Banner Top

Esvàstiques al món clàssic

Els nazis estaven enlluernats per la raça ària (“noble” en sànscrit, llengua sagrada de l’Índia). Aviat trobaren un símbol per a la seva ideologia: l’esvàstica (“vida feliç” en sànscrit). Es tracta d’un símbol màgic, associat amb la rotació del sol, molt estès per tot l’àmbit eurosiàtic, el nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica. La història de la seva adopció pel nazisme és ben curiosa.

Esvàstica hindú
Esvàstica hindú

Al finals del segle XIX l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann es topà amb una esvàstica en descobrir Troia, al nord-oest de Turquia. Li recordà les que ja s’havien desenterrat a Alemanya. Es cregué que aquest símbol només era present en les regions considerades tradicionalment semites. Aquesta dada, però, seria desmentida per troballes posteriors. Tanmateix, Emile Burnouf, un estret col·laborador antisemita de Schlieman, arribà a afirmar que l’esvàstica sempre havia estat rebutjada pels jueus.

Esvàstica en la bandera nazi
Esvàstica en la bandera nazi
 
El 1920 Hitler adoptaria la creu gammada com a emblema del Partit Nazi -es conegué també així perquè cada braç s’assembla a la lletra grega gamma. Els assessors del Führer ja s’encarregaren de justificar la seva presència en l’arqueologia clàssica. Es considerà que els pobles nòrdics, dipositaris d’aquest símbol, l’havien portat amb les seves migracions fins a Grècia, Roma, Troia i l’Índia.

Esvàstica decorativa en una escultura hindú
Esvàstica decorativa en una escultura hindú
 
L’esvàstica es convertia així en una prova més de l’origen nòrdic de la cultura europea i en la icona per excel·lència de la raça ària i de la croada antisemita. També hi hagué temps per buscar-li una banda sonora. La música cridada a enaltir els cors nazis fou la del compositor Richard Wagner (1813-1883), antisemita confés.

Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana
Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana "La Tejada"

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)
Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)

Aquí teniu més informació sobre l'origen de l'esvàstica.

Articles del web relacionats:

El feixisme i l'antiga Roma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
Esparta, el mirall del nazisme
-
 El polèmic origen romà de la salutació feixista
-
 Compte amb els troians!

Teseu, el primer torero de la Mediterrània

El primer torero de la Mediterrània no va ser un espanyol, sinó un grec. Així es desprèn de la mitologia grega. Teseu va ser l’heroi amb més testosterona de tots en enfrontar-se a Creta amb el temut Minotaure. Aquesta terrible criatura era fruit del primer cas de zoofília del món grec.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure

La història comença amb Minos, fill de Zeus i Europa –el patriarca olímpic també s’havia transformat en toro per raptar la princesa fenícia; en la unió carnal, però, hauria adoptat la seva forma original. En fer-se gran, Minos es convertí en rei de Creta amb l’ajuda de Posidó. Com a senyal, el déu li havia enviat de la mar un toro que havia de sacrificar en honor seu. Un cop al tron, però, Minos s’havia oblidat de fer els deures, la qual cosa va provocar la ira divina. Posidó es va venjar fent que la dona del nou monarca, Pasífae (“tota llum” en grec), s’enamoràs de l’animal enviat, que no parava d’assolar l’illa.
 
La zoofília de Pasífae
De seguida Pasífae va recórrer als serveis de l’atenès Dèdal (< δαιδάλλω, “treballar amb art”). Considerat el Leonardo da Vinci de la mitologia, era un dels arquitectes més reputats de l’època -el 1916 inspiraria el protagonista de la novel·la de James Joyce Retrat de l’artista adolescent, Stephen Dedalus. En aquell moment es trobava exiliat a Creta després d’haver assassinat el seu nebot Pèrdix.

Poder-se unir amb el seu objecte de desig, l’enamorada reina cretenca demanà al seu il·lustre hoste que li construís una vaca de fusta (o de bronze), coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.

 

Pasífae (Giulio Romano)
Pasífae (Giulio Romano)

Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.

Pasífae (Pablo Picasso)
Pasífae (Pablo Picasso)
 
Els orígens de Teseu
Després d’Hèracles, Teseu és considerat el segon gran heroi panhel·lènic. En temps del tirà Pisístrat (segle VI aC) fou nomenat l’heroi nacional d’Atenes ja que se’l considerava el responsable de la creació de la polis mitjançant la unificació de diversos pobles de la zona –suposadament ho havia fet en retornar de l’empresa del Minotaure.

El Minotaure
El Minotaure
 
Teseu era fill d’Egeu, rei del que aleshores era Atenes, i d’Etra, una princesa d’una regió veïna, l’Argòlida. La llegenda conta, però, que aquella nit Posidó també s’uní amb Etra, tal com havia fet Zeus amb Alcmena quan engendrà Hèracles. Era, doncs, cosí d’Hèracles, ja que Posidó era germà de Zeus.

Minotaure (Dalí)
Minotaure (Dalí)
 
Egeu no va esperar al naixement de la criatura i va tornar a la seva ciutat. Abans, però, va demanar a Etra que si naixia mascle, en arribar a la pubertat, l’havia de posar a prova de la següent manera: havia d’aixecar una enorme roca sota la qual havia col·locat la seva espasa reial i les seves sandàlies. Si ho aconseguia fer, l’havia d’enviar cap a Atenes on Egeu el reconeixeria com a fill i hereu del tron d’Atenes. De camí a Atenes, Teseu va demostrar el seu coratge derrotant una sèrie de monstres i de bandolers en el que es coneixen com els sis treballs de Teseu que s’acostarien als dotze treballs d’Hèracles.

A Atenes Medea, muller d’Egeu, féu tot el possible per evitar que Egeu reconegués Teseu fill seu. Al final, però, no es sortí amb la seva i Teseu fou nomenat successor d’Egeu. Amb tot, aviat una altra prova s’interposà en el seu camí. Minos, el poderós rei de Creta, havia imposat un càstig a Atenes per haver donat mort al seu fill Androgeu, que havia guanyat la festa de les Panatenees. Els càstig consistia a enviar a l’illa catorze atenesos perquè fossin devorats pel temut Minotaure. Teseu no dubtà a oferir-se com a voluntari per matar aquella bèstia.

El fil d’Ariadna
Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’aquell nouvingut i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.

Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu

Un cop mort el Minotaure, Teseu emprengué el viatge de tornada a Atenes, emportant-se la seva nova amant. Abans, però, d’arribar, féu escala a l’illa de Naxos, on abandonà Ariadna mentre dormia. Així, l’heroi atenès es comportà com un autèntic torero. Sort que els planys d’Ariadna duraren poc. Les seves llàgrimes foren eixugades per Dionís, que, com a déu de la festa, li degué donar més alegries. No es pogué resistir al regal que li féu: una corona que es convertiria en la constel·lació Corona Borealis.

Ariadna abandonada
Ariadna abandonada

Ariadna abandonada (Waterhouse)
Ariadna abandonada (Waterhouse)
 
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
 

Tanmateix, la tornada de Teseu a casa estigué marcada per la fatalitat. Quan el seu pare Egeu albirà de lluny la seva nau, se li encongí el cor. En marxar, havia demanat al seu fill que canviàs les veles negres per unes de blanques. Aquest havia de ser el senyal que constatàs que la missió havia estat un èxit. Teseu, però, se n’oblidà, de manera que Egeu, desesperat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, fou batiat amb el seu nom.

El laberint del Minotaure a Cnossos

A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.

frescos minos

Frescos del palau Cnossos de Creta (1550 aC)

En desenterrar el palau, la seva multitud d’habitacions connectades entre si per passadissos i escales va fer creure a Evans que havia trobat el famós laberint del Minotaure. De fet, l’etimologia de la paraula podria ser prou reveladora. Derivaria dels mots lidis (d’Àsia Menor) labrys (“doble destral”) i inthos, que designa lloc. Així doncs, es referiria a la casa de la doble destra, nom amb què també era coneguda la dinastia del rei Minos.

La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint
La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint

Evans va voler restituir el palau de Cnossos  perquè el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. En aquella polèmica reconstrucció, feta a base de ferro i ciment, l’arqueòleg britànic va seguir un criteri estètic que responia més a l’ideal del moment (Modernisme) que no pas a la realitat arqueològica. Així doncs, el que es pot veure avui en visitar el palau de Cnossos és una realitat un tant allunyada del seu patró minoic.
Palau de Cnossos
Palau de Cnossos
 
El palau ocupa vint mil metres quadrats i està format per més de tres mil habitacions distribuïdes en cinc plantes. Disposa d’una extensa xarxa de sanejament, formada per unes canonades de terracota que fan de clavegueram. Les parets i els vasos de ceràmica desenterrats mostren escenes relacionades amb la naturalesa. Abunden sobretot els motius de tauromàquia (ταῦρος, “toro” + μάχη, “batalla”), en els quals homes i dones fan temeràries acrobàcies sobre un brau, símbol de fortalesa i de fertilitat. Aquests espectacles eren coneguts com a taurocatàpsia.

Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta
Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta

També s’han trobat nombroses representacions de figures femenines, dansant i somrient amb els pits al descobert. Això ha fet pensar que els minoics eren un poble que atorgava un fort protagonisme a la dona -un cas emblemàtic és la  coneguda escultura de la  “deessa de les serps”.

Deessa de les serps de la cultura minoica
Deessa de les serps de la cultura minoica
 
Avui en dia la funció del recinte encara no està del tot clara. Mentre el seu descobridor el va considerar un palau, altres investigadors són de l’opinió que era una construcció funerària. La seva destrucció s’hauria produït vers el 1500 arran de l’erupció de de l’illa de Thera (actual Santorini), situada a 122 kilòmetres al nord del reialme cretenc. 

painting fresco

Les dames de blau del palau Cnossos

Al costat de Cnossos, un altre centre important de la cultura cretense va ser Faistos, situat al sud de l’illa. El 1908 l’arqueòleg italià Luigi Pernia hi va desenterrar un dels grans misteris de l’antiguitat: el disc de Faistos, datat entre el 1850 i el 1650 aC. Es tracta d’un disc d’argila amb una inscripció en espiral de segells jeroglífics que encara avui no s’han pogut desxifrar. Poc tenen a veure amb les escriptures sil·làbiques pròpies de la civilització minoica, la Lineal A (també pendent de desxifrar) i la Lineal B.

Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)
Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)


Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.

princep

Reconstrucció del fresc "el príncep dels lliris" de la cultura minoica (no se sap a qui representa)


Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE.

Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat "Tetas, sangre e historia patológica", que critica el primitivisme de les corregudes de toro.

Al programa "This is art" parlen de la història d'amor de Teseu i Ariadna:



Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Creta:




Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l'Atlàntida:



Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:



I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:



Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
El complex de Fedra
La síndrome d'Ícar i els triomfadors
El mite dels toros




Compte amb els troians!

Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.

Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.

En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.

Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada. 

 

L'incendi de Troia (Francisco Collantes)
L'incendi de Troia (Francisco Collantes)


El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:

“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.

A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic de Laocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà. 

 

Laocoont (Museu del Vaticà)
Laocoont (Museu del Vaticà)

 

Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.

Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.

Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.

 

Incendi de Troia
Incendi de Troia

 

Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.

“Aquí fue Troya”
En castellà hi ha l'expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):

Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquo
et campos ubi Troia fuit




Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
 
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.

Heinrich Schliemann
Heinrich Schliemann
 
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
 
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
 
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia

Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.

Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.

Aquest article parla del virus informàtic troià

No us podeu perdre aquesta recreació literària dels hostes del cavall de Troia feta per l'escriptor Quim Monzó amb el títol "A les portes de Troia".

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre Troia.

Aquí teniu un interessant reportatge sobre la vida de Heinrich Schliemann, el descobridor de Troia:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px