Banner Top

Tortugues infernals

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 
 
En grec, tortuga és χελώνη. Hi hagué una nimfa amb aquest nom, Quelone, protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.
 
La lira i la tortuga
La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

Apol·lo i Hermes
Apol·lo i Hermes
 
En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.
 
Simbolisme de la tortuga
La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VIII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

La tortuga i la llebre
La tortuga i la llebre
 
D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

La mort d'Èsquil
La mort d'Èsquil
 
Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

Formació militar testudo
Formació militar testudo
 
Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

La tortuga que sosté el món
La tortuga que sosté el món
 
Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

Follet tortuga
Follet tortuga
 
Tortugues ninja
Tortugues ninja

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Dia Mundial de la tortuga
Dia Mundial de la tortuga

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Electra tampoc no patia cap complex!

La versió femenina del complex d’Èdip és el complex d’Electra, que va posar de moda el psicoanalista suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Segons aquest complex, per tant, les nines d’entre 3 i 6 anys idolatren el pare i rebutgen la mare. En aquest cas un altre cop la psicologia també va fer una interpretació interessada de la mitologia grega.
 
En acabar la guerra de Troia, Agamèmnon, rei de Micenes i cap de l’expedició grega, s’emportà cap a casa l’endevina Cassandra com a botí. Al seu reialme, però, l’esperava la venjança de la seva dona Clitemnestra, que no podia consentir que, en partir cap a Troia deu anys enrere, hagués lliurat en sacrifici la seva filla Ifigènia. Clitemnestra l’assassinà amb l’ajuda del seu amant Egist. Aquest episodi és el tema de la primera peça de la trilogia Orestíada d’Èsquil, l’Agamèmnon.

La venjança d'Orestes
La venjança d'Orestes
 
La segona peça de la trilogia d’Èsquil s’anomena les Coèfores i se centra en l’assassinat d’Egist i Clitemnestra a mans del fill d’aquesta, Orestes, el qual és ajudat per la seva germana Electra. Una altra vegada, doncs, la psicologia va tergiversar el mite, on no trobam que Electra desitgi sexualment el seu pare.

Articles del web relacionats:
Les fúries de l'Iraq
Èdip no patia cap complex!

Les Fúries de l’Iraq

Article publicat a l'Ara Balears (08/11/2015)

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Les Fúries perseguint Orestes
Les Fúries perseguint Orestes
 
Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Les Fúries es llancen sobre Orestes
Les Fúries es llancen sobre Orestes
 
Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.


 

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

La crisi dels refugiats
La crisi dels refugiats
 
Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Articles del web relacionats:
Electra tampoc no patia cap complex!

El complex de Prometeu

El complex de Prometeu és un dels grans mals de l’actual món tecnològic. Tal com recorda el pedagog Gregorio Luri, es tracta del sentiment d’inferioritat que sentim els humans davant les màquines que hem creat. Gràcies a elles hem fet un món suposadament més habitable. Tanta perfecció, però, ha posat al descobert les nostres limitacions. Així mentre anam generant productes cada cop més perfectes, nosaltres anam envellint. D’aquí el concepte d’ “obsolescència de l’home”, que encunyà Günther Anders (1902-1992), un escriptor jueu polonès deixeble de Heidegger. Avui Anders, que morí abans de l’eclosió d’Internet, al·lucinaria amb la nova era digital!

Prometeu, el forjador de la humanitat
Prometeu, el forjador de la humanitat
 
El complex de Prometeu agafa el nom del déu filantrop per excel·lència, creador de la tècnica (τέχνη). Es presenta com l’impulsor de la civilització i el progrés, i el causant de l’emancipació humana respecte a la divinitat en robar el foc del déus per lliurar-lo als homes. El grec Hesíode (segle VIII aC) ens conta la seva història a Teogonia i a Els treballs i els dies –al segle V aC aquestes obres inspirarien el Prometeu encadenat d’Èsquil.

 Prometeu era fill del tità Jàpet i tenia un do especial per endevinar el futur –no debades, en grec, el seu nom significa el “previsor”. Així, va poder pronosticar la victòria final dels olímpics en la coneguda titanomàquia. El vencedor Zeus, un cop al poder, li encarregà la creació de la humanitat.

Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
 
Prometeu modelà els homes amb fang a la imatge dels déus i els ensenyà a fer sacrificis per honrar els seus superiors. Amb tot, en el primer sacrifici que organitzà a Mekone, el tità s’atreví a enganyar els déus. Aleshores va convèncer els homes perquè es quedassin ells la millor part, és a dir la carn i les entranyes del bou sacrificat, i que deixassin als déus la pitjor, els ossos i la grassa, però sota un bon aspecte. Zeus va triar aquest darrer munt. Un cop descobert l’engany, va posar el crit al cel. Com a càstig, privà els homes del foc, un element indispensable per cuinar, fabricar estris i no patir fred. Prometeu, indignat, es presentà a l’Olimp d’amagatotis per robar una mica de foc de la farga d’Hefest.

Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
 
Aquesta vegada Zeus decidí posar punt i final a tanta gosadia. Als homes els envià la primera dona, Pandora, que, en obrir la famosa capsa, escamparia tots els mals per la terra. Pel que fa a Prometeu, l’encadenà en unes roques del Caucas, on una àguila li anava devorant el fetge durant tot el dia. Es tractava d’un suplici etern. I és que, de nit, l’ocellot es retirava i el fetge del tità, que era immortal, es regenerava; l’endemà al matí l’animal se’l tornava a cruspir. Prometeu s’acabaria alliberant del suplici de l’àguila gràcies a Hèracles. De camí al jardí de les Hespèrides, l’heroi grec aconseguí matar l’animal.

Prometeu (Tizià, 1549)
Prometeu (Tizià, 1549)
 
Hèracles allibera Prometeu
Hèracles allibera Prometeu


Prometeu (Moreau, 1868)
Prometeu (Moreau, 1868)
 

Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
 
Simbolisme de Prometeu
Prometeu és el primer constructor d’homes. Encarna la gran aspiració de crear vida sense generació sexual mitjançant una intervenció intel·ligent i tecnològica. El motiu de la vida artificial es formula també a la tradició jueva, on trobam el poderós mite de Gòlem, estàtua d’argila que adquireix vida a través d’una inscripció màgica que l’imposa el rabí en el front. Déu, creador de l’home amb fang, és qui ha atorgat als rabins la potestat de repetir el seu acte animant aquests gòlems, que acabem destruïts pel perill que suposa la seva força bruta. La llegenda del Gòlem incideix en els perills que comporta l’existència d’una raça d’éssers no creats directament per la divinitat.

Prometeu i Vulcà
Prometeu i Vulcà (Dirck van Baburen, 1595-1624)
 
El mite de Prometeu és un dels que més s’ha prestat a reinterpretacions al llarg de la història de les idees. Després de múltiples escriptors clàssics que s’inspiraren en el mite –entre ells Ovidi i Horaci-, els primers autors cristians volgueren veure en el tità, a través de la imatge del “just que sofreix pels homes”, una premonició del Crist redemptor de la humanitat –Prometeu, com Jesucrist, actua pel bé de la humanitat i és sacrificat, no a la creu, però sí en una tortura similar en la solitud del Caucas. Durant l’edat mitjana el mite de Prometeu simbolitzà principalment la figura del savi que porta el progrés als homes.
 
Tampoc no faltaren les interpretacions pessimistes del mite. Al segle XVIII Rousseau afirmà que Prometeu, en inventar les ciències, arrabassà a l’home la seva bondat original. Goethe, en un drama inacabat, Prometeu (1773-1774), va veure en el tità una personificació de l’intel·lectual que lluita contra el poder establert. D’altra banda, Lord Byron va escriure el seu Prometeu (1816) per tal de representar-hi l’artista o geni incomprès. Al mateix segle XIX, Karl Marx va arribar a dir que “Prometeu és el primer sant en el calendari del proletariat”.

Prometeu
Prometeu
 
Prometeu i Frankenstein
El millor homenatge literari a Prometeu arribà a principis del segle XIX de la mà de l’escriptora Mary Shelley. En la seva obra Frankenstein o El modern Prometeu (1818), el doctor Frankenstein esdevé un nou Prometeu en voler crear una criatura que fregàs la perfecció. L’intent, però, li sortí malament. A partir de les restes de diferents cadàvers d’un gran atractiu, el resultat fou un ésser molt lleig, però molt amorós que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic. Per evitar tanta solitud i incomprensió, el monstre acaba demanant al seu creador una companya. El doctor Frankenstein hi accedeix inicialment, però després se’n desentén perquè no vol crear un altre monstre.
 
Frankenstein o El modern Prometeu
Frankenstein o El modern Prometeu
Tal com indica el subtítol de l’obra, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu -creador de l’home- per al personatge del doctor Frankenstein. La novel·lista, però, també tingué present la idea expressada pel judaisme a l’Antic Testament de la creació artificial de l’home amb fang. Amb tot, Shelley ens presenta un home normal, sense poders sobrenaturals, que es creu posseït per una vocació divina per crear un “nou Adam”.  Al científic Frankenstein, però, aquell ésser artificial se li escapa de les mans i acaba fent estralls.
 
La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Aleshores els aspectes negatius de la tecnologia industrial ja es començaven a notar. Així doncs, la novel·la de Mary Shelley fou concebuda com una protesta conscient contra els perills als quals ens pot abocar la nostra creativitat quan l’exercim sense cap mena de responsabilitat moral. Avui en dia no en falten exemples: des de l’energia nuclear fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent.


Frankenstein
Frankenstein

Al famós llibre Sàpiens (pàg 574-575), l’escriptor Yuval Noah Harari ens fa la següent reflexió sobre el llibre de Frankenstein de Mary Shelley:

“El mite de Frankenstein exposa a l’Homo sapiens el fet que s’acosten ràpidament els últims dies. Si no hi ha una catàstrofe ecològica o nuclear, ens diu Shelley, el ritme del desenvolupament tecnològic portarà aviat a la substitució de l’Homo sapiens per uns éssers completament diferents que no solament tenen una psique diferent, sinó també un món cognitiu i emocional molt diferent. Això és una cosa que la majoria de sàpiens troben extremadament desconcertant. Ens agrada pensar que en el futur una gent igual que nosaltres viatjarà de planeta en planeta en naus espacials rapidíssimes. No ens agrada plantejar-nos la possibilitat que en el futur ja no hi hagi éssers amb emocions i identitats com les nostres, i que siguem substituïts per unes formes de vida estranya amb una capacitat que empetiteix la nostra.

En certa manera, ens consolem amb la idea que el doctor Frankenstein va crear un monstre terrible i que va haver de destruir-lo per salvar-nos. Ens agrada explicar la història d’aquesta manera perquè implica que som els millors éssers vius que hi ha, que no hi ha ni hi haurà mai res millor que nosaltres. Qualsevol intent de millorar-nos fracassarà inevitablement, perquè  encara que els nostres cossos es puguin millorar, el nostre esperit humà és intocable.

Ens costaria pair la idea que els científics poguessin dissenyar esperits a més a més de cossos, i que els futurs doctors Frankenstein, per tant, poguessin crear un ésser veritablement superior a nosaltres, un ésser que ens pogués mirar amb condescendència, tal com nosaltres mirem els neandertals”.

 Aquí teniu un article sobre el científic Nikola Tesla, considerat el Prometeu del segle XX.

 


Articles del web relacionats:
La síndrome d'Epimeteu

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà”. Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.
 
Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia de les grans figures del mite (la καταστροφή) i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

I per acabar, aquí teniu la reflexió sobre l’essència de la vida que fa Lady Macbeth en la famosa tragèdia homònima de Shakespeare:

“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”


Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquest article parla sobre els herois grecs.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:


Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".
 
Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya": "Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".
 
Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 



Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent: “Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.


Prometeu (Tizià, 1549)
Prometeu (Tizià, 1549)
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la “majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Estàtua Prometeu al centre Rockefeller (Nova York)
Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)


Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px