Banner Top

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades, Persèfone i el ca Cèrber
Hades, Persèfone i el ca Cèrber


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)
Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)

L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme inspirat en la figura d'Orfeu, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

Avern
Avern

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L'imaginari clàssic de l'ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. Custodiat per Campe, un monstre de sexe femení, era un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Infern cristià

Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

 

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic El jardí de les delícies (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)
Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)

A la segona part d'aquest vídeo trobareu més detalls sobre "l'infer musicla" d'El Bosco:




Aquí teniu una conferència meva a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l'evolució de la iconografia de l'Infern al llarg de la història:




Aquí teniu l'infern vist per Woody Allen a la pel·lícula "Desmuntant Harry":



Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi
- A l'orfeó amb Orfeu

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":

La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat

I, tanmateix, és català!

Article publicat a l'Ara Balears (01/07/13)

La història és caparrudament cíclica. El 1633 Galileu era jutjat per un tribunal de la Inquisició, que l’obligà a abjurar, de genolls, de la concepció heliocèntrica de l’univers, ja defensada dècades abans per Copèrnic. La tradició diu que aleshores el filòsof i matemàtic de Pisa murmurà: Eppur si muove! (en italià, “i, tanmateix, es mou!”) en clara al·lusió a la Terra. Es tracta d’una frase magnífica que eleva a la categoria d’heroi el personatge que pretengué desterrar a l’oblit la visió geocèntrica propugnada al segle II pel grec Claudi Ptolomeu i que tan bé casava científicament amb l’antropocentisme inherent a la fe de l’Església en la creació.
 
El primer a mencionar les herètiques paraules de Galileu fou l’escriptor italià Giuseppe Baretti, del segle XVIII. El cert, però, és que el de Pisa no les degué pronunciar, ja que, si no, els inquisidors més ferotges l’haurien enviat directament a la foguera en comptes d’imposar-li un arrest domiciliari. L’any 1642, a l’edat de setanta-set anys, moria, gairebé cec i humiliat intel·lectualment. El 1992, 359 anys després de la sentència inquisitorial, l’Església, per boca del papa Joan Pau II, va demanar perdó per la condemna injusta de Galileu i va acceptar oficialment que la Terra gira al voltant del Sol. Es feia així honor a la veritat científica, una veritat que avui torna a ser menystenguda, en aquest cas en l’àmbit de la lingüística.
 
Primer va ser el català parlat a la franja de Ponent, que el govern d’Aragó rebatejà com a lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”); el mateix féu amb l’aragonès que es denominà lapapyp (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”). Aleshores tanta estultícia no passà desapercebuda entre els internautes, els quals continuaren la insultant broma anomenant el castellà d’Aragó com a lapolla (“lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón”) i el castellà de Catalunya com a caca (castellà de l’àrea de Catalunya).

Lapao
Lapao
 
Ara, al despropòsit del govern aragonès, s’hi ha sumat el valencià, el qual ha demanat a la Real Academia Española (RAE) que revisi el seu escrit de 1970 on assegura que el valencià és una varietat del català. El grup popular de les Corts Valencianes manté que la seva llengua procedeix de la que parlaven els ibers al segle VI aC. L’inefable Círculo Balear ja s’ha afanyat a sol·licitar als seus diputats del Parlament que segueixin el mateix exemple i demanin a la RAE que reconegui el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc com a modalitats de la llengo baleà. Això és tan ridícul com demanar a la NASA que reconegui que la Terra no és rodona o que dos i dos no són quatre sinó cinc.
 
Ja fa temps que he perdut la meva capacitat de sorpresa, però no d’indignació. Quina motivació ha de tenir el jovent per estudiar quan els nostres polítics mostren, de manera irresponsable, un menyspreu absolut envers el coneixement? A Àustria, ningú no es planteja que parli una llengua diferent de l’alemany. Els marcats dialectalismes que existeixen a la mateixa Alemanya tampoc no fan qüestionar la unitat de la llengua. Igual passa a Itàlia. I què em deis de l’anglès que es parla als Estats Units? I de l’espanyol de Mèxic o l’Argentina? A Amèrica Llatina parlen un idioma que sorgí a l’altra part de l’Atlàntic, a Espanya, més concretament a Castella, i per això es diu espanyol o castellà, de la mateixa manera que el català de les Balears, País Valencià i Aragó es diu així perquè nasqué a Catalunya. Això no ho dic jo, sinó gent molt més formada. Un d’ells, per exemple, és el nostre insigne mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932), promotor del Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta dins la romanística. A pesar de les desavinences que tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans pels criteris seguits en la normativització del català, el de Manacor mai no perdé el nord:  “La llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes”.

Mossèn Alcover i el català
Mossèn Alcover i el català
 
De seguir amb l’estratègia governamental del “divideix i venceràs”, en una situació realment kafkiana, tots els heretges lingüístics haurem de comparèixer davant la justícia i renegar dels nostres postulats. Sempre podrem emular les paraules llegendàries de Galileu i murmurar: “I, tanmateix, és català!”. Llavors ens caldrà esperar que les nostres institucions, tal com féu l’Església amb el científic italià, també ens acabin demanant perdó i rectifiquin. Però, aquesta vegada, quant trigarà a imposar-se la raó?

Que no confonguin!
Que no confonguin!

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
 Països Catalans en el divan
-
 Qui és en Pep Gonella?
L'origen del terme català
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px