Banner Top

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:

 

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Vulcà, el déu de la vida volcànica?

Tal com el seu nom indica, havia de ser el déu de les passions, però res més lluny de la realitat. En el món grec, Vulcà va ser conegut com a Hefest, el déu de la siderúrgia (< σίδηρος, “ferro”, + ἔργον, “treball”). Era l’únic dels olímpics que treballava. Vivia entotsolat a la seva farga (< fabrica ferreae, “taller del ferro”), situada al volcà Etna (Sicília). Allà fabricava, amb l’ajuda dels Ciclops, els llamps de Zeus, armes per a déus i herois i qualsevol objecte de metall. Atès que la seva feina representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”), Hefest també és considerat el déu de la civilització.

Etna map

Volcà Etna de Sicília

L’arribada al món d’aquest déu ferrer es va produir amb molt mal peu, i mai millor dit. Segons una tradició, va ser concebut arran d’un atac de gelosia d’Hera, que no podia consentir que Zeus hagués engendrat del seu cap Atena, la deessa de la guerra.

Així doncs, Hera va concebre Hefest sense la intervenció de Zeus ni de cap altre mascle. Un dia que el matrimoni olímpic discutia a propòsit d’Hèracles Hefest va sortir en defensa de la seva mare. El pare dels déus, però, l’agafà per un peu i el llançà daltabaix de l’Olimp. Després d'estar caient durant un dia sencer, es va estimbar a l'illa de Lemnos i va quedar coix de la patacada. En tornar a l’Olimp, la seva malaptesa solia provocar una “rialla inacabable” entre els déus, en paraules d’Homer (Ilíada, I, 600) - d’aquí tenim l’expressió “rialla homèrica” en al·lusió a una rialla inextingible.

Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
 
La venjança d'Hefest
Segons altra versió, Hefest era coix de naixement. En veure’l, Hera, avergonyida, el precipità des de dalt de l’Olimp. Va anar a parar a l’oceà, on va ser recollit per les nimfes Tetis i Eurínome, que el varen criar durant nou anys. De gran, per venjar-se de la seva mare, Hefest forjà un tron d’or, de cadenes invisibles. Hera, quan s’hi va asseure, hi va quedar atrapada. Aleshores els déus enviaren Dionís perquè anàs a cercar Hefest, l’artífex d’aquell artefacte. El déu del vi el va embriagar i aconseguí portar-lo de nou a l’Olimp, damunt d’un ase. Després d’aquella entrada triomfal, accedí a alliberar la seva mare.

 

Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
 
Com a mostra d’agraïment, Zeus hauria concedit a Hefest Afrodita com a esposa. Segurament la deessa més atractiva de l’Olimp no degué veure amb bons ulls aquell pacte. La seva nova parella no tenia res a veure amb ella. A part de coix, Hefest era molt lleig -intentava dissimular el seu aspecte monstruós amb una frondosa barba. És per això que Afrodita no dubtà a posar-li les banyes més d’una vegada.

Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)
Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)

 

Un dia, a la farga, Hefest va rebre la visita de l’esponerosa Atena. Estava tan necessitat que, en veure-la, s’hi va afuar amb la intenció de posseir-la. La deessa reaccionà a temps, el pogué esquivar, però no impedí que el seu assetjador li ejaculàs sobre la cuixa. De seguida s’eixugà el semen amb un floc de llana i el llençà a terra, d’on nasqué de sobte Erictoni, també conegut com a Erecteu, futur rei d’Atenes.

Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)
Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)

Coix, lleig i banyut, Hefest és l’únic dels déus de l’Olimp que treballa. En tot cas, se’l considera el déu de la civilització, ja que el seu treball a la forja representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”).

Vista del Volcà Etna
Vista del Volcà Etna

Ciment volcànic
Gràcies al volcà de Vulcà hem heretat un material imprescindible per a la construcció: el ciment. A l’antiga Roma el caementum (< “colpir”, “copejar”) era fruit d’una combinació de cal, aigua de mar, cendres volcàniques i pedra “pomez”. Es tractava d’una pasta fins i tot més resistent que el formigó modern, basat principalment en el ciment Portland, inventat el 1824 pel constructor britànic Joseph Aspdin.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Vulcà.

Articles del web relacionats
Atena o el maldecap de la saviesa
La guerra de sexes
A la recerca de la terra promesa
Compte a "venerar" massa Venus!

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)

Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

 

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



I aquesta cançó remou consciències:



I aquest muntatge també:

 

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

L'infern a l'Eneida

L’imaginari clàssic sobre l’inframón quedà definitivament perfilat al segle I aC amb l’Eneida de Virgili. Al llibre VI Eneas hi baixa acompanyat per la sibil·la de Cumes. Així és descrit l’inici d’aquell descens en la traducció de Joan Bellès (257-281). El poeta esmenta, personificant-les, les passions i les desgràcies que afligeixen la vida dels homes i que són les causes de la seva mort:
 
Avançaven com ombres en la solitud de la nit a través de la fosca, de les estances desertes de Dis, dels seus reialmes espectrals: com algú que camina entre els arbres sota l’escassa claror d’una lluna inestable, quan Júpiter ha cobert d’ombres el cel i la fosca de la nit ha deixat el món sense colors. Davant el vestíbul mateix, davant les primeres gorges de l’Orc, tenen el seu estatge el Plor i els Remordiments venjatius, hi habiten les pàl·lides Malalties i la trista Vellesa, la Por, i la Fam, que és mala consellera, i la sòrdida Pobresa, espectres d’aparença terrible, i la Mort i el Sofriment; després el Sopor, germà de la Mort, i els Plaers que danyen l’ànima, i a la porta d’enfront, la mortífera Guerra, les alcoves de ferro de les Eumènides, i la folla Discòrdia amb la seva cabellera d’escurçons lligada amb cintes sangonoses.
 
Al mig, estén el seu brancatge i els seus braços seculars un om frondós, immens, on, segons la creença general, fan estada els Somnis vans, arrapats a totes les seves fulles. A més, nombrosos espectres de diverses bèsties monstruoses tenen els seus estatges davant aquestes portes: els Centaures, les Escil·les de doble cos, Briareu amb els seus cent braços, la bèstia de Lerna amb els seus horribles xiulets, la Quimera armada de flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma del Fantasma de triple cos [Geríon].
 
Aleshores Eneas, esverat per un terror improvís, aferra l’espasa i gira la punta nua contra aquests monstres que se li acosten, i, si la seva experta acompanyant no l’hagués advertit que allò no eren sinó criatures insubstancials mancades de cos, que flotaven sota l’aparença buida d’un espectre, ell s’hi hauria tirat al damunt i l’espasa hauria partit inútilment unes ombres.
 

Després d’haver endormiscat el Ca Cèrber, Eneas i la sibil·la de Cumes s’endinsen en el pretàrtar, que apareix descrit d’aquesta manera (versos 409-427):
 
Immediatament, en el primer llindar, se senten veus i un gemec immens, els plors de les ànimes dels infants que, sense haver participat de la dolçor de viure, arrencats del pit de la mare, foren arrabassats per un dia funest i enfonsats a la tomba per una mort prematura; al seu costat hi ha els condemnats a mort per una falsa acusació. Però, tanmateix, aquests llocs no els han estat assignats sense uns jutges escollits per sorteig. Minos n’és el president i agita l’urna, ell convoca el jurat dels silenciosos, s’informa de les vides i de les culpes.
 
Els llocs següents els ocupen, plens de tristesa, aquells que sense culpa es procuraren la mort amb les pròpies mans i, avorrint la vida, lliuraren l’ànima. Com preferirien ara suportar la pobresa i les dures penes en els aires de dalt! Els ho impedeix la llei sagrada, els té aferrats l’execrable llacuna d’aigües tètriques i els reté l’Estix, que s’estén entremig fent nou volts.
 
No lluny d’aquí s’estenen a la vista, per totes bandes, els Camps dels Plors; és així com els anomenen. Aquí, tots aquells que foren rosegats per la cruel metzina d’un amor indominable, resten ocults en viaranys apartats i els cobreix un bosc de murtra que els envolta; ni en la mort mateixa no els abandonen els neguits.
 
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern

Després d’haver-se topat amb la seva amant Dido, Eneas arriba a una cruïlla: el camí de la dreta condueix als Camps Elisis, i el de l’esquerre al Tàrtar, la visió del qual provoca un gran impacte en l’heroi troià (versos 524-556):
 
Eneas mira a l’entron i de sobte veu a l’esquerra, al peu d’una roca, una vasta fortalesa rodejada d’una muralla triple; al seu voltant gira un riu impetuós de flames ardents, el Flegetont del Tàrtar, i arrossega rocs ressonants. Enfront hi ha la gran porta, enorme, i columnes d’acer massís, que cap força humana ni els mateixos déus del cel no serien capaços d’esbotzar fent-hi guerra; la torre, de ferro, es dreça enlaire, i Tisífone [una de les tres Fúries], asseguda, coberta amb un mantell ensangonat, guarda el vestíbul nit i dia, sense dormir mai.
 
D’aquella banda se sentien gemecs, i ressonaven cruels assots, i després cruixits de ferros i arrossegaments de cadenes. Eneas s’aturà i, aterrit, escoltà profundament aquells sorolls. “Quina mena de delictes han comès aquests?, digues-m’ho, o verge; ¿amb quins càstigs són turmentats? ¿Què és aquest plany immens que s’aixeca cap als aires?” Llavors la profetessa començà a parlar així: “Cabdill il·lustre dels teucres, a ningú que sigui innocent no li és permès de posar els peus en aquest llindar dels crims; però a mi, quan Hècate [= Persèfone] em féu responsable dels boscos de l’Avern, ella mateixa em mostrà els càstigs dels déus i em conduí pertot arreu.
 
El cretenc Radamant és qui governa aquests duríssims reialmes, imposa càstigs, investiga els enganys i obliga a confessar tots aquells delictes comesos durant la vida terrenal que cadascú, complaent-se en una ficció inútil, diferí d’expiar fins a l’hora massa tardana de la mort. Tot seguit, la venjadora Tisífone, armada d’un flagell, assota els culpables, els salta al damunt i, encarant-los amb l’esquerra serpents recargolats, crida l’estol cruel de les seves germanes. Llavors, finalment, amb un horrible grinyolar de frontisses, s’obren les portes sagrades.
 
¿Veus com és la guardiana que seu al vestíbul, com és el rostre que custodia el llindar? Doncs més horrible és encara el monstre que s’està dintre, una Hidra amb cinquanta negres goles obertes. A partir d’aquí el Tàrtar mateix s’obre cap a l’abisme i s’estén en les tenebres el doble del que abasta la contemplació del cel fins a l’Olimp eteri. Allí, al fons de tot, es regiren els primitius fills de la Terra, la raça dels Titans, fulminats pel llamp.


Articles relacionats:
La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Realment existeix l'infern?
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 Els espectres de l'Odissea

Companyies infernals

Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).

Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”). 

Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.

La barca de Caront (José Benlliure)
La barca de Caront (José Benlliure)


Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
 
El pas de l'Estígia (Patinir)
El pas de l'Estígia (Patinir)
 

A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna. 

El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)
El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)

 

La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

 

Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.

En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.

Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.

S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.

Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Ceràmica etrusca que representa Caront
Ceràmica etrusca que representa Caront


El ca Cèrber
Un cop travessada la llacuna Estígia amb la barca de Caront, els morts es topaven amb Cèrber, un ca de tres caps amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades –d’aquí que en castellà es conservi la paraula “cancerbero” sinònim de porter. Cèrber, conegut també com el “dimoni de l’abisme”,  havia estat engendrat pels monstres Equidna i Tifó. Segons la llegenda, fou abatut per Hèracles en un dels seus esforçats treballs. La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 

Cèrber (William Blake, 1757)
Cèrber (William Blake, 1757)

Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
 

Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):

"L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra  i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn".

Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)


L’hora del tribunal
Després d’haver creuat les portes que vigilava el ca Cèrber, les ànimes compareixien davant d’un tribunal, format per tres jutges: Èac, Radamantis i Minos. Èac havia estat rei de l’illa d’Egina. Va ser una monarca molt equànime, de manera que, un cop mort, fou requerit per continuar impartint justícia. Radamantis i Minos, en canvi, eran germans, fills de Zeus i Europa. Havien governat a Creta. A causa del seu esperit inflexible també se’ls va acumular feina a l’inframón. Dels tres, però, qui tenia l’última paraula era Minos. Un cop jutjades, les ànimes dolentes anaven a parar al Tàrtar, i les bones als Camps Elisis.

Minos, Èac i Radamantis
Minos, Èac i Radamantis

Minos a l'Hades
Minos a l'Hades

Així descriu Minos Homer en el cant XI de l’Odissea (568-571), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):

Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
seia amb un ceptre d’or impartint als difunts la justícia,
i ells, al voltant, demanaven al sobirà una sentència,
uns asseguts, altres drets, al casal d’amples portes de l’Hades.

Jutges de l'inframón (Gustave Doré)
Jutges de l'inframón (Gustave Doré)

El judici d'Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, fill d’Osiris representat com un déu amb cap de ca negre que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Ma'at, la deessa de la veritat i la justícia.

El judici d'Osiris
El judici d'Osiris
 
Anubis
Anubis (déu egipci de la mort)

Si la balança s’inclinava cap el costat del cor, significava que estava ple d’obres dolentes. Llavors un monstre amb cap de cocodril, Ammit “la gran devoradora”, es menjava el cor, la qual cosa impossibilitava la unió de l’ànima amb el cos i la mort definitiva del difunt. En canvi, si els plats s’equilibraven o pesava més la ploma, significava que el difunt havia estat bo i just. Prenent nota de tot plegat hi havia Thot, el déu de l’escriptura, que després passava la informació a Osiris. Aquesta cerimònia del “pes de les ànimes” seria coneguda en grec com a psicòstasi.

Maat (deessa egípcia de la justícia)
Maat (deessa egípcia de la justícia)
 
L’ànima que havia estat considerada justa era conduïda per Horus, déu de la guerra -representat amb el cap d’un falcó- davant la presència d’Osiris, que exposava el resultat de la balança davant d’un tribunal diví. Aleshores, essent favorable el resultat del judici, ànima i cos tornaven a reunir-se i el difunt era admès al regne subterrani d’Osiris.

Horus
Horus (déu de la guerra)
 
Per seguir tot aquest ritual, els egipcis comptaven amb una gran ajuda, El llibre dels morts. Es tractava d’una espècie de manual que es trobava escrit sobre un papir o pintat a les parets de les tombes. Oferia informació als difunts sobre com comportar-se davant els déus i les fórmules i oracions que havien de pronunciar al llarg del complicat ritual funerari.

Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí
Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí

El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.

Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (seglle XIII). MNAC. Barcelona.
Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (segle XIII). MNAC. Barcelona. El Diable és representat negre en una clara connotació racista de l'època.

Aquí teniu un vídeo que parla de l'inframón en la mitologia grega:




Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.

Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.

Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
- Càstigs infernals
-
 Els espectres de l'Odissea

Roma com a justificació del colonialisme modern

El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees de l’edat mitjana i de l’època moderna. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l'hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l'univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.
 
Virgili
Virgili

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

Paraules de John Lennon
Paraules de John Lennon
 
Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.

Aquí teniu un article que parla sobre les expediciones romanes al cor d'Àfrica.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Realment Ulisses tenia una síndrome?

La síndrome d’Ulisses és la sensació d’estrès límit que senten alguns immigrants en el país d’acollida. L’estrès es basa en quatre sentiments: solitud, en no poder portar la seva família; fracàs, en no tenir possibilitat d'accedir al mercat laboral; por, per estar moltes vegades vinculat a màfies; i lluita per sobreviure, amb problemes d’alimentació i d’habitatge.

El nom d’aquesta síndrome, també coneguda com la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, va ser encunyat fa uns anys pel psiquiatra Joseba Achotegui, de la Universitat de Barcelona, inspirant-se en el protagonista de l’Odissea d’Homer. Està per veure, però, que Ulisses (Odisseu en la versió grega) patís cap mena d’estrès. Vegem-ho.

Mapa de les aventures d'Ulisses
Mapa de les aventures d'Ulisses
 
L'odissea d'Odisseu
Després de deu anys guerrejant a Troia, Odisseu en trigaria deu més per tornar a la seva estimada Ítaca, al mar Jònic, per culpa de la ira del déu Posidó -estava enfadat perquè havia deixat cec el seu fill Polifem. No va ser un viatge fàcil, tal com reflecteix el significat actual del terme odissea –l’obra homèrica homònima, un vertader cant a la Mediterrània, té prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Així arranca l’Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσεν·
πολλῶν δ᾽ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ᾽ ὅ γ᾽ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.
ἀλλ᾽ οὐδ᾽ ὣς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ·
αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο,
νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο
ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ.
τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

 
Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea

Primeres adversitats
Al llarg del seu viatge, Odisseu va haver de sortejar tota mena de dificultats i monstres. També, però, tingué temps per passar-s’ho bé mentre la seva abnegada esposa, Penèlope, l’esperava a Ítaca fent i desfent un teixit per evitar casar-se amb ningú altre.

En la primera etapa del retorn cap a Ítaca, Odisseu no es topà amb cap dona. Havent salpat de Troia, la seva primera aturada va ser a la ciutat dels Cícons, una tribu de la costa de Tràcia (identificada amb l’actual Bulgària). Un cop saquejada la ciutat, tocà el país dels Lotòfags, al nord d’Àfrica, a Líbia. Es deia així perquè tenia un misteriosa flor, el lotus, que provocava amnèsia als seus consumidors. L’heroi homèric hi deixà uns quants homes que s’havien atrevit a provar-la.

La pròxima destinació fou Sicília, on Odisseu començà a suar de valent amb Polifem i amb Èol, el déu dels vents. Després, a Sardenya, s’hagué d’enfrontar amb els lestrígons, uns éssers antropòfags que acabaren devorant uns quants companys seus.

Circe
Ja amb una sola nau, Odisseu arribà a l’illa d’Eea, situada suposadament a l’extrem oest de la península itàlica. I fou aquí on es trobà amb la primera dona després de molts d’anys. La seva sobirana era la fetillera Circe, germana de Medea. No tingué, però, una molt bona rebuda.

Circe transformà en animals bona part d’aquells intrusos. L’heroi homèric se salvà de les seves males arts gràcies a una planta que li enviaren els déus. D’aquesta manera, s’enfrontà a la malèvola fetillera, la qual hagué de retornar els seus companys al seu estat inicial.

La fetillera Circe
La fetillera Circe
 
Odisseu, tanmateix, s’estaria a l’illa Eea un any sencer. Alguns poemes diferents a l’Odissea asseguren que amb Circe tingué un fill anomenat Telègon. Abans de partir, la seva amfitriona li recomanà anar fins al món d’ultratomba on havia de consultar l’ànima del tebà Tirèsias, el famós endeví cec.
 

Calipso
Després Odisseu va anar a parar a l’illa d’Ogígia, qui alguns han volgut identificar amb l’illa Perejil, a l’estret de Gibraltar. Allà l’heroi homèric i passaria set anys amb la nimfa Calipso –aquest nom, que en grec significa “la que oculta”, serviria per batejar el famós vaixell de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau

Segons les mateixes fonts extraoficials abans esmentades, d’aquella relació naixeria Llatí. Altres fonts asseguren que foren pares d’Ausó, el qual va donar nom al poble dels ausons, els primitius habitants del sud d’Itàlia -en honor seu, la regió que ocuparen es conegué com a Ausònia, avui una ciutat.

Calipso s’enamorà bojament del seu hoste i li prometé la immortalitat si es quedava per sempre a la seva illa. Odisseu, però, no feia més que plorar, desitjant retrobar-se amb els seus –etimològicament, patí nostàlgia, dolor (ἄλγος) per no poder retornar (νόστος) a la seva pàtria.

Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
 
Atena, la guardiana del Laertíada, s’acabaria rendint a aquelles llàgrimes de cocodril. La deessa s’assabentà que Posidó –l’acèrrim enemic del seu protegit- havia abandonat durant un dies l’Olimp per rebre uns sacrificis a la terra dels etíops. Aleshores aprofità per demanar a Zeus que decretàs el retorn d’Odisseu a Ítaca. Així ho féu saber el pare dels déus a Calipso per mitja d’Hermes. La nimfa, a contracor, hagué d’acatar l’ordre. D’aquesta manera ho relata l’Odissea (Cant V, 150, traducció Joan F. Mira):

Ella, la nimfa augusta, va anar cap a on era Ulisses
el generós, obeint les paraules de Zeus i el missatge;
i el va trobar assegut a la vora del mar, que plorava
tant que els ulls no quedaven mai secs. Consumia la dolça
vida plorant pel retorn, i ja no li agradava la nimfa.
Ell, cada nit dormia amb ella, de grat o per força,
dins la cova: ell, sense voler-ho, amb qui sí que ho volia.
I cada dia, per contra, assegut per les roques o platges,
es destrossava el cor entre plors i gemecs i tristesa,
mentre amb uns ulls llagrimosos mirava la mar infecunda.
Dreta a la vora d’Ulisses, parlà aquella dona divina:
“Pobre! No estigues més temps ací gemegant: no arruïnes
tota una vida. Ja pots anar-te’n, i sense reserves [...].


Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)
Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)

L’illa dels feacis, Nausica
Quan Posidó es va entémer de la decisió de Zeus, va provocar una tempesta que va arrossegar Odisseu fins a l’illa dels feacis, identificada amb l’actual Corfú (a les costes de Macedònia). Aquell temporal el conduir, exhaust i sense roba, fins a la vorera d’un riu. Mentre dormia, Atena es dirigí al palau reial d’Alcínous per visitar la princesa Nausica. Prenent la figura de la seva amiga predilecta, en somnis, la persuadí perquè anàs al riu a rentar la roba que necessitaria per a unes imminents noces.

Allà, un cop fetes les seves feines, Nausica i les seves amigues es posaren a jugar a la pilota. Llavors Atena féu despertar Odisseu perquè veiés Nausica, la qual li havia de fer de guia cap al palau reial. Aquesta vegada sembla que entre Nausica i l’heroi homèric no passà res.

Nausica i Odisseu
Nausica i Odisseu

 

Davant de la cort reial, Odisseu relatà la història del seu naufragi i, en un banquet que se li féu en honor seu, s’emocionà escoltant per boca d’un aede, Demòdoc, la glòria dels grans homes que havien lluitat a la guerra de Troia.

Després del banquet, Alcínous féu preparar una nau que havia de portar definitivament Odisseu a casa seva. La realitat, però, és que l’heroi homèric va poder tornar a Ítaca perquè el seu enemic Posidó no assistí a l’assemblea en la que els déus discutiren sobre aquest assumpte. A falta del seu vot, guanyà el bàndol d’Atena.

Polipetes, el darrer fill
Havent-se retrobat amb Penèlope després de vint anys, sorgiren diverses llegendes sobre la nova vida d’Odisseu. La més coneguda diu que marxà continent enllà per dur a terme uns sacrificis que li havia encarregat Tirèsias. Empunyant un rem, l’heroi homèric havia d’arribar a un lloc on els seus habitants no conegueren l’objecte que portava a la mà. Aquestes són textualment les ordres que li dóna Tirèsias en visitar-lo (Odissea, XI, 119-137)

I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues

sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;

que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla i no pot escapar-se’t:

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunte

què fas portant una pla de l’era a l’espatla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sobirà Posidó unes víctimes santes i belles:

un bon moltó, un toro, i un verro que munte les truges.

Torna-te’n cap a casa i fes hecatombes sagrades

als immortals, els que ocupen el cel en tota l’amplada,

tots pel seu ordre. I a tu, la mort haurà d’arribar-te

des de la mar, una mort tan serena que et trobe, quan vinga,

ja consumit per una vellesa brillant, amb un poble

pròsper al teu voltant. I el que dic és tot cert, no t’enganye.

 

Segons una llegenda, Odisseu hauria infantat amb la reina d’aquelles terres llunyanes un altre fill anomenat Polipetes.

La serena mort marinera
Al cap d’un temps, el protagonista de l’Odissea tornà a Ítaca, on trobà la serena mort marinera que li havia profetitzat Tirèsias. Fou a càrrec de Telègon, el fill que havia tengut amb la maga Circe. L’havia ferit de mort amb una llança d’espina de peix.

Telègon s’acabaria casant amb Penèlope, i el fill que havia tengut aquesta amb Odisseu, Telèmac, amb Circe. Més tard, Llatí, un altre fill d’Odisseu –fruit de la seva infidelitat amb la nimfa Calipso- tingué una filla anomenada Lavínia, la qual es casà amb l’heroi troià fundador del poble romà, Eneas. D’aquesta manera, de resultes d’aquest serial, Roma es pogué vanagloriar de tenir un passat entroncat amb el llinatge d’Odisseu.

Extraordinari resum de l'Odissea
Extraordinari resum de l'Odissea

 

Primer turista sexual
Ateses totes les seves relacions extraconjugals, la crítica literària ha volgut veure en Odisseu el primer turista sexual de la història que sadolla els seus desitjos eròtics en terres exòtiques. D’altra banda, en el camp de la literatura moderna, l’obra d’Homer ha servit per a moltes recreacions. A principis del segle XX l’irlandès James Joyce en féu una adaptació moderna en la seva obra Ulisses (1922). El seu protagonista, Leopold Bloom, és un trist corredor d’assegurances dublinès. Com l’heroi homèric, al llarg d’un dia –i no al llarg de deu anys- torna a casa seva, sortejant tot un seguit de perills i trampes. Les seves peripècies ocupen més de 24.000 paraules repartides en tan sols vuit frases gegantines.

A principis del segle XX, l’Odisseu també serví al poeta grec Kavafis com a font d’inspiració. En el seu cèlebre poema Ítaca, Odisseu es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències. A casa nostra, aquest poema es feu molt famós quan el 1975 fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la "síndrome d'Ulisses".

Articles del web relacionats:
Sobre mentors i cicerones
- Penèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
- Polifem, el primer troglodita
- Realment Odisseu era tan "odiat"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:


Aquí teniu la canço de Suzanne Vega titulada "Calipso":

 

Aquí teniu la cançó de Javier Krahe titulada "Como Ulisses":



Pels que encara no us heu llegit l'Odissea, després de veure aquest vídeo ho fareu. 

Aquí teniu un article titulat "Ulises, el héroe embustero".

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre l'origen d'alguns mites de l'Odissea.

Aquest link és per conèixer la síndrome d'Ulisses. 

Aquest enllaç parla de les metàfores que fa servir Homer a l'Odissea.

Aquí teniu un mapa interactiu del recorregut que suposadament seguí Ulisses en la seva odissea.

I aquí teniu el poema Ítaca de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Aquí teniu un còmic del poema de Kavafis.

Aquí teniu un intessant vídeo sobre Kavafis i Ítaca:




I aquí teniu la cançó de Lluís Llach:




La cançó del Dúo Dinámico "Resistiré" també estaria molt relacionada amb l'Odissea:




I aquí teniu la fantàstica canço dels Catarres "L'Odissea":




.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px