Banner Top

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per al faldiller Zeus. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove.

Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones (< γοργός, “terrible”, “espantós”). Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).

Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“protegir”). Per tant, el seu nom significaria “la que protegeix”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa.

Perseu també comptà amb l’ajuda dels seus germans Atena i Hermes, que li van lliurar un escut brunyit com un mirall i una falç, respectivament. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, mirant Medusa a través del polit mirall, la va poder decapitar sense ser petrificat. A continuació, del coll sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atena, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

 

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. 

Des de temps antics, però, les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes. El 1978 la Medusa es convertiria en tot un símbol del luxe amb la marca de disseny Versace. El preu dels seus productes deixen de pedra més d’un.

logo versace

Logotip de Versace

 

El preu dels seus productes deixen de pedra més d’un. Igual de prohibitius són els preus de Starbuck, la cadena de cafeteries més gran del món. Fundada el 1971, el seu logo també és la Medusa. La cadena agafa el nom de l’oficial del vaixell de la novel·la Moby Dick, de Herman Melville (1851). D’aquesta manera es volia al·ludir a les tradicions marineres dels primers comerciants de cafè.

 Starbucks

 

A partir de la figura de Medusa, en aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Mosaic Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)
Mosaic de Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)

 

Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.
Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.



Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Aquesta és l'escena de la decapitació de la Medusa:



Aquesta és la Medusa de "Fúria de Titans" (2010):



I aquesta és l'escena de "Fúria de Titans" de 1981:



I aquí teniu un documental interssant sobre la Medusa:



I aquest és un altre vídeo sobre el mite de Medusa:


Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
- Atena o el maldecap de la saviesa
Les meduses de la indiferència

- Quimeres que cal domar

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Parlen grec els goril·les?

El goril·les no parlen grec, però el seu nom prové de la llengua de Plató i Aristòtil. Al segle V aC un navegant fenici anomenat Hannó va vorejar la costa de l’Àfrica atlàntica fins arribar a Serra Lleona i Camerun. En aquesta zona, segons la crònica del seu viatge titulat Periple (“navegar al voltant” en grec) veié des del seu vaixell una tribu d’individus enormes, negres i molt peluts que, en la traducció grega del relat, anomenà gorillai, terme derivat del grec gorgós (“terrible”) –és el mateix ètim que trobam en l’abominable estirp de les Gorgones, la màxima representant de la qual fou Medusa, de mirada petrificant.
 
Més de dos mil anys després del viatge d’Hannó, al 1847 el missioner i naturalista nord-americà Thomas Savage emprà per primera vegada el terme gorillai per designar en anglès aquests primats tan semblants als humans. Certament, alguns humans són autèntics goril·les! I no em referesc només als porters de discoteca!!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px