Banner Top

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...].
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.
 
Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.


Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

Electra tampoc no patia cap complex!

La versió femenina del complex d’Èdip és el complex d’Electra, que va posar de moda el psicoanalista suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Segons aquest complex, per tant, les nines d’entre 3 i 6 anys idolatren el pare i rebutgen la mare. En aquest cas un altre cop la psicologia també va fer una interpretació interessada de la mitologia grega.
 
En acabar la guerra de Troia, Agamèmnon, rei de Micenes i cap de l’expedició grega, s’emportà cap a casa l’endevina Cassandra com a botí. Al seu reialme, però, l’esperava la venjança de la seva dona Clitemnestra, que no podia consentir que, en partir cap a Troia deu anys enrere, hagués lliurat en sacrifici la seva filla Ifigènia. Clitemnestra l’assassinà amb l’ajuda del seu amant Egist. Aquest episodi és el tema de la primera peça de la trilogia Orestíada d’Èsquil, l’Agamèmnon.

La venjança d'Orestes
La venjança d'Orestes
 
La segona peça de la trilogia d’Èsquil s’anomena les Coèfores i se centra en l’assassinat d’Egist i Clitemnestra a mans del fill d’aquesta, Orestes, el qual és ajudat per la seva germana Electra. Una altra vegada, doncs, la psicologia va tergiversar el mite, on no trobam que Electra desitgi sexualment el seu pare.

Articles del web relacionats:
Les fúries de l'Iraq
Èdip no patia cap complex!

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també varen inventar també els espectacles ignominiosos de la teleescombraria. Un dels bucs insignes de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”, va néixer precisament a Grècia. Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma que portava inscrita la frase “per a la més bella”. Aquell fruit prohibit va anar a parar al redol on estaven assegudes les deesses Hera, Afrodita i Atena. En veure-lo, totes tres es llançaren sobre ell –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris, convertit en “tronista” d’acord amb la terminologia de Telecinco, esperà les seves tres “pretendientas” als peus de la muntanya Ida, prop de Troia. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí ser l’amo de tot Àsia; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris
Paris
 
Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella (Enone), es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Amb la disputa ja resolta, Afrodita acompanyà Paris cap a Esparta, on fou acollit hospitalàriament per la cort del rei Menelau. El troià, però, aviat aconseguí seduir Helena i la convencé per partir amb ell cap al seu reialme. Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga, situada a l’altre extrem del mar Egeu. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".

Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa

Helena, l’adúltera més famosa

Al món grec, els homes podien cometre adulteri. Una dona adúltera, en canvi, era repudiada i quedava exclosa de les cerimònies religioses. Curiosament, però, l’adúltera més famosa de la literatura grega, Helena d’Esparta (també coneguda com a Helena de Troia), no va patir aquest escarni després d’haver abandonat el seu marit Menelau per fugir amb Paris. A la Ilíada, però, tothom la detesta per haver estat la causant de la guerra. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Ells [els prohoms dels troians], quan van veure que Helena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa es van dir paraules alades: `No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena! Pel rostre s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur´”.

“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris
“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris


L’ancià Príam, rei de Troia i sogre d’Helena, és dels pocs que la defensa perquè sap que la culpa és dels déus: “Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus”.

Estant dalt de la muralla, Príam demana a Hèlena que s’acosti a ell per tal d’identificar-li cadascun dels guerrers grecs. Helena li contesta així:

“Per a mi, sogre estimat, ets venerable i també formidable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de les companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar, i ara em desfaig en llàgrimes, però et diré allò que em demanes i em preguntes; aquest és l’Atrida, el sobirà poderós Agamèmnon, rei excel·lent i alhora llancer esforçat. Era cunyat meu, de mi, cara de gossa, si això va succeir alguna vegada”.

Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)
Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)

Durant el saqueig de Troia, un irat Menelau es posà a buscar la seva adúltera dona amb la clara intenció de matar-la. Aleshores, però, segons algunes fonts mitogràfiques, Helena li ensenyà un pit i, davant d’aquella hipnotitzant visió, l’espartà la perdonà. En l’imaginari grec, aquest episodi exemplificava l’amor com una forma de bogeria. L’antítesi d’Helena fou Penèlope, el model d’esposa fidel i honesta.

Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena a l’Odissea
A l’Odissea ja trobam Helena a Esparta, al costat del seu marit Menelau. Al cant IV la parella reial rep la visita de Telèmac, fill d’Ulisses, que es passeja per la geografia grega a la recerca de qualque pista del seu pare. Helena li comenta com un dia, a Troia, va reconèixer Ulisses disfressat de mendicant. Va ser aleshores quan l’avisà de la seva intenció de construir un cavall per ocupar la ciutadella. En aquest relat Helena lamenta la seva sort com a causant de la guerra. Aquestes són les seves paraules en la traducció de Joan Francesc Mira (259-264):

Quan gemegaven allà agudament les altres troianes,
ja s’alegrava el meu cor, que s’havia girat i buscava
com retornar, lamentant la follia en la qual Afrodita
va fer-me caure quan m’allunyà de la pàtria i la terra,
abandonant una filla, la cambra nupcial i el meu home,
un que no era inferior a cap altre ni en seny ni en aspecte.

A continuació, però, Menelau recorda a Helena el trist episodi que ella va protagonitzar un cop els grecs havien aconseguit entrar el cavall de fusta dins Troia. Aleshores els havia intentat delatar imitant les veus de les seves dones (versos 266-289)

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.

Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.

L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».


Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta
Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta

Helena, una torxa lluminosa
Helena, que deriva del grec ἑλένη (“torxa”), havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leda d’Esparta. Per a l’ocasió el patriarca olímpic es disfressà de cigne. Aquella mateixa nit, però, Leda tengué relacions també amb el seu marit, Tíndar. Poc temps després posà dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l’altre Helena i Pòl·lux. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.


Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)
Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)

Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)
Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)

Helena i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

Leda atòmica (Dalí, 1945)
Leda atòmica (Dalí, 1945)

Clitemnestra esdevindria l’esposa d’Agamèmnon, rei de Micenes i germà de Menelau (i, per tant, cunyat d’Helena). I Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), serien famosos en l'expedició dels Argonautes per la seva destresa física –un com a domador de cavalls i l’altre com a boxejador.

Segons la llegenda, ambdós germans lluitaren contra Idas i Linceu, fills d’Afareu, rei dels messenis, per la possessió d’un ramat de bous. En el combat, Càstor morí traspassat per la llança d’Idas. Aleshores Pòl·lux venjà el seu germà matant Linceu, mentre que Zeus fulminà Idas amb un llamp. Pòl·lux va demanar a son pare, que li permetés seguir el seu germà, del qual no es volia separar. El patriarca olímpic va escoltar els seus precs i va col·locar els dos germans al firmament amb la constel·lació de Bessons (Geminis en castellà)

Càstor i Pòl·lux
Càstor i Pòl·lux

Divorcis a la grega
A Grècia el divorci s’obtenia fàcilment, tant de mutu acord com per iniciativa d’un dels cònjuges. En aquest cas, però, la dona tenia més entrebancs. Mentre, el marit podia repudiar la muller sense gaires complicacions, la dona, per a demanar el divorci, havia d’acudir davant d’un arcont i havia de fer un seguit de tràmits que no eren gaire ben vistos pels seus conciutadans. I tot això, a través del seu pare o un home de la família.

Helena de Troia (Antonio Canova)
Helena de Troia (Antonio Canova)

Quan es produïa un divorci, els fills sempre quedaven a càrrec del pare i la dona gaudia de total llibertat per contreure matrimoni un altre cop. En ocasions era fins i tot l’espòs qui s’encarregava de casar de nou la seva dona, com sabem que féu Pèricles quan abandonà la seva dona legítima i se n’anà a viure amb Aspàsia.
 
Aquí teniu un poema de Joan Margarit titulat Helena:

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.


I aquí teniu la famosa escena de Helena i Paris de la pel·lícula Troia (2004):



Articles del web relacionats:
- "Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia

Les Fúries de l’Iraq

Article publicat a l'Ara Balears (08/11/2015)

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Les Fúries perseguint Orestes
Les Fúries perseguint Orestes
 
Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Les Fúries es llancen sobre Orestes
Les Fúries es llancen sobre Orestes
 
Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.


 

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

La crisi dels refugiats
La crisi dels refugiats
 
Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Articles del web relacionats:
Electra tampoc no patia cap complex!

L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

L’alfabet és el sistema d’escriptura més utilitzat arreu del món. Els seus inventors, els fenicis, culminaren un llarg procés que iniciaren fa cinc mil anys els sumeris a Mesopotàmia. De l’escriptura de milers de dibuixos es passà a una escriptura d’una trentena de signes fonètics que no tenien res a veure amb la realitat que representaven. Tota una revolució! 
 
El miracle es produí fa 3700 anys. Fins aleshores l’antiguitat només havia conegut dos tipus d’escriptura: la pictogràfica i la sil·làbica. La pictogràfica –de la qual deriva l’escriptura jeroglífica que el 1822 desxifrà Champollion amb la pedra Rosetta (vegeu Sàpiens núm, .. )- emprava dibuixos que imitaven la realitat: l’ordi es representava amb una espiga, la cervesa amb una gerra i els animals amb un cap de bestiar. Aquest sistema aviat es quedà curt. D’una banda, requeria d’un nombre molt elevat de signes per al·ludir a milers de realitats diferents; d’altra, impedia representar noms de lloc, de persona i nocions abstractes.

Donades aquestes limitacions, aparegué l’escriptura sil·làbica, de caràcter fonètic, on cada signe valia per una síl·laba. Així, per exemple, si nosaltres ara empréssim un sil·labari hauríem d’escriure la paraula piràmide de la següent manera: P R M D; i per a sacerdot, S C D. Però el nombre de signes –prop del centenar- continuava essent elevat. A més, hi havia el problema de l’ambigüitat: la combinació d’uns signes per a una determinada paraula podia ser la mateixa per a una altra.

L'evolució de l'alfabet
L'evolució de l'alfabet
 
El 1700 aC. a la Península del Sinaí, allà on l’actual canal de Suez toca amb Egipte, els fenicis s’espolsaren de damunt tants maldecaps. Un signe com podia ser alfa deixà de significar “bou” per passar a representar el primer so de la paraula, és a dir, l’A. Atès que cada so quedava representat per una lletra i que, com a norma general, una llengua pot arribar a disposar d’entre 20 i 40 sons, l’escriptura assolí el seu nivell màxim de simplificació. Havia nascut l’alfabet. Amb ell desaparegué la casta privilegiada dels escrivans, els únics dipositaris fins aleshores d’uns signes que, donada la seva varietat, havien d’aprendre en escoles especialitzades. Eren moltes les prerrogatives de què gaudien per exercir aquesta tasca: alts ingressos econòmics, exempció d’impostos i elevada posició social que es veu reflectida en la quantitat d’escultures amb les seves figures que s’han trobat.

Però amb l’aparició de l’alfabet els escrivans ja no tenien res a fer. Ara l’art d’escriure ja pogué estar a l’abast de qualsevol, sense que es requerís d’un llarg procés d’aprenentatge. Però, des de la perspectiva d’altres llengües, el nou sistema gràfic plantejava un problema important: l’alfabet originari de l’antiga Península del Sinaí no representava cap vocal, ja que, degut a les característiques sonores pròpies de les llengües semítiques, no li calia. La solució l’aportarien els grecs deu segles més tard.
 
El sedàs de Grècia
L’alfabet no fou l’única forma d’escriptura que conegueren els grecs. Abans, n’havien utilitzat altres dues, de caràcter sil·làbic, que el famós arqueòleg britànic Sir Arthur Evans  –el descobridor el 1900 del palau de Cnossos a Creta- anomenà Lineal A i B. Al 1952 el desxiframent d’aquest últim a càrrec de l’anglès Michael Ventris va ser una de les fites més importants de l’arqueologia, només superada al segle XIX quan Champollion desentranyà els jeroglífics egipcis. No debades, aquestes escriptures corresponien a l’època de la gloriosa Troia i a l’ambiciós rei de Micenes Agamèmnon. Després d’aquesta època, però, el món hel·lènic s’havia immers en quatre-cents anys d’absolut silenci. És el que es coneix com l’Època Fosca (segles XII-VIII aC.), de la qual no ens ha quedat cap vestigi gràfic.

Pedra Rosetta
Pedra Rosetta
 
Va ser en sortir d’aquest túnel de la desmemòria quan els grecs adoptaren l’alfabet, incorporant-hi les vocals A, E, I, O, U. Algunes d’elles es reciclaren. És el cas de l’A (l’alfa), que en fenici corresponien al so d’una consonant. L’actual direcció de l’escriptura també fou una aportació dels grecs. Al principi practicaren l’escriptura “bustrofèdica”: començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com fem nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp (boustrophedon, en grec, vol dir “el gir dels bous”). Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta.
 
Els grecs sempre valoraren, i molt, l’enginy dels creadors del sistema que els permeté transcriure els seus dos grans poemes orals, la Ilíada i l’Odissea. No debades, batejaren l’alfabet amb l’expressió de phoinikeia grammata (“lletres fenícies”). A més, van conservar el nom de cadascuna de les grafies. Alfa, beta, gamma són paraules que en grec no tenien cap significació, però en les llengües semítiques volien dir “bou”, “casa” i “cantonada”, respectivament.

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Tot torna
Tot torna

L'ortografia com a actitud
L'ortografia com a actitud

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'epigrafia romana. Aquest altre està decicat a la pedra de Rosetta. I aquest als jeroglífics egipcis.

Aquí teniu més informació sobre la descoberta de la pedra Roseta. És una informació del bloc "El vaixell d'Odisseu".

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen dels signes de puntuació.

Aquí teniu un article molt interessant de Xavier Antich titulat "El somni de la tecnologia monstres". Hi trobareu reflexions de Plató sobre la irrupció de l'escriptura.

Tampoc no us podeu perdre el testimoni de Damià Rotger, un menorquí apassionat de la tipografia:



Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres

L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, fill de Tetis i Peleu, és el prototip d’heroi grec. És fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Quan Tetis s’assabentà que una expedició liderada per Odisseu anava a cercar el seu fill, el disfressà de dona i el confià a Licomedes, rei d’Esciros –Aquil·les es convertia així en el primer transvestit de la mitologia grega. En arribar la delegació grega, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, es presentà a la cort de Licomedes amb vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.
 
Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li féu una advertència. Li digué que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava a casa viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent pogut convèncer Aquil·les, li regalà una armadura divina i els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.
 
La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.


La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita. Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba.

Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Lluita d'Aquil·les i Hèctor
Lluita d'Aquil·les i Hèctor
 
La mort d’Aquil·les
El relat de la caiguda de Troia és completat per narracions posteriors als poemes homèrics. Es conta que Aquil·les, en el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, s’havia enamorat bojament d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia.

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que li havia fet la seva mare abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)
Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)
 
A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:
 
"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px