Banner Top

L’origen dels signes del zodíac

A l’hora de catalogar els estels, els sumeris dividiren el cel en regions. La regió per on aparentment transiten el Sol i els planetes fou dividida en dotze parts iguals (una per a cada mes de l’any) i a cadascuna d’elles se li assignà una figura determinada. Més endavant, els grecs anomenaren aquesta regió com la del Zodíac, paraula composta per τό ζῶον, ου (“figura”, “animal”) i per ἡ ὁδός, οῦ (“camí”).

Els noms del Zodíac ens han arribat de la següent manera a través del sedàs de Roma: Àries, Taure, Bessons, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos -els xinesos, els egipcis o els maies també tingueren els seu propi Zodíac encara que amb figures diferents. 

contellacions

De vespre, el cel és un llibre obert, ple d'històries

Paral·lelament a l’astronomia, l’astrologia s’atreví a fer prediccions dels destins humans en base a la situació del Sol respecte a les constel·lacions del Zodíac. És així com sorgí la ciència de l’horòscop, del grec ὁ ὅρος, ου (“horitzont”), i de σκοπέω (“examinar”) -la meteorologia, compost per l’adjectiu μετέωρος, ον (“elevat”, “a l’aire”) i per ὁ λόγος, ου (“tractat”) també nasqué força contaminada per l’astrologia. No debades, qualsevol fenomen natural es prestava a ser interpretat com a una manifestació del poder diví.

Aries
És un moltó (el mascle de l’ovella) alat. La seva llana d’or es trobava penjada dalt d’una alzina a la Còlquida (l’actual Geòrgia), reialme d’Eetes. Estava custodiada per un drac. Jàson, l’heroi dels Argonatues, la necessitava per esdevenir rei de Iolcos, al nord-oest de Grècia. Ho aconseguí gràcies a l’ajuda de Medea, filla de Eetes.

Jason toisoJàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Taure
Fa referència al toro blanc en què es transformà Zeus per poder seduir Europa, la princesa fenícia que acabà donant nom al nostre continent. Un cop se li pujà a sobre, Zeus se l’endugué mar enllà fins a Creta.

europa Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

El mite és l’inici de la cultura taurina a la Mediterrània. De Zeus i Europa nasqué Minos, el mític rei de Creta. Arribà al tron després que Posidó li enviàs, de la mar, com a senyal, el toro salvatge que va capturar Hèracles en el seu setè treball. Pasífae, la dona de Minos, s’enamorà d’aquest toro per càstig diví. De la seva unió nasqué el famós Minotaure del laberint de Creta que matà Teseu.

Bessons
Són els bessons Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), que participaren en l’expedició dels Argonautes. Germans de la famosa Hèlena de Troia, nasqueren d’un ou que posà Leda, la reina d’Esparta, després d’haver copulat amb Zeus, convertit en l’ocasió en cigne. Aquell mateix dia, però, Leda també s’uní amb el seu marit, el rei Tindàreu, de manera que es creia que Càstor era fill de Tindàreu (i, per tant, mortal), i Pòl·lux, de Zeus.

castor

Bessons Càstor i Pòl·lux

Càstor fou famós per la seva habilitat per domar cavalls i Pòl·lux per la seva destresa en la boxa. Segons la llegenda, ambdós germans lluitaren contra Idas i Linceu, fills d’Afareu, rei dels messenis, per la possessió d’un ramat de bous. En el combat, Càstor morí traspassat per la llança d’Idas. Aleshores Pòl·lux venjà el seu germà matant Linceu, mentre que Zeus fulminà Idas amb un llamp. Pòl·lux va demanar a son pare que li permetés seguir el seu germà, del qual no es volia separar. El patriarca olímpic va escoltar els seus precs i va col·locar els dos germans al firmament amb la constel·lació de Bessons, altrament dita Gèmini.

roma dioscurs piazza del campidoglio

Piazza del Campidoglio (Roma)

Cranc
És el cranc gegantí que Hera envià per matar Hèracles, fill de Zeus i la mortal Alcmena. La dona del patriarca olímpic estava molt enfadada amb la nova infidelitat del seu marit. Durant el segon treball del llegendari heroi grec, mentre lluitava contra la temible serp Hidra, li envià el crustaci. Ell, però, aconseguí esclafar-lo. Com a agraïment, Hera convertí el seu servent en la constel·lació de Cranc, també dita Càncer.

cancer

Constel·lació Cranc

Lleó
Correspon a l’indomable Lleó de Nemea, fill de Tifó i Equidna, que devastava els camps devorant les persones i el bestiar. Es tractava d’un animal invulnerable, ja que no el podia matar ni tan sols ferir cap arma. Hèrcules, però, reeixí a matar-lo en el seu primer treball estrangulant-lo. Per honorar la gesta del seu fill, Zeus transformà el lleó en constel·lació.

lleoHèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)


Verge
Es tracta de l’única figura femenina del zodíac. A l’antic Egipte l’associaven amb Isis. Se la relaciona amb Astrea, la deessa verge que portava els raigs de Zeus. Juntament amb la seva mare Temis personifica la Justícia. Quan acabà l’edat d’or a la terra i els homes desafiaren la seva autoritat, Astrea cercà la felicitat entre els estels.

astreaAstrea

Balança
És l’únic signe de l’horòscop que no representa un ésser viu. El seu origen el trobam en el relat mitològic del signe que el precedeix, Verge. Quan Astrea, deessa de la justícia, va tornar al firmament, la balança que sostenia als seus braços es convertí en una constel·lació a part.

Escorpió
Al·ludeix a la llegenda d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó. Aquest personatge va intentar violar Àrtemis, la deessa de la caça, la qual, per treure-se’l de sobre, li envià un escorpí que el va picar de mort al taló. En el firmament, la constel·lació Escorpió està a l’altra extrem de la d’Orió, que intenta evitar la seva picada. El violador es troba acompanyat del seu ca, convertit en la constel·lació Canis Maior.

Orion

Constel·lacions relacionades amb Orió

Sagitari
En llatí sagittarius vol dir “arquer”. Recorda el centaure Quiró -meitat animal, meitat humà- que crià herois com Jàson, Aquil·les i Hèracles. Fou elevat a constel·lació després que Hèracles accidentalment el ferís de mort amb una fletxa. La ferida que li produí fou tan dolorosa que Quiró va cedir la seva immortalitat a Prometeu. Així pogué morir i escapar al dolor.

quiro aquilles

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Capricorn
Capricorn vol dir “de banyes de cabra” (Αιγόκερως, en grec). Representa Ègipan, una fera amb banyes al cap. Era fill d’Amaltea, la cabra que nodrí Zeus de petit, quan la seva mare, Rea, l’amagà de les urpes del seu pare, Cronos. Aquest el volia devorar per evitar que el destronàs, tal com havia consignat una profecia. Ègipan, per tant, fou el germà de llet de Zeus. Vivia amb ell a la muntanya Ida, a Creta. Fou ell qui trobà el caragol de mar que permeté a Zeus imposar-se en la coneguda titanomàquia. En prendre Zeus el poder, el va posar entre els estels. Té una coa de peix que recorda el caragol de mar que donà la victòria a Zeus.

Capricorn Hevelius

Constel·lació Capricorn

Aquari
Se l’identifica amb Ganimedes, fill de Laomedont, rei de Troia. Era un dels mortals més bells. Zeus s’enamorà bojament d’ell. Per estar al seu costat, el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp, on Ganimedes es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. És per això que sempre porta a les seves mans una gerra d’on raja líquid aquós (aquarius).

Ganimedes2

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)


Peixos
Són Afrodita (Venus), la deessa de l’amor, i el seu fill Eros (Cupido). Un dia el monstre Tifó decidí escalar la muntanya de l’Olimp. En veure’l, tots els déus fugiren atemorits. El monstre, però, només perseguí Afrodita, captivat com estava de la seva bellesa.

constelacion de piscis

Constel·lació de Peixos

La deessa escapà amb el seu fill Eros a la vorera del riu l’Eufrates, on ambdós es transformaren en peixos. Per assegurar-se que no es perdrien, es lligaren amb una corda. En el cel podem veure, per tant, la mare i el fill units per una corda.

No us podeu perdre aquest blog titulat "El cel dels mites", fet per alumnes de la professora Margalida Capellà.

Articles del web relacionats:

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:

 

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

La mala fama del llatí i del grec

Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)

Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista

El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.

Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.



Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.

A favor de la “promiscuïtat intel·lectual”
A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.

És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.

081e8c5764bd56b44c2247712b2a1d08 XL

L'arraconament de les humanitats

Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

Sobre les espatlles de gegants
En el llibre Sobre les espatlles de gegants  (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. 

asterix delirant

El gran Astèrix

Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.

Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.

780 008 4309677 000627b4563ac1be166ef54228b28f80

Reactualitzant els clàssics
El panta rei  (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.

De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.

Antigona Mary Stillmann

Antigona (Mary Stillmann)

Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.

En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia  (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.

e840dda4af545e4c1b65faeabcfc7bf7 LEneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

Europa, la de “mirada ampla”
Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.

Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circenses que denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.

Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula "La cinta de Νίκη"

Articles del web relacionats:

Els alienígenes terrícoles de Tebes

En la mitologia grega trobam un episodi de ciència ficció protagonitzat per alienígenes terrícoles. Tot començà quan la princesa fenícia Europa fou raptada per Zeus. Aleshores el pare d’aquella bella donzella, Agènor, envià a la seva recerca els seus altres tres fills, Cadme, Fènix i Cilix. Els digué que no tornassin sense ella. La seva mare Telefassa els volgué acompanyar. Com que la missió resultà infructuosa, decidiren establir-se en diversos llocs: Fènix a Fenícia; Cílix no gaire lluny de Fenícia, en una regió que s’anomenà Cilícia; i Cadme i la seva mare es quedaren a Tràcia.

En morir Telefassa, Cadme acudí a consultar l’oracle de Delfos. Aquest li contestà que abandonàs la recerca de la seva germana i que fundàs una ciutat. Per fer-ho, havia d’agafar una vaca com a guia. Allà on caigués extenuada seria el lloc triat. I el lloc triat fou Tebes, a Beòcia -el motiu de l’animal que fa de guia és comú en molts mites de fundacions.

cadmo 3

Cadme, fundant Tebes

En complir-se l’oracle, Cadme va voler oferir la vaca en sacrifici a Atena. Així envià alguns dels seus acompanyats a treure aigua de la font d’Ares, que estava custodiada per un drac. Aquest, però, matà la majoria dels enviats. Cadme, enfurismat, matà el rèptil i, per consell d’Atena, en sembrà les dents. Fet això, sorgiren de terra homes armats anomenats esparts (“sembrats” en grec). Així descriu l’escena Ovidi en les seves Metamorfosis en traducció de Jordi Parramon:

“I era increïble: llavors, començant-se a moure els terrossos
varen sortir dels solcs, primer, unes puntes de llança,
i elms de vistosos plomalls tot seguit, que uns caps protegien,
pits i espatlles cresqueren després, i uns braços amb armes,
fins que sorgiren del camp uns homes coberts amb rodelles”.

 

Aquelles criatures prodigioses es començaren a matar els uns als altres. Aleshores Cadme els tirà pedres i elles, creient cadascú que havien estat llançades per l’altre, iniciaren una baralla. Només se’n salvaren cinc, que fundaren amb Cadme Tebes i es convertiren així en els avantpassats de les famílies més il·lustres d’aquesta ciutat. 

Per expiar el crim del drac, Cadme serví Ares sense parar durant vuit mesos. Complida la penitència, l’heroi arribà a ser rei de Tebes gràcies a la protecció d’Atena, i Zeus li donà per muller Harmonia, filla d’Afrodita i Ares.

En la mitologia grega Tebes és una ciutat molt important. És la pàtria d’Edip i dels Epígons, dels nascuts (γίγνομαι) després (επί). Eren els descendents directes dels Set Caps que participaren en la primera expedició contra Tebes. Mentre la primera campanya va acabar en fracàs, la segona, empresa pels mateixos Epígons, va donar com a resultat la presa de la ciutat. Avui un epígon és una persona que segueix les petjades d'un altre, especialment en matèria d'arts, filosofia o ciències. 

Cadmo

Cadme s'enfronta al drac (ceràmica del segle IV aC)

Articles del web relacionats:
- L'oracle de Delfos
- Europa, la de "mirada ampla"
- L'origen terrós de l'home

Europa, la de “mirada ampla”

Amb els greus problemes de convivència que té, estaria bé que Europa s’imbuís del caràcter analític d’una possible etimologia seva: εὐρύς (“ample”) + ωψ (“mirada”). Amb tot, una altra teoria, no tan exhortativa, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.

Europa rappte

Zeus rapta Europa (ceràmica del segle IV aC)

Avui, en qualsevol cas, el cert és que Europa roman amb la mirada perduda. Capficada en ella mateixa, és a punt d’occir en la terra on el destí la dugué. Segons la mitologia grega, el nostre continent agafa el nom d’una princesa fenícia, filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Cada dia la veim en els bitllets de cinc euros i en les monedes gregues de dos euros.

 Moneda grega de dos euros, amb figura d'Europa


L’extraordinària bellesa d’Europa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a l’illa de Creta. A la ciutat de Gortínia li revelà la seva vertadera identitat i s’hi uní carnalment a la vora d’una font ombrejada per plàtans ufanosos. Segons la llegenda, aquests plàtans varen obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. D’aquella unió -que per ventura va ser una violació- naixeren Minos, Radamant i Sarpedó.


Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. A més, a la nova sobirana li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que guardava les costes de Creta contra tot desembarcament estranger; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui la mirada ampla d’Europa ha mutat en miopia. S’ha deixat arrossegar per la demagògia i la intransigència dels seus dirigents, que, en lloc de trobar una solució assenyada als problemes que els assetgen, prefereixen fer servir els tres regals que féu Zeus a la princesa fenícia: Talos, la flota que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca que no aturar de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores.

europa
        El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

I aquí teniu un article de l'interessant blog "Històries d'Europa" dedicat també a la princesa fenícia que ens batià com a continent.

En aquest article, Jordi Llovet també parla del mite d'Europa.

Aquí teniu reflexions del filòsof Joan Burdeus sobre la idea d'Europa.

Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
- El mite dels toros
- Talos, el primer robot de l'antiguitat
- Europa, de genollons

Talos, el primer robot de l’antiguitat

La paraula robot deriva del txec robota (“treball forçat”). El terme va ser popularitzat el 1920 pel dramaturg txec Karel Txpek a la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). En la mitologia grega, però, podem trobar un antecedent d’aquest autòmat. És Talos (Τάλως), un gegant de bronze forjat per Hefest. El déu de la metal·lúrgia el regalà a Minos, rei de Creta. Altres versions apunten, en canvi, que fou col·locat a l’illa per Zeus perquè hi custodiàs la seva estimada Europa.
 
Talos era un vigilant infatigable. Cada dia feia tres voltes a l'illa. Impedia als estrangers arribar a la cort de Minos i als habitants d'abandonar-la sense el permís reial. Per fugir de la seva vigilància, Dèdal, tancat al laberint del minotaure amb el seu fill Ícar, va haver d’escapar per l'aire.

Moneda amb el gegant Talos
Moneda amb el gegant Talos
 
Les armes preferides de Talos eren unes pedres enormes que llançava a gran distància. Si els intrusos aconseguien esquivar-les, els esperava un càstig pitjor. El gegant, enfurismat, s’introduïa en el foc i escalfava el seu cos metàl·lic fins a tornar-lo incandescent. Aleshores es posava a córrer i, en enxampar les seves preses, les abraçava fins a deixar-les abrasades.
 
L’únic punt vulnerable de Talos era una vena que tenia en un dels talons i que estava tancada per una clavilla. Quan els argonautes desembarcaren a Creta, Medea aconseguí amb els seus encanteris treure-li aquest tap. De seguida el gegant morí en perdre els humors que el mantenien actiu. Una altra versió deia que Peant, un dels argonautes, li travessà la vena amb una fletxa.
 
El robot de Filó de Bizanci
A part d’aquesta referència mitològica, el primer robot construït és atribuït a Filó de Bizanci, que visqué al segle III aC. Aquest científic ideà un artefacte amb forma humana, és a dir, un androide (+ ἀνήρ, “home” + εἵδος, “figura”). Era com una mena de cambrer. Vestit amb toga de l’època i amb cara d’estàtua clàssica, tenia a la seva mà dreta un gerro, i quan els convidats col·locaven una copa a la seva mà esquerra, el robot hi abocava vi. Sota la toga hi havia un complex mecanisme de tubs i peses que, utilitzant la mecànica dels fluïts, donava moviment a l’autòmat.

Autòmat de Filó de Bizanci
Autòmat de Filó de Bizanci

Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci
Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963), on apareix Talos:



Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
El rapte d'Europa
La perversa síndrome de Medea
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
El complex de Prometeu

Aquest enllaç parla d'altres invents del món clàssic.

Aquí teniu un article interessant titulat "Autómatas, robots, androides y cyborgs".

I aquí teniu un sèrie d'articles del filòsof Gregori Luri al diari Ara que parla sobre els robots al llarg de la història:
Autònoms autòmats
Autònoms autòmats (2)
Autònoms autòmats (3)
Autònoms autòmats (4)


Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)

Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

 

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



I aquesta cançó remou consciències:



I aquest muntatge també:

 

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px