Banner Top

El mite grec de l’home llop

El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia, regió cèntrica del Peloponnès. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.

Nina-llop (1999), Kiki Smith
Nina-llop (1999), Kiki Smith
 
De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
 
Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.

Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.
 
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers)
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers, 1600-1671)


Licantrops caníbals
En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

La lluna plena i l'home llop
La lluna plena i l'home llop
 
Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

Colom es trobà amb caníbals en arribar a Amèrica (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)
Colom es trobà amb caníbals en arribar al Carib (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)

En l’imaginari romà també trobam licantrops. Autors con Plini el Vellrecullen l’existència d’un llac d’Arcàdia, pàtria del mític Licàon, que convertia en llops els homes que gosaven travessar-lo sense roba. Al cap de nou anys, si no s’havia apropat als homes, podia tornar a travessar el llac i recuperar la seva forma humana.

La lloba bondadosa de Roma
En la mitologia clàssica trobam un episodi on el llop (o millor dit, la seva femella) té un rol positiu. És l’episodi de la lloba Luperca que va alletar Ròmul i Rem després que els futurs fundadors de Roma fossin abandonats al riu Tíber per al seva mare Rea Sílvia.

Romul i Rem i la lloba

La lloba Capitolina

Amb tot, es diu que aquella lloba era en realitat una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”) pel seu caràcter salvatge. Casualment, en llatí, lupa significa “prostituta” i les cases de putes es deien lupanars perquè els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes.

La bondadosa llopa Luperca recorda el llop Akela d’El llibre de la selva (1894), del britànic Rudyard Kipling. És el cap del ramat on es cria el nin protagonista, Mowgli, que ha perdut els seus pares enmig de la selva.

akhela

El llibre de la selva

El llop i l’origen del mascle alfa
El concepte d’ “alfa” s’utilitza per referir-se a l’individu amb el rang més alt en els animals socials. Pot ser emprat tant per a mascles com per a femelles, ja que depèn molt de l’espècie en qüestió.

Avui el masclisme està abonat a l’estereotip mascle alfa com a home controlador, fort, autoritari i agressiu. Es tracta, però, d’una mala interpretació del genuí comportament d’un mascle alfa real. Aquesta etiqueta prové del món dels llops, on el mascle alfa és el que té una conducta masculina exemplar.

llop alfa

El llop mascle alfa

La principal característica del llop mascle alfa és una discreta confiança i seguretat en si mateix. Sap el que més convé al seu ramat, sobre el qual exerceix un efecte tranquil·litzador, sense necessitat de ser agressiu.

Llops disfressats d’ovella
A la Bíblia, en canvi, el llop és presentat com un animal associat a la falsedat i la traïció. L’Evangeli segons Sant Mateu ens diu que Jesús va alertar els seus deixebles dels falsos profetes que “vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços”.

Durant l’edat mitjana el cristianisme va convertir el llop en l’animal més salvatge i despietat. D’aquesta manera de l’identificà amb el dimoni. A més, ferotge i voraç, aquesta bestiola seria protagonista d’incomptables contes com el de la Caputxeta Vermella -la versió més coneguda és la dels germans Grimm del 1857. A dia d’avui el llop continua gaudint de molt mala fama. Tenim, per exemple, el qualificatiu de llops solitaris per al·ludir als autors de determinats actes terroristes.

caputxeta vermella

El llop i la Caputxeta Vermella

Hipertricosi
La hipertricosi és una malaltia relacionada amb el mite de l’home llop. Es caracteritza per un creixement excessiu (ὑπερ-) del pèl (ἡ θρίξ, τριχός) del cos -pot arribar a cobrir tot el rostre. No s'ha de confondre amb l'hirsutisme que, en les dones, és l'increment de pèl (hirsutus, a, um, “pelut”) en els llocs que gairebé no n'hi ha (per exemple, al mig del pit o a la barba).

enfermedades de la piel que te sorprenderan

Nin amb hipertricosi

El cas més cèlebre d’hipertricosi va ser el de Pedro González o Petrus Gonsalvus. Nascut a Tenerife el 1537 poc després de la conquesta, també és conegut com l’ “Home Llop Canari” o el “Salvatge Gentilhome de Tenerife". Als deu anys va ser portat a França, a la cort del rei Enric II, on va romandre 44 anys. La seva arribada a la cort parisenca va causar molta d’expectació.

PetrusGonsalvus

Petrus Gonsalvus

El 1573 Pedro González es casà amb una bella parisenca anomenada Catherine. El matrimoni tengué sis fills, tres nins i tres nines. Només en dos d’ells no es va repetir la malaltia. Hi ha constància que l'hipertricosi també va afectar als seus néts.

D'aquests anys hi ha diverses pintures i gravats de la família, entre ells els quatre quadres de cos sencer que es troben al Castell d'Amras a Innsbruck (Àustria). A partir d’aquesta quadres la malaltia hipertricosi també es conegué com a "síndrome d'Ambras".

gonzalez familia

Pedro González i la seva família

Pedro González va morir el 1618 amb 80 anys a Capodimonte (Itàlia). Es creu que el seu matrimoni va inspirar el conte de fades La Bella i la Bèstia.

bella bestiaLa Bella i la Bèstia de Disney

Un altre cas famós d’hipertricosi fou el de Barbara va Beck, una exitosa artista del segle XVII. Va tenir un fill, qui, curiosament, no va heretar la seva malaltia.

getimage

Barbara va Beck

Lupus, la malaltia
En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

Ales de papallona, marca de la malaltia
Ales de papallona, marca de la malaltia "lupus"
 
El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s'observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Sabíeu que l'expressió "mascla alfa" està relacionat amb el llop? Ho explica aquest interessant article d' "El País".

En aquest reportage trobareu més informació sobre la història de l'home llop.

Aquest article parla de curiositats del regne animal a l'antiguitat romana.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:


Aquí teniu les millors pel·lícules sobre homes llop:



I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":



Articles del web relacionats:
La llengua dels nins salvatges
- Roma segons Ròmul?

El Carib: les altres Balears

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.245)

El boom turístic dels anys 60 del segle XX féu de Mallorca una cantera d’hotelers de primer ordre. Homes com Escarrer, Rius, Barceló o Fluxà revolucionaren després no només la indústria turística espanyola sinó també la internacional, convertint el Carib en una extensió més de l’arxipèlag balear. 
 
No hi ha any que no passi. Els huracans que cada setembre assoten el Carib assoten també les Balears. Gran part de l’atenció informativa illenca està posada en una regió que, a pesar de la distància, és com si formàs part de l’arxipèlag. I amb motiu. Són molts els interessos econòmics que hi ha en joc en aquelles platges paradisíaques des que fa més de vint anys hi aterraren els primers hotelers mallorquins. Aleshores, arran del boom turístic dels anys 60, Mallorca ja no donava més de si i s’hagueren de buscar nous llocs amb sol i platja els 365 dies de l’any per poder seguir els negocis. Després d’haver iniciat l’expansió cap a la península, en la ment de tots hi hagué el Carib, proper a grans mercats turístics d’un alt poder adquisitiu, com l’americà o el canadenc. Els avantatges fiscals i la mà d’obra barata que oferien aquells paratges acabaren de convèncer els empresaris illencs a fer el salt. Avui algunes de les principals cadenes mallorquines ja tenen gairebé la quarta part de la seva planta hotelera a l’altra banda de l’Atlàntic.
 
Escarrer
Nascut a Porreres el 1935, Gabriel Escarrer Julià tingué les idees clares ja des de ben jove. Amb desset anys va començar a treballar en agències de viatges i el 1956, amb vint-i-un, decidí llogar l’Hotel Altair, una modest edifici situat al barri residencial de Son Armadams de Palma. El porrerenc va saber jugar bé les seves cartes. Aviat es féu l’amo i senyor d’una cadena hotelera, Hoteles Mallorquines, en forta expansió no només a les Balears sinó també a la Península i a Canàrias. El 1976 canvià de nom per Cadena Sol, amb la qual el 1983 inicià la seva singladura internacional: fou el primer empresari del món a obrir un hotel, el Bali Sol (ara Melià Bali), a Indonèsia, un exòtic país gairebé desconegut aleshores, avui abundantment explotat turísticament.
 
El 1985 Escarrer complí una altra fita. Inicià la seva expansió a Mèxic, convertint-se així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà. Cada cop el grup s’anà fent més fort. El 1987 comprà la cadena Melià i, ja amb el nom de  Sol Melià, continuà la seva expansió per Europa, Amèrica Llatina, Sud-est asiàtic i Mediterrani. El 1990 fou un altre moment per a la història. Sol Melià va ser la primera empresa turística del món a entrar a Cuba gràcies a la bona sintonia que mantenia Escarrer amb Fidel Castro. Des d’aleshores, El Comandante sempre li demanaria assessorament a l’hora de permetre que nous inversors desembarquessin al país caribeny. Ara el de Porreres, amb 24 establiments, és el major hoteler de Cuba. El 1996 Sol Melià tornà a rompre esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. Això va contribuir enormement al reconeixement internacional d’una marca que, amb més de 300 hotels distribuïts en 30 països, ja n’engloba d’altres com Tryp, Paradisus o Hard Rock. El 2004, però, el grup d’Escarrer escalà encara més alt en ser la primera cadena espanyola a irrompre al mercat nord-amercià, amb hotels a Nova York i Chicago.
 
A setanta-tres anys, Escarrer ja s’ha convertit en tota una institució. Amb una fortuna valorada en uns 2.700 milions de dòlars, no és només el capitost de la primera cadena hotelera espanyola. La seva és també la tercera d’Europa i la duodècima del món. Fa dos anys, amb motiu del cinquantè aniversari del grup, el porrerenc va rebre un autèntic bany de multituds en un acte al castell de Bellver de Palma on hi acudí la flor i nata del sector turístic internacional. No hi va faltar el Rei Don Joan Carles. El monarca no oblidava que Escarrer havia estat el 1997  un dels impulsors del mecenatge del iot real Fortuna, que reuní 30 aportacions de 600.000 euros. El futur de Sol Melià està en els dos fills varons del patriarca, Sebastià i Gabriel, avui vicepresident i conseller de l’empresa, respectivament [...].

A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px