Banner Top

Mitologia i el triomf de l’erotisme

Venus, de Lucas Cranach el Vell (1532) Venus, de Lucas Cranach el Vell (1532)
Al segle XV el Renaixement significà la revalorització de la cultura clàssica i, amb ella, la recuperació dels nus en l’escultura. Aquests, però, només estaven justificats en les obres de temàtica mitològica. No debades, els grecs foren els primers a esculpir cossos despullats de manera més expressiva. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”)la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. 
 
Entre els nus renaixentistes destaquen La primavera (1478) i El naixement de Venus (1485) de Botticelli; Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael; Dànae (1553) i la Venus d’Urbino (1538) de Tizià; o Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.

El naixement de Venus (1485)
El naixement de Venus (1485)

Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael
Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael

Dànae (1553), Tizià
Dànae (1553), Tizià

Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
 
Tanmateix, aviat l’Església posà el crit al cel davant tantes escenes pecaminoses. El 1564, el mateix any de la mort de Miquel Àngel, el papa Pius IV ordenà al pintor Danielle di Volterra tapar amb roba les parts íntimes de les figures del Judici Final de la Capella Sixtina que el 1512 l’artista florentí havia enllestit . Voltera complí l’encàrrec, encara que cobrí les “vergonyes” dibuixant delicats vels i subtils bragues -per això seria conegut amb el sobrenom d’Il Braghettone. Per sort, aquest maldestres afegitons serien eliminats a finals del segle XX durant les taques de restauració de la capella Sixtina.

Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
 
A poc a poc la censura afectaria a altres obres ja fos en forma de tela o en forma de la famosa fulla de parra, la planta amb la qual Adam i Eva es cobriren les vergonyes després del pecat original.

El rapte d'Europa, Maarten de Vos (Museu de Belles Arts, Bilbao)
El rapte d'Europa, Maarten de Vos (Museu de Belles Arts, Bilbao)
 
El nu barroc
El Barroc va ser un amplificador dels valors renaixentistes portats a l’extrem. És un moviment que va des de finals del segle XVI fins a mitjan del segle XVII. El nu també va ser el tret distintiu d’obres mitològiques com Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez; Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens; El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.

Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez
Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez

Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens
Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens

El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
 
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.

Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.
 

El rapte de Ganimedes. Pedro Pablo Rubens. 1636 – 1638. Museo del Prado.
El rapte de Ganimedes. Pedro Pablo Rubens. 1636 – 1638. Museo del Prado.


El nu neoclàssic
Al segle XVIII l’auge de la burgesia després de la Revolució Francesa afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó. En la recuperació del llegat grecoromà hi influïren les troballes arqueològiques de Pompeia i Herculà, però sobretot la figura de Johann Joachim Winckelmann. Qui és considerat el fundador de la Història de l’art postulà que a l’Antiga Grècia es donà la bellesa perfecte.

Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
 
Jacques-Louis David va ser el principal factòtum del neoclassicisme. Entre les seves obres de temàtica clàssica destaquen Els amors de Paris i Helena (1788), Les sabines interposant-se entre romans i sabins (1799), Leònides a les Termòpiles (1814), Cupido i Psique (1817) o Mart desarmat per Venus i les Gràcies (1824). Un altre artista neoclàssic important va ser  Jean Auguste Dominique Ingres, conegut pel seu quadre Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805).

Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David
Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David

Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
 
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)


L'atreviment de Goya
La primera persona que s’atreví a pintar un nu fora de l’àmbit mitològic va ser Goya amb el quadre La Maja Desnuda  (1790-1800). Es tracta d’un retrat d’una dama de l’època i amiga del pintor aragonès (podria ser una amant seva o la “Duquesa de Alba). Per aquest atreviment Goya patí un procés de la Inquisició, pel qual s’acabà exiliant a Burdeus, on morí.

"Maja desnuda" (1790)

"Maja" vestida (1800)
 
Academicisme
Ja entrat en ple segle XIX l’academicisme recuperà la nuesa clàssica com a ideal de bellesa. Obres representatives seves són El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau; o Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau
El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau

Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.
Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

En aquest enllaç de dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la polèmica història de la representació del borrissol axil·lar en un nu femení. Aquest altre enllaç també parla del mateix tema. I en aquest altre article Sierra parla de la història de la celulitis.

En aquests vídeos trobareu l'evolució de la representació del nu al llarg de la història de l'art:





Aquí tens la conferència "Entre lo cómico y lo sublime: la pintura mitológica de Rubens en el Prado", impartida per José Emilio Burucúa:




Articles del web relacionats:

L'hora de les estacions
Què és la bellesa?
Els escandalosos nus grecs
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme
Friné, la bellesa feta dona
Puritanisme a Roma?
Belleses amb gràcia
Homosexualitat i mitologia

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px