Banner Top

Els alienígenes terrícoles de Tebes

En la mitologia grega trobam un episodi de ciència ficció protagonitzat per alienígenes terrícoles. Tot començà quan la princesa fenícia Europa fou raptada per Zeus. Aleshores el pare d’aquella bella donzella, Agènor, envià a la seva recerca els seus altres tres fills, Cadme, Fènix i Cilix. Els digué que no tornassin sense ella. La seva mare Telefassa els volgué acompanyar. Com que la missió resultà infructuosa, decidiren establir-se en diversos llocs: Fènix a Fenícia; Cílix no gaire lluny de Fenícia, en una regió que s’anomenà Cilícia; i Cadme i la seva mare es quedaren a Tràcia.

En morir Telefassa, Cadme acudí a consultar l’oracle de Delfos. Aquest li contestà que abandonàs la recerca de la seva germana i que fundàs una ciutat. Per fer-ho, havia d’agafar una vaca com a guia. Allà on caigués extenuada seria el lloc triat. I el lloc triat fou Tebes, a Beòcia -el motiu de l’animal que fa de guia és comú en molts mites de fundacions.

cadmo 3

Cadme, fundant Tebes

En complir-se l’oracle, Cadme va voler oferir la vaca en sacrifici a Atena. Així envià alguns dels seus acompanyats a treure aigua de la font d’Ares, que estava custodiada per un drac. Aquest, però, matà la majoria dels enviats. Cadme, enfurismat, matà el rèptil i, per consell d’Atena, en sembrà les dents. Fet això, sorgiren de terra homes armats anomenats esparts (“sembrats” en grec). Així descriu l’escena Ovidi en les seves Metamorfosis en traducció de Jordi Parramon:

“I era increïble: llavors, començant-se a moure els terrossos
varen sortir dels solcs, primer, unes puntes de llança,
i elms de vistosos plomalls tot seguit, que uns caps protegien,
pits i espatlles cresqueren després, i uns braços amb armes,
fins que sorgiren del camp uns homes coberts amb rodelles”.

 

Aquelles criatures prodigioses es començaren a matar els uns als altres. Aleshores Cadme els tirà pedres i elles, creient cadascú que havien estat llançades per l’altre, iniciaren una baralla. Només se’n salvaren cinc, que fundaren amb Cadme Tebes i es convertiren així en els avantpassats de les famílies més il·lustres d’aquesta ciutat. 

Per expiar el crim del drac, Cadme serví Ares sense parar durant vuit mesos. Complida la penitència, l’heroi arribà a ser rei de Tebes gràcies a la protecció d’Atena, i Zeus li donà per muller Harmonia, filla d’Afrodita i Ares.

Cadmo

Cadme s'enfronta al drac (ceràmica del segle IV aC)

Articles del web relacionats:
- L'oracle de Delfos
- Europa, la de "mirada ampla"

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques

Les arrels clàssiques dels elements químics

El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És la festivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells. En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.
 
Noms d’elements en honor a déus
  • Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
  • Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
  • Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
  • Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
  • Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
  • Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
 
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
  • Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
  • Ta (tantalus,tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
  • Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
  • Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
  • Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
  • Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
 
Noms d’arrel grega:
  • P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
  • H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
  • N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
  • O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
  • Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
  • Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
  • Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
  • Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i  ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
  • Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
  • He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
  • Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
  • I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
  • Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
  • Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
  • As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
  • Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
  • Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
  • Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
  • At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
  • La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
  • Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
  • Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).  
  • Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
  • Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
 
Paròdia de la taula periòdica
Paròdia de la taula periòdica
 

Noms d’arrel llatina:
  • Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
  • Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
  • Fe (ferrum, “ferro”)
  • Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
  • Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
  • S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
  • Sn (stannum, “estany”)
  • Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós  –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
  • Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
  • Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
  • Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
  • Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).
  • F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).
  • Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
  • Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
  • Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
  • Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

  • Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
  • Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
  • Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
  • Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
  • Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
  • Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.
Aquí teniu les últimes incorporacions d'elements a la taula periòdica.

Aquí teniu més informació sobre la història dels noms dels elements químics. Aquest altre enllaç també és interessant.

En el següent enllaç trobareu una taula periòdica interactiva que mostra per a què serveixen els diferents elements químics i explica les principals característiques de cadascun d'ells.

Taula periòdica útil
Taula periòdica útil

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px