Banner Top

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Sobre els mites de les metamorfosis d'Ovidi us recoman aquest llibre de Margalida Capellà: Narracions de mites clàssics.

Aquest article parla sobre els herois grecs.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

En aquesta pàgina trobareu les metamorfosis d'Ovidi il·lustrades.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:



En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Cal·lígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades  calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
El 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.


Per a més informació, podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (juliol 2006, Núm. 45) amb el títol de La tragèdia dels jueus mallorquins: la història d’una segregació que ha perdurat en el temps. 

També podeu consultar aquest altre article: "A la recerca de la terra promesa"

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I si voleu conèixer més sobre la història dels xuetes, aquí teniu un interessant reportatge d'IB3 Televisió: "Xuetes, la història d'una infàmia":



I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px