Logo
Imprimir aquesta pàgina

El mite grec de l’home llop

Home llop Home llop
El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia, regió cèntrica del Peloponnès. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.

Nina-llop (1999), Kiki Smith
Nina-llop (1999), Kiki Smith
 
De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
 
Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.

Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.
 
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers)
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers, 1600-1671)


Licantrops caníbals
En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

La lluna plena i l'home llop
La lluna plena i l'home llop
 
Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

Colom es trobà amb caníbals en arribar a Amèrica (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)
Colom es trobà amb caníbals en arribar al Carib (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)

En l’imaginari romà també trobam licantrops. Autors con Plini el Vellrecullen l’existència d’un llac d’Arcàdia, pàtria del mític Licàon, que convertia en llops els homes que gosaven travessar-lo sense roba. Al cap de nou anys, si no s’havia apropat als homes, podia tornar a travessar el llac i recuperar la seva forma humana.

La lloba bondadosa de Roma
En la mitologia clàssica trobam un episodi on el llop (o millor dit, la seva femella) té un rol positiu. És l’episodi de la lloba Luperca que va alletar Ròmul i Rem després que els futurs fundadors de Roma fossin abandonats al riu Tíber per al seva mare Rea Sílvia.

Romul i Rem i la lloba

La lloba Capitolina

Amb tot, es diu que aquella lloba era en realitat una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”) pel seu caràcter salvatge. Casualment, en llatí, lupa significa “prostituta” i les cases de putes es deien lupanars perquè els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes.

La bondadosa llopa Luperca recorda el llop Akela d’El llibre de la selva (1894), del britànic Rudyard Kipling. És el cap del ramat on es cria el nin protagonista, Mowgli, que ha perdut els seus pares enmig de la selva.

akhela

El llibre de la selva

El llop i l’origen del mascle alfa
El concepte d’ “alfa” s’utilitza per referir-se a l’individu amb el rang més alt en els animals socials. Pot ser emprat tant per a mascles com per a femelles, ja que depèn molt de l’espècie en qüestió.

Avui el masclisme està abonat a l’estereotip mascle alfa com a home controlador, fort, autoritari i agressiu. Es tracta, però, d’una mala interpretació del genuí comportament d’un mascle alfa real. Aquesta etiqueta prové del món dels llops, on el mascle alfa és el que té una conducta masculina exemplar.

llop alfa

El llop mascle alfa

La principal característica del llop mascle alfa és una discreta confiança i seguretat en si mateix. Sap el que més convé al seu ramat, sobre el qual exerceix un efecte tranquil·litzador, sense necessitat de ser agressiu.

Llops disfressats d’ovella
A la Bíblia, en canvi, el llop és presentat com un animal associat a la falsedat i la traïció. L’Evangeli segons Sant Mateu ens diu que Jesús va alertar els seus deixebles dels falsos profetes que “vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços”.

Durant l’edat mitjana el cristianisme va convertir el llop en l’animal més salvatge i despietat. D’aquesta manera de l’identificà amb el dimoni. A més, ferotge i voraç, aquesta bestiola seria protagonista d’incomptables contes com el de la Caputxeta Vermella -la versió més coneguda és la dels germans Grimm del 1857. A dia d’avui el llop continua gaudint de molt mala fama. Tenim, per exemple, el qualificatiu de llops solitaris per al·ludir als autors de determinats actes terroristes.

caputxeta vermella

El llop i la Caputxeta Vermella

Hipertricosi
La hipertricosi és una malaltia relacionada amb el mite de l’home llop. Es caracteritza per un creixement excessiu (ὑπερ-) del pèl (ἡ θρίξ, τριχός) del cos -pot arribar a cobrir tot el rostre. No s'ha de confondre amb l'hirsutisme que, en les dones, és l'increment de pèl (hirsutus, a, um, “pelut”) en els llocs que gairebé no n'hi ha (per exemple, al mig del pit o a la barba).

enfermedades de la piel que te sorprenderan

Nin amb hipertricosi

El cas més cèlebre d’hipertricosi va ser el de Pedro González o Petrus Gonsalvus. Nascut a Tenerife el 1537 poc després de la conquesta, també és conegut com l’ “Home Llop Canari” o el “Salvatge Gentilhome de Tenerife". Als deu anys va ser portat a França, a la cort del rei Enric II, on va romandre 44 anys. La seva arribada a la cort parisenca va causar molta d’expectació.

PetrusGonsalvus

Petrus Gonsalvus

El 1573 Pedro González es casà amb una bella parisenca anomenada Catherine. El matrimoni tengué sis fills, tres nins i tres nines. Només en dos d’ells no es va repetir la malaltia. Hi ha constància que l'hipertricosi també va afectar als seus néts.

D'aquests anys hi ha diverses pintures i gravats de la família, entre ells els quatre quadres de cos sencer que es troben al Castell d'Amras a Innsbruck (Àustria). A partir d’aquesta quadres la malaltia hipertricosi també es conegué com a "síndrome d'Ambras".

gonzalez familia

Pedro González i la seva família

Pedro González va morir el 1618 amb 80 anys a Capodimonte (Itàlia). Es creu que el seu matrimoni va inspirar el conte de fades La Bella i la Bèstia.

bella bestiaLa Bella i la Bèstia de Disney

Un altre cas famós d’hipertricosi fou el de Barbara va Beck, una exitosa artista del segle XVII. Va tenir un fill, qui, curiosament, no va heretar la seva malaltia.

getimage

Barbara va Beck

Lupus, la malaltia
En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

Ales de papallona, marca de la malaltia
Ales de papallona, marca de la malaltia "lupus"
 
El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s'observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Sabíeu que l'expressió "mascla alfa" està relacionat amb el llop? Ho explica aquest interessant article d' "El País".

En aquest reportage trobareu més informació sobre la història de l'home llop.

Aquest article parla de curiositats del regne animal a l'antiguitat romana.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:


Aquí teniu les millors pel·lícules sobre homes llop:



I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":



Articles del web relacionats:
La llengua dels nins salvatges
- Roma segons Ròmul?
© Antoni Janer Torrens