Banner Top

Bob Dylan, el nou Homer

Per a molts és una sorpresa que el premi Nobel de Literatura 2016 hagi anat a parar per primera vegada a mans d’un músic, el nord-americà Bob Dylan. Cal tenir en compte, però, les paraules dites per Sara Danius, secretària de la Acadèmia sueca, en anunciar l’elecció:

“Pot sorprendre, però si es mira al passat, descobrim Homer i Safo. Van escriure amb instruments, en el mateix sentit que Bob Dylan. Encara llegim Homer i Safo i els gaudim, igual que fem amb Dylan, a qui podem llegir i hem de llegir. Ell és poesia en la tradició anglesa”.
 
Certament, Dylan és hereu de la tradició oral iniciada al segle VIII aC a Grècia per Homer o Hesíode, entre d’altres. Tots ells formaven part d’un grup de professionals del cant, coneguts com a aedes, paraula que deriva d’ἀείδω (“cantar”). Els seus cants, inspirats per la musa o per Apol·lo, eren acompanyats per un instrument de corda, la fòrminx (φόρμιγξ), semblant a la lira. 

Estàtua d'Homer
Estàtua d'Homer
 

La mnemotècnica dels aedes
El material dels aedes era l’epopeia. D’acord amb la seva etimologia (ἕπος, “relat”, “paraula” +  ποιεω, “fer”), una epopeia és una composició poètica extensa que narra les gestes dels herois d’un passat generalment llunyà, amb una barreja d’elements reals i fabulosos. Neix de la necessitat o el desig de conservar i transmetre a generacions posteriors els fets memorables que es consideren part del patrimoni col·lectiu. A través dels seus poemes èpics, els grecs adquiriren tot tipus de coneixements: des d’astronomia, a genealogies d’herois, models de comportament, pautes morals o cultes.

En una època marcada per l’oralitat, els aedes podien recitar de memòria llargs relats èpics. Per això, es valien d’un repertori fix d’epítets, anomenats fórmules, que s’anaven repetint al llarg de l’audició. Per exemple: “la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”. També hi havia versos sencers que es repeteixen i que al·ludien a escenes recurrents com la preparació d’un àpat, la sortida del sol, la invocació als déus. Totes aquestes expressions prefixades no només eren una ajuda mnemotècnica per a l’aede, sinó que també permetien encaixar els versos dins l’esquema mètric del poema –en el cas de la literatura homèrica era l’hexàmetre, un vers de sis peus, de ritme ternari.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)


Els aedes tenien una certa llibertat per triar una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts. En aquest sentit, els símils eren un recurs força freqüent. No debades, permetien abandonar per un moment el fil de la narració i apropar l’acció èpica al món que coneixia de prop el públic.

Rapsodes, trobadors i joglars
Amb l’aparició de l’alfabet, l’aede seria substituït pel rapsode, el qual va abandonar la fòrminx per un bastó. Els mateixos grecs dubtaven entre dues etimologies per a aquesta paraula: o bé hi veien el compost “sargidor de cants” perquè els rapsodes cosien uns fragments amb uns altres segons la tradició; o bé el feien derivar de ῥάβδος (“bastó”), que feien servir per marcar el ritme dels versos.

Els rapsodes es diferenciaven dels seus predecessors perquè ja no cantaven, sinó que recitaven els textos, de memòria i sense modificar-los. Al món celta, la tasca dels aedes i dels rapsodes fou assumida pels bards i, a l’edat mitjana, pels trobadors i pels joglars. Hi hagué, però, diferències entre aquestes dues últimes figures. Els trobadors creaven i interpretaven les seves pròpies peces. Els joglars, en canvi, eren artistes ambulants que només interpretaven les composicions d’altri, generalment dels trobadors. A més, sovint actuaven com a bufons, fent acrobàcies i malabarismes.

Avui doncs, cantautors com Dylan són els nous Homers. S’ajuden de la música per donar ales a les seves paraules. Tanmateix, tal com afirma Xavier Cervantes al diari Ara, hi ha gent que "continua menystenint la paraula escrita per ser cantada i nega a l’escolta l’estatus que atorguen a la lectura. En aquest sentit, el premi a Dylan no és tan diferent dels Nobel a dramaturgs com Dario Fo (mort el mateix dia que coneixíem l’elecció de Dylan) o Harold Pinter, que escrivien no tant per ser llegits com perquè les seves obres fossin representades i, per tant, escoltades en un teatre". El mateix fan els nostres glosadors a Mallorca. I el 2014 Raimon també va rebre el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Aquí teniu una cançó protesta de Dylan. És una de les més cèlebres, molt actual, per cert: The Times They Are A Changin' (1964):



I aquí teniu un combat de pica de gloses mallorquines:


No us podeu perdre aquestes entrades sobre els referents clàssics en les cançons de Dylan. Una entrada és de Margalida Capellà i l'altra d'un alumne seu, creador del blog "L'empremta d'Orfeu".

En aquest article titulat "La vida de les paraules" (Diari Ara, 16/10/2016), el filòsof Xavier Antich defensa els inicis orals de la literatura amb motiu de la concessió del Nobel de Literatura 2016 a Bob Dylan. 

En aquest altre article, en canvi, un altre filòsof, Josep Ramoneda, critica durament el Nobel. L'article es titula "L'acudit Dylan" (16/10/2016).

Articles del web relacionats:
Tots som Homer
Muses inspiradores

Nuredduna, l’amant mallorquina d’Homer

Al seu gran poema èpic La deixa del geni grec (1900), el poeta pollencí Miquel Costa i Llobera (1854-1922) volgué unir la prehistòria mallorquina amb l’esperit de la civilització grega. I ho féu a partir de la història d’amor entre una autòctona illenca, Nuredduna, i un nouvingut grec, Melesigeni, l’alter ego d’Homer jove. Al poema Mallorca surt amb el nom de Clumba. L’acció transcorre en el poblat de Ses Païsses d’Artà, el més gran de la cultura talaiòtica que s’ha conservat a l’illa.
 
Nuredduna és presentada com una sibil·la néta del sacerdot suprem de la tribu del poblat, la Tribu de l’Alzina. La seva vida dóna un gir inesperat amb l’arribada de les llunyanes terres hel·lèniques de Melesigeni. Aquest nouvingut, però, és encadenat per la tribu amb el propòsit de oferir-lo en sacrifici als déus. Nuredduna cau rendida als seus peus. No entén la llengua estrangera que parla. Per enamorar-se’n, però, li basta la música que surt de la seva lira. Desobeint els seus, l’ajuda a escapar. Nuredduna paga car el seu atreviment. Mor apedregada, però abraçada a la lira que Melesigeni li ha regalat i amb la qual la seva ànima balear queda amarada de l’esperit grec.

Poblat talaiòtic de Ses Païsses d'Artà
Poblat talaiòtic de Ses Païsses d'Artà
 
La Pocahontas mallorquina
Aquesta llegenda que immortalitzà Costa i Llobera és plena de simbolismes. Nuredduna personifica el foc sagrat de la raça, element comú a la majoria de cultures primitives del Mediterrani. De fet, el poeta pollencí creà el nom de Nuredduna a partir del mot nur, que en les llengües antigues del Pròxim Orient significa foc –no és casual que els talaiots de l’illa de Sardenya rebin el nom de nuraghe.
 
Nuredduna anteposa l’amor a la lleialtat del seu poble. Es deixa seduir per l’estranger i trenca la seva fidelitat a la tribu. Accepta la novetat i el progrés per damunt de la tradició. Nuredduna, per tant, és la Pocahontas mallorquina. La lira de Melesigeni, en canvi, representa l’esperit de la civilització grega, bressol de la cultura occidental.

Escultura de Nuredduna, assetjada per la modernitat
Escultura de Nuredduna, assetjada per la modernitat
 
El 1997 l’Observatori Astronòmic de Mallorca descobrí un asteroide que batià amb el nom de Nuredduna. D’altra banda, a Palma, aquest personatge que creà Costa i Llobera també té una escultura al començament del Passeig Marítim, davant el Palau de Congressos. És obra de l’autora mallorquina Remigia Caubet (1919-1997). Fou un encàrrec que li féu el consistori municipal el 1971 per commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Costa i Llobera. Va ser, però, el 1992, quan l’escultura fou col·locada al seu emplaçament actual.

Aquí teniu un fragment del poema La deixa del geni grec:

 
(Nuredduna)
Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues sagues tot l'art dels sacrificis,
i d'herbes remeieres, dels somnis i els auspicis.
Ella guardava els himnes, les veus i tradicions
del poble, i en nous càntics li deia ses visions
a on una alba nova pels cors apareixia...
Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!
.....
(Melisigeni)
Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del déu fill de Latona, l'Arquer amb lira d'or:
Melesigeni es deia, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre ses cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d'aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer signe, dient: "Melisigeni,
si tu de l'alta musa retens encara el geni,
Per què no cantes ara nostre mortal adéu?"
S'incorporà el rapsoda, i prest a l'entorn seu
vibraren d'un preludi les notes delicades...
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge profetessa, manant-ho el sacerdot,
féu senya de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l'alt rapsoda sonà per l'espessura.

Aquest fragment és completat pel meu exalumne, el campaner Miquel Àngel Adrover, mestre de la glosa, de la següent manera:

Les pregàries, Nuredduna,
càntics a posta de Sol,
m'han deixat sense agombol,
fuit dins la teva pell bruna.
Ajocats rere una duna
fets desig, passió i voler,
l'Invisible ha fet valer
la seva gràcia divina
i un batrala de gavina
ha creuat el cel sencer

I al cel ha deixat a lloure
joc, desig i fantasia,
ha elevat la poesia
tan amunt que ha fet commoure
uns niguls grisos que, en ploure,
han pedregat la besada
calenta, humida, esperada,
amb gust de sal de Migjorn
però amb la dolçor del forn
que has encès amb la mirada.

Els antics penyals ascetes
impassibles s'han nodrit
amarant-se dins la nit
de les libacions que hem fetes
i la lira dels poetes
que el temps va perpetuar
ha pogut enarborar
el seu penó primigeni
i en nom de Melesigeni
ens hem fos a dins la mar.



Us deix amb la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (07/07/2015). Hi parl precisament sobre de Nuredduna:



Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era fill de Zeus. Va intentar violar Latona, mare dels déus bessons Apol·lo i Àrtemis. Aquests, per impedir-ho, el varen matar amb les seves fletxes. A l’inframón fou castigat a estar exposat a dos voltors, que, dia rere dia, li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Com el personatge mitològic, el seu element (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Les seves múltiples malifetes irritaren els déus, sobretot quan va intentar burlar la mort. Aleshores fou castigat amb una dura tasca a l’inframón: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.

Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)

Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

Veu estentòria amb mirada de linx

Els amants de la mitologia clàssica aspiren a tenir una veu estentòria i una mirada de linx. El primer terme prové d’un personatge del llibre V de la Ilíada, Estèntor, derivat del grec στένω (“gemegar”). És un dels heralds dels argius (grecs). Homer, que només el cita una sola vegada, diu d’ell que tenia una veu tan potent com la de “cinquanta homes junts”. La mateixa deessa Hera adopta la seva forma per infondre coratge als seus estimats argius. Aquestes són les seves paraules (versos 784-791) en la traducció de Joan Alberich:
 
[...] allí es va parar Hera, la dea de braços blancs, i va parlar-los en veu alta, sota l’aparença del magnànim Estèntor, el de la veu de bronze, que cridava tant com cinquanta homes junts: “Vergonya, argius, covards ignominiosos, magnífics només d’aparença! Mentre el diví Aquil·leu freqüentava el camp de batalla, ni un sol cop els troians passaren les portes Dardànides, perquè tenien por de la seva llança feixuga. Ara, en canvi, lluiten fora de la ciutat, damunt les còncaves naus”.
 
Després d’haver parlat així va incitar la força i l’ardiment de cadascú.
 
A partir de la proverbial hipèrbole homèrica, hi hagué qui volgué atribuir a Estèntor la invenció de la trompeta. Segons algunes tradicions, aquest portentós personatge s’atreví fins i tot a rivalitzar amb Hermes en un concurs de crits. Tal insolència li costaria cara, ja que fou derrotat pel déu olímpic, el qual el condemnà a mort. Sigui com sigui, el cert és que avui l’adjectiu estentori s’aplica a una veu o un crit fortíssim. Així, tenim “un crit estentori” o “una veu estentòria”.
 
Vista de linx?
Relacionat també amb el món clàssic tenim també l’expressió “tenir vista de linx” per referir-nos a una persona amb una vista prodigiosa. Més aviat, però, hauríem de dir “de Linceu”. Es tracta del germà d’Idas i cosí dels Diòscurs. Participà en l’expedició dels argonautes, on destacà per tenir uns ulls capaços de veure a través d’objectes de tot tipus.

Linceu
Linceu
 
Algunes mitògrafs, consideren Linceu el primer miner. En una de les seves excavacions, amb l’ajuda d’una llàntia havia seguit els filons del metall. Després havia tret a fora el mineral, la qual cosa li va valdre la reputació de veure-hi fins i tot sota terra.

Linx ibèric
Linx ibèric
 
Tanmateix, el nom de Linceu estaria relacionat amb el grec λύγξ, λυγκός, linx, que alhora al·ludeix a una casta de felins. Curiosament, no és l’animal de més agudesa visual –és superat pel crustaci mantis marina. En tot cas, no deixa de ser casual que en grec hi hagi un verb que podria estar relacionat amb λύγξ, λυγκός. És λεύσσω, que significa “mirar de manera penetrant”. Mira per on!

Mantis marina
Mantis marina


Articles del web relacionats:
L'univers simbòlic dels mites
De gresca amb els grecs
-
 Compte amb els troians!
-
 El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
-
 Tots som Homer

La vida penja d'un fil

Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.
 
Maleït karma
La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, "qui veu amb antelació")? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma. Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”
 
Les Moires que ens condueixen al tanatori
En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires, les “repartidores” (μοῖρα significa “part”, “porció”). Es tractava de tres germanes filadores, sovint representades com a ancianes d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesi, recollia el fil en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores.

Amb el fil ja tallat, els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Amb l'existència de les Moires, de genealogia imprecisa, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l'oracle de Delfos, el destí d'Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

Moires (Vedder)
Moires (Vedder)
 
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908),
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908),


Keres, les altres senyores del destí
En la mitologia grega, el destí també era representat per les Keres (< Κήρ, “desgràcia”, “destí”). Tenien una personalitat ambigua. Sovint apareixen com a éssers alats, de color negre i d’aspecte horrible, que porten la mort violenta al camp de batalla. Homer, però, les presenta com a Fats que conviuen amb cada ésser humà.

Així, Aquil·les pot escollir entre dues Keres: una que li pot donar una vida llarga a la seva pàtria, lluny de la guerra i de la glòria, i una altra, la que acaba escollint, que li donarà davant de Troia una fama immortal a costa d'una mort prematura. A la Ilíada també trobam l’escena en què Zeus posa en una balança les Keres d'Aquil·les i les d’Hèctor en presència dels déus. L’objectiu és conèixer qui dels dos morirà en el combat que lliuraran. La balança s'inclina cap a l’Hades en el plat que conté la Ker d'Hèctor. Així, immediatament, Apol·lo abandona l'heroi troià cap al seu destí.

Keres en el camp de batalla
Keres en el camp de batalla

No us enfadeu amb el fat
En la mitologia escandinava, les Moires foren conegudes com a Nornes; en la lituana i letona, com a Laimes; i a Roma com a Parques (derivat de pario ,“parir”, perquè predestinaven el futur del nadons. Els romans les rebatiaren individualment com a Nona (al·ludia al mes del part), Decima (per ser el mes límit del naixement) i Morta -no debades, qui arriba al món està condemnat necessàriament a morir. Cadascuna d’elles presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.
 
Filadora
Filadora


Les Parques també foren conegudes com les Tria Fata, els “tres destins”. L’expressió prové del verb llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. De fat també tenim fades, que durant el Romanticisme foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.

Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
 
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d'algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d'una criatura. D'aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà "dicha", sinònim de felicitat.

Cada dia caminam al límit de la línia (il·lustració de Brecht Vandenbroucke)
Cada dia caminam al límit de la línia (il·lustració de Brecht Vandenbroucke)

I acabarem amb una llegenda llatina que solien presidir els rellotges de sol: Meam non tuam noscis (“Coneixes la meva hora, però no la teva”).

Aquí teniu un poema de Montse Cercós titulat precisament “Quan tot penja d’un fil”

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.


Aquí teniu la representació de les Moires segons la pel·lícula Hèrcules de Disney:



Articles del web relacionats:

Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?



Tots som Homer!

A l’Art Poètica d’Horaci (segle I aC) trobam el cèlebre vers (359) Aliquando bonus dormitat Homerus (“De tant en tant el bo d’Homer fa una capcinada”). Essent Homer el paradigma del  poeta a l’antiguitat, aquesta frase serveix per disculpar els errors que cometen qui són considerats tota una  autoritat. Equivaldria a la màxima llatina d’arrel cristiana errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és diabòlic”). Per tant, tots som Homer!
 
Hi ha molt de misteri entorn a la figura d’un personatge considerat per Plató com “l’educador” per excel·lència de l’Hèl·lade. Set ciutats de Jònia es varen disputar el seu lloc de naixement. A l’illa egea de Quios, una família de rapsodes professionals asseguraven ser descendents del poeta, a qui presentaven com  “un home cec que vivia a Quios”. Això va donar peu a la interpretació que Homer deriva de o mè oròn (Ὁ μη ὁρων,“el qui no hi veu”). En aquest sentit, per alguns estudiosos, Demòdoc, el bard cec de la cort dels feacis que apareix a l’Odissea, seria una autoreferència d’Homer.

Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
 
A l’antiguitat ja es va plantejar el dilema de si Homer era el vertader autor de la Ilíada i lOdissea, considerades les obres inaugurals de la literatura occidental. És el que es coneix com a “qüestió homèrica”. A l’Escola Alexandrina, els erudits del segle I aC es varen dividir en dos bàndols: els unitaris, que admetien un sol autor per a ambdós poemes, i els coritzons, que mantenien que cadascun dels dos poemes pertanyia a un autor diferent, perquè veien que l’Odissea era un poema més evolucionat que la Ilíada.
 
Heròdot (segle V aC) diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC. Amb tot, altres fonts antigues l’apropen més a la suposada època de la guerra de Troia, determinada el 1194-1184 aC per Eratòstenes.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)
 
Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives, s'ha arribat a la conclusió que la Ilíada i l’Odissea no són obra d'un sol autor, sinó que més aviat són el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral. Així ho demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. No debades, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. En són un exemple expressions com la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”.

En aquest article Jordi Llovet parla d'Homer.

Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)
Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)


Articles del web relacionats:
Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer
-
 Bob Dylan, el nou Homer

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà”. Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.
 
Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia de les grans figures del mite (la καταστροφή) i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

I per acabar, aquí teniu la reflexió sobre l’essència de la vida que fa Lady Macbeth en la famosa tragèdia homònima de Shakespeare:

“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”


Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, fill de Tetis i Peleu, és el prototip d’heroi grec. És fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Quan Tetis s’assabentà que una expedició liderada per Odisseu anava a cercar el seu fill, el disfressà de dona i el confià a Licomedes, rei d’Esciros –Aquil·les es convertia així en el primer transvestit de la mitologia grega. En arribar la delegació grega, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, es presentà a la cort de Licomedes amb vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.

Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
 
Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li féu una advertència. Li digué que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava a casa viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent pogut convèncer Aquil·les, li regalà una armadura divina i els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.
 
La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba. 


Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)

Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.



Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
 
La mort d’Aquil·les
El relat de la caiguda de Troia és completat per narracions posteriors als poemes homèrics. Es conta que Aquil·les, en el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, s’havia enamorat bojament d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia.

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que li havia fet la seva mare abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:
 
"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px