Banner Top

Mercuri, el fundador de Correus?

Com a missatger dels déus, Mercuri (Hermes al món grec) bé podria ser considerat el fundador de Correus. Fill de Zeus i la nimfa plèiade Maia, també era el protector dels viatgers, del comerç i dels lladres -sovint portava una bossa, símbol dels guanys que proporcionaven aquests negocis. A l’inframón apareix com a guia dels morts amb l’epítet Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”). 
 
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Mercuri, a qui honram els dimecres (Mercurii dies), és representat com un jove amb un capa i un barret d’ales amples (pètalus), calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu  (< caducus, “que cau”) a la mà. Es tractava d’una vareta amb dues serps enroscades, sovint amb dues aletes al capdamunt -tantes ales en la seva indumentària asseguraven la celeritat del déu en els seus encàrrecs.

Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)

El caduceu de Mercuri, amb dues serps enroscades, no s’ha de confondre amb la vareta d’Asclepi, el déu de la medicina, que només té una serp enroscada. Un altre símbol del déu és la tortuga. Amb la seva closca inventà la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Amb Venus (Afrodita), Mercuri (Hermes) tingué Hermafrodit, un al·lot d’una irresistible bellesa pretès per la nimfa Salmacis. I amb la nimfa Dríope infantà el déu selvàtic Pan.
 
Mercuri vivia estressat exercint de missatger dels déus. Fou qui va anar a cercar el pastor troià Paris perquè aquest dirimís qui era la deessa més bella de l’Olimp. També va haver de matar el pastor Argos per poder rescatar la nimfa Io -Zeus l’havia transformat en vedella perquè la seva gelosa esposa Hera no descobrís la seva adúltera relació. Atesa la seva funció de missatger, no és d’estranyar que trobem diaris amb el nom d’aquest déu. És el cas d’El Mercurio de Xile, que, publicat el 12 de setembre de 1827, és el primer periòdic en llengua castellana de tot el món.

Capçalera del diari
Capçalera del diari "Mercurio" de Xile
 
El mercat de Mercuri
Com a déu del comerç que era, Mercuri està relacionat amb el llatí merx, mercis (“mercaderia”), d’on tenim comerç, mercat, merceria (botiga de teixits de seda i teles), mercader, marxant (comerciant ambulant) i l’anglicisme “marketing”. Casualment avui la deessa europea que dirigeix els nostres mercats és l’alemanya Angela Merkel.
 
En llatí també hi havia la merces, -edis com a sinònim de paga. Un mercenari, per tant, era aquell soldat que oferia els seus serveis a qualsevol individu a canvi d’una paga. Amb el temps, el terme també adquiriria el significat de compassió o de protecció. D’aquí tenim les expressions “demanar mercè a algú” o “estar a la mercè d’algú” (= al seu arbitri; l’anglès mercy significa “pietat”, “misericòrdia”).

Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
 
En plural, mercès ha esdevingut sinònim de gràcies (merci en francés; i remercier és “donar les gràcies”). Durant l’edat mitjana, a Castella era habitual concedir el títol de “merced” a aquell vassall que havia destacat per algun mèrit especial. Se’l solia premiar amb una quantitat econòmica o amb una parcel·la de terra. El tractament que rebia aleshores era de “vuestra merced”.
 
El Mercedes de la Mercè
Mercè, igual que la versió castellana “Mercedes”, és un nom propi ben estès en el domini català. La marca automobilística alemanya “Mercedes”, registrada el 1902, agafa el nom d’una nina vienesa, Mercedes Jellineck, filla d’un dels seus artífexs.
 
Per les seves peculiars característiques fisicoquímiques, el mercuri s’utilitza àmpliament en medicina, entre d’altres coses, per a la fabricació de termòmetres. D’aquí que sovint el mercuri sigui sinònim de termòmetre. No és casual que el nom del nunci dels déus hagi servit també per batiar un metall més pesat que el plom. No debades, es tracta d’un metall fluït i mòbil, com ha de ser un missatger.

Júpiter, Mercuri i la veritat (Dossi, segle XVI)
Júpiter, Mercuri i la veritat (Dossi, segle XVI)
 
De l’Hermes grec deriva la paraula hermenèutica (+τέχνη “tècnica”), que és l’art de desxifrar, interpretar textos. Quan l’hermenèutica es dedica a la interpretació de textos sagrats, com la Bíblia o el Corà, agafa el nom d’exegètica (< εξηγέομαι, “extreure”, “revelar”). En època moderna, Hermes s’encarnaria en Freddie Mercuri, la gran icona del rock que ens regalà cançons com aquesta:




Articles del web relacionats:
Dies divins
Hermafrodites avui en dia
Tortugues infernals
- Peter Pan, l'alter ego del déu Pan
- Aglaure, la primera víctima de l'Enveja

Tortugues infernals

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 
 
En grec, tortuga és χελώνη, d’aquí que avui aquest rèptil formi part de l’ordre dels quelonis. Hi hagué una nimfa coneguda precisament com Quelone. Fou protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.

 

Moneda amb tortuga d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda de Grècia
Moneda amb tortuga d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda de Grècia

La lira i la tortuga
La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

Apol·lo i Hermes
Apol·lo i Hermes
 
En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.
 
Simbolisme de la tortuga
La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

La tortuga i la llebre
La tortuga i la llebre
 
D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

La mort d'Èsquil
La mort d'Èsquil
 
Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

Formació militar testudo
Formació militar testudo
 
Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

La tortuga que sosté el món
La tortuga que sosté el món
 
Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

Follet tortuga
Follet tortuga
 
Tortugues ninja
Tortugues ninja

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Dia Mundial de la tortuga
Dia Mundial de la tortuga

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:

Realment existeix l'infern?

Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.
 
Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial. La de Pan estava feta amb una canya anomenada fístula, paraula que avui ha donat nom a una úlcera estreta o canal que no cicatritza i que és semblant a l’instrument del déu grec.

Pan (1920) per Von Stuck
Pan (1920) per Von Stuck
 
Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríope. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
 
Pànic
Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.
 
Pan i la cabra
Pan i la cabra

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Com a protectors dels ramats contra els llops, rebien culte en unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma.

Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
 

 El Faune Barberini o sàtir embriagat

Faune Barberini (Gliptoteca de Múnich)

 

Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.
Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.

L’art romà ens ha deixat moltes representacions de faunes, sobretot relacionats en temes pastorils. La tradició cristiana associà Pan/Faune amb Satanàs per les seves banyes i potes de boc.

Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)
Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)

 


Aquí teniu el Faune de la pel·lícula "El laberint del Faune":

 

Pan i la batalla de Marató
Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.


Pan tocant la siringa
Pan tocant la siringa
 
Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.
 
Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, però, Siringa, el va saber esquivar. Va entrar al riu Ladó i li va demanà ajuda. Aquest la va transformar en unes canyes. El vent que passava entre elles produïa un so semblant a un gemec.

Pan i Sirinx (Rubens)
Pan i Siringa (Rubens)
 

Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí tallar diversos jocs. Ajuntant-los de manera ordenada i decreixent va crear un instrument musical: la flauta pastoral, també coneguda com a siringa. D’aquesta manera, quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa.

Pan i Siringa
Pan i Siringa

Va ser així com Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Pan
Pan
 
Xeringa en forma de Siringa
Xeringa en forma de Siringa


Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)
Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)

Dafnis, l’alumne predilecte de Pan
Un dels alumnes predilectes de Pan va ser el jove Dafnis. Era fill d’Hermes i d’una nimfa que el va abandonar en un camp de llorers de Sicília (en grec δάφνη vol dir “llorer”). Recollit per un grup de divinitats agrestes, Dafnis va exercir l’ofici de pastor i inventà la poesia bucòlica. Per poder excel·lir en aquesta empresa, Pan li ensenyà a cantar i a tocar la siringa.

Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Pan l'art de tocar la siringa
Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Dafnis l'art de tocar la siringa


Dafnis, tanmateix, moriria jove per culpa de l’amor d’una dona. La nimfa Nomia (“la Pastora”) estava tan enamorada d’ell que l’amenaçà de deixar-lo cec si li era infidel. Així, un dia una altra nimfa va emborratxar el jove per poder gaudir dels seus encants. De seguida, Dafnis quedà cec i, a partir d’aleshores, va recórrer els camps tocant tristes melodies amb la seva flauta. En el seu dolor va acabar tirant-se per un barranc. Algunes versions diuen que, en caure, es transformà en roca.En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

DfWawFoWAAAxc7F

Casa del Faune (Pompeia)


Aquí teniu un blog sobre la música a l'antiga Grècia titulat "Siringa, la música de l'antiga Grècia".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.

Aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre el simbolisme de les banyes. Aquest altre també parla sobre la representació del Faune.

Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per al faldiller Zeus. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove.

Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones (< γοργός, “terrible”, “espantós”). Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).

Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“protegir”). Per tant, el seu nom significaria “la que protegeix”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa.

Perseu també comptà amb l’ajuda dels seus germans Atena i Hermes, que li van lliurar un escut brunyit com un mirall i una falç, respectivament. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, mirant Medusa a través del polit mirall, la va poder decapitar sense ser petrificat. A continuació, del coll sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atena, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

 

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. 

Des de temps antics, però, les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes. El 1978 la Medusa es convertiria en tot un símbol del luxe amb la marca de disseny Versace. El preu dels seus productes deixaven de pedra més d’un.

logo versace

Logotip de Versace

A partir de la figura de Medusa, en aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Mosaic Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)
Mosaic de Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)

 

Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.
Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.



Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Aquesta és l'escena de la decapitació de la Medusa:



Aquesta és la Medusa de "Fúria de Titans" (2010):



I aquesta és l'escena de "Fúria de Titans" de 1981:



I aquí teniu un documental interssant sobre la Medusa:



I aquest és un altre vídeo sobre el mite de Medusa:


Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència

Companyies infernals

Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).

Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”). 

Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.

La barca de Caront (José Benlliure)
La barca de Caront (José Benlliure)


Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
 
El pas de l'Estígia (Patinir)
El pas de l'Estígia (Patinir)
 

A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna. 

El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)
El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)

 

La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

 

Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.

En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.

Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.

S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.

Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Ceràmica etrusca que representa Caront
Ceràmica etrusca que representa Caront


El ca Cèrber
Un cop travessada la llacuna Estígia amb la barca de Caront, els morts es topaven amb Cèrber, un ca de tres caps amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades –d’aquí que en castellà es conservi la paraula “cancerbero” sinònim de porter. Cèrber, conegut també com el “dimoni de l’abisme”,  havia estat engendrat pels monstres Equidna i Tifó. Segons la llegenda, fou abatut per Hèracles en un dels seus esforçats treballs. La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 

Cèrber (William Blake, 1757)
Cèrber (William Blake, 1757)

Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
 

Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):

"L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra  i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn".

Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)


L’hora del tribunal
Després d’haver creuat les portes que vigilava el ca Cèrber, les ànimes compareixien davant d’un tribunal, format per tres jutges: Èac, Radamantis i Minos. Èac havia estat rei de l’illa d’Egina. Va ser una monarca molt equànime, de manera que, un cop mort, fou requerit per continuar impartint justícia. Radamantis i Minos, en canvi, eran germans, fills de Zeus i Europa. Havien governat a Creta. A causa del seu esperit inflexible també se’ls va acumular feina a l’inframón. Dels tres, però, qui tenia l’última paraula era Minos. Un cop jutjades, les ànimes dolentes anaven a parar al Tàrtar, i les bones als Camps Elisis.

Minos, Èac i Radamantis
Minos, Èac i Radamantis

Minos a l'Hades
Minos a l'Hades

Així descriu Minos Homer en el cant XI de l’Odissea (568-571), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):

Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
seia amb un ceptre d’or impartint als difunts la justícia,
i ells, al voltant, demanaven al sobirà una sentència,
uns asseguts, altres drets, al casal d’amples portes de l’Hades.

Jutges de l'inframón (Gustave Doré)
Jutges de l'inframón (Gustave Doré)

El judici d'Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, fill d’Osiris representat com un déu amb cap de ca negre que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Ma'at, la deessa de la veritat i la justícia.

El judici d'Osiris
El judici d'Osiris
 
Anubis
Anubis (déu egipci de la mort)

Si la balança s’inclinava cap el costat del cor, significava que estava ple d’obres dolentes. Llavors un monstre amb cap de cocodril, Ammit “la gran devoradora”, es menjava el cor, la qual cosa impossibilitava la unió de l’ànima amb el cos i la mort definitiva del difunt. En canvi, si els plats s’equilibraven o pesava més la ploma, significava que el difunt havia estat bo i just. Prenent nota de tot plegat hi havia Thot, el déu de l’escriptura, que després passava la informació a Osiris. Aquesta cerimònia del “pes de les ànimes” seria coneguda en grec com a psicòstasi.

Maat (deessa egípcia de la justícia)
Maat (deessa egípcia de la justícia)
 
L’ànima que havia estat considerada justa era conduïda per Horus, déu de la guerra -representat amb el cap d’un falcó- davant la presència d’Osiris, que exposava el resultat de la balança davant d’un tribunal diví. Aleshores, essent favorable el resultat del judici, ànima i cos tornaven a reunir-se i el difunt era admès al regne subterrani d’Osiris.

Horus
Horus (déu de la guerra)
 
Per seguir tot aquest ritual, els egipcis comptaven amb una gran ajuda, El llibre dels morts. Es tractava d’una espècie de manual que es trobava escrit sobre un papir o pintat a les parets de les tombes. Oferia informació als difunts sobre com comportar-se davant els déus i les fórmules i oracions que havien de pronunciar al llarg del complicat ritual funerari.

Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí
Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí

 

Aquest vídeo de "This is art" parla de la mort a l'antic Egipte:

El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.

Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (seglle XIII). MNAC. Barcelona.
Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (segle XIII). MNAC. Barcelona. El Diable és representat negre en una clara connotació racista de l'època.


Aquí teniu un vídeo que parla de l'inframón en la mitologia grega:




Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.


Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.

Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
- Càstigs infernals
-
 Els espectres de l'Odissea

Veu estentòria amb mirada de linx

Els amants de la mitologia clàssica aspiren a tenir una veu estentòria i una mirada de linx. El primer terme prové d’un personatge del llibre V de la Ilíada, Estèntor, derivat del grec στένω (“gemegar”). És un dels heralds dels argius (grecs). Homer, que només el cita una sola vegada, diu d’ell que tenia una veu tan potent com la de “cinquanta homes junts”. La mateixa deessa Hera adopta la seva forma per infondre coratge als seus estimats argius. Aquestes són les seves paraules (versos 784-791) en la traducció de Joan Alberich:
 
[...] allí es va parar Hera, la dea de braços blancs, i va parlar-los en veu alta, sota l’aparença del magnànim Estèntor, el de la veu de bronze, que cridava tant com cinquanta homes junts: “Vergonya, argius, covards ignominiosos, magnífics només d’aparença! Mentre el diví Aquil·leu freqüentava el camp de batalla, ni un sol cop els troians passaren les portes Dardànides, perquè tenien por de la seva llança feixuga. Ara, en canvi, lluiten fora de la ciutat, damunt les còncaves naus”.
 
Després d’haver parlat així va incitar la força i l’ardiment de cadascú.
 
A partir de la proverbial hipèrbole homèrica, hi hagué qui volgué atribuir a Estèntor la invenció de la trompeta. Segons algunes tradicions, aquest portentós personatge s’atreví fins i tot a rivalitzar amb Hermes en un concurs de crits. Tal insolència li costaria cara, ja que fou derrotat pel déu olímpic, el qual el condemnà a mort. Sigui com sigui, el cert és que avui l’adjectiu estentori s’aplica a una veu o un crit fortíssim. Així, tenim “un crit estentori” o “una veu estentòria”.
 
Vista de linx?
Relacionat també amb el món clàssic tenim també l’expressió “tenir vista de linx” per referir-nos a una persona amb una vista prodigiosa. Més aviat, però, hauríem de dir “de Linceu”. Es tracta del germà d’Idas i cosí dels Diòscurs. Participà en l’expedició dels argonautes, on destacà per tenir uns ulls capaços de veure a través d’objectes de tot tipus.

Linceu
Linceu
 
Algunes mitògrafs, consideren Linceu el primer miner. En una de les seves excavacions, amb l’ajuda d’una llàntia havia seguit els filons del metall. Després havia tret a fora el mineral, la qual cosa li va valdre la reputació de veure-hi fins i tot sota terra.

Linx ibèric
Linx ibèric
 
Tanmateix, el nom de Linceu estaria relacionat amb el grec λύγξ, λυγκός, linx, que alhora al·ludeix a una casta de felins. Curiosament, no és l’animal de més agudesa visual –és superat pel crustaci mantis marina. En tot cas, no deixa de ser casual que en grec hi hagi un verb que podria estar relacionat amb λύγξ, λυγκός. És λεύσσω, que significa “mirar de manera penetrant”. Mira per on!

Mantis marina
Mantis marina


Articles del web relacionats:
L'univers simbòlic dels mites
De gresca amb els grecs
-
 Compte amb els troians!
-
 El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
-
 Tots som Homer

La síndrome d’Epimeteu o la cultura de l’oblit

La síndrome d’Epimeteu és una expressió que el 2004 encunyà el xilè Diego Quintana de la Uña en un assaig amb aquest mateix títol, seguit del subtítol “Occidente, la cultura del olvido”. En paraules seves, és “la síndrome de l’home que s’oblida de l’home, la síndrome que anteposa allò accidental al ser, allò secundari a allò principal”. Per fer aquesta afirmació, Diego Quintana es basa en el mite de Prometeu (germà d’Epimeteu) que recull al segle IV aC Plató en el seu diàleg Protàgores –és una mica diferent al famós mite exposat al segle VIII aC per Hesíode.
 
Plató diu que varen ser els déus –i no Prometeu- els que varen modelar amb terra i foc els primers mortals. Un cop enllestida la feina, varen ordenar a Prometeu i a Epimeteu que distribuïssin  a cada espècie les capacitats pertinents. Aleshores, Epimeteu va demanar al seu germà de fer ell la distribució; després Prometeu s’havia d’encarregar de supervisar-la. El problema, però, és que Epimeteu no era del tot llest –no debades, el seu nom en grec vol dir “qui pensa amb retard”.
 
Així, amb el vistiplau del seu germà, Epimeteu es va posar a assignar a cada animal totes les qualitats disponibles. Però es va oblidar de l’ésser humà. Davant aquesta situació, Prometeu es va veure obligat a robar a Hefest el foc i, a Atena, la saviesa tècnica. Després en féu present a l’home. En aquest relat se’ns diu, també, que Prometeu va ser castigat per haver furtat les prerrogatives dels déus, però no se’ns explica com.

Prometeu castigat (Tizià)
Prometeu castigat (Tizià)
 
Amb aquests dons que li havia procurat Prometeu, l’home es va convertir en l’únic animal que va creure en els déus, els quals honrava amb la construcció d’altars i imatges sagrades. A més, de seguida va poder articular sons amb la veu i construir cases. L’home, però, tingué problemes per conviure amb els seus iguals ja que estava mancat de la saviesa política. I és que Prometeu no havia pogut arrabassar aquest art a Zeus. Amb tot, el pare dels déus, tement que els es matassin entre ells, va enviar a la terra Hermes perquè els repartís la vergonya (αἱδώς) i la justícia (δίκη). Es tracta de dues de les principals bases sobre les quals es fonamenta la vida social.
 
Interpretació arriscada
Aquest mite de Plató, doncs, és la base del llibre de Diego Quintana El síndrome de Epimeteo, Occidente la cultura del Olvido. La figura d’Epimeteu encara surt més mal parada en Hesíode, on se’ns diu que no féu cas del seu germà Prometeu quan l’advertí que no acceptàs Pandora com a esposa –aquella primera dona de la mitologia grega suposaria la perdició de la humanitat en obrir la gerra de tots els mals.

Hermes lliura Pandora a Epimeteu
Hermes lliura Pandora a Epimeteu
 
Segons Diego Quintana, la síndrome d’Epimeteu és la “síndrome ordinària del nostre estar al món; un estar sense ser, sense l’atenció que la vida precisa; un estar obsessionat per allò secundari i adjectiu, aliè a allò vital del moment i a la seva transcendència; un estar obnubilat i atordit [...] i, sobretot, un estar literalment desorientat, que priva l’ésser humà de la llum del sol naixent que hauria d’il·luminar la seva vida i el seu propòsit”.

Pandora ensenya la gerra dels mals a Epimeteu
Pandora ensenya la gerra dels mals a Epimeteu
 
Sincerament, em sembla bastant agosarat arribar a aquestes conclusions a partir del mite de Plató. Però cadascú s’entreté com pot.

Articles del web relacionats:
La veritat no s'oblida mai
El complex de Prometeu

Realment Ulisses tenia una síndrome?

La síndrome d’Ulisses és la sensació d’estrès límit que senten alguns immigrants en el país d’acollida. L’estrès es basa en quatre sentiments: solitud, en no poder portar la seva família; fracàs, en no tenir possibilitat d'accedir al mercat laboral; por, per estar moltes vegades vinculat a màfies; i lluita per sobreviure, amb problemes d’alimentació i d’habitatge.

El nom d’aquesta síndrome, també coneguda com la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, va ser encunyat fa uns anys pel psiquiatra Joseba Achotegui, de la Universitat de Barcelona, inspirant-se en el protagonista de l’Odissea d’Homer. Està per veure, però, que Ulisses (Odisseu en la versió grega) patís cap mena d’estrès. Vegem-ho.

Mapa de les aventures d'Ulisses
Mapa de les aventures d'Ulisses
 
L'odissea d'Odisseu
Després de deu anys guerrejant a Troia, Odisseu en trigaria deu més per tornar a la seva estimada Ítaca, al mar Jònic, per culpa de la ira del déu Posidó -estava enfadat perquè havia deixat cec el seu fill Polifem. No va ser un viatge fàcil, tal com reflecteix el significat actual del terme odissea –l’obra homèrica homònima, un vertader cant a la Mediterrània, té prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Així arranca l’Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσεν·
πολλῶν δ᾽ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ᾽ ὅ γ᾽ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.
ἀλλ᾽ οὐδ᾽ ὣς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ·
αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο,
νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο
ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ.
τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

 
Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea

Primeres adversitats
Al llarg del seu viatge, Odisseu va haver de sortejar tota mena de dificultats i monstres. També, però, tingué temps per passar-s’ho bé mentre la seva abnegada esposa, Penèlope, l’esperava a Ítaca fent i desfent un teixit per evitar casar-se amb ningú altre.

En la primera etapa del retorn cap a Ítaca, Odisseu no es topà amb cap dona. Havent salpat de Troia, la seva primera aturada va ser a la ciutat dels Cícons, una tribu de la costa de Tràcia (identificada amb l’actual Bulgària). Un cop saquejada la ciutat, tocà el país dels Lotòfags, al nord d’Àfrica, a Líbia. Es deia així perquè tenia un misteriosa flor, el lotus, que provocava amnèsia als seus consumidors. Tres homes que foren enviats a inspeccionar el territori la provaren, de manera que s’oblidaren que havien de marxar. L’heroi homèric els va haver arrossegar, plorant, fins a les naus i els feu fermar als pals. Aleshores pogueren reprendre el viatge.

La pròxima destinació fou Sicília, on Odisseu començà a suar de valent amb Polifem i amb Èol, el déu dels vents. Després, a Sardenya, s’hagué d’enfrontar amb els lestrígons, uns éssers antropòfags que acabaren devorant uns quants companys seus.

Circe
Ja amb una sola nau, Odisseu arribà a l’illa d’Eea, situada suposadament a l’extrem oest de la península itàlica. I fou aquí on es trobà amb la primera dona després de molts d’anys. La seva sobirana era la fetillera Circe, germana de Medea. No tingué, però, una molt bona rebuda.

Circe transformà en animals bona part d’aquells intrusos. L’heroi homèric se salvà de les seves males arts gràcies a una planta que li enviaren els déus. D’aquesta manera, s’enfrontà a la malèvola fetillera, la qual hagué de retornar els seus companys al seu estat inicial.

La fetillera Circe
La fetillera Circe
 
Odisseu, tanmateix, s’estaria a l’illa Eea un any sencer. Alguns poemes diferents a l’Odissea asseguren que amb Circe tingué un fill anomenat Telègon. Abans de partir, la seva amfitriona li recomanà anar fins al món d’ultratomba on havia de consultar l’ànima del tebà Tirèsias, el famós endeví cec.

Calipso
Després Odisseu va anar a parar a l’illa d’Ogígia, qui alguns han volgut identificar amb l’illa Perejil, a l’estret de Gibraltar. Allà l’heroi homèric i passaria set anys amb la nimfa Calipso –aquest nom, que en grec significa “la que oculta”, serviria per batejar el famós vaixell de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau

Segons les mateixes fonts extraoficials abans esmentades, d’aquella relació naixeria Llatí. Altres fonts asseguren que foren pares d’Ausó, el qual va donar nom al poble dels ausons, els primitius habitants del sud d’Itàlia -en honor seu, la regió que ocuparen es conegué com a Ausònia, avui una ciutat.

Calipso s’enamorà bojament del seu hoste i li prometé la immortalitat si es quedava per sempre a la seva illa. Odisseu, però, no feia més que plorar, desitjant retrobar-se amb els seus –etimològicament, patí nostàlgia, dolor (ἄλγος) per no poder retornar (νόστος) a la seva pàtria.

Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
 
Atena, la guardiana del Laertíada, s’acabaria rendint a aquelles llàgrimes de cocodril. La deessa s’assabentà que Posidó –l’acèrrim enemic del seu protegit- havia abandonat durant un dies l’Olimp per rebre uns sacrificis a la terra dels etíops. Aleshores aprofità per demanar a Zeus que decretàs el retorn d’Odisseu a Ítaca. Així ho féu saber el pare dels déus a Calipso per mitja d’Hermes. La nimfa, a contracor, hagué d’acatar l’ordre. D’aquesta manera ho relata l’Odissea (Cant V, 150, traducció Joan F. Mira):

Ella, la nimfa augusta, va anar cap a on era Ulisses
el generós, obeint les paraules de Zeus i el missatge;
i el va trobar assegut a la vora del mar, que plorava
tant que els ulls no quedaven mai secs. Consumia la dolça
vida plorant pel retorn, i ja no li agradava la nimfa.
Ell, cada nit dormia amb ella, de grat o per força,
dins la cova: ell, sense voler-ho, amb qui sí que ho volia.
I cada dia, per contra, assegut per les roques o platges,
es destrossava el cor entre plors i gemecs i tristesa,
mentre amb uns ulls llagrimosos mirava la mar infecunda.
Dreta a la vora d’Ulisses, parlà aquella dona divina:
“Pobre! No estigues més temps ací gemegant: no arruïnes
tota una vida. Ja pots anar-te’n, i sense reserves [...].


Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)
Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)

L’illa dels feacis, Nausica
Quan Posidó es va entémer de la decisió de Zeus, va provocar una tempesta que va arrossegar Odisseu fins a l’illa dels feacis, identificada amb l’actual Corfú (a les costes de Macedònia). Aquell temporal el conduir, exhaust i sense roba, fins a la vorera d’un riu. Mentre dormia, Atena es dirigí al palau reial d’Alcínous per visitar la princesa Nausica. Prenent la figura de la seva amiga predilecta, en somnis, la persuadí perquè anàs al riu a rentar la roba que necessitaria per a unes imminents noces.

Allà, un cop fetes les seves feines, Nausica i les seves amigues es posaren a jugar a la pilota. Llavors Atena féu despertar Odisseu perquè veiés Nausica, la qual li havia de fer de guia cap al palau reial. Aquesta vegada sembla que entre Nausica i l’heroi homèric no passà res.

Nausica i Odisseu
Nausica i Odisseu

Davant de la cort reial, Odisseu relatà la història del seu naufragi i, en un banquet que se li féu en honor seu, s’emocionà escoltant per boca d’un aede, Demòdoc, la glòria dels grans homes que havien lluitat a la guerra de Troia.

Després del banquet, Alcínous féu preparar una nau que havia de portar definitivament Odisseu a casa seva. La realitat, però, és que l’heroi homèric va poder tornar a Ítaca perquè el seu enemic Posidó no assistí a l’assemblea en la que els déus discutiren sobre aquest assumpte. A falta del seu vot, guanyà el bàndol d’Atena.

uli i nausica

Ulisses (Kirk Douglas) i Nausica 

Polipetes, el darrer fill
Havent-se retrobat amb Penèlope després de vint anys, sorgiren diverses llegendes sobre la nova vida d’Odisseu. La més coneguda diu que marxà continent enllà per dur a terme uns sacrificis que li havia encarregat Tirèsias. Empunyant un rem, l’heroi homèric havia d’arribar a un lloc on els seus habitants no conegueren l’objecte que portava a la mà. Aquestes són textualment les ordres que li dóna Tirèsias en visitar-lo (Odissea, XI, 119-137)

I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues

sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;

que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla i no pot escapar-se’t:

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunte

què fas portant una pla de l’era a l’espatla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sobirà Posidó unes víctimes santes i belles:

un bon moltó, un toro, i un verro que munte les truges.

Torna-te’n cap a casa i fes hecatombes sagrades

als immortals, els que ocupen el cel en tota l’amplada,

tots pel seu ordre. I a tu, la mort haurà d’arribar-te

des de la mar, una mort tan serena que et trobe, quan vinga,

ja consumit per una vellesa brillant, amb un poble

pròsper al teu voltant. I el que dic és tot cert, no t’enganye.

 

Segons una llegenda, Odisseu hauria infantat amb la reina d’aquelles terres llunyanes un altre fill anomenat Polipetes.

La serena mort marinera
Al cap d’un temps, el protagonista de l’Odissea tornà a Ítaca, on trobà la serena mort marinera que li havia profetitzat Tirèsias. Fou a càrrec de Telègon, el fill que havia tengut amb la maga Circe. L’havia ferit de mort amb una llança d’espina de peix.

Telègon s’acabaria casant amb Penèlope, i el fill que havia tengut aquesta amb Odisseu, Telèmac, amb Circe. Més tard, Llatí, un altre fill d’Odisseu –fruit de la seva infidelitat amb la nimfa Calipso- tingué una filla anomenada Lavínia, la qual es casà amb l’heroi troià fundador del poble romà, Eneas. D’aquesta manera, de resultes d’aquest serial, Roma es pogué vanagloriar de tenir un passat entroncat amb el llinatge d’Odisseu.

Extraordinari resum de l'Odissea
Extraordinari resum de l'Odissea

 

Primer turista sexual
Ateses totes les seves relacions extraconjugals, la crítica literària ha volgut veure en Odisseu el primer turista sexual de la història que sadolla els seus desitjos eròtics en terres exòtiques. D’altra banda, en el camp de la literatura moderna, l’obra d’Homer ha servit per a moltes recreacions. A principis del segle XX l’irlandès James Joyce en féu una adaptació moderna en la seva obra Ulisses (1922). El seu protagonista, Leopold Bloom, és un trist corredor d’assegurances dublinès. Com l’heroi homèric, al llarg d’un dia –i no al llarg de deu anys- torna a casa seva, sortejant tot un seguit de perills i trampes. Les seves peripècies ocupen més de 24.000 paraules repartides en tan sols vuit frases gegantines.

A principis del segle XX, l’Odisseu també serví al poeta grec Kavafis com a font d’inspiració. En el seu cèlebre poema Ítaca, Odisseu es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències. A casa nostra, aquest poema es feu molt famós quan el 1975 fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la "síndrome d'Ulisses".

Articles del web relacionats:
Sobre mentors i cicerones
- Penèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
- Polifem, el primer troglodita
- Realment Odisseu era tan "odiat"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la canço de Suzanne Vega titulada "Calipso":

 

Aquí teniu la cançó de Javier Krahe titulada "Como Ulisses":



Pels que encara no us heu llegit l'Odissea, després de veure aquest vídeo ho fareu. 

Aquí teniu un article titulat "Ulises, el héroe embustero".

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre l'origen d'alguns mites de l'Odissea.

Aquest link és per conèixer la síndrome d'Ulisses. 

Aquest enllaç parla de les metàfores que fa servir Homer a l'Odissea.

Aquí teniu un mapa interactiu del recorregut que suposadament seguí Ulisses en la seva odissea.

I aquí teniu el poema Ítaca de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Aquí teniu un còmic del poema de Kavafis.

Aquí teniu un intessant vídeo sobre Kavafis i Ítaca:




I aquí teniu la cançó de Lluís Llach:




La cançó del Dúo Dinámico "Resistiré" també estaria molt relacionada amb l'Odissea:




I aquí teniu la fantàstica canço dels Catarres "L'Odissea":




.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px