Banner Top

Dionís, el déu de les orgies

La joventut de Bacus, Bouguereau (1884) La joventut de Bacus, Bouguereau (1884)

La paraula orgia prové del grec (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) i comparteix, per tant, ètim amb orgasme. En un principi  al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia Dionís, déu del vi, la disbauxa i la inspiració mística, també conegut com a Bacus (Βάκχος). Com que era un déu del llibertinatge, a Roma es guanyaria el sobrenom de Liber (“lliure”).

bacanal pousin

La bacanal (Poussin)

Dionís vendria a ser l’antítesi d’Apol·lo, el déu de l’equilibri. Així ho consignà el 1872 Friedrich Nietzsche en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a Grècia. Per al filòsof alemany, aquestes dues forces creadores (el seny i la rauxa) havien provocat l’aparició de l’art a l’antiguitat.

Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau
Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau

Culte dionisíac
L’objectiu del culte dionisíac, considerat una festa del deliri, era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Segons la mitologia, tot començà quan Zeus intentà seduir Sèmele, princesa de Tebes. Això irrità molt Hera, muller del patriarca olímpic, la qual no es volgué estar amb els braços creuats. Disfressada d’una serventa de Sèmele, persuadí la princesa tebana perquè aconseguís que Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, se li presentés en tota la seva esplendor.

La mort de Sèmele (Rubens, 1640)
La mort de Sèmele (Rubens, 1640)


Davant la insistència de la seva amant, el pare dels déus no s’hi pogué negar, intuint, però, que les conseqüències serien fatals. I així va ser. Sèmele, en veure els llampecs que envoltaven el seu amant, va caure fulminada. Aleshores ja estava embarassada de Dionís i, per evitar la mort del fetus, Zeus s’afanyà a extreure-li’l del ventre per després cosir-se’l a la cuixa. D’aquesta manera, quan arribà l’hora del part, es desfé el cosit i va treure viva una criatura perfectament formada -en fer-se gran, Dionís anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp.

Naixement de Dionís
Naixement de Dionís


Després del seu naixement, Zeus confià Dionís a Hermes, el qual el lliurà a Ino, germana de Sèmele. Quan Dionís es féu adult, Hera s’assabentà de la seva existència i, com a represàlia, el féu embogir. Amb aquest estat d’alienació mental, el jove heroi vagarejà per tot Egipte i el Pròxim Orient. A Frígia la deessa Cíbele el purificà. Restituït, doncs, Dionís es proposà escampar el seu culte.

Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)
Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)

Mènades i bacants
El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (“dones possesses”), que, en sentit estricte, eren les nimfes de la regió de Nisa (Turquia) a les quals Zeus va ordenar que criassin el seu fill -el volia salvar de la ira de la seva dona Hera.

Convertides en les seves primeres seguidores, el jove déu provocà en elles una mena de bogeria (μανία) o èxtasi místic. Per extensió, el terme mènades també es va aplicar a les bacants, les dones que, a les festes en honor a Dionís, s’entregaven, embriagades i al so de la música, a danses desenfrenades.

bacanal tizia

Bacanal (Tizià)

Aquestes seguidores dionisíaques anaven gairebé nues, amb lleugers vels. Lluïen una corona d'heura al cap, i, a la mà, portaven un tirs, el seu atribut principal. Es tractava d’una vara de fonoll que, decorada amb fulles d’heura o vinya, era coronada amb una pinya de pi, símbol regenerador de vida. A vegades també portaven un instrument musical.

Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.
Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.

Tant les mènades com les bacants sempre anaven acompanyades de sàtirs i d’animals que representaven les forces més salvatges de la natura (panteres, serps, llops, lleons...). Tot aquest seguici rebia el nom de θίασος (“confraria”). El culte solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en un àpat conegut com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”).

Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)
Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)


Les Bacants
d’Eurípides
L’obra que millor retrata el culte dionisíac és la tragèdia Les Bacants d’Eurípides (segle V aC). Dionís, després d’haver imposat el seu culte a tot Orient, es dirigeix a la ciutat natal de la seva mare, Tebes. Aleshores hi regnava Penteu, nét de Cadme i, per tant, cosí seu. El déu s’hi presenta sota l’aparença d’un vagabund que assegura ser portador del nou culte dionisíac. Penteu, però, li veta l’entrada i, com a càstig, Dionís fa que mori esquarterat a les mans de la seva mare Agave, germana de Sèmele, ja imbuïda per la μανία del déu.

Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)
Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)


Havent conseguit estendre el seu culte per tota l’Hèl·lade, Dionís va pujar a l’Olimp per ajuntar-se amb la resta de déus. Aleshores es va buscar parella. L’elegida fou Ariadna. La trobà a l’illa de Naxos, on la jove havia estat abandonada per l’heroi Teseu, a qui havia ajudat a matar el Minotaure del famós laberint de Creta.

“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia

baco y ariadna tiziano

Bacus i Ariadna (Tizià)


L’art representa Dionís de dues maneres: o bé com un al·lot jove i imberbe, una mica grassonet i amb un cert grau d’efeminament, o bé com un vell barbut, més aviat obès i, de vegades, embriac. Sol portar una corona d’heura, un tirs (bastó guarnit d’heura i fulles de parra), un penjoll de raïm i una copa a les mans. Qui ensenyà a Dionís l’art de treballar les vinyes fou el sàtir Silè, el seu pare adoptiu.

Dionís (Caravaggio)
Dionís (Caravaggio)

 

Dionís (Guido Reni)
Dionís (Guido Reni)

 

Dionís (Rubens)
Dionís (Rubens)

 

Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)
Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)

 

Bacanals prohibides
Atesos els seus orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós” –antigament, els misteris eren assemblees tancades (μύω) i no de cara al públic; tanta opacitat seria l’origen de l’actual significat de misteri.

Bacanal, Rubens (segle XVII)
Bacanal, Rubens (segle XVII)


A Roma, però, les orgies foren conegudes com a bacanals en al·lusió a Bacus, l’altre nom de Dionís. En contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat posteriorment per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

borr

El triomf de Bacus, també conegut com "Els borrachos" (Velázquez, 1628-1629); és la primera obra de temàtica mitològica de Velázquez

En tot cas, hi va haver un moment donat en què les bacanals no comptaren amb el vistiplau de l’Estat romà. Als seus ulls, eren unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions. L’historiador Tit Livi relata que el 186 aC el Senat les prohibí. Aleshores més de set mil homes i dones, alguns de família noble, foren arrestats per participar en unes bacanals. 140 anys després, Juli Cèsar convertiria les bacanals en celebracions regulars, sempre, però, dins l’àmbit privat.

Bacchus davinci

Bacus (Leonardo da Vinci)


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Aquest article parla de festivitats sexuals romanes. Aquest altre article parla sobre el mite de les orgies al món clàssic.

Aquí teniu un interessant article sobre l'orgasme.

Aquest article parla sobre la història etimològica de la paraula orgasme.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a l'orgasme.

Aquí teniu una recreació d'una bacanal. És de l'obra de teatre "Mount Olympus":

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Els romans de la decadència
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Bellesa apol·línia
- Tots som Apol·lo i Dionís!

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px