Banner Top

Atles que sostenen el món

Atlas Farnese Atlas Farnese

En la mitologia grega el món era sostingut per Atlas (o Atlant), un tità germà del famós Prometeu. Després d’haver-lo tengut com a rival en la famosa titanomàquia, Zeus el castigà a sostenir la volta celeste sobre les seves espatlles –el nom d’Atlas prové d’una paraula grega que significa precisament “sostenir”. La primera escultura on surt representat Atlas patint aquest turment data del segle II. És l’Atlas Farnesi, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (Itàlia).

Estàtua d'Atlas al centre Rockefeller (Nova York)
Estàtua d'Atlas al centre Rockefeller (Nova York)


Amb l’arribada del Renaixement i la pertinent recuperació de la cultura clàssica, es va començar a utilitzar la imatge d’Atlas a les obres cartogràfiques. Amb tot, va ser a partir del segle XVI quan el nom del tità passà a designar una col·lecció de mapes (en aquesta ocasió, en català, la desinència –as passà a –es.

Fou al 1595, amb la publicació d’un llibre del cartògraf flamenc Gerardus Mercator, que la paraula atles tingué una àmplia difusió ja amb el seu nou significat –el llibre es digué Atlas siue cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura. A pesar que a la portada hi sortia la figura d’Atlas, amb aquest nom, es creu que, en realitat, l’autor volia homenatjar un extraordinari astrònom de l’antiguitat, natural de Líbia, que curiosament també s’anomenava Atlas.

 

Portada d'Atlas Mercator
Portada d'Atlas Mercator


Avui en dia, en anatomia, atles també és el nom que rep des del segle II la primera vèrtebra cervical que sosté el cap, tal com feia el personatge mitològic amb la volta celeste. En el camp de l’arquitectura, s’anomenen atlants les columnes masculines.

Atles (vèrtebra)              Atlants en l'arquitectura
        Atles (vèrtebra)                                                         Atlants en l'arquitectura      


Atlas, però, també és el nom d’una serralada del nord del Marroc. El seu origen el trobam en un episodi protagonitzat per Perseu. Després d’haver-se fet amb el cap de la Medusa, de mirada petrificant, l’heroi grec s’aturà a descansar prop de l’estret de Gibraltar, al regne d’Atlas. Segons algunes versions, en veure’l, Atlas recordà una profecia de la deessa Temis no gaire bona relacionada amb l’arribada d’un fill de Zeus. El tità de seguida ordenà a Perseu que fugís del seu regne. L’heroi, molest, li ensenyà el cap de la Medusa que, a pesar d’estar morta, continuava tenint els mateixos efectes. És així com Atlas es va convertir en pedra, en una serralada.

Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas
Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas


Aquest mite segurament naixé de la fascinació dels grecs per l’altura d’aquesta serralada. I és que els grecs suposaven més bé que Atlas complia el seu càstig davall la Terra, submergit en aquell desconegut mar que es veia després de l’estret de Gibraltar –fins aleshores els hel·lens només es movien per la Mediterrània. És per aquest motiu que el poeta Hesíode l’anomenà mar d’Atlas o oceà Atlàntic. Per aquesta mateixa regla de tres, el suposat continent perdut, que havia quedat submergit en aquell mar, s’anomenà Atlàntida. I avui, en record d’aquell immens oceà, els impressionants vaixells que creuen tots els mars del món es diuen transatlàntics.

Atlas Turned to Stone d’Edward Burne-Jones, 1878
Atlas Turned to Stone d’Edward Burne-Jones, 1878


Atles Català
La cultura catalana disposa d’un tresor cartogràfic, l’Atles Català, considerat l’obra mestra de la cartografia medieval europea. Els seus autors són Abraham i Jatufà Cresques, dos jueus, pare i fill, que visqueren al Call Major de Palma al segle XIV. Aquest altes, que avui dia es pot consultar a la Bibliothèque Nationale de París, fou un regal que el 1373 l’infant Joan, fill del rei Pere el Cerimoniós, encarregà fer per al rei Carles V de França. A part de la seva sorprenent precisió en la cal·ligrafia de costes i rutes, l’Atles Català destaca per ser el primer on apareix la rosa dels vents.

Atles català
Atles català


El 1391, arran del saqueig del Call Major, Jatufà es convertí al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes. Alguns estudiosos asseguren que aquest Jaume Ribes va ser el que a la dècada de 1420 va contractar l’infant Enric el Navegant de Portugal com a coordinador de l’escola naval de Sagres, la qual, amb el temps, esdevindria un dels puntals de l’expansió de l’imperi colonial lusità.

A l’hora de buscar una explicació a tant d’enginy cartogràfic, cal tenir present que en temps de la família dels Cresques el port de Palma era un dels més actius de la Mediterrània. És de suposar, doncs, que els jueus mallorquins es beneficiaren dels coneixements geogràfics de mercaders i mariners arribats de terres llunyanes. Aquests fets han portat a assegurar que el món fou dibuixat a Mallorca.

Articles del web relacionats:
Titànic, la maledicció d'un nom
Meduses que petrifiquen

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px