Banner Top

Hèrcules, entre el vici i la virtut

Prest o tard la vida se'ns presenten dilemes (< δίς, “dos” + λαμβανω, “agafar”). Sempre dubtam (< duo, “dos”) de si la decisió (< prefix de-, que indica separació, + caedo “tallar”, “morir”)  que prenem és la correcta. Fins i tot les persones més segures de si mateixes dubten. És el cas d’Hèracles, l’heroi per antonomàsia de la mitologia grega, conegut en llatí com a Hèrcules, i en fenici com a Melkart.  Era fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena. Avui la seva força extraordinària és recordada amb l’expressió “força hercúlia”.
 
En arribar a l’adolescència, Hèracles no sabia què fer amb la seva vida. Un dia es trobà davant dos camins. Aleshores dues dones s’oferiren per fer-li de guia. Una era Ἀρετή (“Virtut”) i l’altra Κακία (“Vici”). Κακία, que vendria a ser el dimoni, li oferí una vida tranquil·la amb totes les comoditats i plaers del món. Ἀρετή, en canvi, la personificació de l’àngel, el temptà amb una vida normal, tot advertint-lo, però, que res s’aconseguia sense esforç.

Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
Hèrcules entre la virtut i el vici, Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
 
Hèracles s’ho va pensar bé i finalment es decantà pel camí que li senyalà Ἀρετή. Va ser un camí ple de tasques que el portaren a defensar els més dèbils i a lluitar contra les forces del mal. En recompensa per totes aquestes accions, va rebre la mà de Mègara, filla de Creont, rei de Tebes. Hera, però, enemiga acèrrima del gran heroi grec, no ho pogué consentir i el féu tornar boig.

Maleït d’aquesta manera, Hèracles matà la seva muller, els seus fills i els del seu germà. Quan va recobrar el seny, va acudir a Delfos, on la pitonissa li va dir que havia de posar-se al servei del seu cosí Euristeu, rei de Micenes i Tirint: havia de realitzar les tasques que aquest li encomanàs per poder netejar la seva culpa. A partir d’aleshores, l’heroi va canviar el seu antic nom d’Alcides -que portava en honor al seu padrí Alceu- pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”) -se suposava que els treballs que havia de realitzar contribuirien a la glorificació de la deessa.

Amb els famosos dotze treballs, Hèracles s’acabà convertint en una espècie de superhome. No debades, hagué de recórrer la geografia mítica de l’antiguitat vencent tot tipus de monstres formidables -en època moderna seria identificat amb Superman. En principi havien de ser deu treballs. Euristeu, però, no en va reconèixer com a vàlids i Hèracles va haver de fer-ne dos més.

La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
 
El Lleó i l'Hidra, les primers proves
Per dur a terme els treballs, Hèracles va rebre una espasa d’Hermes, un arc i fletxes d’Apol·lo, una cuirassa daurada d’Hefest, un peple d’Atena i cavalls de Posidó.

En el primer treball, l’heroi hagué de matar l’indomable Lleó de Nemea, fill de la monstruosaEquidna. Un cop escorxat l’animal, la seva invulnerable pell li serví igualment de cuirassa i el seu cap, de casc. Aquesta fou la peculiar vestimenta amb la qual sempre és representat Hèracles. 

Hèrcules i el Lleó de Nemea
Hèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)
 
En el segon treball, Hèracles va haver de matar l'Hidra de Lerna, filla també d’Equidna, en aquest cas amb el monstre Tifó. Habitava en un petit llac fangós considerat una de les entrades mítiques a l’inframon. El seu nom prové del grec ὕδωρ (“aigua”), ja que era una mena de serp d’aigua de múltiples de caps, un d’ells immortal -unes fonts parlen de cinc, altres de cent. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. A més, exhalava un alè verinós, amb el qual matava els viatgers i assolava la regió de l’Argòlida.

Hèrcules i l'Hidra
Hèrcules i l'Hidra (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles aconseguí escapçar la policèfala Hidra amb l’ajuda del seu nebot i auriga Iolau. Aquest cauteritzava les ferides de cada decapitació i s’assegurava així que no en poguessin brotar més caps. Enterrà el cap immortal sota una enorme roca. Després, banyà amb la verinosa sang del cadàver les seves fletxes, que es convertiren així en implacables dards mortífers.
 
La Hidra que escapçà Hèracles està molt present en el nostre imaginari popular. Avui, per exemple, es diu que les accions policials contra el jihadisme són com l’hidra de Lerna: multipliquen encara més la ira del fanatisme islàmic. En clau metafòrica, la hidra és, per tant, un mal social molt estès, de múltiples arrels, impossible d'extirpar amb un sol esforç. En l’àmbit científic també hi ha organismes que agafen el nom d’aquest monstre de la mitologia grega.

Imatge antiga de la Hidra
Imatge antiga de la Hidra
 




Altres treballs
En el tercer treball Hèracles va haver de capturar el porc senglar Erimant, que devastava l’Arcàdia. En el quart, féu presa la veloç Cérvola de la Muntanya Cerínia, de banyes d’or i peülles de bronze. En el cinquè, hagué de matar amb fletxes les Estinfàlides, unes monstruoses aus que s’alimentaven de carn humana.

El sisè treball fou el que deixà més petjada en la història de Grècia. L’heroi grec hagué de netejar en un sol dia els fastigosos estables d’Augias, rei d’una regió del Peloponnès anomenada Èlida. El monarca li havia promès una remuneració a canvi, però no complí amb la seva paraula. En venjança, Hèracles el matà i, per commemorar tal fet, organitzà al santuari d’Èlida els considerats com a primers Jocs Olímpics dels temps mítics. Amb tot, el còmput històric i oficial de les antigues Olimpíades començà el 776 aC, amb la victòria del cuiner Coreibos d’Èlida a la carrera de l’estadi.

capturar al toro de creta

Mosaic on apareix Hèrcules capturant el toro de Creta

En el setè treball, Hèracles va capturar el toro de Creta ofert per Posidó al Minos -havent engendrat amb Pasífae el Minotaure, aterrava el regne, embogit pel déu per no haver estat sacrificat pel rei. En el vuitè treball, tocà capturar uns altres animals, les egües antropòfagues de Diomedes, que acabaren devorant el seu propi amo.

En el novè treball el fill de Zeus va haver de matar Hipòlita, la reina de les amazones, per fer-se amb el seu cinturó. En el desè treball es traslladà a l’altre extrem occidental per matar el monstre Geríon i aconseguir així els seus bous. A l’onzè treball Hèracles baixà a l’inframón per capturar el Ca Cèrber. I a l’últim tornà a l’extrem occidental, al Jardí de les Hespèrides, d’on obtingué tres de les seves famoses pomes d’or.

Cerber2

Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)

La mort d’Hèracles
Després dels dotze treballs, Hèracles participà en l’expedició dels Argonautes. Al llarg de la seva vida tingué fama de faldiller i fou precisament la luxúria la que acabà amb ell. Un dia el centaure Nessos intentà violar la seva última muller, Deianira, però Hèracles el matà amb una de les seves fletxes que contenia el verí mortal de l’Hidra. Tanmateix, mentre estava agonitzant, el malvat centaure va aconsellar a Deianira que guardàs la seva sang perquè les seves propietats amoroses li permetrien recuperar l'amor d'Hèracles si mai el perdia -en realitat l’estava enganant perquè la sang portava el verí de l’Hidra.

L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)

Al cap d’un temps, Hèracles deixà la seva estimada per una altra i Deianira, amb la intenció de recuperar-lo, impregnà la túnica del seu marit amb la sang de Nessos. En posar-se-la, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos, patint així la venjança del centaure. Afligida, Deianira se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)


A Hèracles encara li varen quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, al cim de la muntanya, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc. Finalment ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l'arc i les fletxes de l'heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l'Olimp. Així es produí la coneguda apoteosi  d’Hèracles, és a dir, fou divinitzat (ἀπό, “des de” + θεός, “fer algú d’origen diví”). A la seu del déus l’heroi grec es reconcilià amb Hera i es casà amb Hebe, deessa de la joventut.

Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)
Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)

L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)
L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)

Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)
Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)

Complex d’Hèracles
Tenint en compte totes aquestes proeses de l’heroi grec no és estrany que avui es parli del complex d’Hèracles per referir-se a aquells homes que mai no es rendeixen davant les fatalitats de la vida. Internament senten vergonya de no superar les adversitats, de manera que treuen força d’on poden per afrontar-les i donar una imatge de serenor.

Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)
Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)

La figura d’Hèracles tingué una gran influència a Espanya. Al segle XVII la Casa d’Àustria considerava que la seva dinastia descendia del mític heroi grec. Així Felip IV (1605-1665), per recomanació de Velázquez, no dubtà a fer-se amb els serveis de l’artista extremeny Francisco Zurbarán. Li encomanà pintar al Saló de Regne de Madrid tota una sèrie d’obres sobre la vida Hèracles. L’objectiu era enaltir la monarquia dels Habsburg a Espanya. Zurbarán volgué representar els dotze treballs d’Hèracles, però finalment només aconseguí fer deu quadres -un està dedicat a la mort de l’heroi.

Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules
Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules


En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la mort d'Hèracles.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Hèrcules a Nova York" (1970), protagonitzada per Arnold Schwarzenegger:

 

Aquest és el tràiler de la pel·lícula "Hèrcules" (2014), de Brett Ratner:

 

Aquest és el tràiler d' "Hèrcules" (1997), de Disney, que va distorsionar bastant el mite:

 

Altres pel·lícules que s'han fet d'Hèrcules són "Hèrcules encadenat" (1959), de Pietro Francisci; "Els amors d'Hèrcules" (1960), de Carlo Ludovico Bragaglia; "Hèrcules, l'origen de la llegenda" (2014), de Renny Arlin.


Articles del web relacionats:
-L'origen espanyol del dòlar
Superman, l'Hèrcules de l'època moderna
Compte amb els amfitrions!
Una Via Làctia ben lactosa
La rara anatomia dels centaures
Apoteosis apoteòsiques
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Compte amb Cacus!
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa

Teseu, el primer torero de la Mediterrània

El primer torero de la Mediterrània no va ser un espanyol, sinó un grec. Així es desprèn de la mitologia grega. Teseu va ser l’heroi amb més testosterona de tots en enfrontar-se a Creta amb el temut Minotaure. Aquesta terrible criatura era fruit del primer cas de zoofília del món grec.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure

La història comença amb Minos, fill de Zeus i Europa –el patriarca olímpic també s’havia transformat en toro per raptar la princesa fenícia; en la unió carnal, però, hauria adoptat la seva forma original. En fer-se gran, Minos es convertí en rei de Creta amb l’ajuda de Posidó. Com a senyal, el déu li havia enviat de la mar un toro que havia de sacrificar en honor seu. Un cop al tron, però, Minos s’havia oblidat de fer els deures, la qual cosa va provocar la ira divina. Posidó es va venjar fent que la dona del nou monarca, Pasífae (“tota llum” en grec), s’enamoràs de l’animal enviat, que no parava d’assolar l’illa.
 
La zoofília de Pasífae
De seguida Pasífae va recórrer als serveis de l’atenès Dèdal (< δαιδάλλω, “treballar amb art”). Considerat el Leonardo da Vinci de la mitologia, era un dels arquitectes més reputats de l’època -el 1916 inspiraria el protagonista de la novel·la de James Joyce Retrat de l’artista adolescent, Stephen Dedalus. En aquell moment es trobava exiliat a Creta després d’haver assassinat el seu nebot Pèrdix.

Poder-se unir amb el seu objecte de desig, l’enamorada reina cretenca demanà al seu il·lustre hoste que li construís una vaca de fusta (o de bronze), coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.

 

Pasífae (Giulio Romano)
Pasífae (Giulio Romano)

Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.

Pasífae (Pablo Picasso)
Pasífae (Pablo Picasso)
 
Els orígens de Teseu
Després d’Hèracles, Teseu és considerat el segon gran heroi panhel·lènic. En temps del tirà Pisístrat (segle VI aC) fou nomenat l’heroi nacional d’Atenes ja que se’l considerava el responsable de la creació de la polis mitjançant la unificació de diversos pobles de la zona –suposadament ho havia fet en retornar de l’empresa del Minotaure.

El Minotaure
El Minotaure
 
Teseu era fill d’Egeu, rei del que aleshores era Atenes, i d’Etra, una princesa d’una regió veïna, l’Argòlida. La llegenda conta, però, que aquella nit Posidó també s’uní amb Etra, tal com havia fet Zeus amb Alcmena quan engendrà Hèracles. Era, doncs, cosí d’Hèracles, ja que Posidó era germà de Zeus.

Minotaure (Dalí)
Minotaure (Dalí)
 
Egeu no va esperar al naixement de la criatura i va tornar a la seva ciutat. Abans, però, va demanar a Etra que si naixia mascle, en arribar a la pubertat, l’havia de posar a prova de la següent manera: havia d’aixecar una enorme roca sota la qual havia col·locat la seva espasa reial i les seves sandàlies. Si ho aconseguia fer, l’havia d’enviar cap a Atenes on Egeu el reconeixeria com a fill i hereu del tron d’Atenes. De camí a Atenes, Teseu va demostrar el seu coratge derrotant una sèrie de monstres i de bandolers en el que es coneixen com els sis treballs de Teseu que s’acostarien als dotze treballs d’Hèracles.

A Atenes Medea, muller d’Egeu, féu tot el possible per evitar que Egeu reconegués Teseu fill seu. Al final, però, no es sortí amb la seva i Teseu fou nomenat successor d’Egeu. Amb tot, aviat una altra prova s’interposà en el seu camí. Minos, el poderós rei de Creta, havia imposat un càstig a Atenes per haver donat mort al seu fill Androgeu, que havia guanyat la festa de les Panatenees. Els càstig consistia a enviar a l’illa catorze atenesos perquè fossin devorats pel temut Minotaure. Teseu no dubtà a oferir-se com a voluntari per matar aquella bèstia.

El fil d’Ariadna
Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’aquell nouvingut i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.

Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu

Un cop mort el Minotaure, Teseu emprengué el viatge de tornada a Atenes, emportant-se la seva nova amant. Abans, però, d’arribar, féu escala a l’illa de Naxos, on abandonà Ariadna mentre dormia. Així, l’heroi atenès es comportà com un autèntic torero. Sort que els planys d’Ariadna duraren poc. Les seves llàgrimes foren eixugades per Dionís, que, com a déu de la festa, li degué donar més alegries. No es pogué resistir al regal que li féu: una corona que es convertiria en la constel·lació Corona Borealis.

Ariadna abandonada
Ariadna abandonada

Ariadna abandonada (Waterhouse)
Ariadna abandonada (Waterhouse)
 
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
 

Tanmateix, la tornada de Teseu a casa estigué marcada per la fatalitat. Quan el seu pare Egeu albirà de lluny la seva nau, se li encongí el cor. En marxar, havia demanat al seu fill que canviàs les veles negres per unes de blanques. Aquest havia de ser el senyal que constatàs que la missió havia estat un èxit. Teseu, però, se n’oblidà, de manera que Egeu, desesperat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, fou batiat amb el seu nom.

El laberint del Minotaure a Cnossos

A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.

frescos minos

Frescos del palau Cnossos de Creta (1550 aC)

En desenterrar el palau, la seva multitud d’habitacions connectades entre si per passadissos i escales va fer creure a Evans que havia trobat el famós laberint del Minotaure. De fet, l’etimologia de la paraula podria ser prou reveladora. Derivaria dels mots lidis (d’Àsia Menor) labrys (“doble destral”) i inthos, que designa lloc. Així doncs, es referiria a la casa de la doble destra, nom amb què també era coneguda la dinastia del rei Minos.

La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint
La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint

Evans va voler restituir el palau de Cnossos  perquè el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. En aquella polèmica reconstrucció, feta a base de ferro i ciment, l’arqueòleg britànic va seguir un criteri estètic que responia més a l’ideal del moment (Modernisme) que no pas a la realitat arqueològica. Així doncs, el que es pot veure avui en visitar el palau de Cnossos és una realitat un tant allunyada del seu patró minoic.
Palau de Cnossos
Palau de Cnossos
 
El palau ocupa vint mil metres quadrats i està format per més de tres mil habitacions distribuïdes en cinc plantes. Disposa d’una extensa xarxa de sanejament, formada per unes canonades de terracota que fan de clavegueram. Les parets i els vasos de ceràmica desenterrats mostren escenes relacionades amb la naturalesa. Abunden sobretot els motius de tauromàquia (ταῦρος, “toro” + μάχη, “batalla”), en els quals homes i dones fan temeràries acrobàcies sobre un brau, símbol de fortalesa i de fertilitat. Aquests espectacles eren coneguts com a taurocatàpsia.

Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta
Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta

També s’han trobat nombroses representacions de figures femenines, dansant i somrient amb els pits al descobert. Això ha fet pensar que els minoics eren un poble que atorgava un fort protagonisme a la dona -un cas emblemàtic és la  coneguda escultura de la  “deessa de les serps”.

Deessa de les serps de la cultura minoica
Deessa de les serps de la cultura minoica
 
Avui en dia la funció del recinte encara no està del tot clara. Mentre el seu descobridor el va considerar un palau, altres investigadors són de l’opinió que era una construcció funerària. La seva destrucció s’hauria produït vers el 1500 arran de l’erupció de de l’illa de Thera (actual Santorini), situada a 122 kilòmetres al nord del reialme cretenc. 

painting fresco

Les dames de blau del palau Cnossos

Al costat de Cnossos, un altre centre important de la cultura cretense va ser Faistos, situat al sud de l’illa. El 1908 l’arqueòleg italià Luigi Pernia hi va desenterrar un dels grans misteris de l’antiguitat: el disc de Faistos, datat entre el 1850 i el 1650 aC. Es tracta d’un disc d’argila amb una inscripció en espiral de segells jeroglífics que encara avui no s’han pogut desxifrar. Poc tenen a veure amb les escriptures sil·làbiques pròpies de la civilització minoica, la Lineal A (també pendent de desxifrar) i la Lineal B.

Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)
Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)


Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.

princep

Reconstrucció del fresc "el príncep dels lliris" de la cultura minoica (no se sap a qui representa)


Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE.

Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat "Tetas, sangre e historia patológica", que critica el primitivisme de les corregudes de toro.

Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Creta:




Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l'Atlàntida:



Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:



I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:



Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
El complex de Fedra
La síndrome d'Ícar i els triomfadors
El mite dels toros




Compte amb els amfitrions!

Avui un amfitrió és la persona que es desviu pels seus convidats. En la mitologia grega, Amfitrió era el marit d'Alcmena, rei de Tirint i nét de l'heroi Perseu. Un dia que Amfitrió se n'anà a la guerra, Zeus visità Alcmena sota l'aparença del seu marit. En tornar, Amfitrió s'uní amb la seva dona. El resultat d'aquests amors foren dos bessons, Íficles (fill d'Amfitrió) i Hèracles (fill de Zeus), que en un principi s'anomenà Alcides.

L'actual significat d'amfitrió, però, neix d'una comèdia homònima del francès Molière (1668), el qual a la vegada s'inspirà en una altra homònima del comediògraf llatí Plaute (segle III aC). En l'escena final de l'obra de Molière es representa un banquet, on Sòsia, l'esclau d'Amfitrió, no sap si està parlant amb el seu vertader amo o amb Zeus, que havia adoptat el seu aspecte. I, quan és convidat a la taula, s'esvaeix la seva preocupació i li diu: Le véritable Amphitryón est l'Amphitryon où l'on din ("El vertader Amfitrió és qui convida a sopar"). La frase fou rebuda amb simpatia pel públic, i aviat Amfitrió s'incorporà a la llengua francesa amb el significat de "qui convida a sopar".

D'altra banda, el nom de Sòsia també serviria per encunyar un nou concepte. Avui un sòsia és una persona que s'assembla extraordinàriament a una altra. I és que en l'obra de Plaute el déu Mercuri pren la figura de l'esclau d'Amfitrió per protegir la infidelitat de Zeus. Al llarg de la història hi ha hagut molts de Sòsies, és a dir, casos de suplantació d'identitat. Aquí en teniu uns quants.

Coneixent ja l'origen de la paraula amfitrió, pensau, doncs, que rere la seva figura per ventura s'hi amaga el mateix Zeus!!!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px