Banner Top

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades, Persèfone i el ca Cèrber
Hades, Persèfone i el ca Cèrber


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)
Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)

L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme inspirat en la figura d'Orfeu, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

Avern
Avern

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L'imaginari clàssic de l'ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. Custodiat per Campe, un monstre de sexe femení, era un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Infern cristià

Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

 

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic El jardí de les delícies (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)
Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)

A la segona part d'aquest vídeo trobareu més detalls sobre "l'infer musicla" d'El Bosco:




Aquí teniu una conferència meva a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l'evolució de la iconografia de l'Infern al llarg de la història:




Aquí teniu l'infern vist per Woody Allen a la pel·lícula "Desmuntant Harry":



Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi
- A l'orfeó amb Orfeu

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":

Paraules a vista d'ocell

En grec, ocell és ὄρνις, -ιθος. Entre els seus derivats hi ha ornitologia (branca de la zoologia que estudia els ocells), ornitorinc (+ ῥυγχος, “bec”), ornitomància  (endevinació fonamentada en l'observació del cant o bé del vol dels ocells) o avern, que, amb l’afegitó d'alfa privativa, significa “sense ocells” –aquesta entrada a l’infern en el món romà era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo.

Ὄρνις també és present en el noms d’uns lloros entranyables, els agapornis, altrament coneguts com a “ocells de l’amor” (ἡ ἀγαπή, ης). Es diuen així perquè són ocells que només viuen bé en parella. En català, d’aquest mateix ètim hem heretat igualment la paraula orni, present en l’expressió “fer-se l’orni”, sinònim de “fer-se el desentès”.

Un altre mot d’origen grec és estruç, derivat de στρουθός (“pardal”) que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (<κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l'equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).

Ornitomància
Ornitomància


Quin pardal!

La paraula pardal deriva de πάρδαλος, “de color grisenc”. En canvi, el seu homòleg castellà, “gorrión” és d’etimologia desconeguda. El català, tanmateix, per influència del castellà, adoptaria aquest terme com a gorrió perquè pardal acabaria adquirint una connotació obscena, sinònim de penis. Més segura és l’etimologia de “pájaro”, que prové del llatí passer i que, en català, ens ha donat passerell, que és un tipus d’ocell, però que en sentit figurat significa “aprenent”.

En llatí, un pullus era una cria d’ocell. La paraula, relacionada amb pullulo (“brotar”), ens donaria pul·lular -que és l’acció de multiplicar-se abundantment-, pollastre i polla com a gallina jove –després el terme al·ludiria també, metafòricament, al membre viril. En grec, pollastre era ἀλεκτρυών, que donà el terme alectromància. Es tractava d’una tècnica d’endevinació (μαντεία) mitjançant els galls. Se’ls feia menjar gran de blat sobre lletres de l’alfabet. L’ordre en què el pollastre es menjava els grans revelava un missatge.

Un altre ocell ben curiós d’origen llatí és l’astor, en castellà “azor”. És rapinyaire com el seu parent el falcó. Així ja ho indica la seva etimologia acceptor (“el qui agafa”). El seu nom ens donà el verb astorar, sinònim d’espantar. La paraula degué sortir de comparar la por que sentien les víctimes de l’astor quan aquest els atacava -el mateix passà amb el seu homònim castellà “azorar”. En portuguès, aquest ocell hauria donat nom a les illes Açores, al bell mig de l'oceà Atlàntic a uns 1.500 km de Lisboa. 

Més petit que l’astor és l’esparver. D’origen germànic, aquest ocell carnisser també ens donà un verb de significat semblant a astorar: esparverar, i el corresponent adjectiu, esparverat, “espantat”. Un altre ocell present en el nostre llenguatge quotidià és gamarús, d’origen incert. Es tracta d’un rapinyaire nocturn, de moviments maldestres. D’aquí que avui “ser un gamarús” és sinònim de ser una bestiota.

Quan ens tapam amb un edredó el que feim és embolcallar-nos amb el plomissol de l’èider, una espècie d’ànec salvatge propi dels climes boreals, del nord d’Europa. Aquesta paraula és d’origen suec.

Etimologia d'edredó
Etimologia d'edredó

 

Els ocells volen gràcies a les seves ales (πτερόν). Podem resseguir aquest ètim grec en paraules com dípter (+ δίς, «dues vegades»), que té dues ales;  afanípter (+α privativa + φανερός, “visible”), amb ales no visibles; tricòpter (+ θρίξ, τριχός, “cabell”), per a insectes d’ales molt peludes; o helicòpter (+ ἕλιξ, “en espiral”, “girat”), giroavió d’una sola ala i d’eix vertical en forma d’hèlix. Un altre objecte volador a tenir en compte és el dron. Prové de l’anglès drone i significa “abellot”, el mascle de l‘abella.

Sobre auspicis i auguris
Hi ha molts ocells estranys. Són rara avis, una expressió que també s’aplica a l’àmbit humà per referir-se a persones especials, generalment que van a contracorrent. La nostra paraula ocell prové precisament del terme llatí avis, d’on tenim també avió, aviram (tota mena d'ocells de corral: gallines, oques, ànecs, etc), avicultura (tècnica de la cria d'ocells en general, especialment de l'aviram), auspici, auguri i inauguració. Aquestes tres darreres paraules tenen una història etimològica ben curiosa. Estan relacionades amb la fundació de les antigues ciutats romanes.

Rara avis
Rara avis

Per influència dels etruscos, els romans elegien la ubicació d’una ciutat consultant primer les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta pels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol o el cant de les aus. La seva influència ha arribat fins al dia d’avui. No debades, en el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònim d’  “amb la subvenció de”. 


Consultant les aus
Consultant les aus

Els encarregats d’executar l’auspicium eren uns sacerdots anomenats àugurs. Una possible etimologia relaciona aquesta paraula amb el verb llatí augere (“fer créixer”), atès que, segons alguns escriptors romans, a través de la seva feina, el que feien aquests sacerdots era enfortir el funcionament de la República -la paraula autoritat també deriva d’augere perquè qui té autoritat el que far és “fer créixer” els altres.

Inauguració
Un cop escollit, a través de la cerimònia de l’auspicium, el lloc més adient per establir la ciutat, els àugurs procedien a la seva inauguració, és a dir, a la seva sacralització -encara avui alguns capellans actuen d'àugurs quan, en la inauguració d'un edifici públic, procedeixen a la seva benedicció. Amb el temps, els àugurs evolucionaren i estengueren el seu saber a altres matèries.

L’important rol que tengueren en l’antiguitat queda prou reflectit en el nostre vocabulari quan tenim “bons auguris”. D’àugurs també procedeixen les paraules averany (sinònim de pronòstic), benaurat (escurçament de benaugurat) o malaurat (escurçament de malaugurat) -en castellà igualment trobam “agüero”, sinònim de presagi que conviu amb el cultisme “augurio”; és present en l’expressió “pájaro de mal aguero”. Agur, l’expressió de salutació de comiat de la llengua basca, també prové del llatí augur. D’aquesta manera, és com si els bascos sempre desitjassin “bons auguris” als seus interlocutors.

Àugur a l'antiga Roma
Àugur a l'antiga Roma

A Mallorca i a Menorca antigament era freqüent escoltar la interjecció Aür! Es pronunciava per expressar alegria i entusiasme a l’hora de començar una empresa important (en castellà equivaldria a “hurra”). Avui Aür! S’utilitza com a expressió de comiat.

Quina ganga!
Durant les rebaixes sempre cercam qualque ocell, és a dir, qualque ganga. Aquesta paraula va sorgir el 1369 d’una onomatopeia per al·ludir a un tipus d'ocell, similar a la tórtora. A partir del segle XVII el mot s’emprà en sentit figurat per referir-se a una "cosa poc útil", atès que la ganga és un ocell mal de caçar o plomar. Després, irònicament, significà "cosa adquirida a bon preu".

Origen mitològic de la perdiu
La ganga (l’ocell) té la mateixa mida que una perdiu, que té un origen ben clàssic. Segons la mitologia grega, Pèrdix era nebot i aprenent de Dèdal, el famós arquitecte d’Atenes sovint Pèrdix és anomenat també Talos. Entre altres instruments, inventà el torn de terrissaire, el compàs i la serra, per a la qual s’inspirà en les dents d’una serp. Això aviat provocà l’enveja del seu oncle, el qual el llançà des de dalt de l’Acròpolis. En el moment, però, d’estimbar-se, Atena va transformar Pèrdix en un ocell, la perdiu. Després, un tribunal de justícia d’Atenes desterraria Dèdal, qui, juntament amb el seu fill Ícar, anà a parar a Creta, on construiria el famós laberint.

Perdiu
Perdiu

 
La millor manera de recordar-nos de tantes etimologies és escriure-les a Twitter. Aquesta xarxa social agafa el nom precisament del renou que fan el ocells en anglès: to twitter, que equival al nostre “piular”.

Aquí teniu un article sobre el simbolisme del corb.

Aquí teniu un article interessant sobre els diferents tipus d'ocells.

El mal de twitter
El mal de twitter

 

Un ocell sempre simbolitza la llibertat. Aquí teniu la cançó Txoria Txori (“Ocell tal com és”), del cantautor Mikel Laboa. Aquesta és la versió de Joan Báez:

 

Aquesta és la famosa escena de la pel·lícula "Els ocells", d'Alfred Hitchcock (1963):


I aquí teniu el millor homenatge als ocells, la peça "El cant dels ocells", del violoncel·lista català Pau Casals. S'ha convertit en tot un himne de la pau:




Aquí teniu la cançó "Serem ocells" del gruo Oques Grasses:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Els bessons de Roma
- La superstició "està per damunt" la raó
-
 La síndrome d'Ícar i els triomfadors
Paràsits fanàtics?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px