesta del seu fill. Així, al cel fou immortalitzat amb la figura del Lleó del Zodíac.
Hèrcules i el Lleó de Nemea
Hèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)
 
En el segon treball, Hèracles va haver de matar la Hidra de Lerna, filla també d’Equidna, en aquest cas amb el monstre Tifó. Habitava en un petit llac fangós considerat una de les entrades mítiques a l’inframon. El seu nom prové del grec ὕδωρ (“aigua”), ja que era una mena de serp d’aigua de múltiples de caps, un d’ells immortal -unes fonts parlen de cinc, altres de cent. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. A més, exhalava un alè verinós, amb el qual matava els viatgers i assolava la regió de l’Argòlida.

Hèrcules i l'Hidra
Hèrcules i l'Hidra (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles aconseguí escapçar la policèfala Hidra amb l’ajuda del seu nebot i auriga Iolau. Aquest cauteritzava les ferides de cada decapitació i s’assegurava així que no en poguessin brotar més caps. Enterrà el cap immortal sota una enorme roca. Després, banyà amb la verinosa sang del cadàver les seves fletxes, que es convertiren així en implacables dards mortífers.
 
En aquella lluita, Hera va voler jugar la seva darrera carta per desfer-se del fill extramatrimonial de Zeus. Envià un cranc perquè ajudàs l’Hidra. Amb la seva pinça picà un peu d’Hèracles, però aquest l’aconseguí esclafar. Com a recompensa pel servei prestat, Hera convertí aquell crustaci en la constel·lació de Cranc.

Constel·lació Cranc
Constel·lació Cranc
 
La Hidra que escapçà Hèracles està molt present en el nostre imaginari popular. Avui, per exemple, es diu que les accions policials contra el jihadisme són com l’hidra de Lerna: multipliquen encara més la ira del fanatisme islàmic. En clau metafòrica, la hidra és, per tant, un mal social molt estès, de múltiples arrels, impossible d'extirpar amb un sol esforç. En l’àmbit científic també hi ha organismes que agafen el nom d’aquest monstre de la mitologia grega.

Imatge antiga de la Hidra
Imatge antiga de la Hidra
 




El treball d’Hèracles que, tanmateix, deixà més petjada en la història de Grècia fou el cinquè. L’heroi hagué de netejar en un sol dia els fastigosos estables d’Augias, rei d’una regió del Peloponnès anomenada Èlida. El monarca li havia promès una remuneració a canvi, però no complí amb la seva paraula. En venjança, Hèracles el matà i, per commemorar tal fet, organitzà al santuari d’Èlida els considerats com a primers Jocs Olímpics dels temps mítics. Amb tot, el còmput històric i oficial de les antigues Olimpíades començà el 776 aC, amb la victòria del cuiner Coreibos d’Èlida a la carrera de l’estadi.

L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
 

La mort d’Hèracles
Després dels dotze treballs, Hèracles participà en l’expedició dels Argonautes. Al llarg de la seva vida tingué fama de faldiller i fou precisament la luxúria la que acabà amb ell. Un dia el centaure Nessos intentà violar la seva última muller, Deianira, però Hèracles el matà amb una de les seves fletxes que contenia el verí mortal de l’Hidra. Tanmateix, mentre estava agonitzant, el malvat centaure va aconsellar a Deianira que guardàs la seva sang perquè les seves propietats amoroses li permetrien recuperar l'amor d'Hèracles si mai el perdia -en realitat l’estava enganant perquè la sang portava el verí de l’Hidra.

Al cap d’un temps, Hèracles deixà la seva estimada per una altra i Deianira, amb la intenció de recuperar-lo, impregnà la túnica del seu marit amb la sang de Nessos. En posar-se-la, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos, patint així la venjança del centaure. Afligida, Deianira se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)


A Hèracles encara li varen quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, al cim de la muntanya, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc. Finalment ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l'arc i les fletxes de l'heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l'Olimp. Així es produí la coneguda apoteosi  d’Hèracles, és a dir, fou divinitzat (ἀπό, “des de” + θεός, “fer algú d’origen diví”). A la seu del déus l’heroi grec es reconcilià amb Hera i es casà amb Hebe, deessa de la joventut.

Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)
Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)

L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)
L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)

Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)
Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)

Complex d’Hèracles
Tenint en compte totes aquestes proeses de l’heroi no es estrany que avui es parli del complex d’Hèracles per referir-se a aquells homes que mai no es rendeixen davant les fatalitats de la vida. Internament senten vergonya de no superar les adversitats, de manera que treuen força d’on poden per afrontar-les i donar una imatge de serenor.

Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)
Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)

La figura d’Hèracles tingué una gran influència a Espanya. Al segle XVII la Casa d’Àustria considerava que la seva dinastia descendia del mític heroi grec. Així Felip IV (1605-1665), per recomanació de Velázquez, no dubtà a fer-se amb els serveis de l’artista extremeny Francisco Zurbarán. Li encomanà pintar al Saló de Regne de Madrid tota una sèrie d’obres sobre la vida Hèracles. L’objectiu era enaltir la monarquia dels Habsburg a Espanya. Zurbarán volgué representar els dotze treballs d’Hèracles, però finalment només aconseguí fer deu quadres -un està dedicat a la mort de l’heroi.

Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules
Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la mort d'Hèracles.

Articles del web relacionats:
- L'origen espanyol del dòlar
Superman, l'Hèrcules de l'època moderna
Compte amb els amfitrions!
Una Via Làctia ben lactosa
La rara anatomia dels centaures
Apoteosis apoteòsiques
Marginats per l'estigma de Filoctetes
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px