Banner Top

Teseu, el primer torero de la Mediterrània

Teseu matant el Minotaure Teseu matant el Minotaure
El primer torero de la Mediterrània no va ser un espanyol, sinó un grec. Així es desprèn de la mitologia grega. Teseu va ser l’heroi amb més testosterona de tots en enfrontar-se a Creta amb el temut Minotaure. Aquesta terrible criatura era fruit del primer cas de zoofília del món grec.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure

La història comença amb Minos, fill de Zeus i Europa –el patriarca olímpic també s’havia transformat en toro per raptar la princesa fenícia; en la unió carnal, però, hauria adoptat la seva forma original. En fer-se gran, Minos es convertí en rei de Creta amb l’ajuda de Posidó. Com a senyal, el déu li havia enviat de la mar un toro que havia de sacrificar en honor seu. Un cop al tron, però, Minos s’havia oblidat de fer els deures, la qual cosa va provocar la ira divina. Posidó es va venjar fent que la dona del nou monarca, Pasífae (“tota llum” en grec), s’enamoràs de l’animal enviat, que no parava d’assolar l’illa.
 
La zoofília de Pasífae
Per poder-se unir amb el toro, la reina va demanar ajuda al famós arquitecte atenès Dèdal (< δαιδάλλω, “treballar amb art”), el qual s’havia exiliat a Creta després d’haver assassinat el seu nebot. Dèdal construí una vaca de fusta, coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.

Pasífae (Giulio Romano)
Pasífae (Giulio Romano)

Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.

Pasífae (Pablo Picasso)
Pasífae (Pablo Picasso)
 
El torero Teseu
Després d’Hèracles, Teseu és considerat el segon gran heroi panhel·lènic. En temps del tirà Pisístrat (segle VI aC) fou nomenat l’heroi nacional d’Atenes ja que se’l considerava el responsable de la creació de la polis mitjançant la unificació de diversos pobles de la zona –suposadament ho havia fet en retornar de l’empresa del Minotaure.

El Minotaure
El Minotaure
 
Teseu era fill d’Egeu, rei del que aleshores era Atenes, i d’Etra, una princesa d’una regió veïna, l’Argòlida. La llegenda conta, però, que aquella nit Posidó també s’uní amb Etra, tal com havia fet Zeus amb Alcmena quan engendrà Hèracles. Era, doncs, cosí d’Hèracles, ja que Posidó era germà de Zeus.

Minotaure (Dalí)
Minotaure (Dalí)
 
Des de ben petit, Teseu va haver de superar una sèrie de proves perquè Egeu el reconegués com a fill propi. Un cop instal·lat a la capital de l’Àtica, l’heroi grec no dubtà a oferir-se com a voluntari per matar el Minotaure. Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’ell i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.
 
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu

Un cop mort el Minotaure, Teseu emprengué el viatge de tornada a Atenes, emportant-se la seva nova amant. Abans, però, d’arribar, féu escala a l’illa de Naxos, on abandonà Ariadna mentre dormia.  Així, l’heroi atenès es comportà com un autèntic torero. Sort que els planys d’Ariadna duraren poc. Les seves llàgrimes foren eixugades per Dionís, que, com a déu de la festa, li degué donar més alegries.

Ariadna abandonada
Ariadna abandonada

Ariadna abandonada (Waterhouse)
Ariadna abandonada (Waterhouse)
 
El laberint del Minotaure a Cnossos
A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.

En desenterrar el palau, la seva multitud d’habitacions connectades entre si per passadissos i escales va fer creure a Evans que havia trobat el famós laberint del Minotaure. De fet, l’etimologia de la paraula podria ser prou reveladora. Derivaria dels mots lidis (d’Àsia Menor) labrys (“doble destral”) i inthos, que designa lloc. Així doncs, es referiria a la casa de la doble destra, nom amb què també era coneguda la dinastia del rei Minos.

La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint
La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint

Evans va voler restituir el palau de Cnossos  perquè el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. En aquella polèmica reconstrucció, feta a base de ferro i ciment, l’arqueòleg britànic va seguir un criteri estètic que responia més a l’ideal del moment (Modernisme) que no pas a la realitat arqueològica. Així doncs, el que es pot veure avui en visitar el palau de Cnossos és una realitat un tant allunyada del seu patró minoic.
Palau de Cnossos
Palau de Cnossos
 
El palau ocupa vint mil metres quadrats i està format per més de tres mil habitacions distribuïdes en cinc plantes. Disposa d’una extensa xarxa de sanejament, formada per unes canonades de terracota que fan de clavegueram. Les parets i els vasos de ceràmica desenterrats mostren escenes relacionades amb la naturalesa. Abunden sobretot els motius de tauromàquia (ταῦρος, “toro” + μάχη, “batalla”), en els quals homes i dones fan temeràries acrobàcies sobre un brau, símbol de fortalesa i de fertilitat. Aquests espectacles eren coneguts com a taurocatàpsia.

Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta
Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta

També s’han trobat nombroses representacions de figures femenines, dansant i somrient amb els pits al descobert. Això ha fet pensar que els minoics eren un poble que atorgava un fort protagonisme a la dona -un cas emblemàtic és la  coneguda escultura de la  “deessa de les serps”.

Deessa de les serps de la cultura minoica
Deessa de les serps de la cultura minoica
 
Avui en dia la funció del recinte encara no està del tot clara. Mentre el seu descobridor el va considerar un palau, altres investigadors són de l’opinió que era una construcció funerària. La seva destrucció s’hauria produït vers el 1500 arran de l’erupció de de l’illa de Thera (actual Santorini), situada a 122 kilòmetres al nord del reialme cretenc. Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE.

Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat "Tetas, sangre e historia patológica", que critica el primitivisme de les corregudes de toro.

Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l'Atlàntida:



Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:



I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:



Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
El complex de Fedra
La síndrome d'Ícar i els triomfadors
El mite dels toros




Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px