Banner Top

Un batxillerat ple de llorer

Apol·lo perseguint Dafne (Cornelis de Vos) Apol·lo perseguint Dafne (Cornelis de Vos)
El llorer és un arbre associat amb la glòria, la victòria. Segons la mitologia grega, aquesta associació neix amb el mite de Dafne. La bellesa d’aquesta nimfa no passà desapercebuda a Apol·lo, el déu de la poesia i els jocs atlètics. Apol·lo va cometre l’error de burlar-se del déu de l’amor, Eros (el Cupido romà), el qual castigà tal insolència fent-lo enamorar de Dafne, de caràcter fugisser.

Per treure's de sobre el seu assetjador, Dafne implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –aquesta és precisament l’etimologia grega de Dafne, que en llatí equival a Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.

Apol·lo i Dafne
Apol·lo i Dafne
 
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren bacca laureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers en arts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach ("jove").

Dante (Botticelli, 1495)
Dante (Botticelli, 1495)
 
Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, "conseqüència", dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie de “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials.

A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.
 
Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus ("la fi corona l'obra").

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px