Banner Top

Europa, la de “mirada ampla”

Amb els greus problemes de convivència que té, estaria bé que Europa s’imbuís del caràcter analític d’una possible etimologia seva: εὐρύς (“ample”) + ωψ (“mirada”). Amb tot, una altra teoria, no tan exhortativa, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.

Europa rappte

Zeus rapta Europa (ceràmica del segle IV aC)

Avui, en qualsevol cas, el cert és que Europa roman amb la mirada perduda. Capficada en ella mateixa, és a punt d’occir en la terra on el destí la dugué. Segons la mitologia grega, el nostre continent agafa el nom d’una princesa fenícia, filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Cada dia la veim en els bitllets de cinc euros i en les monedes gregues de dos euros.

 Moneda grega de dos euros, amb figura d'Europa


L’extraordinària bellesa d’Europa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a l’illa de Creta. A la ciutat de Gortínia li revelà la seva vertadera identitat i s’hi uní carnalment a la vora d’una font ombrejada per plàtans ufanosos. Segons la llegenda, aquests plàtans varen obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. D’aquella unió -que per ventura va ser una violació- naixeren Minos, Radamant i Sarpedó.


Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. A més, a la nova sobirana li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que guardava les costes de Creta contra tot desembarcament estranger; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui la mirada ampla d’Europa ha mutat en miopia. S’ha deixat arrossegar per la demagògia i la intransigència dels seus dirigents, que, en lloc de trobar una solució assenyada als problemes que els assetgen, prefereixen fer servir els tres regals que féu Zeus a la princesa fenícia: Talos, la flota que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca que no aturar de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores.

europa
        El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/05/2019) reflexion sobre la identitat europea a partir del llibre "La idea d'Europa" de George Steiner:

 

Aquí teniu l'himne d'Europa amb la seva lletra en llatí. Va ser adoptat 1972 pel Consell d'Europa. La melodia és de la Novena Simfonia de Beethoven. I la lletra de Schiller, poeta alemany del segle XVIII. El poema es titulava “Oda a la llibertat”. Era un cant a la germanor i a l’amistat:

 

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

I aquí teniu un article de l'interessant blog "Històries d'Europa" dedicat també a la princesa fenícia que ens batià com a continent.

En aquest article, Jordi Llovet també parla del mite d'Europa.

Aquí teniu reflexions del filòsof Joan Burdeus sobre la idea d'Europa. I aquest altre és de Luis Racionero.

Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
- El mite dels toros
- Talos, el primer robot de l'antiguitat
- Europa, de genollons

Emparaular el món

Article publicat a l'Ara Balears (11/09/2016)

L’ésser humà és un ésser de paraules, un animal gramatical. Ja ens ho diu el nostre gran tòtem Toni Gomila a Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia; ens expliquen, a nosaltres. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam els mots... quan moren els mots moren els conceptes. I llavors la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble”.

Acorar, de Toni Gomila
Acorar, de Toni Gomila
 
Corren, però, mals temps per a les paraules. El mateix Gomila ho il·lustra a la perfecció amb el següent exemple: “El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record [...]. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.
 
Ara més que mai, doncs, cal emparaular el món. L’autor d’aquesta expressió és el català Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat. El seu punt de partida són les reflexions de Ludwig  Wittgenstein ("Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"), de George Steiner (“El que no s’anomena no existeix”) i de Walter Benjamin (“El llenguatge és un mitjà per crear i modificar la realitat”). No hi ha dubte que pensam en funció de les paraules que coneixem. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubicam al món i comprenem la realitat.

Lluís Duch
Lluís Duch
 
En l’actual era de la imatge narcotitzant, Duch reivindica l’Homo loquens davant l’Homo Videns, víctima d’un empobriment lingüístic galopant, d’un “desemparaulament”. I això es produeix en el marc d’una “adolescentització” de la societat. Així ho acaba de manifestar en una entrevista en el darrer número de la revista Sàpiens: “Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys”. En aquesta línia, el monjo de Montserrat considera que la decadència de les Humanitats a l’ensenyament ja va bé als poders establers, interessats en societats crèdules que no es qüestionin el que fan.
 
La societat actual, desarmada de paraules, viu en una espècie de corda fluixa. Duch insisteix que “l’accelaració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi”. Aquesta provisionalitat es veu agreujada per una manca de consciència històrica, sobretot entre les noves generacions. Molts no se saben ubicar en el trajecte de la humanitat i obliden que som éssers de memòria i de tradició. Volen obrir-se pas pel món, ignorant un  passat ben necessari per saber qui som i cap a on anam. Ningú no diria ja que som hereus de la Revolució francesa i de la Il·lustració.

Emparaular el món
Emparaular el món
 
La memòria ens fa persones i ens dóna les eines per a establir un codi ètic. Avui, però, arrossegats per reduccionismes i atrapats per la tecnolatria, assistim a marxes forçades cap a una societat de l’oblit, on la banalització de la paraula va en detriment de la capacitat crítica dels individus. Abans hi havia l`èpica de ser conscients que l’home estava fent història. Ara, totalment descontextualitzats i extraviats, d’actors hem passat a ser espectadors. Sembla com si les utopies ja no anassin amb nosaltres. S’ha imposat la “hictopia”, la veneració de l’ara i aquí (hic, en llatí).
 
Duch té clar que sense paraules ens estam deshumanitzants i posant en perill la convivència. Així doncs, sepultada la nostra condició d’ésser semiòtics, cada cop serà més difícil establir ponts de diàleg per desxifrar la complexa realitat. L’homogeneïtzació mental que ha duit la globalització acabarà amb el polifonisme tan propi dels humans. Només ens queda una solució: tornar a emparaular el món. Haurem de tenir en compte el testimoni de Lao-Tse, un llegendari filòsof xinès del segle IV aC. Quan el senyor del seu territori li va encarregar formar govern, li va preguntar quina mesura adoptaria primer. I la resposta va ser: “La renovació, la curació de la paraula”. Estaria bé que en prenguessin nota el nostres governants.

Lluís Duch també deia que l'ésser humà és un animal logomític. Ho explica A. Chillón en aquest article.

Aquí teniu el famós fragment d'Acorar sobre l'actual pobresa lingüística:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:





Aquí teniu un homenatge a la paraula de la mà de Miquel Martí i Pol. És el poema Paraules al vent (1954): 

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga, 
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
peruè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


A la recerca de la llengua mare

Extracte del reportatge publicat el maig 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 55), amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística General de l’UB, Jesús Tuson.

Actualment es calcula que es parlen al món unes sis mil llengües, en dos-cents cinquanta estats diferents. El perquè de tanta diversitat lingüística es un misteri que s’intentà desxifrar a partir del segle XVIII. Fou aleshores quan sorgiren els primers estudiosos que s’atreviren a qüestionar la teoria bíblica de la Torre de Babel. Havia arribat el moment de seguir el rastre, amb mètodes científics, d’una hipotètica llengua mare, de la qual derivessin totes les altres.

El misteri arranca amb la Bíblia. Després d’haver conferit l’univers, Déu va encarregar a l’home la tasca d’anomenar cadascun dels animals que hi havia sobre la terra. I quina va ser aleshores la llengua que emprà Adam? Quan, en temps remots, sorgí aquesta pregunta els pares de l’Església ho van tenir clar: era l’hebreu ja que aquesta era la llengua en què estava escrit l’Antic Testament. L’hebreu, doncs, havia de ser la llengua que tothom parlava molt abans de l’episodi de la Torre de Babel, quan “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules”. La supèrbia, amb tot, acabaria amb aquest monolingüisme.

 

Mapa sobre les famílies lingüístiques del món
Mapa sobre les famílies lingüístiques del món


Segons el relat bíblic, després del diluvi universal, els descendents de Noè reberen ordres divines de repoblar la terra. Cansats, però, de donar tombs, no trigaren a establir-se en un sol lloc on poder aixecar una torre que arribés fins al cel.  El Senyor, molt enfadat, va prendre una determinació dràstica per castigar tanta d’insolència: dispersà els homes pertot, fent-los portar a cadascun d’ells una llengua diferent. Des d’aleshores la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. No debades, segons l’Antic Testament, Babel en hebreu vol dir “confusió”. Aquesta etimologia, però, no és correcte. En l’actualitat no hi ha dubtes sobre la identificació de la Babel bíblica amb la Babilònia mesopotàmica (actual Iraq). La torre guardaria paral·lelismes amb els zigurats, monuments religiosos d’estructura escalonada característics d’aquesta ciutat. Babel vendria del nom original de la ciutat, Babilu, que significa “La porta divina”.

Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge
Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge



Cal no oblidar una frase del filòsof George Steiner: "Cada vegada que mor una llengua, desapareix un món”.

Famílies lingüístiques del món
Famílies lingüístiques del món


Aquí teniu un altre mapa interessant sobre les llengües del món en funció del seu nombre de parlants:

Llengües del món
Llengües del món

Aquesta és la classificació de les llengües amb més parlants:

  1. Xinès mandarí: 845 milions de parlants
  2. Espanyol: 332 milions de parlants
  3. Anglès: 322 milions de parlants
  4. Àrab: 206 milions de parlants
  5. Bengalí (Àsia meridional): 189 milions de parlants
  6. Hindi (Índia): 182 milions de parlants
  7. Portuguès: 170 milions de parlants
  8. Rus: 170 milions de parlants
  9. Japonès: 125 milions de parlants
  10. Alemany: 98 milions de parlants
Aquests són els principals grups derivats de l'indoeuropeu, una de les 18 famílies lingüístiques i la llengua mare de la majoria de llengües d'Europa: 
  • Indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.
  • Tocari i anatòlic (hitita), ja extingits
  • Armeni
  • Albanès
  • Grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.
  • Itàlic o romànic: castellà, català, francès, gallec, italià, occidtà portuguès, romanès, retoromànic, sard.
  • Eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.
  • Bàltic: el lituà i el letó. 
  • Germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.
  • Cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.


És curiós, amb 225 llengües autòctones, Europa és el continent amb menys diversitat lingüística:

Llengües d'Europa
Llengües d'Europa

 

Compartiva lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa

 

Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


I recordau aquests dies per celebrar "el monument més gran a la intel·ligència humana" que són les llengües, en paraules del gran lingüista Sapir: 

Dia 26 de setembre és el dia europeu de les llengües
Dia 21 de febrer és el dia internacional de la llengua mare. Aquí teniu una article del filòleg Joan Melià sobre aquest tema publicat a l' "Ara Balears: El silenci de les llengües.

Aquí teniu la història de Wichita, un idioma amerindi de Nord-amèrica amb un únic parlant:

 

Aquí teniu informació del nushu, una antiga llengua de la Xina només parlada per dones.

Aquí teniu deu belles paraules japoneses que no tenim en el nostre idioma.

Sabies que el el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món? Ho explica Carme Junyent en aquest article titulat La mort de les llengües.

Aquí teniu un reportatge titulat "Per què moren les llengües?"

Tampoc no us podeu perdre aquest extraordinari homenatge a la nostra torre de Babel.

Aquí teniu una entrevista a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d’Europa.

Aquí teniu un vídeo sobre les llengües índígenes amenaçades d'Amèrica Llatina.

Si voleu saber com mor una llengua, heu de llegir aquest article de Carles de Rosselló titulat Els últims parlants.

En aquest enllaç trobareu paraules false friends en diferents llengües. I en aquest altre enllaç hi ha paraules japoneses intraduïbles.

Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les trobes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquí teniu una entrevista al lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera. Aquesta altra també és interessant.

Aquí teniu la història de Luca Lampariello, que parla onze idiomes. I aquest al·lot, arran d'un accident, un dia es va despertar parlant nomès xinèx mandarí. És la síndrome de l'idioma estranger. Increïble!

Paraula de Jesús Tuson
Paraula de Jesús Tuson

 

No hem d'oblidar que lallengua de signes també és una llengua. Aquí teniu un còmic en forma de vídeo de Margalida Jofre, una jove d'Andratx sorda que, a principis del segle XX, va ser la primera persona a Espanya que va visibilitzar el seu col·lectiu:


No us podeu perdre aquesta cançó: "Llengües":



En aquesta entrevista a Catalunya Ràdio Jesús Tuson posa seny al pretès conflicte lingüístic entre el català i el castellà:



Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

Aquí teniu un estudi de la UIB sobre les llengües que es parlen a les Balears fruit de la immigració. Aquest altre parla del mateix.

Aquí teniu un article sobre les arrels indoeuropees que comparteixen l'anglès i el castellà.

Aquí teniu trucs per ser poliglotes.

Aquí teniu un article de Carme Junyet titulat "La mort de les llengües".

Aquí teniu l'enllaç de la secció "Do de llengües", de Catalunya Ràdio, dedicada a les llengües del món.

En aquest enllaç trobareu mapes de les arrels etimològiques de diferents llengües d'Europa.

Aquí teniu un article de Jaume Corbera titulat "Darwinisme lingüístic".

Aquest article parla sobre com el cervell detecta l'entonació de la parla.

Aquí teniu una entrevista a Noam Chomsky, un dels grans teòrics del llenguatge. Aquest altra entrevista també és interessant. És a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d'Europa.

I fins i tot hi ha una pàgina web ben curiosa: "La tienda de las palabra olvidadas".

Sabíeu que l'anglès no és la llengua oficial dels Estats Units. Aquest enllaç ho explica.

Aquest àudio parla sobre les onomatopeies en diferents llengües del món.

Aquí teniu tota una lliçó de lingüística de Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge.

Aquí teniu un documental sobre el programa "Quèquicom" de TV3 dedicat a la torre de Babel.

Aquí teniu una intervenció de la lingüista Carme Junyent:

 

Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:

 

Aquí teniu una entrevista al filòleg Juan Carlos Moreno Cabrera, que parla sobre l'imperialisme lingüístic espanyol:


Altres enllaços del web:
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Lingua franca, el primer esperanto
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores


Aquñi teniu el documental de TV3 titulat "El regal de les llengües".

No us podeu perdre aquest documental sobre la situació actual de les llengües del món:






Mots que es xiuxiuegen

En català, si volem xiuxiuejar, en comptes d’emprar paraules, podem recórrer als mots –el mateix poden fer  en occità i en francès. No debades, la seva etimologia ens porta al terme del llatí medieval muttum insert en l’expressió non muttum facere  (“no fer ni un xiuxiueig”) –muttum és un participi substantivat de muttio, “xiuxiuejar”. En castellà aquesta paraula es transformà en “mote”, sinònim de sobrenom.
 
El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951) va dir: "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". És a dir, configuram el món a partir de la nostra competència lèxica (< λέξις, “parla”, “dicció”). El filòsof francés George Steiner (1929) aporta un nou matís sobre la força del llenguatge: “El que no s’anomena no existeix”. En tot cas, cal tenir en compte que les paraules no descriuen la realitat, sinó que la creen. Així doncs, podem dir que els mots mouen el món. En aquest cas, però, l’etimologia és un miratge. Certament muttum es pot confondre amb motum, participi de moveo (“moure”).

En qualsevol cas, moveo és un verb que tampoc no ens deixa indiferents amb la quantitat de derivats que ens ha donat: emoció, commoció, motiu, motivació, moment, motí, mòbil, moble,  immoble, mobiliari, motor, promoure, remoure, remot, locomotor, moto, automòbil, ciclomotor i en castellà “maremoto” (terratrèmol submarí en català). Tots aquests mots són una meravella! I xiuxiuejats a cau d’orella encara més! Basta escoltar la famosa cançó “Parole, parole”:


Reflexions al voltant dels mots
Salvador Espriu (1913-1985) va fer el millor homenatge als mots amb els seus famosos versos de l’Inici de càntic del temple (1965):

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Els mots, doncs, són la nostra vida, per molt que algú ens vulgui empetitir, dient-nos que som el darrer mot del credo. No hi ha dubte que la capacitat de la parla és el que ens diferencia de la resta dels animals. Amb tot, l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910), autor de Les aventures de Tom Sawyer, ens avisa: “L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir”.

I si parlam, també se’ns pot escapar algun mot groller. Precisament, per combatre les blasfèmies i els mots grollers, el 1908 l’escriptor Ricard Aragó va fundar a Barcelona la “Lliga del Bon Mot”. Aleshores es féu una intensa campanya pels pobles, amb mítings, cartells i calendaris.  L’associació, que comptà amb el suport entusiasta del poeta Joan Maragall, es va mantenir viva fins el 1963.

Els pes de les paraules en la història de la humanitat és enorme. Així ho considerava l’escriptor Emili Teixidor (1933-2012),  autor de Pa negre, en una entrevista a La Vanguardia:

“La humanitat ha anat inventant instruments que faciliten la vida. La roda, per exemple, és una prolongació de les cames. Les ulleres ens donen visió. Doncs bé, les paraules són les ulleres o les rodes del cervell. Són l’únic instrument que té el cervell per progressar”.

Emili Teixidor també té paraules per definir l’acte de la lectura: “La lectura no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se les ulleres de la complexitat en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”.


També són interessants les reflexions de l'escriptor Biel Mesquida sobre la necessitat de llegir (Ara Balears, 29/05/2015):

"Hem de llegir perquè la vida no basta, i la lectura ens dóna moltes altres vides. Fa molt de temps que vaig dir que llegir fa tornar guapos, i ho mantenc, fa tornar guapos mentalment. La lectura és un medicament que dóna salut, sense contraindicacions ni efectes secundaris [...]. La lectura implica esforç; si no, no hi ha plaer en el llegir. Però per ser escriptor has de tenir una força titànica perquè has de creure molt en tu mateix, i això sempre m’ha preocupat molt. D’aquí que ens cal tenir lectors crítics, oberts i sincers".


Igual de suggeridors són els versos de Miquel Martí Pol (La fàbrica):

A trenc de mots em llevo,

m'adormo a trenc de mots.


Martí i Pol torna a retre un altre homenatge als mots al poema “A trenc de pell…”

A trenc de pell i a trenc d'ungles i dents
retruny la veu. Sense dir res, sospeso
la densitat dels mots, la consistència.
No n'escriuré ni un que no em complagui
profundament. Els mots són el relleu
d'aquest paisatge estricte que dibuixo
i han d'ésser plens, suggeridors, compactes.
Cal que si mai algú si aventura,
com ara jo, no es perdi per camins
massa intricats ni el venci la desesma.
No confeigeixo signes, displicent.
En cada mot m'hi jugo l'existència.


I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

 


Benaventurat aquell que ha assolit el misteri
de poder anar pel món dient un Nom
rere el qual hi ha un pols que li fa perdre el propi,
i l’empra a cada instant, flexionant-lo
primer cap a fer amb ell pels racons de la parla
una apassionada qüestió d’intensitats, després,
ja posseït per aquell goig de dir-lo,
fent-lo funcionar de verb, d’adjectiu… Ah, s’exercita
cap a aprendre de dir, just emprant aquell mot,
el que abans expressava amb milers de paraules
i una panòplia de gestos majusculant-li el cos.
I finalment un jorn veu que dir el Nom li sobra:
El discurs es basteix just de pensar-lo.
L’atrau, oblida el món, es ret i pensa:
“No existeix més que quan el tenc a prop”.


Aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya ràdio dedicat al poder de les paraules ("Les paraules no se les emporta el vent").

I no us podeu perdre aquests deliciosos articles del filòsof Xavier Antich sobre la força de les paraules publicats al diari Ara:

- "La paraula a la punta de la llengua" (31/05/2015)
- "La paraula justa, tot just una paraula" (14/06/2015)
- "Passar la paraula" (28/06/2015)
- "La paraula compartida" (12/07/2015)
- "La paraula i el cos" (19/07/2015)
- "El lloc de la paraula" (26/07/2015)
- "Paraules viatgeres" (02/08/2015)
- "Sóc lluny, però penso en tu" (09/08/2015)
Les paraules, restes d’una població estranya (16/08/2015)

Interessant també és aquest article de Carme Riera a El País titulat "La isla de las Palabras Perdidas".

Gustavo Martín parla sobre l'experiència única de la lectura en aquest altre article a El País titulat "Un lugar donde vivir".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



I per acabar, no us podeu perdre aquesta deliciosa cançó "Con toda palabra", de Lhasa de Sela, cantant mexico-americana morta el 2010 a l'edat de 37 anys.

 
Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px