Banner Top

Dies divins

Planetes divins Planetes divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

D’aquesta arrel grega tenim també menisc, part del genoll en forma de “petita lluna”; menopausa (+ παύω, “cessar”), etimològicament, quan “s’acaba la lluna”, és a dir, moment en què desapareixen les ovulacions en la dona i, conseqüentment, la regla o menstruació, mot d’idèntic ètim; dismenorrea (+ δύς, que indica dificultat, + ῥέω, «fluir»),  menstruació difícil i dolorosa; o amenorrea (+ α privativa + ῥέω, «fluir»), manca de fluix menstrual.

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Luna deriva de lux, lucis, arrel que trobam en altres paraules: il·lustrar, enlluernar, elucubrar, lluir, dilucidar, al·lucinar, lúcid o els topònims mallorquins de Lluc i Llucmajor -provenen de lucus ("bosc sagrat"), però en un principi significava una "clariana dins un bosc". A finals del segle XIX veuríem el món amb una llum especial gràcies als germans Lumiere, inventors del cinematògraf –no podia ser d'altra manera amb un llinatge tan lluminós. El mot castellà "lugar" també deriva de lux.

L'equivalent grec de Lluna és Selene (Σελήνη), que a diferència de ὁ μήν, μηνός, es tractava d’una divinitat -amb el temps, Àrtemis, la deessa de la caça, absorbiria el paper de Selene com a personificació de la Lluna. La mitologia fa Selene filla dels Titans Tia i Hiperó, i germana d'Eos ("Aurora") i Hèlios ("Sol"). Se la representa com una dona jove i bella que recorre el cel dalt d'un carro de plata tirat per dos cavalls. El seu amor més cèlebre va ser un atractiu pastor anomenat Endimió.

Conta la llegenda que Selene veié Endimió adormit en una cova del mont Lamos, prop de Milet, on s'havia refugiat per descansar. Ambdós s'enamoraren de seguida. Aleshores Selene va demanar a Zeus que concedís a Endimió la vida eterna perquè així poguessin estar sempre junts. D'aquest amor nasqueren cinquanta filles. De Selene tenim la selenografia, part de l'astronomia que tracta de la descripció de la Lluna.

El somni d'Endimió (Louis Girodet, 1791)
El somni d'Endimió (Louis Girodet, 1791)


La lluna, guardiana nocturna dels nostres somnis, és present en infinitat de mites de totes les cultures. Té un component romàntic, somiador, però també desestabilitzador; d'aquí tenim l'adjectiu llunàtic en relació a un humor variable, que va a rauxes. I per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Com a déu de la guerra, Mart encarnava la força bruta i sanguinària enfront de la més reflexiva Minerva (Atena). Se’l representava armat de cap a peus, amb casc, cuirassa, llança i escut. Com a animal consagrat tenia el gall. Els romans li atorgaren un paper molt destacat en convertir-lo en pare de Ròmul i Rem, l’origen de la nissaga del Laci. De fet, és un déu que trobam present en la competició de les arts marcials i en el més març (coincidint amb el bon temps de l’inici de la primavera era el mes més propici per fer la guerra).

Mart (Velazquez)
Mart (Velazquez)


En l’imaginari grec, Ares, a part de ser l’amant d’Afrodita, va tenir nombroses aventures amoroses. Amb la jove Aglaure va tenir la bella Alcipe.  Aquesta fou violada per un fill de Posidó. Com a represàlia, Ares el matà. Aleshores Posidó, enfadat, obligà el déu de la guerra a comparèixer davant d’un tribunal compost pels Olímpics. Estava ubicat al peu del penya-segat on succeí el fet, a l’Acròpolis d’Atenes. El tribunal absolgué l’homicida i, a partir de llavors, aquesta muntanya prengué el nom d’Areòpag (“penya-segat d’Ares”), seu del cèlebre tribunal atenès, encarregat de jutjar els crims d’ordre religiós.

Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). Fill de Zeus i la nimfa Maia, Mercuri és el missatger dels déus, guia dels morts fins als inferns i déu dels viatgers, del comerç i dels lladres. Se'l representa com un jove cobert amb un capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu a la mà.

Com que Mercuri era el missatger dels déus que portava notícies als homes, no és d’estranyar que trobem diaris amb aquest nom. És el cas d’El Mercurio de Xile, que, publicat el 12 de setembre de 1827, és el primer periòdic en llengua castellana de tot el món.

Com a déu del comerç que era, Mercuri està relacionat amb el llatí merx, mercis ("mercaderia"), d'on tenim comerç, mercat, merceria (botiga de teixits de seda i teles), mercader, marxant (comerciant ambulant) i l'anglicisme "marketing". Casualment avui la deessa europea que dirigeix els nostres mercats és l'alemanya Angela Merkel.

En llatí també hi havia la merces, -edis com a sinònim de paga. Un mercenari, per tant, era aquell soldat que oferia els seus serveis a qualsevol a canvi d'una paga. Amb el temps, el terme també adquiriria el significat de compassió o de protecció. D'aquí tenim les expressions "demanar mercè a algú" o "estar a la mercè d'algú" (= al seu arbitri; l'anglès mercy significa "pietat", "misericòrdia").

Hermes (Mercuri)
Hermes (Mercuri)


En plural, mercès ha esdevingut sinònim de gràcies (merci en francés; i remercier és "donar les gràcies"). Durant l'edat mitjana, a Castellla era habitual concedir el títol de "merced" a aquell vassall que havia destacat per algun mèrit especial. Se'l solia premiar amb una quantitat econòmica o amb una parcel·la de terra. El tractament que rebia aleshores era de "vuestra merced".

Mercè, igual que la versió castellana "Mercedes", és un nom propi ben estès en el domini català. La marca automobilística alemanya "Mercedes", registrada el 1902, agafa el nom d'una nina vienesa, Mercedes Jellineck, filla d'un dels seus artífex.

Per les seves peculiars característiques fisicoquímiques, el mercuri s'utilitza àmpliament en medicina, entre d'altres coses, per a la fabricació de termòmetres. D'aquí que sovint el mercuri sigui sinònim de termòmetre. 

De l'Hermes grec deriva la paraula hermenèutica (+τέχνη "tècnica"), que és l'art de desxifrar, interpretar textos. Quan l'hermenèutica es dedica a la interpretació de textos sagrats, com la Bíblia o el Corà, agafa el nom d'exegètica (< εξηγέομαι, "extreure", "revelar").

Al Mercuri llatí també se’l representa amb una tortuga. Amb la closca d’aquest animal inventà la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. No és casual, doncs, que aquest déu hagi donat el seu nom a un dels reis del rock, Freddie Mercuri:


Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el tro, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811


Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del planeta Júpiter un caràcter alegre; d'aquí el significat de l'adjectiu jovial. Júpiter, tanmateix, era un déu molt divertit i molt faldiller. La seva versió grega, ὁ Ζεύς, Διός, conté una arrel indoeuropea que significa "dia". Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el "pare Dia". És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). 

Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. La féu derivar del verb ζάω ("viure"), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius. Pel que fa a la paraula θεός ("divinitat"), el filòsof d'Atenes cregué que estava emparentat amb el verb θέω ("córrer"). No debades, els primers habitants de l'Hèl·lade tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment els anomenaren θεόι.

Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

La rosa, la flor del pomer i la murta eren les plantes més apreciades per Afrodita. D’altra banda, els seus animals preferits entre els coloms i els pardals, que arrossegaven el seu carro.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px