Banner Top

Fama, la deessa de la postveritat

Personificació de la Fama (Bernardo Strozzi, el Capuchino, 1581-1644, National Gallery, Londres) Personificació de la Fama (Bernardo Strozzi, el Capuchino, 1581-1644, National Gallery, Londres)
L’era de la postveritat, de la mentida vestida de veritat, està presidida per la deessa Fama (“la veu pública”) -prové del verb llatí for (“dir”). A Treballs i dies (vers 760) el poeta grec Hesíode (segle VIII aC) ens adverteix dels perills de la mala fama (la traducció és de Joan Castellanos per a Edicions La Magrana):
 
“Actua d’aquesta manera i evita la fama perjudicial entre els homes, perquè la mala fama és una cosa lleugera i fàcil d’aixecar, dura de suportar i difícil d’evitar. I la fama que molta gent ha divulgat no desapareix mai del tot: també ella és com una deessa”.
 
Seria el poeta llatí Virgili qui al segle I aC faria una descripció més completa de la deessa Fama. A l’Eneida (llibre IV, versos 173-197) conta que va ser engendrada per Gea (la Terra) després de Ceu i Encèlados. La presenta com un monstre alat amb nombrosos d’ulls, sempre oberts, i boques insaciables. Viatja a gran velocitat per tot el planeta propagant tant mentides com veritats, a vegades incòmodes. Així ens ho conta Virgili en traducció de Joan Bellès (Editorial Empúries).

“De nit vola entre el cel i la terra, xiulant enmig de la fosca, sense aclucar els ulls per al dolç son; de dia està a l’aguait apostada dalt de les teulades o al capdamunt de les torres i té atemorides les grans ciutats, missatgera persistent tant de la mentida i la calúmnia com de la veritat. Ella llavors es complaïa a omplir els pobles amb tota mena d’enraonies i pregonava per igual coses que havien passat i coses que no havien passat [...]”

Representació de la monstruosa Fama de Virgili
Representació de la monstruosa Fama de Virgili
 
Ovidi enriquí el perfil mitològic de Fama. A les seves Metamorfosis (Llibre XII, vers 43) l’imaginà habitant al centre del món, en els confins de la Terra i la Mar, en un palau sonor fet de bronze i amb mil obertures per on hi entraven totes les veus. Aquest palau sempre estava obert i retornava amplificades les paraules que li arribaven.
 
Des de la seva morada, Fama ho veia i ho sentia tot, i escampava les notícies que rebia, fossin certes o falses. D’aquesta manera, provocava malentesos entre els mortals. Vivia envoltada per la Credulitat, l'Error temerari, l’Alegria vana, els Temors neguitosos, el Desacord recent i els Murmuris.

Saturn, vençut per l'Amor, Venus i l'Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.
Saturn, vençut per l'Amor, Venus i l'Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.
 
Fama immortal
La deessa Fama era estimada per gran part de la població. No debades, s’encarregava que els fets heroics fossin coneguts i recordats. En conseqüència, era invocada contínuament per aquells que apel·laven a la seva fama per diferenciar-se de la resta. Tanmateix, Fama també podia enaltir fins a l’eternitat les persones caigudes en desgràcia o enfonsar en la misèria qui no s’ho mereixia.

Font de la Fama (Madrid)
Font de la Fama (Madrid)
 
Per als herois, Fama era la deessa que els proporcionava la tan desitjada immortalitat. El mateix Aquil·les va poder elegir entre una llarga vida, però anònima, o una de curta i gloriosa si participava a la guerra de Troia. I no dubtà a triar la segona opció.
 
A vegades Fama és considerada la missatgera de Júpiter, eclipsant així la figura de Mercuri, qui tradicionalment tenia assignada aquesta funció. El fet que estigués dotada d’ales feia que pogués ser confosa amb la deessa Νίκη (“Victòria”). A la mà portava una trompeta que utilitzava per cridar l’atenció abans de parlar. Com que era efímera, volàtil i inestable, Fama podia ser representada sobre una bolla, que és el més inestable que existeix.

Estàtua de Fama a Dresden
Estàtua de Fama a Dresden
 
Acabarem al ritme de la banda sonora de  mítica sèrie de televisió dels anys 80, “Fama”:



Articles del web relacionats:
La fama i el complex d'Heròstrat
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
L’homosexualitat i el complex d’Aquil·les

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px