Banner Top

L'esfínter de l'Esfinx

'Des caresses' [Les carícies], de Fernand Khnopff 'Des caresses' [Les carícies], de Fernand Khnopff
Tots duim una Esfinx incorporada en el nostre cos, és a dir, un esfínter. El nom d’aquest monstre mitològic, de posat hieràtic, prové del grec σφίγγω (“estrènyer”, “estrangular”). No debades, les seves víctimes eren mortes per estrangulament. Avui els nostres esfínters són uns músculs que tenim al voltant de certs orificis que, quan es contreuen, també “estrangulen”. Gràcies a ells, evitam la sortida innecessària d’excrements o secrecions.

L’Esfinx és un motiu icònic freqüent des de l’antiguitat, present en llocs tan llunyans com l´Índia i Babilònia. Ja a Assíria, els temples eren adornat amb lleons alats de rostre humà. Per als sumeris i els acadis era una figura amb un doble simbolisme: representava la saviesa oculta i la multiplicitat enigmàtica del cosmos.

A Egipte, l’Esfinx era una metàfora del poder del faraó; també, però, assumia el paper de vigilant del pas del dia a la nit i viceversa. Els egipcis la coneixien com a Shepsankh (“imatge vivent”) i li atribuïren un gènere masculí. És famosa la frase que el 1789 Napoleó pronuncià als seus homes davant l’Esfinx de Gizah: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”.

Napoleó i l'Esfinx de Gizha
Napoleó i l'Esfinx de Gizah

Esfinx grega
És molt possible que, en la tradició grega, l’Esfinx simbolitzàs el coneixement, un coneixement que aquest monstre guardava amb molta gelosia devorant els qui no sabien resoldre els seus enigmes (< αἰνίσσομαι, “parlar de manera confusa”). Aquest sentit degué tenir l’esfinx que els naxos posaren sobre una columna jònica a Delfos. Era una advertència sobre les possibles conseqüències d’interpretar malament els oracles d’Apol·lo, sempre tan confusos.

Segons algunes versions, l’Esfinx era filla dels monstres Tifó i Equidna i, per tant, d’altres bestioles cèlebres de la mitologia: la Quimera, el ca Cèrber, l’Hidra de Lerna i el Lleó de Nemea. Es tractava d’una figura femenina bastant híbrida. Tenia rostre i mans de dona, veu d’home, cos de gos, cua de serp, ales d’au i urpes de lleó.

Sphinx

Esfinx de Naxos, al Museu Arqueològic de Delfos

Al món grec és habitual trobar esfinxs en l’àmbit funerari. Apareixen coronant un estela, la qual cosa fa pensar que tenien més una funció de vigilància. Al segle IV aC, aquest monstre seria substituït per les sirenes (cos d’au i cap de dona) i pels grifos (cap de lleó i ales d’àguila).

Èdip i l'Esfinx
Hera l’envià contra Tebes per castigar una falta comesa pel seu rei Laios. Allà s’establí en una muntanya prop de la ciutat, des d’on s'empassava els viatgers incapaços de contestar els seus dos famosos enigmes: “Quin animal té quatre potes al matí, dues al migdia i tres a la nit?”. I el següent era: “¿Qui són les dues germanes, una de les quals produeix l’altra i la segona de les quals, al seu torn, reprodueix la primera?”.
 
Esfinx
Esfinx

Després de la mort de Laios en mans d’Èdip, Creont, germà de la vídua Iocasta, assumí temporalment la regència de Tebes. Aleshores va anunciar que concediria el tron i la seva reina a qui eliminàs el monstre. Èdip, desconeixedor que havia assassinat el seu pare biològic, ja es trobava de camí cap a Tebes per evitar que es complís la profecia de l’oracle de Delfos. En trobar-se davant d’aquell monstre, encertà de seguida l’enigma. Digué que l’animal en qüestió era l’home ja que de petit va a quatre potes, d’adult ja camina bé i a les velleses necessita l’ajuda del bastó.

Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne
Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne

Èdip també encertà el segon enigma. Era el dia i la nit, ja que una genera l’altra sense cessar. L’Esfinx, dolguda, es precipità des de dalt del penya-segat on vivia i es matà. Avui en dia, generalment en al·lusió a una dona de posat solemne i hieràtic, es fa servir l’expressió “ser enigmàtica com una esfinx”. Aquest ésser mitològic, però, també és present en la psicoanàlisi. A principis del segle XX Carl Gustave Jung li atribuí el simbolisme de la mare destructora i devoradora que impedeix els seus fills evolucionar.

Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)

Èdip i l'Esfinx (Gustave Moureau, s XIX)
Obra de Gustave Moreau titulada Èdip i l’Esfinx, del 1864, que representa el moment en què l’heroi ha de respondre a l’enigma. / METROPOLITAN MUSEUM


Èdip i l'esfinx
Èdip i l'esfinx

Esfinx (Dalí)
Esfinx (Dalí)
Articles del web relacionats:
- Compte amb els grifons
- Èdip no patia cap complex
-El seductor cant de les sirenes

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px