Banner Top

Maleïda postcensura

Article publicat a l'Ara Balears (26/05/2017)

El llenguatge políticament correcte és la gran amenaça de la democràcia. Ara ja ha mutat en “postcensura”, en una censura que no emana del poder, sinó de la mateixa societat, avui tan activa en l’àgora del ciberespai. El terme ha estat encunyat pel periodista d’ “El Confidencial” Juan Soto Ivars, que acaba de publicar l’interessant llibre “Arden las redes” (Debate). La “postcensura” no segresta publicacions o prohibeix concerts, sinó que fa emmudir veus dissonants per por a patir un linxament digital.
 
En l’actual societat hipersensibilitzada no hi ha dia que qualsevol tuitaire rebi una forta esbroncada a les xarxes socials per part d’algun col·lectiu ofès: feministes, catòlics, vegans, antitaurins, independentistes, espanyolistes... Fa la sensació que hi ha gent que cada matí guaita a Internet a la recerca d’algun comentari amb el qual escandalitzar-se. Són persones que es volen indignar de manera ràpida, com qui busca excitació exprés en pàgines porno. I com més adeptes de la “tribu” tenen a la seva indignació, més avalats se senten per continuar pontificant des de la “rectitud”.

Arden las redes
Arden las redes
 
Juan Soto ressalta que la correcció política ha provocat monstres com Donald Trump. Al seu entendre, els demòcrates estaven convençuts que, després de les declaracions masclistes del magnat nord-americà, cap dona l’anava a votar. Resulta, però, que el 53% de les dones blanques el varen votar. L’explicació és senzilla. Aquestes dones varen entendre que el fet que Trump s’expressàs com un absolut misogin no volia dir necessàriament que s’hagués de comportar com a tal.
 
L’autor d’“Arden las redes” desconfia de qualsevol censura per a gent que pensa d’una manera abominable. Assegura que si prohibim a un individu que deixi d’expressar-se com si fos un racista, ell continuarà essent-ho , i educarà els seus fills perquè també ho siguin, independentment del que diguin els mitjans o l’escola. A vegades la prohibició fins i tot pot reforçar conviccions considerades “intolerables”. Si una persona, per exemple, fa un acudit contra l’Església, els catòlics de seguida l’acusaran de blasfem. Això, però, farà que ell encara se senti més orgullós del seu ateisme. És el mateix, per tant, que passa a un votant d’ultradreta si li dius racista o masclista.

Juan Soto (foto del diari Ara)
Juan Soto (foto del diari Ara)
 
Per sort, el món sempre estarà ple d’individus amb opinions incòmodes per molt que els vulguem silenciar amb la correcció política. Assistim, però, al conegut fenomen de l’ “aldeïtzació” de la societat. A les xarxes socials només acabam veient la gent que pensa com nosaltres. Mitjançant els seus algoritmes, Facebook o Twitter tendeix a ensenyar-nos menys coses amb les que sap que no estarem d’acord. D’aquesta manera, pensam que tot el món pensa com nosaltres i ens acabam convertint en uns autèntics fanàtics.
 
La “postcensura” pot tenir repercussions indesitjables. Si coneixem l’existència del bus homòfob “Hazte Oír” no és perquè passàs per davant ca nostra, sinó perquè els censors de Can Twitter amplificaren la seva notorietat. Sense ells, la campanya “Hazte Oír” hagués estat un fracàs. El millor càstig, per tant, és la indiferència.

Frase per reflexionar
Frase per reflexionar
 
El principal problema, però, de la “postcensura” és que coacciona i castra l’esperit crític. Tant si som d’esquerres com de dretes, fa que no puguem qüestionar certs dogmes per por a ser considerats uns traïdors. Som acusats, doncs, de coses que no som i estam condemnats a la intel·lectualitat més monolítica. No hi ha espai per als matisos o la ironia. Ho tot és blanc o negre.

En l’era de les xarxes socials, vivim amenaçats per una nova Policia del Pensament orweliana. Cada dia milers de vilatans virtuals carregats de prejudicis ens censuren enarborant la religió del paranoic discurs políticament correcte, que exacerba els insults. Tothom s’ofèn perquè es creu tenir raó. La raó, però, es forma mitjançant el contrast d’opinions.

L'era de les etiquetes
L'era de les etiquetes
 
L’autor d’“Arden las redes” recorda que el mal de la “postcensura” està lligat a la pèrdua de credibilitat que arrosseguen els mitjans de comunicació tradicionals d’ençà del sotrac de 2008. Aleshores cap d’ells va veure la crisi econòmica que estava per venir. Això explica que el missatge de Trump hagi calat molt més que el de Hillary, la qual gaudia de la simpatia de gairebé tota la premsa. És la famosa “postveritat”. Hillary deia la veritat més que Trump, però ho feia a través d’uns mitjans totalment desacreditats davant l’opinió pública.
 
Convé, doncs, treure’ns del cap que Internet ens fa més lliures. Ara, amb la maleïda “postcensura” de les xarxes socials, vivim més acorvadits que mai. Assenyalam algú per insultar-lo, demanam signatures perquè l’acomiadin o perquè boicotegin un espectacle seu. Així, la nova democràcia, amant de les etiquetes i dels eufemismes, condemna la lliure opinió. Prefereix el discurs monòton que el pluralisme. Pensam des de la uniformitat intel·lectual a toc de trompeta digital. Contínuament se’ns diu: “Ofeneu-vos!”. Els arbres de la indignació no ens deixen veure el bosc del coneixement.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:



Aquí teniu una entrevista a l'historiador britànic Timothy Garton Ash. Parla sobre la llibertat d'expressió.

També és interessant aquesta entrevista a Eli Pariser, president de Move On, plataforma en línia de contingut polític líder als EUA.

Articles del web relacionats:

Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà

Ateisme 2.0

Article publicat a l'Ara Balears (23/12/2016)

L’esperit de Nadal, pervertit pel consumisme capitalista, ja ha entrat de ple en l’era de la postreligió. “No crec en Déu, m’avorreix”, afirmà el francès Albert Camus, un dels grans representants de l’existencialisme ateu. Amb una sentència tan contundent el premi Nobel de Literatura de 1957 reprimia una part essencial de la nostra condició com a homo quarens (“home que cerca”): l’espiritual.
 
L’existència és més que ciència. Einstein ho tenia clar: “La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega”. Tanmateix, avui el paper dels sacerdots, antics mèdiums, és exercit pels intel·lectuals i els artistes. Sens dubte, la seva pulsió creativa manté viva la idea de transcendència que regeix qualsevol religió i que ens permet escapar de l’horror que ens envolta. És el que el mediàtic filòsof suís Alain de Botton anomena ateisme 2.0, un terme en sintonia amb els nous temps tecnològics.

Religió per a ateus
Religió per a ateus
 
L’autor de Religió per a ateus critica l’actual ateisme arrogant i iconoclasta, que apel·la massa a l’individualisme en creure que l’home és el centre de tot. Al seu parer, Occident va abodar de manera massa agressiva la secularització, sense saber treure profit d’aspectes interessants de les religions, sobretot de les seves estratègies. A destacar hi ha l’ensenyança didàctica, que proporciona consol i guia moral als fidels més esmaperduts, les cerimònies rituals, que donen escalfor a la tribu i la fan sentir menys vulnerable, l’oratòria, esdevinguda la millor arma per convèncer, o el patrimoni arquitectònic, que atia l’experiència mística.
 
A partir d’aquestes premisses, de Botton insisteix en el paper terapèutic de l’art com a succedani de la religió. Afirma que expressions culturals laiques com la pintura, la literatura i la música contenen metàfores i explicacions del misteri de la vida que ens conviden a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, per tant, també ens ajuden a pouar en el nostre vessant més espiritual. En defensa del seu ateisme 2.0, el filòsof suís recorda que a principis del segle XIX l’assistència als temples catòlics d’Europa va començar a decaure de manera considerable. Això provocà pànic entre l’estament eclesiàstic. Aleshores, però, hi hagué veus influents que feren un crit a la calma. Asseguraven que humanitat no estava perduda perquè la cultura podria suplir el mestratge moral que monopolitzava l’Església. Així, autors com Plató, Epicur, Sèneca, Ciceró, Shakespeare o Jane Austen es convertiren en els nous gurús espirituals d’un temps en què començàrem a voler viure significativament sense déus.

Som
Som "homo quarens"
 
Segons de Botton, el problema de l’ateisme és que només es queda amb la part més negativa de religions. Aquestes són vistes com una superstició infantil que cultiven el seguidisme acrític d’unes creences indemostrables en nom de la fe. Alguns fins i tot afirmen amb rotunditat que la religió està darrere totes les guerres. Amb tot, s’obliden que la barbàrie humana també provocà dues guerres mundials, l’Holocaust, el gulag o Hiroshima. D’altra banda, la Revolució Francesa va ser un moment estel·lar de la nostra història, però causà milers de morts. Cal anar en compte, doncs, amb les simplificacions. De fanatismes sempre n’hi ha a un bàndol i a l’altre.
 
Al segle XVIII David Hume, un dels pares de la Il·lustració escocesa, flirtejà amb l’agnosticisme. Acabà fent una defensa aferrissada de la utilitat de la religió per a controlar i encaminar la gent en el trànsit de la vida. Ara, seguint aquest corrent, es troba de Botton, que, amb el seu ateisme 2.0,  aposta per fer una lectura eclèctica del fet religiós. Res a veure, per tant, amb l’ateisme tradicional, que per desgràcia massa sovint, en nom de la raó, s’ha mostrat tan dogmàtic i intolerant com els fonamentalismes religiosos que critica.
 
Ens cal, doncs, més humilitat i més empatia a l’hora d’observar el món i a nosaltres mateixos. Només amb una ment lliure de visions egocèntriques i apriorístiques trobarem l’equilibri intern en aquests temps de religiositat laica plena de contradiccions. Mentre cercam una espiritualitat sense Déu, celebram Nadal en honor al capitalisme, erigit ja en la nova força còsmica. Bon Nadal!

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquí teniu quatre mites que comparteixen totes les religions.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Nacidos para creer?"

Aquí teniu unes reflexions del filòsof Jordi Pigem, extretes d’una entrevista al diari Ara (27/04/2017). Parla sobre com avui els mòbils han assumit el paper que antigament tenia Déu a les nostres vides:

“Algunes qualitats que s'atribuïen a Déu en la cultura cristiana estan representades ara als mòbils. Com l'omnisciència: Google t'ho diu tot. O l'omnipresència: et pots connectar amb qui sigui des de tot arreu. I l'omnipotència: pots aconseguir fer-ho gairebé tot, amb l'aparell. Però hem substituït el cel de les religions tradicionals per un paradís artificial de pampallugues. Perquè hi ha una diferència bàsica. Totes les tradicions humanes han considerat que el propòsit de la vida humana va més enllà d'un mateix. Això s'ha anat perdent. El supòsit de la vida col·lectiva ara és que creixi el PIB. I, en l’àmbit individual, el propòsit de la vida és consumir”.


Aquí teniu la intervenció d'Alain de Botton parlant de l'ateisme 2.0:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu:




Aquí teniu un debat sobre la religió:


I aquest vídeo parla del paper social de les religions:



Aquí teniu un article interssant titulat: "¿Es internet bueno o malo para el diálogo entre religiones?"

Articles del web relacionats:

Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
El llegat religiós del món clàssic

Sant Mateu contra l'Església

Article publicat a l'Ara Balears (17/07/2016)

A Mallorca tenim un periodista molt valent que no es cansa de denunciar les nostres misèries com a societat. És Mateu Ferrer, del Diario de Mallorca. Avui en Mateu s’ha convertit en un dels flagells més indomables de la corrupció. Ja de jovenet no tenia por a res, ni de l’Església, que va conèixer de ben a prop quan feia de catequista al seu poble, Santa Margalida. Fa devuit anys va presenciar un fet que el va horroritzar. En obrir la porta de la rectoria de Can Picafort, es va topar amb el capellà Pere Barceló, de 45 anys, damunt d’una nina de deu anys mig despullada, na Maria, que per aquell temps li feia d’escolaneta.
 
En un primer moment, en Mateu, pres per la por, optà pel silenci. Això va ser aprofitat pel capellà per continuar amb les seves diabòliques pràctiques antievangèliques. Finalment, però, el catequista s’animà a denunciar els fets a Fiscalia i al Bisbat. “Fes el que vulguis. En tot cas, guanyarem nosaltres”, li va etzibar el vicari episcopal de Mallorca enmig d’una monumental esbroncada.

Maria Serra, a la sortida del judici
Maria Serra, a la sortida del judici
 
Certament, aleshores va guanyar l’Església. La justícia va arxivar el cas. En prestar declaració, na Maria ho va negar tot, amenaçada pel seu agressor. Mentrestant, en Mateu hagué de suportar les mirades de rebuig de la gent del seu poble, que, entabanada per tants d’anys de nacionalcatolicisme castrador, preferia continuar reverenciant aquell monstre de Déu. El 2010, però, dotze anys després, l’antic catequista convertit en tenaç periodista tornà a senyalar amb el dit el capellà pederasta. Ho féu en un documental sobre abusos sexuals de TV3, Els monstres de casa meva. En veure’l, a na Maria, ja adulta, se li regiraren tots els mals records que fins aleshores havia intentat neutralitzar per una qüestió de supervivència. Va rompre a plorar quan relatà als seus pares que aquell ésser tan afable li havia robat la infància. Així, carregada de coratge, es disposà a denunciar-lo.
 
El 2013 s’imposà la política de tolerància zero contra la pederàstia impulsada pel papa Benet XVI arran dels escàndols que esquitxaven a capellans de mig món. Abans que es pronunciàs la justícia ordinària, el Tribunal Eclesiàstic de Mallorca va expulsar del sacerdoci Barceló per ser culpable d’uns “gravíssims delictes”. El Bisbat tenia damunt la taula les denúncies d’altres dues nines que també havien estat abusades pel clergue en la seva anterior destinació, Cala Ratjada. A més, hi havia unes queixes sobre abús sexual d’una monja que havia coincidit amb ell al Burundi en la seva etapa com a missioner.
 
Na Maria, igual que en Mateu, tampoc no s’escapà de ser acusada de mentidera. Pere Fiol, company d’hàbits de l’agressor, va arribar a dir que ella i la resta de denunciants eren “persones gens cohibides, gent de món, que ja han tengut unes quantes parelles”. “Estam en crisi, i per ventura hi ha hagut doblers pel mig”, insistí. Ara Barceló s’ha quedat ben tot sol. Acaba de reconèixer que, durant dos anys, abusà i violà en diverses ocasions la seva antiga escolaneta. A l’Audiència de Palma ha exhibit el seu somriure burleta de sempre que na Maria, ara de 28 anys, mai no oblidarà. És el mateix que li dedicà dies abans del judici quan se’l trobà en un bar, en l’últim Madrid-Barça. Passà per davant d’ella i se la quedà mirant, sabedor de la seva suposada impunitat eclesiàstica.
 
L’exrector de Can Picafort ha sabut jugar bé les seves cartes amb la justícia.  Per haver confessat, la seva condemna inicial de 42 anys de presó s’ha vist rebaixada incomprensiblement a sis. Na Maria encara rovega amb ràbia tanta injustícia. Per sort, però, el seu cas no ha prescrit, com sí que ha passat amb altres menors abusats per indignes servidors de Déu. L’exescolaneta ha deixat de ser creient. No entén com l’Església de Mallorca ha pogut estar tants d’anys encobrint conscientment els seus pederastes i humiliant les seves víctimes. Representants del Bisbat ja li han demanat perdó. En canvi, no sap res de l’anodí bisbe Xavier Salinas.

El bisbe Xavier Salinas i el silenci
El bisbe Xavier Salinas i el silenci
 
Ara, tanmateix, na Maria se sent alliberada. Tres dies després del judici, la vaig veure passejant pels carrers de Palma. Vaig estar temptat d’acostar-m’hi per donar-li l’enhorabona. Va poder més, però, la meva vena de mallorquí reservat i contingut. Amb la paraula a la boca, la vaig deixar partir. Semblava contenta i amb ganes de menjar-se el món. Vaig lamentar no haver-li fet una abraçada de suport, la mateixa que en el seu moment va rebre d’en Mateu. Sens dubte, ell és el veritable heroi d’aquesta deplorable història, la veu dels desvalguts que mai no es cansà de clamar en el desert. Ell és el sant que avui ha convertit la valentia i la modèstia en la seva professió. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!”, diu una de les Benaurances segons sant Mateu.





I aquí teniu el documental sobre la pederàstia "Els monstres de casa meva". A partir del minut 25 trobareu les declaracions de Mateu Ferrer sobre Pere Barceló.

Articles del web relacionats:

La pederàstia a la Grècia clàssica
-
 Paraula de Déu

Matrimoni amb amor?

Des de temps antics el matrimoni ha estat vist com una institució amb unes funcions concretes. Era un acord polític entre dues famílies que proporcionava suculents beneficis econòmics (transmissió de la propietat) i permetia a l’home tenir drets sobre els fills d’una dona. Faraons, reis i nobles empraren el matrimoni, sovint a contracor de la dona, per segellar aliances amb altres regnes o per ampliar les seves fronteres. Així doncs, tenint en compte la transcendència del pacte adquirit, casar-se per amor era considerat una amenaça per a l’ordre social. A vegades els cònjuges es podien enamorar. Això, però, era secundari en una institució massa important com per deixar-la a la lliure elecció de dues persones.
 
A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
 
Amb l’Església hem topat!
Al segle IV dC, amb el triomf del cristianisme dins l’Imperi Romà, l’Església va assumir el monopoli del matrimoni. El va concebre com una excel·lent eina per garantir  l’ordre social davant de Déu. El divorci i la poligàmia, per tant, quedaren prohibits i s’imposà una estricta moral dels deures matrimonials que exigia fidelitat absoluta. L’ideal cristià era un amor marital fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació. La dona, tanmateix, continuava essent vista com un ésser submís al gènere masculí, la causant pel pecat original. A més, molts d’homes no pogueren deixar de ser adúlters –durant l’edat mitjana eren nombrosíssims els fills bastards.
 
No va ser fins al segle XIX quan va néixer el binomi amor i matrimoni. Així ho recorda l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en el llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran:
 
“Fins al segle XIX això de l’amor rosa quasi no existia i estava molt poc, però molt poc, vinculat amb el matrimoni. Una cosa era el matrimoni i una altra els sentiments [...]. Bàsicament el matrimoni era un contracte, no entre dos individus, sinó entre dues sumes d’individus –dues famílies-, i servia per consolidar uns interessos. A partir del XIX s’inventa literalment l’amor romàntic. I qui l’inventa? La literatura, els fulletons. De cop i volta la gent descobreix aquesta cosa, que vista en perspectiva és tan absurda (riu): que es pot enamorar de qualsevol. Això abans no existia, els sentiments eren una cosa dirigida i més o menys controlada. Després hi havia un cert llibertinatge...”
 
Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
 
Pinyol insisteix: “Jo crec que sobre això hem perdut la perspectiva. Ens pensem que al temps dels nostres avis o dels pares dels nostres avis hi havia una cotilla que impedia les relacions sexuals fora del matrimoni, que quan et casaves era per tota la vida. Doncs només cal mirar les memòries de la gent que va viure aquelles èpoques. El Robert Capa, per exemple, la seva gran especialitat eren les casades. Hi havia com un conveni pel qual la gent feia la vida sexual al marge. Com que el matrimoni era indissoluble s’assumia com a tal, però això no acabava amb la llibertat de la gent, sinó que la redirigia”.
 
Per acabar, Pinyol recorda que “la humanitat no s’ha inventat aquests sistemes de parentiu –això de l’amor i la parella- perquè sí, sinó perquè eren la primera font humana de solidaritat, per garantir que tots els membres de la societat tinguessin alguna cosa en comú, uns pactes de drets i obligacions. I funcionava. I a l’Àfrica continua funcionant a un gran nivell: allà veus gent que té la casa plena de gent per això, perquè és família”.
 
Aquí teniu un article interessant de "La Vanguardia" titulat ¿Existe aún el amor verdadero"?

Us deix amb una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?"

L'amor segons Erik Fromm
L'amor segons Erik Fromm

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.


Kate Bolick és una escriptora nord-america que reivindica viure tot sol sense ser esclaus dels convencionalismes del matrimoni. Aquí teniu les seves reflexions

Aquí teniu la vida amorosa segons Woddy Allen.

Aquí teniu una article interessant de Diana López sobre matrimoni i divorci.

Aquí teniu una entrevista al sexòleg Pere Font. Parla sobre l'apassionant món de la parella en el programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una nits".

Aquí teniu un àudio que parla sobre el matrimoni i el dret romà.

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


Aquí teniu unes reflexions interessants sobre l'amor i el matrimoni:




I per acabar, un homenatge a Mocedades:



Bibliografia
Historia del matrimonio. Stephanie Coontz. Ed. Gedisa. Barcelona 2006
La ambición del amor. Historia del matrimonio en Europa. J. E. Ruiz-Domènec. Aguilar, Madrid, 2003.

  • Publicat a Amor

Els misteriosos Reis d'Orient

Avui, nit de Reis, toca desvetllar el misteri d’aquests personatges que tanta feina donen als pares. Sant Mateu és l’únic dels evangelistes que en parla. Diu que vénen d’Orient, però fa servir la paraula grega μάγοι, que té dos possibles significats: sacerdots perses experts en astrologia i matemàtiques o bruixots, curanderos. Més endavant, Tertulià (160-220), un dels pares de l’Església, interpreta que aquests mags són en realitat reis. Es basa en el següent fragment del Salm 72: “[…] els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents[…]”.
 
Reis andalusos?
El 2012 el papa Benet XVI, ara emèrit, introduí un nou element polèmic al voltant de la nacionalitat dels Reis. Afirmà que podrien procedir del sud d’Andalusia, concretament de l’antiga i enigmàtica civilització de Tartessos. Es basava en les següents paraules del Salm 72 (versicle 10-11): “Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles”.

Tartessos
Tartessos


Eren realment tres?
Les Sagrades Escriptures tampoc no ens diuen que els Reis fossin tres. Al segle II el teòleg Orígens d’Alexandria interpretà que eren tres a partir dels tres regals que feren al nin Jesús: or -símbol de la seva condició reial-, encens –resina aromàtica, el fum de la qual puja fins al cel i, per tant, apel·la a la condició divina de l’infant- i la mirra –una goma que es feia servir en els enterraments i, per tant, recorda la seva condició humana.

L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
 
Al segle V dC el papa Lleó I va ser qui establí que els Reis eren oficialment tres d’acord amb aquests tres regals, que serien l’origen de la cultura dels regals el 6 de gener, el dia de l’Epifania (“aparició” en grec), és a dir, de la presentació en societat del nin Jesús, després d’haver aconseguit sortejar la massacre dels Sants Innocents –el costum de regalar carbó per a les criatures que s’han portat malament provindria d’Itàlia.
 
Amb tot, els tres Reis també podrien representar les tres edats de l’home: Gaspar (joventut), Baltasar (maduresa) i Melcior (vellesa). El seu nom oficial apareix per primera vegada en un text apòcrif –és a dir, no canònic-, datat entre els segles IV i V. És l’Evangeli armeni de la infància. Hi surt Melkon (Melcior), rei dels perses, Baltasar, rei dels indis, i Gaspar, rei dels àrabs.

Els quatre Reis d'Orient
Els quatre Reis d'Orient
 
Hi podria haver hagut, però, un quart rei d’Orient anomenat Artaban. Qui popularitzà aquest personatge injustament oblidat va ser Henry van Dyke, un teòleg presbiterià nord-americà que el 1896 escrigué un conte nadalenc titulat The Other Wise Man (“L’altre Rei Savi”). Segons aquest relat, Artaban fou qui animà la resta de Reis a seguir l’estel de Betlem. S’endarrerí, però, per atendre un moribund. Aleshores els seus companys no l’esperaren i, un cop arribat a Betllem, Artaban fou fet pres pels soldats d’Herodes. Seria alliberat al cap de 33 anys, l’any de la mort de Jesús. El dia de la seva resurrecció una pedra li caigué al cap, provocant-li la mort.
 
I d’on surten els camells?
Sant Mateu tampoc no ens diu res dels camells. És Sant Agustí (350-430) qui els anomena, basant-se en unes paraules del profeta Isaïes. Sant Agustí, tanmateix, concreta que més aviat serien dromedaris, més resistents i capaços de córrer grans distàncies.

El camell i el forat de l'agulla?
El camell i el forat de l'agulla?
 
En tot cas, els camells són uns animals molt evangèlics per culpa, però, d’una mala traducció. És famosa la cita de Sant Mateu: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (Mt 19:24)”. Si miram el text grec original ens trobam la paraula κάμιλος (“corda”), que Sant Jeroni (circa 331/345-420), en la seva Vulgata (la traducció al llatí de la Bíblia), confongué amb κάμηλος (“camell”).
 
Era negre Baltasar?
La primera representació iconogràfica dels Reis d’Orient és un fris de l’església de San Apolinar Nuovo (Ràvenna), datat del segle VI. Curiosament no hi trobam cap rei negre. I és que Baltasar no seria negre fins al segle XVI. Aleshores es considerà que els tres Reis representaven les tres races que, d’acord amb la Bíblia, hi havia hagut en un primer moment a partir dels tres fills de Noè: Jàfet, Sem i Cam. Melcior representava l’Europa que havien ocupat els descendents de Jàfet; Gaspar, l’Àsia dels descendents de Sem; i Baltasar, l’Àfrica dels descendents de Cam.

Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
 
On són enterrats els Reis?
Després d’adorar el nin Jesús, els Reis se n’haurien anat a l’Índia, on haurien estat batiats per l’apòstol Tomàs, el qual els féu bisbes. En morir després d’anys de predicació, haurien estat enterrats a Pèrsia. Segons la tradició, al segle IV santa Elena, mare de Constantí –l’emperador que el 313 legalitzà el cristianisme- ordenà cercar les restes dels Reis d’Orient. Un cop trobats, haurien anat a parar a un mausoleu fet a posta a Constantinoble.
 
Al segle VI, però, l’emperador bizantí hauria regalat el sarcòfag dels Reis d’Orient al bisbe de Milà. Al segle XII l’emperador germànic Barba-roja saquejà Milà i oferí el sarcòfag a l’arquebisbe de Colònia (Alemanya). Allà, al cap d’un segle, davant l’afluència de pelegrins, es decidí construir-hi una catedral que albergàs el reliquiari dels Reis d’Orient. Encara és hora que els facin una anàlisi d’ADN.

Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
 
Avui nit de Reis, ens agradi o no aquesta història, no ens podem perdre la cavalcada de Ses Majestats, una tradició que només se celebra a Espanya des del segle XV i que més tard arribaria a República Dominicana. A la resta de països llatinoamericans no celebren la cavalcada, però sí la tradició dels regals el dia dels Reis –és el cas d’Uruguai.

La Befana italiana
A Itàlia, en comptes de Reis, tenen una bruixa que nom Befana, que ve d’Epifania, ja que  reparteix regals la vigília de l’Epifania. Segons la tradició, els Reis li havien demanat que l’acompanyassin a l’estable del nin Jesús, però ella s’hi negà. Després se’n penedí i els anà a cercar amb una bossa plena de dolços.

Befana

A Irlanda el dia dels Reis hi una una tradició masclista, el Nadal de les dones, el Nollaig na mBan. Mònica Planas ho explica en aquest article.

Si voleu conèixer més detalls sobre la història dels Reis d'Orient, mirau aquest vídeo de TV3.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Nadal com a catarsi
-
 Rectificar és de reis
La mort de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
- L'origen de la iconografia nadalenca

Fumata blanca, la història del consens papal

Reportatge publicat el març de 2013 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

D'aquí uns dies tothom estarà pendent del cel del Vaticà. La fumata blanca que sortirà de la xemeneia de la capella Sixtina anunciarà l’elecció del nou papa. Serà el corol·lari d’una cerimònia plena de rituals seculars i que té el llatí com a llengua vehicular. 
 
Aquesta vegada la cerimònia serà presenciada per un convidat inesperat, el mateix papa Benet XVI, qui, amb 85 anys, després de vuit anys, renuncia per culpa –en paraules seves- de la seva “avançada edat” (ingravescentem aetatem). En la història de l’Església són cinc els summes pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat. L’últim fou Gregori XII i ho féu fa sis segles, al 1415, arran del Cisma d’Occident. Durant els trenta-nou anys (1378-1417) que durà aquest cisma, fins a tres papes es disputaren l’autoritat pontifícia. El bessó del problema era principalment la rivalitat entre els cardenals francesos i els italians; cadascun volia imposar un papa de la seva respectiva nació. Enmig d’aquest malestar intern Gregori XII, amb 89 anys, va preferir jubilar-se. Ara el cas de Benet XVI ha servit per qüestionar el famós aforisme que circula pel Vaticà “els papes moren, però no emmalalteixen”.
 
En morir un papa, és el cardenal camarlenc qui exerceixi temporalment les seves funcions durant un període que es coneix com a sede vacante (“amb cadira vacant”) –la paraula camarlenc prové del llatí camerarius, que significa “oficial de la cambra”. Aquest cardenal també esdevé el mestre de cerimònies per a l’elecció del nou pontífex. El primer ritual que presideix és la verificació de la seva mort. Després de colpejar tres vegades el front del cadàver amb un petit martell de plata i ivori, pronuncia la frase: Vere Papa mortuus est (“Certament, el papa ha mort”). A continuació li retira del dit l’anell del Pescador (símbol que és “pescador d’homes”), que serà destruït juntament amb l’altre emblema de poder pontifici, el segell de plom –es pretén així evitar qualsevol eventual falsificació de documents papals.  En el cas de Benet XVI l’anell no es destruirà, sinó que serà "anul·lat" fent-li a sobre una ratlla.
 
El conclave
Des de 1059, segons un decret promulgat per Nicolau II, el cardenals són els encarregats d’elegir el successor de sant Pere quinze o vint dies després de la mort del seu darrer representant. Ho fan en un cerimònia que rep el nom de conclave (del llatí cum clave, “amb clau”) per tractar-se d’una reunió a porta tancada a la Capella Sixtina. El seu procediment fou elaborat per Gregori X (1271-1276), l’elecció del qual va durar més de tres anys. Per tal d’evitar dilacions tan escandaloses, s’adoptaren unes severes pautes que implicaren l’aïllament absolut en un palau del qual els cardenals no podien sortir fins arribar a designar el nou papa. Si al cap de tres dies no s’havia produït el nomenament, passaven a rebre només un plat de menjar diari durant cinc jornades. Després d’aquest termini, se’ls donava només pa i aigua.

Conclave a la Capella Sixtina
Conclave a la Capella Sixtina
 
Avui les condicions del conclave són menys estrictes, però es manté l’exigència del secret. Mentre els cardenals romanen reunits a la Capella Sixtina o pernocten a la residència adjacent de Santa Marta, tenen terminantment prohibit, sota pena de fulminant excomunió, mantenir cap tipus de contacte amb l’exterior –no poden tenir mòbils ni llegir diaris. Un cop arribats a la Capella Sixtina, els electors entonen a l'uníson el Veni Creator Spiritus, oració amb la qual s'invoca l'Esperit Sant, i procedeixen a prestar jurament solemne de respectar les normes de la cerimònia. A continuació, el Mestre de les Celebracions Pontifícies tanca la porta del recinte amb la solemne ordre d’Extra omnes! (“Fora tots!”), indicant que tots els aliens al conclave han de sortir.
 
Fumata blanca
Durant la celebració del conclave s’instal·la a la Capella Sixtina una estufa connectada amb l’exterior on es cremen les paperetes de les votacions. Si el resultat és negatiu, s’hi afegeix palla humida, que produeix fum negre (fumata negra en italià) visible des de la plaça de Sant Pere. En canvi, quan l’escrutini és positiu, els vots es cremen amb palla seca, produint-se així fum blanc (fumata blanca) –fora de l’àmbit religiós, avui aquesta expressió es fa servir per al·ludir a la resolució d’un assumpte. En l’actualitat, el color del fum s’aconsegueix amb additius químics.
 
Un cop produïda la fumata blanca, el cardenal degà demana a l'escollit el seu consentiment amb la següent pregunta: Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem? (“Acceptes la teva elecció canònica com a Summe Pontífex?”). Després el nou papa és conduït a la sagristia de la Capella Sixtina, anomenada "Sala de les llàgrimes", ja que sembla que, en un moment d'intimitat, tots els escollits ploren allà davant la magnitud de la responsabilitat que acaben d'assumir. Mentrestant, la sastreria del Vaticà s'encarrega de confeccionar-li la blanca vestimenta papal.

Acte seguit, el nou cap de l'Església catòlica es dirigeix a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere i és presentat pel cardenal camarlenc amb la famosa fórmula llatina: Annuntio vobis gaudium mangum: habemus Papam (“Us anuncio amb gran alegria: tenim papa”). Aquesta expressió està inspirada en l'evangeli de Sant Lluc (2;10-11) i és una adaptació de les paraules que digué l’àngel als pastors quan va néixer el Messies. El primer cop que es pronuncià al Vaticà l’Habemus Papam va ser l'any 1484 per anunciar l'arribada del Papa Inocenci VIII. Un cop feta la seva presentació, el summe pontífex  imparteix la benedicció urbi et orbi (“a la ciutat i al món”) amb un nom diferent al seu.



 

Aversió als noms pagans
Aquest costum de canviar de nom fou estrenat al segle VI pel papa Joan II (533-535). El seu nom propi era Mercuri. En tractar-se del nom d'un deu pagà -Mercuri era el déu romà del comerç-, decidí canviar-se'l per un de més “catòlic” i trià honrar la memòria del pontífex Joan I (523-526), convertit en sant. Després de Joan II, cap altre papa es canvià de nom fins al segle X amb l'arribada de Joan XII, que es deia Octavi, un nom massa pagà per tractar-se de l'artífex de l'imperi romà.

Vaticà
Vaticà

El darrer papa que volgué conservar el seu nom propi, Marcel II (1555), tan sols va durar tres setmanes en el càrrec. Per això, una de les moltes supersticions vaticanes profetitza una ràpida mort al papa que desafiï l'onomàstica pontifícia. De tota manera, l’Església ha volgut justificar aquesta tradició apel·lant al passatge de l'evangeli (Mateu 16,13-19) on apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere [pétros en grec significa pedra] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol.

Fills de Cronos

Article publicat a l'Ara Balears (24/08/2015)

Vivim en l’era de la velocitat sota la persistent amenaça del devastador pare Cronos. En la mitologia clàssica, Cronos (“temps” en grec, equivalent al Saturn romà) formà, juntament amb la seva germana Rea, la segona parella de déus titans. Fou igual de dèspota que el seu progenitor Urà, a qui castrà per fer-se amb el poder. Amb aquell nou patriarca la tragèdia es consumà un altre cop. Advertit que ell també seria destronat per un fill seu, Cronos no dubtà a empassar-se els seus descendents a mesura que naixien. Zeus, però, el més petit de tots, li va poder aturar els peus amb l’ajuda de la seva mare Rea. Va ser així com s’acabà l’antropofàgia del Temps.

Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
 
Tanmateix, ara el mite es torna a repetir. Nosaltres també som fills devorats pel temps, que ens persegueix. Cada cop ens semblam més al conill blanc de l’obra de Lewis Carroll “Alícia en el país de les meravelles” (1865). El personatge, turmentat per les presses, mira permanentment el seu rellotge de butxaca (l’actual mòbil) i es queixa que no té temps. Avui aquest bé tan preuat ens domina més que mai en un món que no descansa mai, obert les 24 hores davant l’envestida d’una estressant tecnologia concebuda inicialment per fer-nos la vida més fàcil. Amb l’actual consumisme, el pas del temps ja no ve marcat pels cicles de la naturalesa, sinó per l’obsolescència programada, la sublimació del capitalisme. Un aliat incondicional d’aquest panorama tan desolador és el rellotge, que a Cabília, una regió d’Algèria, anomenen “molí del dimoni” per l’obsessió que crea.

Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
 
Després dels primers rellotges de sol, aigua i arena de l’antiguitat, durant l’edat mitjana “la veu del temps” va irrompre amb força en les nostres vides. Els tocs de campana de cada poble marcaven les rutines de la vida quotidiana de la gent, que treballava de sol a sol per guanyar-se el jornal (del llatí diurnus, “de dia”). Així, des dels seus campanars, l’Església, del tot omnipotent i omnipresent, s’assegurava fer extensiva entre la població l’ora et labora (“resa i treballa”), la famosa regla de Sant Benet, l’italià fundador al segle VI de la vida monàstica a Occident –una altra de les seves cèlebres sentències és “l’oci és l’enemic de l’ànima”.
 
A poc a poc els rellotges s’anaren sofisticant. Les hores no només es pogueren sentir, sinó també visualitzar gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. A l’Anglaterra del segle XVIII de la Revolució Industrial es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat durant l’edat mitjana. El proletariat, que treballava per torns –dia i nit- fins a l’extenuació, no podia treure l’ull dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les fàbriques. Mentrestant, els capatassos capitalistes constataven que “el temps és or”: no només els condicionava el preu d’un producte, sinó també la retribució dels treballadors. Fou així com, segons els historiadors, el rellotge, i no pas la màquina de vapor, es convertí en la màquina més important de l’edat industrial moderna.

Tempus fugit segons Dalí
Tempus fugit segons Dalí
 
Enrere ja queden les plàcides i llargues hores dictades pels “rellotges de Déu”. Ara, a pesar que el temps s’hagi “secularitzat”, el seu pes és més feixuc que mai. Per mitigar-lo, en l’actual societat de l’evasió, les nostres accelerades vides s’aferren al carpe diem (“aprofita el dia”) dels llatins. La frustració, tanmateix, creix en veure la gran quantitat de coses que tenim a l’abast i que no podem assaborir. “No tenc temps!” és el crit d’agonia dels hereus de la Revolució Industrial, que sempre confien en el demà la materialització dels seus somnis i desitjos. Extraviats enmig de tanta abundor i incapaços de gestionar tanta ansietat, la veu dels avantpassats es manté igual d’inequívoca amb altres lapidàries sentències com tempus fugit irreparabile (“el temps fuig inexorablement”) o memento mori (“recorda que has de morir”).

L'era del mòbil
L'era del mòbil
 
No hi ha dubte que el déu Cronos continua marcant el nostre propi cronòmetre vital, que, per molt que alguns ho intentin, no s’atura ni a cops de bisturí. I, quan ens converteix en persones sàvies, ens devora sense pietat. Ja ho diu un famós aforisme que hauria de servir de brúixola per als més prepotents i narcisistes: “El temps és el millor professor, però desafortunadament mata tots els seus alumnes”. Les regles del joc són així de clares mentre anam saltant tanques que ens han fet travelar i gaudint dels plaers de les nostres volàtils i efímeres existències. De nosaltres depèn no malbaratar la “cornucòpia del temps”, sempre desafiant amb la seva espasa de Dàmocles.

Tempus fugit
Tempus fugit

Si voleu conèixer la fantàstica història dels rellotges, podeu consultar aquest article meu que em varen publicar el febrer de 2013 a la revista "Historia y vida" (Núm. 539):  La guerra de los relojes. Iglesia y burguesía luchan por el tiempo

Tampoc no podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu una entrevista a Judy Wajcman, investigadora del temps.

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich titulat "El temps que passa". Del mateix autor teniu aquests altres articles "El temps que resta" i "Donar el temps".

En aquesta entrevista Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia, parla de les nostres vides accelerades.

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "Les hores mortes".

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista a Manuel Cruz. Diu que el temps és un obstacle. 

També és interessant aquest altre artcle del filòsof Xavier Antich titulat "La tirania dels rellotges" (Diari Ara, 26/02/2017)

El fantàstic programa "Amb filosofia", de TV3, també te un capítol dedicat al temps.



I aquí teniu unes reflexions sobre el temps extretes del llibre “Sàpiens, una breu història de la humanitat”, de Yuval Noah Harari (pàg. 133-134):

 

Sàpiens, una breu història de la humanitat
Sàpiens, una breu història de la humanitat

 
“Al llarg de les últimes dècades, ens hem inventat infinits aparells per estalviar temps que se suposa que ens han de fer la vida més relaxada –rentadores, aspiradores, rentavaixelles, telèfons, mòbils, ordinadors, correu electrònic... Abans, en escriure una carta, ficar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i portar-la fins a la bústia era una feinada. Havien de passar dies o setmanes, potser fins i tot mesos, per rebre una resposta. Actualment, puc escriure un missatge electrònic a corre-cuita, enviar-lo a l’altra punta del món i (si el destinatari està connectat) rebre una resposta al cap d’un minut. He estalviat molta feina i temps, però ¿visc una vida més relaxada?

Tristament, no. A l’era del correu ordinari, normalment la gent només escrivia cartes quan tenia una cosa important per explicar. En lloc d’escriure la primera cosa que li venia al cap, reflexionava a consciència sobre què volia dir i com ho volia expressar. Esperava rebre una resposta igual de reflexionada. La major part de la gent no escrivia més d’un grapat de cartes al mes i gairebé mai se sentia empesa a contestar immediatament. Avui en dia, rebo dotzenes de correus electrònics cada dia, tots de persones que esperen una resposta ràpida. Ens pensàvem que estalviàvem temps; en lloc d’això, hem multiplicat per deu el ritme de vida que portàvem i vivim entre el neguit i l’agitació”.

Paradoxes dels nous temps
Paradoxes dels nous temps

 

També és molt interessant l’article titulat “Rellotge” de Joan Fuster (Diccionari per a ociosos):

De vegades penso que la generalització de l'ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat en l'època moderna. Una revolució més silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d'haver canviat de manera notable en l'home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge.

El rellotge de sol, el rellotge d'arena, qualsevol altre procediment rudimentari d'enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exterirors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat qu, és o menys instintiva, tenia l'individu. […] Ara tenim comptadors de temps que ens acompanyen les vint-i-quatre hores del dia. Els necessitem per a regular les nostres activitats més importants i les més banals. D'entrada semblen uns artefactes inofestius, simplement útils. Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents. Amb el temps, l'home d'avui fa el que feia i ha fet l'home d'abans: aprofitar-lo, perdre'l, matar-lo, passar-lo. La diferència és que ara té contínuament davant dels ulls una esfera impassible i unes busques incessants, que li ho mesuren -que li ho compten.

Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l'home: ens han explicat acadèmicament que som històrics, que “somp per a la mort” i coses per l'estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n'adonem tan sols: es tracta d'una impressió -com ara diuen- subliminal, instantània i inconscient. Però hi és.

Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren i en realitat -o simultàniament- el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola. L'home del passat no estava subjecte a aquesta mena d'advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. El temps, llavors, era una magma obscur, insondable, de fluència apagada.

Ara, per contra, el rellotge ens dóna el temps traduït a minuts i a segons: a fraccions d'una velocitat incomprensible. En el puny portem un adust indidcador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints -una mica distints, si més no- dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi.

El temps (Pawel Kuczynski)
El temps (Pawel Kuczynski)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb el temps.

Aquí teniu una cançó de George Moustaki que parla del pas del temps. Es titula "Il est trop tard":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:



Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
- Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos

Aquí teniu un fragment de l’Eclesiastès titulat “Temps per a tot”:


Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.

Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.

Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.


I per acabar, un fantàstic poema de Joan Vinyoli:

Què som? Tan sols una memòria
d'allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu 
al temps que fuig amb pas irreparable.

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px